La manifestació de l’11 de setembre i la
posterior reacció del President Artur Mas, ha sobrepassat qualsevol expectativa
del món independentista. Els plantejaments anteriors han deixat de ser vàlids
i, això, obliga a una reflexió profunda i ràpida, del paper que, a partir
d’ara, haurà de tenir el moviment independentista transversal, sobretot el que
té com a objectiu la participació parlamentària.
Hem de tornar a la motivació original que activa
el naixement de Reagrupament, com a
element precedent de la resta de moviments transversals, per encetar el procés
reflexiu.
Inicialment, la transversalitat política neix
com a conseqüència de l’apatia i el pactisme dels partits nacionalistes, que
posen els seus interessos individuals per davant dels interessos de país. Una
oferta d’unió de forces amb un objectiu comú, dintre d’un espai on tothom
tingui cabuda fins aconseguir l’estat propi, deixant de banda la pròpia
ideologia fins que no es pugui aplicar un una Catalunya independent.
No podem passar per alt el mapa polític del país
i la seva diversitat de pensament. CiU domina el panorama electoral i, sense la
seva implicació, es fa pràcticament impossible assolir qualsevol objectiu
polític en l’àmbit català, inclús la independència, doncs per obtenir-la és
necessària una gran majoria social, que només la pot aportar la suma dels que
voten CiU i la dels que, per ideologia, no els votaran mai.
El canvi de posicionament de CiU i del president
Artur Mas, obertament decidits a favor de l’estat propi, suposa un giravolt a
tot el pensament a favor de la transversalitat, ja que aquesta no cal
construir-la abans, sinó que es possible obtenir-la de forma natural en el
propi arc parlamentari.
En aquesta situació, els moviments sorgits com
alternatives parlamentàries netament independentistes, al marge d’opcions
ideològiques i formats bàsicament per activistes sense aspiració política,
deixen de tenir sentit com a opcions electorals per portar al parlament la veu
de l’independentisme, doncs aquesta ja hi és. En cas de que, qualsevol d’aquestes
organitzacions, es presentés individualment, produiria un efecte contrari al
seus propis principis, ja que la dispersió de vot podria anar contra l’objectiu
d’assolir una àmplia majoria sobiranista. No només això, sinó que, davant la
ciutadania, pot posar en dubte la capacitat política per anar junts cap a
l’Estat Propi i, per tant, provocar una incertesa més gran en una part
important dels votants indecisos. Crec, doncs, que ni Solidaritat ni
Reagrupament han de presentar candidatura a aquestes eleccions plebiscitàries, ja
que més aviat farien nosa. L’esperit constitutiu d’aquestes dues
organitzacions, fou la obtenció d’una gran majoria parlamentària, que permetés
assolir la nostra plena independència per qualsevol via possible i, en aquests
moments, aquestes condicions es donen dintre el marc dels partits polítics
parlamentaris, netament catalans. Els que militem en qualsevol d’aquestes
organitzacions, posem Catalunya per davant de qualsevol altra aspiració
personal i, per tant, hem de ser generosos i estar disposats al sacrifici. Una
vegada els polítics que representen opcions majoritàries, s’han posat a
treballar en aquesta direcció i al mateix temps, ofereixen un ventall ideològic
prou ampli, les opcions transversals han d’assumir que, més important que el
fer, ara els toca deixar fer, sense baixar la guàrdia, però sense prendre
partit. El seu esforç ha d’anar encaminat a assolir àmplies coalicions, perquè
com a màxim es presentin dos opcions electorals, representants de les posicions
ideològiques més diferenciades: la liberal i la social, en quin marc hi trobin
aixopluc totes les altres organitzacions i partits.
En aquest context, la postura que han de tenir
els moviments transversals, és la de donar llibertat de vot als seus militants
i simpatitzants i fer campanya perquè la gent voti qualsevol de les alternatives
sobiranistes, actuant com a força de xoc contra els embats de l’espanyolisme i
les seves candidatures, per ajudar a aplanar el camí de les candidatures
independentistes.
Qualsevol partit o organització transversal que
pretengués presentar-se de forma individual, no faria cap servei al país, només
beneficiaria els interessos individuals del candidat escollit i seria una
traïció a l’independentisme i a Catalunya, com també ho seria el partit o
coalició que, emparada en un programa electoral sobiranista, no treballés per
aquest fi una vegada escollit.
Les organitzacions transversals s’hauran de
mantenir actives, perquè la confiança que dipositem ara en les opcions que ens
prometen aquest gir cap a l’estat propi, no és un xec en blanc, sinó que és un
compromís, sobre el que hauran d’estar a l’aguait, per vigilar que no
s’utilitzi en objectius diferents a la seva finalitat.