divendres, 8 d’abril de 2016

A DEMÒCRATES DE CATALUNYA

El passat dissabte dia 3 d’abril, va tenir lloc l’acte fundació i presentació de Demòcrates de Catalunya a la regió de Girona, un nou partit format en la seva majoria pels militants escindits d’Unió.
Vaig tenir el privilegi d’assistir a la seva cloenda, com a convidat en representació de Reagrupament i els agraeixo haver pogut constatar que compartim l’objectiu comú de disposar d’un estat propi, com a únic camí per a garantir el futur del nostre país en llibertat.
No podem obviar que el procés i els seus actors han anat canviant des de l’any 2010 ençà i que el nostre principal enemic han sigut sempre les lluites caïnites a que ha estat sotmès, propiciades tant per factors interns com externs, una debilitat perfectament coneguda i utilitzada per l’estat espanyol per fer-lo fracassar. En aquests moments la ciutadania ja ha demostrat que la seva unió, voluntat i fermesa, estan a prova dels embats de tota mena rebuts des dels partits polítics espanyolistes, estiguin o no en el govern. La debilitat la tenim ara en els partits polítics independentistes i els seus líders, que estan en el punt de mira dels nostres contrincants.
Per altra banda, és possible que la fórmula de Junts pel Sí a les passades eleccions hagi arribat al seu zenit i, per tant, calgui que els votants disposin de més opcions en les que es puguin veure reflectides les seves idees polítiques. En això a Catalunya també som diferents i tenim un ventall ideològic prou ampli per escollir, enriquit ara per la incorporació de noves formacions com Demòcrates o la que sorgeixi de la re-fundació de CDC. Una riquesa política que hem d’evitar que es transformi en un parany per a les aspiracions nacionals.
Per aquest motiu, usant dues cites, vull adreçar dos missatges a Demòcrates de Catalunya, que tot i els seus coneguts actors, no deixa de ser una nova formació independentista que s’incorpora a l’escenari polític.
La primera cita, es remunta fins al començament del segle III a la Xina, concretament al riu Iang-Tsè, on es va lliurar la batalla de Chibi entre l’exèrcit imperialista de Cao Cao i els senyors de la Guerra Liu Bei i Sun Quan. En aquest episodi èpic, portat al cinema per John Woo amb el títol de “El penya-segat vermell”, un exèrcit de 40000 homes dividits, aconsegueix vèncer tot un exèrcit imperial de 200000 homes. La clau fou que aquells capitostos varen ser capaços de deixar de banda les seves enemistats, per establir i acceptar una estratègia comuna, així, cada soldat continuava seguint al seu líder natural i foren aquests líders els que s’uniren per aconseguir la victòria, enfront d’un general que confiava poder vèncer fàcilment un enemic dividit. Tornant al nostre temps, l’escenari no és diferent, tenim un poble que vol defensar la seva llibertat i uns partits i líders que cada ciutadà té com a referent. El poble ja ha demostrat la seva unió per a un objectiu comú, ara és obligació dels seus líders seguir una estratègia única per complir amb el mandat que han rebut. En aquest sentit, vull encoratjar Demòcrates de Catalunya a continuar amb la generositat demostrada i esdevenir una suma pel procés, propiciant en tot moment l’entesa entre els lideratges implicats.
I, en segon lloc, citaré a John Rawls i la seva obra “Una teoria de la justícia”, la més utilitzada pels jutges nord-americans per a justificar les seves sentències. Quan parla de la desobediència civil, escriu: “Una vegada que la societat s’interpreta com un esquema de cooperació entre iguals, les persones afectades per greus injustícies no cal que se sotmetin. De fet, la desobediència civil (i també l’objecció de consciència) és un dels mecanismes estabilitzadors del sistema constitucional, encara que sigui, per definició un mecanisme il·legal.”, més endavant diu: “I és que el fet d’emprar l’aparell coactiu de l’estat per tal de mantenir institucions manifestament injustes és en si mateix una forma de força il·legítima a la qual els homes, quan cal, tenen dret a resistir.”. Tard o d’hora, els catalans haurem de realitzar actes de desobediència per trencar amb la legalitat espanyola i, quan arribi aquest moment, no puc recomanar a Demòcrates de Catalunya que no tinguin por, sinó desitjar-los que tinguin el coratge suficient per a superar-la.

dimarts, 15 de març de 2016

La Passió segons Ballesta

El que ha passat al consistori gironí després de la marxa d’en Carles Puigdemont, no ha deixat indiferent a ningú i segurament ha sigut motiu de reflexió i autocrítica per a molts dels seus actors. Ara, amb una perspectiva més llunyana i mirat des del punt de vista de qui no ha estat convidat a l’escenari i només ha contemplat la funció des de la llotja, m’atreveixo a dir que ha sigut la primera representació de la Passió abans de Quaresma que hem pogut presenciar, amb el Sant Crist d’Albert Ballesta crucificat en viu i en directe. Un home que el seu gran pecat ha sigut aportar un bagatge de llarga experiència a l’Administració Pública i el sacrifici de deixar la comoditat de la seva feina habitual per assumir un repte inesperat, segurament endolcit per la llaminadura del càrrec, però també esperonat per la seva generositat demostrada envers el procés d’independència i l’estima pel país, amb la única condició de que el seu equilibri familiar no en sortís perjudicat.
Però en aquesta obra no hi ha mancat ningú, el Ponç Pilat  que s’ha rentat les mans i ha enviat el reu a Herodes perquè fos jutjat pel poble gironí. I allà s’ha trobat amb els fariseus d’ERC que una vegada més han demostrat la seva gasiveria i han estat incapaços de fer política d’alt nivell, política de país. Com es pot comparar el criteri d’una bona escriptora, però només això, una bona escriptora, amb el d’una persona que ha estat tota la seva vida mamant gestió de trinxera a l’administració pública? Quin dret tenia a discutir la xocolata del lloro en uns moments en que el País necessitava no posar més llenya al foc en el sotrac de lideratge que estava suportant? Tant roïns són els d’ERC que no dubten en aprofitar la situació del País per a satisfer la seva ambició de poder?
I la funció continua, amb aquest Sant Crist traït pels que l’envolten, que segueixen cridant a la plaça amb els de la CUP al capdavant: “Crucifiqueu-lo!” i el presenten davant del Sanedrí, ell sol, abatut, i el deixen amb la única companyia dels dos lladres que l’entabanen, fins que el retornen a Ponç Pilat, que surt al balcó i demana als que clamen, -a quin condemnat voleu alliberar? - i només escolta,  -allibereu a Barrabàs!- i el PSC és alliberat i convidat a l’últim sopar.
I, mentrestant, els apòstols de CDC amagats, amb el cap cot i vergonyosos per haver fet tant malament les coses, esperen que el gall canti tres vegades.
Ara, als que únicament ens conviden quan ens necessiten, només ens queda esperar la resurrecció a l’ajuntament de la capital més independentista de Catalunya.

dilluns, 25 de maig de 2015

Encara som a temps de canviar el destí.

Aquest mes fa un any que la meva mare ens va deixar i amb ella moltes estones de conversa, sobretot en aquells darrers anys en que cada vespre anava a omplir la solitud que la vellesa l’hi havia portat. Era una persona lúcida, d’ideals ferms i convençuda de les seves pròpies raons. Li encantava parlar de política i no s’estava de manifestar el seu profund sentiment de catalanitat i lamentava les agressions constants d’Espanya envers el nostre país. Aquella persona que des de ben petits ens havia fet despertar l’amor a la nostra pàtria, vivia el procés català d’una forma intensa i no dubtava encoratjar-nos a seguir lluitant. Encara recordo les seves paraules pocs dies abans de morir, potser a les úniques votacions en les que no va poder participar. Quan la vaig deixar a l’hospital per anar a votar, em va dir: -jo no puc anar a votar, ja voteu vosaltres per mi, però sobretot quan ho feu voteu per Catalunya -.
Havia viscut la guerra, la post-guerra i la travessa al desert del franquisme i el seu bagatge vital estava fet d’un realisme que no amagava i ens el transmetia amb els seus consells i opinions. No es deixava portar per eufòries passatgeres i les manifestacions que feia eren producte d’un procés reflexiu que defensava amb fermesa.
Quan em veia a mi i als que l’envoltàvem il·lusionats pel procés que es vivia a Catalunya, ella sempre deia: - jo també vull la independència de Catalunya, però no us feu il·lusions que els espanyols no ens la donaran mai -. Llavors la intentàvem convèncer que hi estàvem a prop, que només depenia de nosaltres, que la guanyaríem en un procés democràtic, que no ens podrien aturar i tants i tants arguments amb el que embolcallàvem el nostre desig de llibertat. Però al final sempre ens deia – Sí, si, fareu tot això, però els espanyols són molt forts i faran el que sigui perquè no la tinguem i no ens deixaran, jo ja ho he viscut una vegada –
Es va morir l’1 de juny de 2014 després de 86 anys de lluita per la vida i, avui, un any després, en el que no hi ha dia que no l’hagi recordat, entenc el que ens deia i la seva raó. No ens estan vencent per la força de les armes, ens estan vencent perquè han posat tota la maquinària de l’Estat per atrapar-nos en les nostres febleses. Ens hem pensat que podríem posar el nostre melic al centre del món i ens hem trobat amb l’escut de la diplomàcia espanyola, que ens ha recordat i ha recordat a la comunitat internacional, que ella és l’única representació vàlida del catalans al món exterior.
Que il·lusos en aquella primera consulta per la independència nascuda Arenys de Munt, portada a la via morta. Que il·lusos en aquella primera gran Assemblea Constituent de Reagrupament Independentista, desmembrat abans del seu primer desembarcament polític. Que il·lusos en el moviment de l’Assemblea Nacional Catalana i el seu soroll, apagat per l’egocentrisme dels partits polítics. Que il·lusos en el Referèndum per la independència, transformat en una consulta oblidada per la manca de coratge polític. Que il·lusos pensar ara que les properes eleccions al Parlament seran el plebiscit que ens ha de portar a la independència, que il·lusos!.
Contraposada a la resignació realista de la meva mare, el meu pare em va ensenyar a no defallir mai per aconseguir qualsevol objectiu que ens proposéssim, per més difícil que fos. Que quan sembla que tot està perdut i que ja no ens queden forces, les persones som capaces d’esprémer energia i empenta d’on sembla que no n’hi ha i acabar fent l’últim esforç per aconseguir pujar al “cim”.
Per això no em resigno a veure com s’esvaeix l’esperança de llibertat pel nostre país. No em resigno a deixar-me portar pel desencís a què ens ha abocat la classe política i els seus partits. No em resigno a contemplar el riure sorneguer dels ministres espanyols, quan ens veuen amb el cap cot, suportant els atacs contra la nostra identitat. No em resigno a veure com ens neguen el nostre dret a decidir com a poble que som. No em resigno a deixar de lluitar pel futur dels meus fills i els meus néts.
El procés va rebre una ferida de mort el dia que alguns partits polítics, teòrics portadors ideològics de la independència, no varen estar a l’alçada del moment i varen ser incapaços d’aportar la generositat necessària per renunciar al seu protagonisme i cedir-lo al clam del poble que demanava la unitat per aconseguir l’alliberament de la nostra Nació. I avui no se’ns escapa a ningú, que el desencís està fent forat en la gent esperançada que la independència de Catalunya era un objectiu a l’abast de la seva generació.
Ara només ens queda treure conclusions dels nostres disbarats i reinventar de nou els mecanismes que ens han de portar a la independència. Hem d’utilitzar els errors del passat com els límits que, en el futur, no hem de flanquejar sota cap concepte. Hem vist que no val que un dia determinat els ciutadans siguem capaços d’unir-nos les mans sense preguntar la ideologia del veí, només sentint el seu desig de llibertat. Hem vist que no val que un dia omplim avingudes colze a colze per formar els colors de sang i ginesta de la nostra senyera. No val que un dia omplim de vots milers d’urnes només per demostrar al món la nostra ferma voluntat d’alliberament nacional per la via democràtica. A l’endemà, tot això no val si els actors polítics de la resta de dies de l’any no son capaços de recollir el testimoni que els lliura la ciutadania per dur-lo a la meta final.
En aquests moments el darrer cartutx està en mans del partits polítics sobiranistes que ens han de representar a partir del 27S. D’ells és la responsabilitat d’encertar en l’últim tret. És la darrera oportunitat perquè els que portem masses anys lluitant, puguem veure com l’esforç i el sacrifici no han estat en va. No tot està perdut si, d’una vegada per totes, són capaços de posar els interessos dels ciutadans per davant dels interessos de cada partit. No han de renunciar a cap ideologia pel futur del nostre país, ja que totes elles són el valor de la nostra gent i la nostra Nació. Únicament cal que l’aportin a un bagatge comú on tot-hom s’hi senti representat. Una via en la que cada ciutadà trobi que el seu representant viatja al mateix destí, al costat dels altres ciutadans amb els seus representants, empenyent tots en una mateixa direcció perquè el procés avanci amb la màxima empenta i li proporcioni l’acceleració i velocitat suficient per rebentar sense aturador tots els impediments legals i il·legals que ens trobarem al davant.
Plantejar llistes separades el proper 27S pot ser el darrer error que enfonsi tot el procés com un castell de cartes. Per més que s’embolcalli d’objectius programàtics comuns, l’experiència ens demostra que, a l’hora de la veritat, la major part de l’esforç es perd en lluites caïnites entre partits, que només afavoreixen als nostres contrincants.
Una gran majoria de ciutadans creu en el seu país, però l’hi espanta la incertesa. En canvi, si veu que el camí existeix, és viable i el conjunt dels seus representants polítics estan disposats a pilotar-lo sense fissures, per més difícil que sigui, no dubtarà a dipositar-hi confiança amb el seu vot.
A aquestes alçades l’únic camí que ens aportaria una inflexió positiva en la motivació dels ciutadans per apostar de nou pels partits sobiranistes, seria la constitució d’una plataforma o federació de partits i associacions, en la que s’hi integressin totes les formacions polítiques independentistes, capaç d’explicar amb contundència i detall com es farà el procés, amb una sola veu forta i potent, sense fissures ni lluita pel protagonisme personal.  Això no ho pot protagonitzar ni liderar la societat civil, han de ser els propis partits polítics, portadors del sufragi, que es posin al capdavant en aquest enfrontament desigual. La força de la ciutadania s’ha de reservar per quan calgui acompanyar les importants decisions de desobediència i trencament que hauran de prendre els nostres representants en el seu moment. Només aconseguirem la nostra llibertat si es produeix la ruptura institucional amb l’Estat Espanyol i, això, únicament ho poden fer les pròpies institucions i les seves administracions. Només aquestes poden fer els actes de desobediència necessaris, que posin en marxa els mecanismes d’aplicació de les legislacions internacionals per a la resolució del conflicte generat.
Les empreses, els sindicats i les institucions, es posen d’acord, s’agrupen i es federen per crear organitzacions que les representin en aquelles qüestions que els són comunes, que no es podrien dur a terme de forma individual i que, en canvi, col·lectivament prenen una dimensió prou gran per negociar en igualtat de condicions amb les més poderoses institucions privades, les administracions públiques i els governs dels Estats.
Ara és hora que els partits polítics catalans obrin de la mateixa forma, que tinguin prou amplitud de mires per veure-hi més enllà de la seva gasiveria crònica i es comportin finalment com els reclama i exigeix la ciutadania que representen. Només demano als que ara tenen a les seves mans aquesta darrera oportunitat, que no ens tornin a decebre.

divendres, 1 d’agost de 2014

Posem-nos de nou la cuirassa.

Els atacs contra la nostra voluntat d’esdevenir un poble lliure, estan prenent una fúria cada vegada més gran, apuntant a les nostres institucions, els nostres símbols, els nostres líders i els nostres sentiments; bombardejant-nos amb la por, la incertesa, la desconfiança i el dubte. Per això ara més que mai, cal que ens embolcallem de temprança per a no perdre el nord i ens mantinguem ferms en el camí que hem decidit prendre per a poder decidir el nostre futur en llibertat. Ells saben que només poden guanyar-nos si afebleixen la nostra moral.
Donades les circumstàncies, he pensat que fora bo recordar que en l’època més difícil de la Dictadura, quan a l’escola ens ensenyaven en castellà i ens omplien el cap amb la “Formación del Espíritu Nacional”, el meu pare ens treia uns escrits i poesies patriòtiques que tenia copiades a màquina, per mantenir vius els sentiments vers la nostra veritable pàtria i posar-nos una cuirassa que ens protegís dels intents obsessius d’espanyolitzar-nos. Un dels poemes que més m’agradava escoltar, primer, i llegir després, era “El Calze de Pau Claris” de Ventura Gassol, que avui encara em desperta els mateixos sentiments i quin missatge continua sent completament actual. Per això i per honrar la seva memòria, el transcric aquí, tal i com ell el va deixar escrit en aquells fulls de paper:

El calze de Pau Claris

Pau Claris tenia un calze
com mai més se n’ha vist cap,
d’espigues d’or i topazis
i raïms verds i morats,
i un escut de Catalunya
amb quatre barres d’esmalt
d’un groc, que ni la ginesta,
d’un vermell que ni la sang.
Pau Claris tenia un calze
com mai més se n’ha vist cap.

Cada cop que hi consagrava,
diu que se’l veia plorar.
L’escolà, ajudant la missa,
quan li girava el missal,
ja li deia a cau d’orella
com si anés a parlar a un sant:
-Que ploreu, senyor canonge,
de que ploreu ara tant?

-Ploro per tu i pels teus pares
i per tots els catalans,
per l’honra de les donzelles
i els sofriments dels esclaus,
pel pa blanc donat als gossos
i el que vaig a consagrar,
que potser serà pastura
dels cavalls del castellà.

Cada cop que hi consagrava,
diu que se’l veia plorar.
D’un temps ençà que no plora
Pau Claris en consagrar,
del dia que Catalunya
vencé l’exèrcit reial
de Montjuic a la plana,
de la plana al Llobregat.

Molts mils vingueren d’Espanya,
pocs cents se’n van entornar,
i els pocs que se’n tornaven
el Llòbrec se’ls va emportar.
Amb la seva sang impura
s’enterbolí tot el mar.
Beneïda Santa Eulàlia,
Patrona de la ciutat.
D’ençà d’aquella jornada,
diu que ja no plora tant.

Si a l’alçar Déu ens plorava,
ara somriu com un sant,
no brilla tant la patena
com li brilla el seu semblant.
Cada dia que alça el calze,
l’alça una mica més alt.
Hi ha dies que s’hi extasia,
que no el baixaria mai.

 La gent que hi va a oir missa,
que és la gent més principal,
s’hi va atansant de puntetes
per veure-li bé el semblant.
L’escolà que s’hi acosta,
com si anés a parlà a un Sant:
-La darrera batallada
fa estona que ja ha tocat,
per què no abaixeu el calze?
per què encara el teniu alt?
-El tinc alt per Catalunya
i per tots els meus germans,
que mentre jo el tinc enlaire,
Déu vetlla pels catalans
i el cavaller de Sant Jordi
té alerta el seu cavall blanc.
El tinc alt per Catalunya
i per tots els Catalans,
que quan l’abaixi per sempre,
no sé qui l’aixecarà.
No hi beureu sang consagrada,
ni vi del vostre vinyar,
que hi veureu fel i vinagre
que us hi mesclarà el tirà.
Pau Claris tenia un calze
i ja no el pot aixecar,
aquells braços sempre enlaire,
la mort els vol abaixar.
Al voltant de la llitera
tots els canonges hi ha,
que hi diu la darrera missa,
qui sap si l’acabarà!
Bon punt aixecava el calze,
Claris es posa a plorar:
-Germà Francesc, ajudeu-me, 
que ja no el puc aixecar.-
Tamarit, Bergós i Serra
també es posen a plorar.
-Si Claris no alçava el calze,
qui sap qui el podria alçar!
-Germà Francesc, quan jo mori,
lligueu-me’l fort a les mans
i alceu-me-les ben enlaire,
com les alçava jo abans,
per la pàtria catalana
i per tots els catalans.
Que així tots ells, quan el vegin,
es sentiran més germans
i en veure la copa buida,
hi enyoraran la sang
i es sentiran que les venes,
n’hi corre encara de sobrant.
Poseu-me casulla negra
per tots els dols que vindran!

El calze per Catalunya
qui sap qui el podrà aixecar!
Que ahir moria Pau Claris
i ara el duen a enterrar.
El porten a pes de braços,
com si anés a celebrar,
vestit amb casulla negra
i amb el seu calze a la mà.
Blanc de front, verdós de cara
i amb una llum que li fa
la mirada esbatanada,
com si encara volgués vetllar.
El bisbe que l’acompanya
porta el bàcul endolat,
entre dos diaques joves
que no paren de plorar.
Silenciosos, segueixen
consellers i diputats,
vestits amb gramalles negres
i guants de seda morats.
La germació se’l mira
amb els colors trasmudats.
Quan son a la plaça Nova,
no gosen ni respirar;
es sent una remor de fonda
de plors a punt d’esclatar.
Per damunt d’aquell silenci
un airet fi s’ha girat
que mou la punta de l’alba
del canonge amortallat
i, en passar arran del calze
que Pau Claris duu a la mà,
fa brunzir la seva copa
d’un brunzir fi i massa clar
que encomana esgarrifances
i un regust al paladar
de cendra calenta i copa
de sang a punt de vessar.
El bisbe que se’n adona
que se li gela la mà,
d’un cop de bàcul a terra
trenca el silenci i cridà:
-Quan les tombes són obertes,
no les deixeu refredar,
que, mentre elles es refreden,
es van encenent les sangs.
D’ahir al vespre que és oberta
la tomba de Sant Joan;
si no l’enterreu de pressa,
tornarà a córrer la sang.-

Pau Claris tenia un calze
quina enyorança que fa!
Tres cents anys que l’enterraren
i ningú el desenterrà.
Que remoguin bé les cendres
del convent de Sant Joan,
que sense veure aquell calze,
se’ns va enfredorint la sang.
L’opressor se’ns seu a taula,
sense trobar el pa amargant.
Que remoguin bé les cendres,
que el vent de Déu ja vindrà!
Que torni a aixecar-se el calze
que hi volem tenir la mà!
Ben enlaire! Ben enlaire!
que s’hi puguin encantar
els germans d’enllà de l’Ebre
i els de més enllà del mar.
Més enlaire! Més enlaire!
que encara hi ha murs més alts!
que puguin també encantar-s’hi
i dur-hi la seva mà
els germans de l’altra banda
del Pirineu català.

Pau Claris torna a alçà el calze,
estrenyem-hi tots la mà.
que la copa encara és buida
i l’hauríem d’emplenar;
si la vinya encara és verda
un altre vi l’omplirà:
el vi de les nostres venes,
el millor per consagrar.
Pau Claris torna a alçà el Calze,
comencem, doncs, a resar
-Pare nostre! Pare nostre!
Pare del cel estrellat,
beneïu-lo i consagreu-lo
per la nostra llibertat!
Enyorant la deslliurança,
se’ns va tornant el cap blanc;
bé tardes prou, Corpus Cristi;
beneït Corpus de sang!-

Ventura Gasssol


dissabte, 1 de febrer de 2014

Qüestió de balances

Els que estem compromesos amb el projecte de país lliure que volem construir, no podem menystenir la capacitat de reacció del govern espanyol a la nostra empenta,  ja que utilitzarà totes les eines d’estat, que la seva posició dominant li permeten disposar a plaer, per tal de desmuntar les raons que han empès tot un poble a demanar el dret a la seva llibertat i sobirania.
Fins ara, els independentistes dèiem que no calia fer gaire res especial per convèncer a la gent de la necessitat de separar-nos de l’Estat espanyol, ja que les veus que ens arribaven de Madrid eren gairebé suficients per convèncer als indecisos. La situació ara està canviant i canviarà més en un futur, doncs han vist que la seva tàctica d’ignorar-nos i esbandir-nos al primer ensurt, no els funciona. Segurament estant començant a veure que no podran impedir que, tard o d’hora, el poble es pugui expressar a les urnes. Per això ja han començat la seva campanya de propaganda, per capgirar l’opinió pública, de cara al referèndum que no podran impedir. Ara passaran a l’estratègia de la por, no de la por física i de butxaca com han fet fins ara, sinó la de la veritable por, la del dubte, de la desconfiança en un mateix i de la incertesa, per tal de debilitar-nos la moral abans d’iniciar l’atac final. Apuntaran les seves accions i maquinària propagandística directament a les nostres conviccions i als nostres sentiments, per fer-nos creure que ells no són tant dolents com ens pensem i, així, omplir de dubtes els criteris argumentals de la gent de bona fe.
La primera evidència la tenim en l’aposta que el govern del PP ha fet per l’economista Ángel de la Fuente, com a ponent pel càlcul i publicació de les dades comparatives entre autonomies. Un membre del CSIC i especialista en finances regionals, amb un currículum que ningú el pugui posar en dubte i que ja es comença a passejar pels entorns acadèmics, per embolcallar de rigor científica els criteris de presentació de les dades fiscals, amb els que ens pretendran enredar.
Em temo que utilitzaran la tècnica del prestidigitador que ens il•lusiona amb una realitat amagant-ne una altra i, possiblement, no aconseguirà amagar el truc a la gent de l’ofici, però si que generarà una gran quantitat de dubtes a la gran massa que el mira i escolta.
Per aquest motiu, quan comenci a aflorar el doll de xifres, cal estar preparats per explicar al poble profà, que la paraula “Balances Fiscals”, no és cap tecnicisme estrany, sinó que senzillament be de “Balança”, aquell senzill instrument que serveix per pesar, en el que a un costat hi posem un producte i a l’altra un pes i que s’ha d’equilibrar per trobar la mesura justa. Les Balances Fiscals no són més complicades, tant sols són un instrument diferent, en el que en un plat hi posem tots els diners que paguem i a l’altra tot el que rebem i només s’equilibra quan el que rebem pesa igual que el que paguem.
Als catalans, ens podran explicar meravelles de tots els serveis que ens donen, de les despeses que hem de suportar, dels compromisos que hem de complir i com de millors o pitjors estem respecte a d’altres, però al final, la suma de tot plegat ho haurem de comparar amb el que aporta el conjunt de la societat catalana per pagar-ho. Llavors, tal i com fem a casa quan a anem a comprar, si hem donat al botiguer més diners del que val el producte, demanarem que ens torni el canvi. I si la seva balança no fa bon pes i ens vol estafar, anirem a comprar a una altra botiga i adéu-siau.

dijous, 16 de gener de 2014

L’estratègia europea: Catalunya no és el problema, és la solució.

Els catalans hem iniciat un procés d’evolució democràtica sense aturador, que trenca amb l’enquistament del sistema constitucional postfranquista, un marc legislatiu basat en la no ruptura amb el règim dictatorial del que prové i quins principis ideològics es varen transferir a la nova Constitució, com a conseqüència del pes polític dels que aleshores eren continuadors del règim i de la situació de llibertat vigilada condicionada per un exèrcit, que encara estava capitanejat pels militars franquistes, vencedors de la guerra civil.
Difícilment dintre  d’aquest marc jurisdiccional, es pot iniciar cap mena de transformació territorial usant la radicalitat democràtica, ja que l’actual sistema constitucional, fonamenta els seus principis en la indissolubilitat de la nació espanyola,  no reconeixent l’existència de Catalunya com a poble diferenciat i, per tant, subjecte polític al que es puguin aplicar els principis de la Declaració Universal dels Drets Col•lectius dels Pobles i, més concretament, l’article 6 que diu que “Qualsevol poble té el dret permanent d’autodeterminació d’una manera independent i sobirana”. Únicament un procés de ruptura amb la legalitat espanyola, pot convertir en legal el resultat de l’exercici del dret a decidir a les urnes.
La consciència de que constituïm un poble diferenciat la tenim, però la consideració com a tal, per part de les institucions que representen la comunitat internacional, ens ho hem de guanyar i, mentre no els creem un problema directe, només serem un conflicte intern de l’estat Espanyol.
En un moment o altre els nostres representants hauran de fer un acte de desobediència i sol•licitar l’empara de la legislació internacional, per desencadenar una presa de postura que obligui i incomodi a la resta de nacions. Però perquè ens sigui favorable el resultat de la decisió que prenguin els països més influents del món occidental, més que tenir estudiat el problema, cal tenir molt ben preparada la seva solució, per tal que davant la resta del món, la postura catalana sigui precisament la d’aportar la solució definitiva a aquest problema, a nivell econòmic, polític i d’estabilitat en la organització territorial dels Estats.
Una Catalunya sobirana no representa tant un problema internacional global, sinó que queda circumscrit a un àmbit purament de la Unió Europea, en quan que l’ statu quo actual, manté en equilibri els desajustos existents entre les diferents regions d’Espanya, per l’aportació d’excedents de l’economia catalana, la correcció de quins desequilibris queda fora de les responsabilitats europees, ja que la Unió només té en compte el conjunt espanyol. En el moment que la resta d’Espanya deixes de gaudir dels excedents aportats pels catalans, obligaria a un canvi de planejament en la distribució dels fons compensatoris, sobretot si Catalunya es veiés obligada a abandonar el club europeu. No hem d’oblidar que la Unió Europea és, abans de res, una associació d’interès econòmic, això si, embolcallada per uns principis democràtics avançats. Per aquest motiu, el dilema que planteja el cas català, contràriament al que pugui aparentar, a nivell europeu no és ni molt menys un tema menor, tal i com queda palès en les reaccions de les diferents cancelleries o  en les continues cites del BCE als problemes geopolítics, que poden afectar a l’estabilitat i el creixement de l’economia europea. Per això els Estats Membres, forcen als funcionaris europeus a mantenir-se distants del problema català, fent aparentment el joc a la política marcada des de Madrid, però subliminalment dient a Espanya que es mogui per resoldre la situació, ja que quan responen que és una qüestió interna de l’Estat espanyol, de fet estan acceptant l’existència del problema i estan dient que Espanya ha de moure fitxa per resoldre’l.
Estic convençut que els analistes europeus són perfectament conscients, que el problema de la Unió no és si Catalunya es separa d’Espanya, sinó, si aquesta part del territori es separa del club de la Unió Europea. Mentre Catalunya estigui dintre la Unió, aquesta estarà en condicions de negociar l’aportació al rescat de la resta d’economia espanyola, però si en queda fora, el problema l’hauran de resoldre la resta de països, sense comptar amb Catalunya. Mentre puguin controlar el tema col•laborant amb Madrid, per pura comoditat no cercaran altres alternatives diferents. Quan arribi el moment que hagin de decidir entre: renunciar als principis democràtics que els inspiren, o be, acceptar l’aplicació del dret internacional en el cas Català, els catalans hem de tenir preparada la solució al problema que el nostre conflicte planteja a la resta de països de la Unió, per tal de facilitar-los una decisió no traumàtica i deixar palesa la nostra ferma voluntat europeista, no només d’intenció, sinó també des de la nostra capacitat d’aportació efectiva de solucions als reptes que la Unió té plantejats, tant econòmics com geopolítics.
Els catalans hem de ser conscients que el nostre objectiu no es basa en beneficis a curt termini, sinó que persegueix uns resultats a llarg termini, més enllà de les generacions que ara estem implicades en el procés d’alliberament. Pensar diferent seria portar el procés a un carreró sense sortida i trair als que, al llarg de tres-cents anys, han lluitat sense poder veure el resultat del seu esforç. Amb la separació d’Espanya resoldrem els problemes nacionals i culturals, però els nostres sacrificis econòmics no s’acabaran de forma immediata, sinó que continuaran sota la dependència Europea, almenys per un temps determinat. Per contra, gaudirem d’una avantatge molt més important, que serà la de disposar de la capacitat d’establir polítiques i estratègies pròpies, adaptades a la situació estructural econòmica i productiva catalana. Des de la visió dels països al nord dels Pirineus, la península és només una posició estratègica, un mercat i els destinataris d’una part del recursos que aporten al fons comú, en cap cas tenen en compte els temes d’identitat nacional i cultural, per aquest motiu hem de centrar-nos en l’aportació de solucions econòmiques, de progrés i de creixement, que beneficiïn al conjunt de països de l’Europa comunitària.
El primer que cal és resoldre el tema de la integració a la UE, primer per salvar la pròpia legislació interna que converteix en element decisori a una de les parts en conflicte, pel fet que, en aquest procés, l’Estat Espanyol té dret de veto i, segon, per no treure la condició de membres de la Unió, a una part d’ella mateixa, quins ciutadans en el seu dia varen participar en el sufragi universal d’acceptació a la integració espanyola. Per això cal presentar una proposta legislativa basada en la incorporació d’una nova figura d’Estat membre, que permeti, sense perdre el ritme funcional del conjunt, integrar les administracions i economies sotmeses al procés de separació. Un punt en el que tothom s’hi senti còmode, tant els governs, ciutadans i economies afectades, com els que estaran al marge del problema, però que el sofriran en les seves relacions i fluxos comercials. La solució estarà doncs en el canvi de figura d’integració, a partir del moment en que es produeixi una situació de trencament, bé sigui com a conseqüència de l’exercici de la voluntat popular o bé sigui per a la declaració unilateral d’independència d’una de les parts. Arribats a aquest punt l’Estat integrant hauria de passar a tenir la consideració d’Estat en suspensió de vot, en quina situació, únicament quedaria limitat el seu dret de vot en temes de composició de la UE, però sense perdre cap dels altres drets i obligacions adquirits. La part que es separa iniciaria un període transitori, en que hauria de complir amb totes les seves obligacions de forma separada com si ja fos un Estat independent, però dintre l’estructura del encara Estat membre de dret, essent la suma dels dos nous Estats el que es consideraria per avaluar el compliment dels paràmetres exigits als Estats membres. Una vegada aquest nou Estat tingués totalment construïda la seva estructura política, adaptada a tots els condicionants imposats per la Unió per ser Estat membre, Els dos Estats resultants haurien de sol•licitar el seu reingrés a la Unió Europea i complir amb les condicions i objectius establerts per ser-ne membres, en quina decisió no hi hauria el vot del país afectat. Tot aquest procés seria transparent als ciutadans i economies, que no es veurien afectats més enllà dels ajustos interns que fossin necessaris.
El segon punt a resoldre, seria el del compliment de les condicions macroeconòmiques de cada un dels Estats resultants, de forma que cap d’ells es vegi afectat per aquest condicionant a l’hora de sol•licitar el seu reingrés. Com passa en el cas català, es donaria la paradoxa que si la part que es separa és aportadora neta, el restant que queda veu minvades les seves xifres macroeconòmiques i de dèficit, quedant fora dels paràmetres de condició de membre, el que pot representar un greu problema pels que hagin de decidir. Arribats a aquest punt, la part que aporta finançament net al conjunt, s’hauria de comprometre per un període determinat d’anys, a continuar aportant finançament de forma regressiva a la part receptora i, per la seva banda, la part receptora a complir amb els objectius fixats, dintre el mateix termini d’anys.
Si traslladem aquest procediment metodològic a la resolució del problema econòmic plantejat en el conflicte català i espanyol, independentment de la preceptiva distribució d’actius i passius, ens trobarem que, segons dades comunicades pel mateix executiu, si Catalunya aporta anualment en concepte de “solidaritat” a la resta de l’Estat el x% del seu PIB, El nou Estat Català hauria de presentar un pla d’aportació equivalent i regressiu al llarg de n anys, al termini de quin període, les dues economies ja aportarien directament la seva quota a la comunitat, per tal de que aquest organisme la distribueixi segons la normativa europea, amb la condició que aquest compromís es mantingui sempre que no es vegi perjudicada la balança comercial entre els dos nous territoris, respecte de la que hi havia mentre estaven integrats en el mateix Estat Espanyol. En el mateix termini, la nova administració espanyola, aprofitant l’excedent temporal aportat des de Catalunya, hauria de refer les seves estructures per assolir els objectius de dèficit marcats pels països integrants de la Unió Europea. Aquest procés d’adaptació tindria uns efectes beneficiosos en el conjunt europeu, concretats en dos moviments positius: d’una banda la millora de competitivitat de l’economia catalana, com a resultat de la major quantitat de recursos aplicats a una economia basada en el sector productiu i, per tant, aplicats a un dels motors econòmics europeus. I d’altra banda, la resta d’Espanya, davant la progressiva davallada de recursos aportats per Catalunya i la necessitat d’adaptació als límits de dèficit europeu, desencadenarà un efecte revulsiu que obligarà a un traspàs d’esforç i ma d’obra del sector públic, cap altres sectors creadors de riquesa i no de despesa. El resultat per tant, serà un conjunt econòmic peninsular més reforçat en termes de PIB i de competitivitat per mantenir el creixement econòmic. Paral•lelament, la distribució del deute públic entre els dos Estats resultants, el més segur és que provoqui una millora en la qualificació del risc, com a conseqüència de la diversificació de garantia.
Aquest argument i la solució que porta implícita, és el que hem de transmetre als futurs socis europeus, perquè entenguin que la independència no és un problema, sinó la solució del problema, d’un vell problema amb el que s’havien acostumat a conviure.
Fins aquí, per aquest o qualsevol altra opinió o argumentari més qualificat, tenim al davant un obstacle que cal salvar: Qui, com i a qui? Qui actua com a element transmissor efectiu de tot el procés davant del poder polític europeu? Com vehicular el missatge? A qui hem de dirigir les nostres accions perquè es mobilitzin els centres de poder europeus?
En aquests moments, tota la comunicació oficial i efectiva està en mans de l’estructura diplomàtica i representativa espanyola, que és en definitiva el soci directe de la Unió Europea i la única reconeguda a nivell internacional. En la situació actual, l’administració catalana és una part integrant de l’administració espanyola, que és qui la representa en el món exterior. Les cartes, comunicats, visites, recepcions o entrevistes que pugui realitzar el President de la Generalitat, no van més enllà d’una pura tasca informativa i no desencadenen cap presa de posició en el marc de les relacions entre Estats.
Però hi ha una escletxa que condueix directe al centre del poder legislatiu, que encara que petita, pot obrir pas a una representativitat genuïnament catalana, impossible de silenciar i que estigui a l’alçada de qualsevol representació del poder executiu de qualsevol país. A les properes eleccions europees tenim la oportunitat, si la sabem aprofitar, de situar representants directes elegits per sufragi universal al Parlament Europeu, que esdevinguin la veu directa del poble de Catalunya i ningú li pugui negar la  representativitat legal. Si els partits catalans partidaris del Dret a Decidir, enlloc de presentar-se a les eleccions europees enquadrats en altres candidatures, per tal d’obtenir representació encara que sigui compartida, s’integren en una candidatura única a l’Eurocambra dintre l’àmbit català, aquesta coalició no es podria dissimular ni menystenir i la seva veu i les seves propostes haurien de ser considerades i esdevindrien directament problemes d’una part d’Europa, ja que que representen un poble i no una opció política. No només és important la candidatura única de partits catalans per convertir aquestes eleccions en un plebiscit, sinó també i potser més important, per situar Catalunya en un punt concret de l’Eurocambra i, així, obrir la porta de comunicació directe amb Europa. Si aquest subgrup d’Eurodiputats fa propostes i planteja problemes, esdevenen automàticament temes europeus.
Tenint en compte que en aquestes eleccions, la circumscripció electoral és única a nivell estatal, si el dia 25 de maig de 2014, es dóna l’escenari que el poble de Catalunya surt a votar per una candidatura única i incrementa un 15% la participació catalana respecte de les darreres eleccions europees, es poden situar entre 5 i 6 diputats al Parlament Europeu, que, tot i no poder disposar de grup propi, ja que se’n necessiten 20, podria ser un subgrup important, amb un pes específic superior al d’alguns altres països i esdevenir un interlocutor sorgit del sufragi universal i políticament vàlid, per establir un pont de diàleg i comunicació, entre el poble de Catalunya i la Unió Europea, sense la intermediació espanyola. No en parlem si a Catalunya, amb la sortida massiva de votants per la causa, s’arribés a superar el 60% de participació, en aquest cas el resultat seria situar 8 representants a Estrasburg, que si tenim en compte que països com Lituània en tenen 9, l’efecte davant d’Europa seria demolidor i la representativitat no generaria cap dubte.
Els partits polítics catalans que defensen el dret de l’autodeterminació, tenen l’obligació de formar una candidatura única en aquestes eleccions, pel bé del país i per no trair la voluntat del poble de Catalunya que els vota.


dissabte, 2 de novembre de 2013

El concepte de justícia a Espanya

La justícia (que no les lleis), és allò que s’interposa entre el crim i la venjança, i si la llei justa imposa penes limitades, és precisament perquè les persones que han comès delictes, per més greus que siguin, se'ls ha de concedir el dret al penediment i la oportunitat del perdó, si no fos així i s’apliqués la llei del Talió, la justícia es convertiria en un sistema de venjança, tant execrable com el propi delicte.
La reacció dels governants i representants espanyols, davant la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans que anul·la la doctrina Parot, m’ha causat un gran sentiment de vergonya aliena, una nova confirmació de que aquest Estat al que estem obligats a pertànyer, no és digne de ser el nostre representant. Els instints més baixos del nacionalisme espanyol, tornen a despertar a la vida pública. La pitjor cara de la dictadura no ha estat mai superada, només estava adormida i les seves hostes plenes d’orcs, tornen a sorgir de les tenebres per destruir qualsevol esperança d’avenç cap a una democràcia real.
Aquest és un motiu més per abandonar definitivament aquest Estat que ens avergonyeix. Que en lloc de protegir la nostra cultura i la nostra llengua, intenta destruir-la. Que ens nega la nostra història i la nostra existència com la nació que som. Que no aplica la justícia als crims del seu passat, ni en mostra penediment. Que no respecta la Declaració dels Drets Humans. Que ens sotmet a un espoli permanent que ens empobreix cada dia. Que no només no escolta als ciutadans, sinó que els impedeix utilitzar l’instrument més pur del sistema democràtic, per decidir el seu futur col•lectiu.
No sé en quin model d’Estat ens trobarem quan aconseguim la independència, el que estic segur és que serà el nostre, serà normal, complirà amb el seu deure de representar-nos i defensar-nos i, democràticament, serà molt més gran.

diumenge, 10 de febrer de 2013

La desobediència civil, el pas següent.

Els dirigents espanyols amb el govern al capdavant , estan iniciant el contraatac a l’embranzida sobiranista liderada pel Parlament i l’executiu català, brandant l’estendard del compliment de la legalitat vigent al territori espanyol, aixoplugats per la manca d'interès de la comunitat europea i internacional, que no vol l’obertura d'un nou focus de conflicte, que desviï l’atenció de l’objectiu d'estabilització que s’ha fixat com a prioritari.
Si ens enroquem en la retòrica de la possessió de la raó democràtica enfront la legalitat constitucional, no farem res més que portar el procés a una lenta apagada i al desencís de la multitud que va sortir al carrer el passat 11S.
Ara cal avançar amb un pas més agosarat i encetar una nova etapa en la nostra reivindicació nacional. Un moviment que desencadeni un conflicte que ja no es pugui resoldre per la simple aplicació de la llei i la justícia d'una constitució local. En aquests moments, els dirigents del món occidental, ja tenen un coneixement més clar de l’existència de Catalunya, el seu fet diferencial i les seva voluntat d'independència una situació que ara és observada per uns col·lectius molt més evolucionats en la seva concepció de la democràcia i la justícia. 
Els dirigents i comunicadors espanyols, parlen insistentment del compliment de la llei i la legalitat vigent, com si això fos el sancta sanctorum de l’estat de dret i poques veus dels que hem escollit perquè ens representessin al Parlament , gosen contradir-los obertament i parlar d'incompliment de la llei o desobediència civil, expressions que sembla que només es puguin dir amb la boca petita i amb la veu baixa.
Crec que ha arribat l’hora que tots els independentistes que tenen accés als mitjans de comunicació, proclamin als quatre vents i sense embuts que la desobediència civil, és un element tant important com la pròpia llei, en la configuració d'un estat de dret. 
La desobediència civil no és de cap manera un tema menor, suposa el pas més transcendental que hauran de fer els nostres dirigents per portar el país a la seva definitiva formació i reconeixement. Però no només ells, sinó tot el poble i per això cal que la seva majoria estigui convençuda i preparada. 
Per defensar la validesa d'una més que probable desobediència civil de la societat i les institucions catalanes, apart d'estar convençuts que el que farem és just i defensable, hem de ser coneixedors del que pensaran els que ens hauran de jutjar políticament i jurídicament, des de les institucions que al final seran les úniques vàlides que ens permetran esdevenir sobirans. 
La rebel·lia, que des d'una òptica espanyola és simplement un acte fora de la llei, es veu molt diferent per part de les societats democràticament més madures i amb una capacitat d'anàlisi més imparcial. Només cal llegir l’obra del filòsof i pensador nord-americà John Rawls, la més utilitzada pels jutges nord-americans per fonamentar les seves sentències. 
Si cerquem dintre la principal obra de Rawls - “Una teoria de la justícia” – hi trobem escrit el següent: “..si hom concep la llei bàsica com a reflex de l’ordre natural i si el sobirà creu que governa per dret diví, aleshores els seus subjectes només tenen el dret dels suplicants.... Una vegada que la societat s’interpreta com un esquema de cooperació entre iguals, les persones afectades per greus injustícies no cal que se sotmetin. De fet, la desobediència civil (i també la objecció de consciència) és uns dels mecanismes estabilitzadors dels sistema constitucional, encara que sigui per definició un mecanisme il·legal”. Fixeu-vos la diferència evolutiva del pensament sobre el que és just o no en el món internacional. Inclús m’atreviria a posar en dubte que algú de l’alt Tribunal Constitucional espanyol hagi llegit mai l’obra de Rawls o ni tant sols sàpiga qui és. 
Evidentment, l’obra de Rawls teoritza en base a l’existència d'una societat ordenada que ell anomena “quasi justa”, que disposa d'una constitució justa, però amb tot i això, Rawls s’expressa així de contundent quan parla de desobediència civil: “... Amb tot, si la desobediència civil justificada sembla amenaçar la concòrdia civil, la responsabilitat no recau pas en els que protesten sinó en els que, abusant de la seva autoritat i poder, justifiquen aquesta mena d'oposició I és que el fet d'emprar l’aparell coactiu de l’estat per tal de mantenir institucions manifestament injustes és en si mateix una forma de força il·legítima a la qual els homes, quan cal, tenen dret a resistir.”. 
Cal fer front als que pretenen confondre als ciutadans, presentant la llei com la justícia, cal que tothom sàpiga que realment, el que no s’entendrà a nivell internacional, són els conceptes democràtics envellits i deformats de l’Espanya rància. Cal omplir el poble d'autoestima i convèncer a tothom, que els principis democràtics en que es basa el nostre camí a la independència, són els que la resta del món comprèn i entén com a justos i que, si alguna cosa no farem, serà el ridícul. 
Si el poble s’arronsa, els nostres líders s’arronsaran, però si el poble està convençut , els líders polítics no tindran més remei que tirar endavant. Per això no podem permetre, de cap manera, que es manipuli la opinió ciutadana amb missatges enganyosos, sobre la realitat democràtica de la comunitat mundial a la que pretenem integrar-nos. Hem de carregar de raons i esperonar al poble, perquè aquest faci el mateix amb els polítics que el representen. 
A partir d'aquí només caldrà confiar que els que s’han posat al capdavant per liderar el nostre procés d'alliberament, tinguin la capacitat suficient d'instruir-se en els coneixements necessaris i, carregats de valor, saviesa i totes les raons jurídiques adequades, portin sense por el projecte del nou Estat Català a l’èxit.

dissabte, 1 de desembre de 2012

Cal la justificació internacional.

El camí a la independència passa per Europa.

Fins ara la justificació de la conveniència d’un Estat Propi per Catalunya, s’ha vingut emparant en l’espoli econòmic i en la necessitat de poder prendre les nostres pròpies decisions com a país, ja que no ens sentim representats per l’Estat al que pertanyem. Un Estat que, no tant sols no ens defensa com a poble, sinó que intenta anular el nostre fet diferencial per dissoldre’ns en l’Espanya castellanitzada.

Aquests arguments, que veiem tant clars des de la nostra perspectiva catalana, i que ens encoratgen a seguir endavant cap a la independència, no tenen prou pes en el marc europeu i internacional i, per tant, resulta difícil implicar aquestes comunitats i les seves institucions en el recolzament de les nostres reivindicacions. L’Estat espanyol ho sap i jugarà la carta de barrar-nos el pas en els organismes en que hi és present, utilitzant l’avantatge que suposa el ser-ne dipositari de la representació legal. La seva veu és més forta i es valdrà de la influència dels molts anys de coneixença i habilitat política en aquest àmbit. La conseqüència que ja es comença a notar és que, a nivell exterior, el nostre conflicte es veu més com un maldecap que com una causa d’alliberament nacional. En el fons, Catalunya és un element imprescindible per garantir el bon fi del deute espanyol i la seva separació podria posar en perill la precària sostenibilitat de la seva economia, per tant, la relació amb Catalunya és un problema que Espanya ha de resoldre per tornar a posicions d’equilibri.

Per aquest motiu, la justificació de la independència en clau interna, va perdent pes específic en favor de la necessitat de convèncer a la comunitat internacional de la seva conveniència. En la mesura que s’obrin les portes per a la nostra integració com a nou estat de la Unió Europea, s’ampliarà també la majoria de ciutadans partidaris de la seva necessitat.

Podem pensar que només amb la possessió de la raó democràtica,serem capaços de convèncer als que ens han d’acceptar com a nova entitat de ple dret a la comunitat de nacions, però aquest argument està lluny de la realitat que mou els fils de la política mundial. Els països i els seus dirigents es mouen en la direcció d’allò que els afavoreix i no recolzaran cap causa que pugui perjudicar els seus interessos.

Sense el suport de la Comunitat Europea i de les institucions internacionals, el procés que hem iniciat pot acabar en un carreró sense sortida. Només si som capaços de demostrar que el resultat final del nostre projecte de país, aportarà beneficis importants al conjunt de la Unió Europea, es facilitarà una posició més neutral o inclús favorable a trobar una resolució del conflicte en el marc del dret internacional, enlloc de deixar-lo en mans de la legislació local espanyola. Per tant, el següent combat serà per fixar el camp de joc. Si acaba localitzat en l’àmbit regional, podem donar la causa per perduda, en canvi si podem posicionar-lo sota l’empara del dret internacional, les possibilitats de portar a bon port les nostres aspiracions queden totalment obertes.

No podem donar-nos repòs en la feina de construir el país, doncs ara hem despertat la fera i no pararà en el seu empeny per impedir que aconseguim els nostres objectius. Cal tornar a prendre de nou la iniciativa i presentar el nostre projecte a la comunitat internacional, més enllà de les fronteres. Un projecte sòlid i curosament elaborat, que presenti amb claredat el futur i es sustenti en una impecable argumentació jurídica, on quedi palès que el procés de separació de l’estat espanyol, condueix a un millor posicionament de la UE i a una millor garantia pels inversors internacionals.

Nosaltres, els catalans, ja estem convençuts que si disposem d’un estat propi, la nostra economia i la nostra convivència funcionarà millor, cal doncs veure com això afavoreix a la resta de països europeus amb els que ens haurem d’integrar, considerant que, evidentment, la resta d’Espanya en continuarà sent ple membre i, per tant en un càlcul aparent, la suma d’economies serà la mateixa.

El plantejament no s’ha de sostenir en base a les dades estàtiques de la comptabilitat nacional i la seva distribució, doncs només ens portaria a presentar la solució d’un problema creant-ne un altre i, això, difícilment pot convèncer a ningú.

Hem de partir de la base que l’economia d’una família, una comunitat o un país, no és un element estàtic, sinó que es mou en funció del dinamisme que l’empenta, i el seu valor es mesura en base a les expectatives de futurs resultats. El que cal projectar és com variarà el conjunt de l’economia peninsular, quan es produeixi el canvi dinàmic que implicarà la nova estructura d’estats i en quins aspectes afectarà al conjunt de l’economia europea. En la mesura que aquesta projecció afavoreixi o no el creixement del conjunt de països de la CE, disposarem de més o menys facilitats per aconseguir els nostres objectius de sobirania.

Es necessari elaborar un planejament estratègic entenedor i amb uns raonaments econòmics i socials prou sòlids perquè siguin indiscutibles. El projecte ha d’estar lliure de tota sospita, per aquest motiu s’ha de desprendre de qualsevol embolcall sentimental que pugui acompanyar cada punt del seu argumentari.

Una hipòtesi de partida

L’economia espanyola actual és un aiguabarreig entre l’estructura productiva d’una població emprenedora i el sosteniment d’una part de societat burocratitzada sota l’empara dels recursos estatals. Una part estira i l’altra frena. Aquesta situació és la causa de l’estancament del conjunt de l’economia espanyola. La classe política ha sigut incapaç de veure més enllà de la seva pròpia supervivència i no ha consolidat l’actualització i modernització de l’estructura productiva i social del país, derivada de la concepció vuitcentista que ens havia deixat d’herència el franquisme.

Els nostres dirigents, tampoc han sabut aprofitar la incorporació a Europa, per agafar el ritme de la resta d’economies i, d’aquesta forma, Espanya s’ha acabat convertint en un problema per a la Unió Europea, que es pot veure contaminada pels efectes de la deficient gestió econòmica i financera del sector públic i de la banca.

En qualsevol àmbit, quan una cosa no funciona, s’ha de canviar. I una estructura econòmica o un país, per més gran que sigui, no tenen una solució diferent. Pensar que, només amb paraules i missatges, es pot canviar el comportament de les persones que formen un determinat conjunt social, no deixa de ser una quimera. Les grans transformacions socials, han estat sempre precedides de revolucions, més o menys cruentes, derivades dels desequilibris en l’administració de recursos, i que han generat trencaments insalvables entre col·lectivitats d’individus. Aquests canvis traumàtics són els que han propiciat l’aparició de noves fórmules, per dirigir novament la societat a punts d’equilibri, més o menys estables, dintre els vaivens econòmics considerats normals.

El ser humà és dúctil, però també té una tendència natural a la comoditat, per això, només les situacions que obliguen, el motivaran a canviar els seus comportaments. En termes econòmics, aquest mateix raonament ens permet afirmar que, en economies de baixa productivitat, per més recursos que hi injectem no l’aconseguirem incrementar, ans al contrari, tindrà una major tendència a l’acomodament. Només l’instint de supervivència provoca canvis en els comportaments individuals i col·lectius i, en aquest punt, és on hem de cercar la projecció a llarg termini de les transformacions necessàries, per aconseguir una veritable millora de la capacitat productiva i, amb això, l’estabilització econòmica que ens ha de portar a una nova situació de benestar i pau social.

És evident que, en termes de productivitat, existeix una gran diferència entre els diferents territoris que composen la geografia espanyola i, això, afecta directament els índexs econòmics del seu conjunt, llavors, la pregunta que hem de respondre és: En què canviarà l’economia productiva de l’actual territori espanyol, si es produeix la separació en dos estats sobirans?

És evident que l’estat espanyol s’alimenta principalment dels recursos generats en els territoris costaners, d’intensa activitat productiva, i que compensen la baixa productivitat de les regions de l’altiplà, amb una població acostumada a viure de la seva posició dominant a l’administració pública i dels recursos provinents, abans de les colònies d’ultramar i ara dels territoris perifèrics i dels fons europeus de compensació.

Per altra banda, la no reinversió de recursos a l’economia que els genera, produeix una regressió de la productivitat, que pot afectar directament la seva competitivitat i, per tant, el seu creixement i la seva capacitat d’aportar valor afegit al territori i als seus habitants.

Per donar resposta a la pregunta formulada, cal definir els nous models i projectar a llarg termini la transformació econòmica que es produiria, per efecte de les transformacions en el comportament social, derivades de les reaccions de supervivència.

No vull aventurar quin seria el resultat final d’un treball d’estudi com el que es proposa, doncs seria una lleugeresa que no m’ho puc permetre. A Catalunya i al món hi ha prou matèria gris en economia i sociologia, com per elaborar aquest nou model de futur, sota fórmules prou sòlides perquè no tinguin discussió ni en l’espai científic i acadèmic, ni en l’entorn econòmic i financer.

En el nou marc d’una Catalunya independent,cal valorar com influiria en la competitivitat de la seva estructura productiva, la redistribució dintre de la pròpia economia catalana, dels recursos que ara es lliuren a l’estat espanyol i que no tornen en cap forma d’inversió o despesa. Possiblement el càlcul de l’increment del PIB derivat d’aquesta injecció de recursos, posaria en evidència una Catalunya situada en una posició més capdavantera que l’actual.

I en el marc de l’Espanya restant, caldria valorar fins a quin punt la disminució dels ingressos procedents de l’espoli català i la incorporació al mercat de treball de l’excés d’ocupació pública, poden produir un efecte rebot i crear noves expectatives a la resta de l’economia espanyola, potenciada amb un mercat de treball, que incorporarà una nova oferta de treballadors i professionals, que ja no trobaran opcions en el marc del sector públic i, per tant, dirigiran el seu interès als sectors primari i secundari.

Potser ens trobaríem amb la sorpresa, que la suma dels PIB en una situació d’economies independents, seria molt superior al PIB actual de l’economia unificada en el conjunt de l’estat espanyol i, en aquest cas, suposaria un acostament a la mitja de l’economia europea i un atractiu important pels interessos de la mateixa Unió, molt castigada per haver de suportar les conseqüències de la integració dels països del sud, als que ha d’estar rescatant de forma crònica.

Si aquesta nova situació és positiva, pot marcar un punt de partida a l’acceleració de les expectatives de creixement en els països de l’arc mediterrani, activant de nou els mercats del sud d’Europa.

Apart, en l’àmbit financer i dels grans inversors internacionals, la distribució del deute públic entre dos deutors diferents, un dels quals podria aportar major garantia a la recuperació del capital invertit, pot donar-los major seguretat i, per tant, facilitar la millora de les qualificacions de risc i, com a conseqüència, la reducció de la prima que el grava. Una situació que afectaria positivament el control del dèficit públic i tornaria a convertir l’economia espanyola i catalana, en un pol d’atracció de capitals, que possibilités la reducció de l’atur, la millora dels beneficis socials i l’activació de les petites i mitjanes empreses, que suposen un dels principals motors econòmics de la nostra societat.

Conclusió:

Una vegada encetat el procés cap a la construcció del nostre propi Estat, només ens en podrem sortir, si som capaços de convèncer als països que composen la UE, que la independència de Catalunya, pot ser la solució que acabi amb el problema endèmic que arrossega l’economia espanyola i, per tant, una aportació positiva al conjunt de l’economia continental.

dimarts, 27 de novembre de 2012

Eleccions 25 N

Posar-me a teoritzar i discutir sobre el resultats de les passades eleccions del dia 25, considero que no em pertoca i ho deixo pels seus actors. El nou panorama polític, no el considero una derrota de CiU ni del projecte independentista, simplement, s’han posat les coses al seu lloc i s’ha evidenciat la diversitat de la societat catalana, com a conseqüència del posicionament ideològic del vot anti-tripartit cedit a CiU en les eleccions del 2010, un posicionament sobiranista més clar dels partits i la incorporació al sufragi, de ciutadans que no hi participaven per una raó o un altre.

Ara cal deixar que la responsabilitat dels partits sobiranistes, que han obtingut representació parlamentària, els faci capaços de fer pinya, per presentar un únic full de ruta cap a la independència, a través de l’exercici del dret dels pobles a decidir el seu futur i la seva autodeterminació.

Aquest nou arc parlamentari sobiranista, per la seva transversalitat ideològica, ha de fer possible transmetre al món la força d’un poble unit per la seva llibertat.

Per aquesta raó, l’independentisme actiu no ha de perdre ni un minut en consideracions i s’ha de posar a treballar, per donar una nova empenta als que prenen el testimoni del sobiranisme polític representatiu.