divendres, 8 d’abril de 2016

A DEMÒCRATES DE CATALUNYA

El passat dissabte dia 3 d’abril, va tenir lloc l’acte fundació i presentació de Demòcrates de Catalunya a la regió de Girona, un nou partit format en la seva majoria pels militants escindits d’Unió.
Vaig tenir el privilegi d’assistir a la seva cloenda, com a convidat en representació de Reagrupament i els agraeixo haver pogut constatar que compartim l’objectiu comú de disposar d’un estat propi, com a únic camí per a garantir el futur del nostre país en llibertat.
No podem obviar que el procés i els seus actors han anat canviant des de l’any 2010 ençà i que el nostre principal enemic han sigut sempre les lluites caïnites a que ha estat sotmès, propiciades tant per factors interns com externs, una debilitat perfectament coneguda i utilitzada per l’estat espanyol per fer-lo fracassar. En aquests moments la ciutadania ja ha demostrat que la seva unió, voluntat i fermesa, estan a prova dels embats de tota mena rebuts des dels partits polítics espanyolistes, estiguin o no en el govern. La debilitat la tenim ara en els partits polítics independentistes i els seus líders, que estan en el punt de mira dels nostres contrincants.
Per altra banda, és possible que la fórmula de Junts pel Sí a les passades eleccions hagi arribat al seu zenit i, per tant, calgui que els votants disposin de més opcions en les que es puguin veure reflectides les seves idees polítiques. En això a Catalunya també som diferents i tenim un ventall ideològic prou ampli per escollir, enriquit ara per la incorporació de noves formacions com Demòcrates o la que sorgeixi de la re-fundació de CDC. Una riquesa política que hem d’evitar que es transformi en un parany per a les aspiracions nacionals.
Per aquest motiu, usant dues cites, vull adreçar dos missatges a Demòcrates de Catalunya, que tot i els seus coneguts actors, no deixa de ser una nova formació independentista que s’incorpora a l’escenari polític.
La primera cita, es remunta fins al començament del segle III a la Xina, concretament al riu Iang-Tsè, on es va lliurar la batalla de Chibi entre l’exèrcit imperialista de Cao Cao i els senyors de la Guerra Liu Bei i Sun Quan. En aquest episodi èpic, portat al cinema per John Woo amb el títol de “El penya-segat vermell”, un exèrcit de 40000 homes dividits, aconsegueix vèncer tot un exèrcit imperial de 200000 homes. La clau fou que aquells capitostos varen ser capaços de deixar de banda les seves enemistats, per establir i acceptar una estratègia comuna, així, cada soldat continuava seguint al seu líder natural i foren aquests líders els que s’uniren per aconseguir la victòria, enfront d’un general que confiava poder vèncer fàcilment un enemic dividit. Tornant al nostre temps, l’escenari no és diferent, tenim un poble que vol defensar la seva llibertat i uns partits i líders que cada ciutadà té com a referent. El poble ja ha demostrat la seva unió per a un objectiu comú, ara és obligació dels seus líders seguir una estratègia única per complir amb el mandat que han rebut. En aquest sentit, vull encoratjar Demòcrates de Catalunya a continuar amb la generositat demostrada i esdevenir una suma pel procés, propiciant en tot moment l’entesa entre els lideratges implicats.
I, en segon lloc, citaré a John Rawls i la seva obra “Una teoria de la justícia”, la més utilitzada pels jutges nord-americans per a justificar les seves sentències. Quan parla de la desobediència civil, escriu: “Una vegada que la societat s’interpreta com un esquema de cooperació entre iguals, les persones afectades per greus injustícies no cal que se sotmetin. De fet, la desobediència civil (i també l’objecció de consciència) és un dels mecanismes estabilitzadors del sistema constitucional, encara que sigui, per definició un mecanisme il·legal.”, més endavant diu: “I és que el fet d’emprar l’aparell coactiu de l’estat per tal de mantenir institucions manifestament injustes és en si mateix una forma de força il·legítima a la qual els homes, quan cal, tenen dret a resistir.”. Tard o d’hora, els catalans haurem de realitzar actes de desobediència per trencar amb la legalitat espanyola i, quan arribi aquest moment, no puc recomanar a Demòcrates de Catalunya que no tinguin por, sinó desitjar-los que tinguin el coratge suficient per a superar-la.

dimarts, 15 de març de 2016

La Passió segons Ballesta

El que ha passat al consistori gironí després de la marxa d’en Carles Puigdemont, no ha deixat indiferent a ningú i segurament ha sigut motiu de reflexió i autocrítica per a molts dels seus actors. Ara, amb una perspectiva més llunyana i mirat des del punt de vista de qui no ha estat convidat a l’escenari i només ha contemplat la funció des de la llotja, m’atreveixo a dir que ha sigut la primera representació de la Passió abans de Quaresma que hem pogut presenciar, amb el Sant Crist d’Albert Ballesta crucificat en viu i en directe. Un home que el seu gran pecat ha sigut aportar un bagatge de llarga experiència a l’Administració Pública i el sacrifici de deixar la comoditat de la seva feina habitual per assumir un repte inesperat, segurament endolcit per la llaminadura del càrrec, però també esperonat per la seva generositat demostrada envers el procés d’independència i l’estima pel país, amb la única condició de que el seu equilibri familiar no en sortís perjudicat.
Però en aquesta obra no hi ha mancat ningú, el Ponç Pilat  que s’ha rentat les mans i ha enviat el reu a Herodes perquè fos jutjat pel poble gironí. I allà s’ha trobat amb els fariseus d’ERC que una vegada més han demostrat la seva gasiveria i han estat incapaços de fer política d’alt nivell, política de país. Com es pot comparar el criteri d’una bona escriptora, però només això, una bona escriptora, amb el d’una persona que ha estat tota la seva vida mamant gestió de trinxera a l’administració pública? Quin dret tenia a discutir la xocolata del lloro en uns moments en que el País necessitava no posar més llenya al foc en el sotrac de lideratge que estava suportant? Tant roïns són els d’ERC que no dubten en aprofitar la situació del País per a satisfer la seva ambició de poder?
I la funció continua, amb aquest Sant Crist traït pels que l’envolten, que segueixen cridant a la plaça amb els de la CUP al capdavant: “Crucifiqueu-lo!” i el presenten davant del Sanedrí, ell sol, abatut, i el deixen amb la única companyia dels dos lladres que l’entabanen, fins que el retornen a Ponç Pilat, que surt al balcó i demana als que clamen, -a quin condemnat voleu alliberar? - i només escolta,  -allibereu a Barrabàs!- i el PSC és alliberat i convidat a l’últim sopar.
I, mentrestant, els apòstols de CDC amagats, amb el cap cot i vergonyosos per haver fet tant malament les coses, esperen que el gall canti tres vegades.
Ara, als que únicament ens conviden quan ens necessiten, només ens queda esperar la resurrecció a l’ajuntament de la capital més independentista de Catalunya.