divendres, 1 d’agost de 2014

Posem-nos de nou la cuirassa.

Els atacs contra la nostra voluntat d’esdevenir un poble lliure, estan prenent una fúria cada vegada més gran, apuntant a les nostres institucions, els nostres símbols, els nostres líders i els nostres sentiments; bombardejant-nos amb la por, la incertesa, la desconfiança i el dubte. Per això ara més que mai, cal que ens embolcallem de temprança per a no perdre el nord i ens mantinguem ferms en el camí que hem decidit prendre per a poder decidir el nostre futur en llibertat. Ells saben que només poden guanyar-nos si afebleixen la nostra moral.
Donades les circumstàncies, he pensat que fora bo recordar que en l’època més difícil de la Dictadura, quan a l’escola ens ensenyaven en castellà i ens omplien el cap amb la “Formación del Espíritu Nacional”, el meu pare ens treia uns escrits i poesies patriòtiques que tenia copiades a màquina, per mantenir vius els sentiments vers la nostra veritable pàtria i posar-nos una cuirassa que ens protegís dels intents obsessius d’espanyolitzar-nos. Un dels poemes que més m’agradava escoltar, primer, i llegir després, era “El Calze de Pau Claris” de Ventura Gassol, que avui encara em desperta els mateixos sentiments i quin missatge continua sent completament actual. Per això i per honrar la seva memòria, el transcric aquí, tal i com ell el va deixar escrit en aquells fulls de paper:

El calze de Pau Claris

Pau Claris tenia un calze
com mai més se n’ha vist cap,
d’espigues d’or i topazis
i raïms verds i morats,
i un escut de Catalunya
amb quatre barres d’esmalt
d’un groc, que ni la ginesta,
d’un vermell que ni la sang.
Pau Claris tenia un calze
com mai més se n’ha vist cap.

Cada cop que hi consagrava,
diu que se’l veia plorar.
L’escolà, ajudant la missa,
quan li girava el missal,
ja li deia a cau d’orella
com si anés a parlar a un sant:
-Que ploreu, senyor canonge,
de que ploreu ara tant?

-Ploro per tu i pels teus pares
i per tots els catalans,
per l’honra de les donzelles
i els sofriments dels esclaus,
pel pa blanc donat als gossos
i el que vaig a consagrar,
que potser serà pastura
dels cavalls del castellà.

Cada cop que hi consagrava,
diu que se’l veia plorar.
D’un temps ençà que no plora
Pau Claris en consagrar,
del dia que Catalunya
vencé l’exèrcit reial
de Montjuic a la plana,
de la plana al Llobregat.

Molts mils vingueren d’Espanya,
pocs cents se’n van entornar,
i els pocs que se’n tornaven
el Llòbrec se’ls va emportar.
Amb la seva sang impura
s’enterbolí tot el mar.
Beneïda Santa Eulàlia,
Patrona de la ciutat.
D’ençà d’aquella jornada,
diu que ja no plora tant.

Si a l’alçar Déu ens plorava,
ara somriu com un sant,
no brilla tant la patena
com li brilla el seu semblant.
Cada dia que alça el calze,
l’alça una mica més alt.
Hi ha dies que s’hi extasia,
que no el baixaria mai.

 La gent que hi va a oir missa,
que és la gent més principal,
s’hi va atansant de puntetes
per veure-li bé el semblant.
L’escolà que s’hi acosta,
com si anés a parlà a un Sant:
-La darrera batallada
fa estona que ja ha tocat,
per què no abaixeu el calze?
per què encara el teniu alt?
-El tinc alt per Catalunya
i per tots els meus germans,
que mentre jo el tinc enlaire,
Déu vetlla pels catalans
i el cavaller de Sant Jordi
té alerta el seu cavall blanc.
El tinc alt per Catalunya
i per tots els Catalans,
que quan l’abaixi per sempre,
no sé qui l’aixecarà.
No hi beureu sang consagrada,
ni vi del vostre vinyar,
que hi veureu fel i vinagre
que us hi mesclarà el tirà.
Pau Claris tenia un calze
i ja no el pot aixecar,
aquells braços sempre enlaire,
la mort els vol abaixar.
Al voltant de la llitera
tots els canonges hi ha,
que hi diu la darrera missa,
qui sap si l’acabarà!
Bon punt aixecava el calze,
Claris es posa a plorar:
-Germà Francesc, ajudeu-me, 
que ja no el puc aixecar.-
Tamarit, Bergós i Serra
també es posen a plorar.
-Si Claris no alçava el calze,
qui sap qui el podria alçar!
-Germà Francesc, quan jo mori,
lligueu-me’l fort a les mans
i alceu-me-les ben enlaire,
com les alçava jo abans,
per la pàtria catalana
i per tots els catalans.
Que així tots ells, quan el vegin,
es sentiran més germans
i en veure la copa buida,
hi enyoraran la sang
i es sentiran que les venes,
n’hi corre encara de sobrant.
Poseu-me casulla negra
per tots els dols que vindran!

El calze per Catalunya
qui sap qui el podrà aixecar!
Que ahir moria Pau Claris
i ara el duen a enterrar.
El porten a pes de braços,
com si anés a celebrar,
vestit amb casulla negra
i amb el seu calze a la mà.
Blanc de front, verdós de cara
i amb una llum que li fa
la mirada esbatanada,
com si encara volgués vetllar.
El bisbe que l’acompanya
porta el bàcul endolat,
entre dos diaques joves
que no paren de plorar.
Silenciosos, segueixen
consellers i diputats,
vestits amb gramalles negres
i guants de seda morats.
La germació se’l mira
amb els colors trasmudats.
Quan son a la plaça Nova,
no gosen ni respirar;
es sent una remor de fonda
de plors a punt d’esclatar.
Per damunt d’aquell silenci
un airet fi s’ha girat
que mou la punta de l’alba
del canonge amortallat
i, en passar arran del calze
que Pau Claris duu a la mà,
fa brunzir la seva copa
d’un brunzir fi i massa clar
que encomana esgarrifances
i un regust al paladar
de cendra calenta i copa
de sang a punt de vessar.
El bisbe que se’n adona
que se li gela la mà,
d’un cop de bàcul a terra
trenca el silenci i cridà:
-Quan les tombes són obertes,
no les deixeu refredar,
que, mentre elles es refreden,
es van encenent les sangs.
D’ahir al vespre que és oberta
la tomba de Sant Joan;
si no l’enterreu de pressa,
tornarà a córrer la sang.-

Pau Claris tenia un calze
quina enyorança que fa!
Tres cents anys que l’enterraren
i ningú el desenterrà.
Que remoguin bé les cendres
del convent de Sant Joan,
que sense veure aquell calze,
se’ns va enfredorint la sang.
L’opressor se’ns seu a taula,
sense trobar el pa amargant.
Que remoguin bé les cendres,
que el vent de Déu ja vindrà!
Que torni a aixecar-se el calze
que hi volem tenir la mà!
Ben enlaire! Ben enlaire!
que s’hi puguin encantar
els germans d’enllà de l’Ebre
i els de més enllà del mar.
Més enlaire! Més enlaire!
que encara hi ha murs més alts!
que puguin també encantar-s’hi
i dur-hi la seva mà
els germans de l’altra banda
del Pirineu català.

Pau Claris torna a alçà el calze,
estrenyem-hi tots la mà.
que la copa encara és buida
i l’hauríem d’emplenar;
si la vinya encara és verda
un altre vi l’omplirà:
el vi de les nostres venes,
el millor per consagrar.
Pau Claris torna a alçà el Calze,
comencem, doncs, a resar
-Pare nostre! Pare nostre!
Pare del cel estrellat,
beneïu-lo i consagreu-lo
per la nostra llibertat!
Enyorant la deslliurança,
se’ns va tornant el cap blanc;
bé tardes prou, Corpus Cristi;
beneït Corpus de sang!-

Ventura Gasssol


dissabte, 1 de febrer de 2014

Qüestió de balances

Els que estem compromesos amb el projecte de país lliure que volem construir, no podem menystenir la capacitat de reacció del govern espanyol a la nostra empenta,  ja que utilitzarà totes les eines d’estat, que la seva posició dominant li permeten disposar a plaer, per tal de desmuntar les raons que han empès tot un poble a demanar el dret a la seva llibertat i sobirania.
Fins ara, els independentistes dèiem que no calia fer gaire res especial per convèncer a la gent de la necessitat de separar-nos de l’Estat espanyol, ja que les veus que ens arribaven de Madrid eren gairebé suficients per convèncer als indecisos. La situació ara està canviant i canviarà més en un futur, doncs han vist que la seva tàctica d’ignorar-nos i esbandir-nos al primer ensurt, no els funciona. Segurament estant començant a veure que no podran impedir que, tard o d’hora, el poble es pugui expressar a les urnes. Per això ja han començat la seva campanya de propaganda, per capgirar l’opinió pública, de cara al referèndum que no podran impedir. Ara passaran a l’estratègia de la por, no de la por física i de butxaca com han fet fins ara, sinó la de la veritable por, la del dubte, de la desconfiança en un mateix i de la incertesa, per tal de debilitar-nos la moral abans d’iniciar l’atac final. Apuntaran les seves accions i maquinària propagandística directament a les nostres conviccions i als nostres sentiments, per fer-nos creure que ells no són tant dolents com ens pensem i, així, omplir de dubtes els criteris argumentals de la gent de bona fe.
La primera evidència la tenim en l’aposta que el govern del PP ha fet per l’economista Ángel de la Fuente, com a ponent pel càlcul i publicació de les dades comparatives entre autonomies. Un membre del CSIC i especialista en finances regionals, amb un currículum que ningú el pugui posar en dubte i que ja es comença a passejar pels entorns acadèmics, per embolcallar de rigor científica els criteris de presentació de les dades fiscals, amb els que ens pretendran enredar.
Em temo que utilitzaran la tècnica del prestidigitador que ens il•lusiona amb una realitat amagant-ne una altra i, possiblement, no aconseguirà amagar el truc a la gent de l’ofici, però si que generarà una gran quantitat de dubtes a la gran massa que el mira i escolta.
Per aquest motiu, quan comenci a aflorar el doll de xifres, cal estar preparats per explicar al poble profà, que la paraula “Balances Fiscals”, no és cap tecnicisme estrany, sinó que senzillament be de “Balança”, aquell senzill instrument que serveix per pesar, en el que a un costat hi posem un producte i a l’altra un pes i que s’ha d’equilibrar per trobar la mesura justa. Les Balances Fiscals no són més complicades, tant sols són un instrument diferent, en el que en un plat hi posem tots els diners que paguem i a l’altra tot el que rebem i només s’equilibra quan el que rebem pesa igual que el que paguem.
Als catalans, ens podran explicar meravelles de tots els serveis que ens donen, de les despeses que hem de suportar, dels compromisos que hem de complir i com de millors o pitjors estem respecte a d’altres, però al final, la suma de tot plegat ho haurem de comparar amb el que aporta el conjunt de la societat catalana per pagar-ho. Llavors, tal i com fem a casa quan a anem a comprar, si hem donat al botiguer més diners del que val el producte, demanarem que ens torni el canvi. I si la seva balança no fa bon pes i ens vol estafar, anirem a comprar a una altra botiga i adéu-siau.

dijous, 16 de gener de 2014

L’estratègia europea: Catalunya no és el problema, és la solució.

Els catalans hem iniciat un procés d’evolució democràtica sense aturador, que trenca amb l’enquistament del sistema constitucional postfranquista, un marc legislatiu basat en la no ruptura amb el règim dictatorial del que prové i quins principis ideològics es varen transferir a la nova Constitució, com a conseqüència del pes polític dels que aleshores eren continuadors del règim i de la situació de llibertat vigilada condicionada per un exèrcit, que encara estava capitanejat pels militars franquistes, vencedors de la guerra civil.
Difícilment dintre  d’aquest marc jurisdiccional, es pot iniciar cap mena de transformació territorial usant la radicalitat democràtica, ja que l’actual sistema constitucional, fonamenta els seus principis en la indissolubilitat de la nació espanyola,  no reconeixent l’existència de Catalunya com a poble diferenciat i, per tant, subjecte polític al que es puguin aplicar els principis de la Declaració Universal dels Drets Col•lectius dels Pobles i, més concretament, l’article 6 que diu que “Qualsevol poble té el dret permanent d’autodeterminació d’una manera independent i sobirana”. Únicament un procés de ruptura amb la legalitat espanyola, pot convertir en legal el resultat de l’exercici del dret a decidir a les urnes.
La consciència de que constituïm un poble diferenciat la tenim, però la consideració com a tal, per part de les institucions que representen la comunitat internacional, ens ho hem de guanyar i, mentre no els creem un problema directe, només serem un conflicte intern de l’estat Espanyol.
En un moment o altre els nostres representants hauran de fer un acte de desobediència i sol•licitar l’empara de la legislació internacional, per desencadenar una presa de postura que obligui i incomodi a la resta de nacions. Però perquè ens sigui favorable el resultat de la decisió que prenguin els països més influents del món occidental, més que tenir estudiat el problema, cal tenir molt ben preparada la seva solució, per tal que davant la resta del món, la postura catalana sigui precisament la d’aportar la solució definitiva a aquest problema, a nivell econòmic, polític i d’estabilitat en la organització territorial dels Estats.
Una Catalunya sobirana no representa tant un problema internacional global, sinó que queda circumscrit a un àmbit purament de la Unió Europea, en quan que l’ statu quo actual, manté en equilibri els desajustos existents entre les diferents regions d’Espanya, per l’aportació d’excedents de l’economia catalana, la correcció de quins desequilibris queda fora de les responsabilitats europees, ja que la Unió només té en compte el conjunt espanyol. En el moment que la resta d’Espanya deixes de gaudir dels excedents aportats pels catalans, obligaria a un canvi de planejament en la distribució dels fons compensatoris, sobretot si Catalunya es veiés obligada a abandonar el club europeu. No hem d’oblidar que la Unió Europea és, abans de res, una associació d’interès econòmic, això si, embolcallada per uns principis democràtics avançats. Per aquest motiu, el dilema que planteja el cas català, contràriament al que pugui aparentar, a nivell europeu no és ni molt menys un tema menor, tal i com queda palès en les reaccions de les diferents cancelleries o  en les continues cites del BCE als problemes geopolítics, que poden afectar a l’estabilitat i el creixement de l’economia europea. Per això els Estats Membres, forcen als funcionaris europeus a mantenir-se distants del problema català, fent aparentment el joc a la política marcada des de Madrid, però subliminalment dient a Espanya que es mogui per resoldre la situació, ja que quan responen que és una qüestió interna de l’Estat espanyol, de fet estan acceptant l’existència del problema i estan dient que Espanya ha de moure fitxa per resoldre’l.
Estic convençut que els analistes europeus són perfectament conscients, que el problema de la Unió no és si Catalunya es separa d’Espanya, sinó, si aquesta part del territori es separa del club de la Unió Europea. Mentre Catalunya estigui dintre la Unió, aquesta estarà en condicions de negociar l’aportació al rescat de la resta d’economia espanyola, però si en queda fora, el problema l’hauran de resoldre la resta de països, sense comptar amb Catalunya. Mentre puguin controlar el tema col•laborant amb Madrid, per pura comoditat no cercaran altres alternatives diferents. Quan arribi el moment que hagin de decidir entre: renunciar als principis democràtics que els inspiren, o be, acceptar l’aplicació del dret internacional en el cas Català, els catalans hem de tenir preparada la solució al problema que el nostre conflicte planteja a la resta de països de la Unió, per tal de facilitar-los una decisió no traumàtica i deixar palesa la nostra ferma voluntat europeista, no només d’intenció, sinó també des de la nostra capacitat d’aportació efectiva de solucions als reptes que la Unió té plantejats, tant econòmics com geopolítics.
Els catalans hem de ser conscients que el nostre objectiu no es basa en beneficis a curt termini, sinó que persegueix uns resultats a llarg termini, més enllà de les generacions que ara estem implicades en el procés d’alliberament. Pensar diferent seria portar el procés a un carreró sense sortida i trair als que, al llarg de tres-cents anys, han lluitat sense poder veure el resultat del seu esforç. Amb la separació d’Espanya resoldrem els problemes nacionals i culturals, però els nostres sacrificis econòmics no s’acabaran de forma immediata, sinó que continuaran sota la dependència Europea, almenys per un temps determinat. Per contra, gaudirem d’una avantatge molt més important, que serà la de disposar de la capacitat d’establir polítiques i estratègies pròpies, adaptades a la situació estructural econòmica i productiva catalana. Des de la visió dels països al nord dels Pirineus, la península és només una posició estratègica, un mercat i els destinataris d’una part del recursos que aporten al fons comú, en cap cas tenen en compte els temes d’identitat nacional i cultural, per aquest motiu hem de centrar-nos en l’aportació de solucions econòmiques, de progrés i de creixement, que beneficiïn al conjunt de països de l’Europa comunitària.
El primer que cal és resoldre el tema de la integració a la UE, primer per salvar la pròpia legislació interna que converteix en element decisori a una de les parts en conflicte, pel fet que, en aquest procés, l’Estat Espanyol té dret de veto i, segon, per no treure la condició de membres de la Unió, a una part d’ella mateixa, quins ciutadans en el seu dia varen participar en el sufragi universal d’acceptació a la integració espanyola. Per això cal presentar una proposta legislativa basada en la incorporació d’una nova figura d’Estat membre, que permeti, sense perdre el ritme funcional del conjunt, integrar les administracions i economies sotmeses al procés de separació. Un punt en el que tothom s’hi senti còmode, tant els governs, ciutadans i economies afectades, com els que estaran al marge del problema, però que el sofriran en les seves relacions i fluxos comercials. La solució estarà doncs en el canvi de figura d’integració, a partir del moment en que es produeixi una situació de trencament, bé sigui com a conseqüència de l’exercici de la voluntat popular o bé sigui per a la declaració unilateral d’independència d’una de les parts. Arribats a aquest punt l’Estat integrant hauria de passar a tenir la consideració d’Estat en suspensió de vot, en quina situació, únicament quedaria limitat el seu dret de vot en temes de composició de la UE, però sense perdre cap dels altres drets i obligacions adquirits. La part que es separa iniciaria un període transitori, en que hauria de complir amb totes les seves obligacions de forma separada com si ja fos un Estat independent, però dintre l’estructura del encara Estat membre de dret, essent la suma dels dos nous Estats el que es consideraria per avaluar el compliment dels paràmetres exigits als Estats membres. Una vegada aquest nou Estat tingués totalment construïda la seva estructura política, adaptada a tots els condicionants imposats per la Unió per ser Estat membre, Els dos Estats resultants haurien de sol•licitar el seu reingrés a la Unió Europea i complir amb les condicions i objectius establerts per ser-ne membres, en quina decisió no hi hauria el vot del país afectat. Tot aquest procés seria transparent als ciutadans i economies, que no es veurien afectats més enllà dels ajustos interns que fossin necessaris.
El segon punt a resoldre, seria el del compliment de les condicions macroeconòmiques de cada un dels Estats resultants, de forma que cap d’ells es vegi afectat per aquest condicionant a l’hora de sol•licitar el seu reingrés. Com passa en el cas català, es donaria la paradoxa que si la part que es separa és aportadora neta, el restant que queda veu minvades les seves xifres macroeconòmiques i de dèficit, quedant fora dels paràmetres de condició de membre, el que pot representar un greu problema pels que hagin de decidir. Arribats a aquest punt, la part que aporta finançament net al conjunt, s’hauria de comprometre per un període determinat d’anys, a continuar aportant finançament de forma regressiva a la part receptora i, per la seva banda, la part receptora a complir amb els objectius fixats, dintre el mateix termini d’anys.
Si traslladem aquest procediment metodològic a la resolució del problema econòmic plantejat en el conflicte català i espanyol, independentment de la preceptiva distribució d’actius i passius, ens trobarem que, segons dades comunicades pel mateix executiu, si Catalunya aporta anualment en concepte de “solidaritat” a la resta de l’Estat el x% del seu PIB, El nou Estat Català hauria de presentar un pla d’aportació equivalent i regressiu al llarg de n anys, al termini de quin període, les dues economies ja aportarien directament la seva quota a la comunitat, per tal de que aquest organisme la distribueixi segons la normativa europea, amb la condició que aquest compromís es mantingui sempre que no es vegi perjudicada la balança comercial entre els dos nous territoris, respecte de la que hi havia mentre estaven integrats en el mateix Estat Espanyol. En el mateix termini, la nova administració espanyola, aprofitant l’excedent temporal aportat des de Catalunya, hauria de refer les seves estructures per assolir els objectius de dèficit marcats pels països integrants de la Unió Europea. Aquest procés d’adaptació tindria uns efectes beneficiosos en el conjunt europeu, concretats en dos moviments positius: d’una banda la millora de competitivitat de l’economia catalana, com a resultat de la major quantitat de recursos aplicats a una economia basada en el sector productiu i, per tant, aplicats a un dels motors econòmics europeus. I d’altra banda, la resta d’Espanya, davant la progressiva davallada de recursos aportats per Catalunya i la necessitat d’adaptació als límits de dèficit europeu, desencadenarà un efecte revulsiu que obligarà a un traspàs d’esforç i ma d’obra del sector públic, cap altres sectors creadors de riquesa i no de despesa. El resultat per tant, serà un conjunt econòmic peninsular més reforçat en termes de PIB i de competitivitat per mantenir el creixement econòmic. Paral•lelament, la distribució del deute públic entre els dos Estats resultants, el més segur és que provoqui una millora en la qualificació del risc, com a conseqüència de la diversificació de garantia.
Aquest argument i la solució que porta implícita, és el que hem de transmetre als futurs socis europeus, perquè entenguin que la independència no és un problema, sinó la solució del problema, d’un vell problema amb el que s’havien acostumat a conviure.
Fins aquí, per aquest o qualsevol altra opinió o argumentari més qualificat, tenim al davant un obstacle que cal salvar: Qui, com i a qui? Qui actua com a element transmissor efectiu de tot el procés davant del poder polític europeu? Com vehicular el missatge? A qui hem de dirigir les nostres accions perquè es mobilitzin els centres de poder europeus?
En aquests moments, tota la comunicació oficial i efectiva està en mans de l’estructura diplomàtica i representativa espanyola, que és en definitiva el soci directe de la Unió Europea i la única reconeguda a nivell internacional. En la situació actual, l’administració catalana és una part integrant de l’administració espanyola, que és qui la representa en el món exterior. Les cartes, comunicats, visites, recepcions o entrevistes que pugui realitzar el President de la Generalitat, no van més enllà d’una pura tasca informativa i no desencadenen cap presa de posició en el marc de les relacions entre Estats.
Però hi ha una escletxa que condueix directe al centre del poder legislatiu, que encara que petita, pot obrir pas a una representativitat genuïnament catalana, impossible de silenciar i que estigui a l’alçada de qualsevol representació del poder executiu de qualsevol país. A les properes eleccions europees tenim la oportunitat, si la sabem aprofitar, de situar representants directes elegits per sufragi universal al Parlament Europeu, que esdevinguin la veu directa del poble de Catalunya i ningú li pugui negar la  representativitat legal. Si els partits catalans partidaris del Dret a Decidir, enlloc de presentar-se a les eleccions europees enquadrats en altres candidatures, per tal d’obtenir representació encara que sigui compartida, s’integren en una candidatura única a l’Eurocambra dintre l’àmbit català, aquesta coalició no es podria dissimular ni menystenir i la seva veu i les seves propostes haurien de ser considerades i esdevindrien directament problemes d’una part d’Europa, ja que que representen un poble i no una opció política. No només és important la candidatura única de partits catalans per convertir aquestes eleccions en un plebiscit, sinó també i potser més important, per situar Catalunya en un punt concret de l’Eurocambra i, així, obrir la porta de comunicació directe amb Europa. Si aquest subgrup d’Eurodiputats fa propostes i planteja problemes, esdevenen automàticament temes europeus.
Tenint en compte que en aquestes eleccions, la circumscripció electoral és única a nivell estatal, si el dia 25 de maig de 2014, es dóna l’escenari que el poble de Catalunya surt a votar per una candidatura única i incrementa un 15% la participació catalana respecte de les darreres eleccions europees, es poden situar entre 5 i 6 diputats al Parlament Europeu, que, tot i no poder disposar de grup propi, ja que se’n necessiten 20, podria ser un subgrup important, amb un pes específic superior al d’alguns altres països i esdevenir un interlocutor sorgit del sufragi universal i políticament vàlid, per establir un pont de diàleg i comunicació, entre el poble de Catalunya i la Unió Europea, sense la intermediació espanyola. No en parlem si a Catalunya, amb la sortida massiva de votants per la causa, s’arribés a superar el 60% de participació, en aquest cas el resultat seria situar 8 representants a Estrasburg, que si tenim en compte que països com Lituània en tenen 9, l’efecte davant d’Europa seria demolidor i la representativitat no generaria cap dubte.
Els partits polítics catalans que defensen el dret de l’autodeterminació, tenen l’obligació de formar una candidatura única en aquestes eleccions, pel bé del país i per no trair la voluntat del poble de Catalunya que els vota.