La força de l’independentisme ha d’anar més enllà de la independència.

L’independentisme no es pot basar en la idea de que el seu objectiu acaba quan s’assoleixi la independència, cal que el seu compromís abasti un mínim de dues legislatures endavant, la primera per governar i construir l’estructura del país i la segona per consolidar el bon funcionament democràtic del nou Estat. No podem dir “assolim la independència i ja està, després, que continuïn amb el joc polític igual que ara”. Ens enfrontarem amb un país nou i diferent, segurament més empobrit i espoliat, caldrà doncs començar de nou, reconstruir i reinventar les estructures econòmiques i administratives, refer el model social, establir una nova base per assentar el teixit industrial, fer-nos atractius als inversors globals, aprovar un nova legislació, disposar d’una nova estructura judicial, crear un cos diplomàtic i de representació internacional, assumir el control de fronteres, crear un model de defensa, i moltes coses més.
Per això cal que el lideratge i sobretot la unió fins a la independència, tingui continuïtat el temps suficient per construir de nou l’Estat. Si una vegada assolida la independència, el país quedés dividit, no hauria servit de res. L’energia que ens ha de portar units a la llibertat, ha de poder continuar empenyent fins que Catalunya estigui consolidada i estabilitzada. Per aconseguir això és necessari que les persones que liderin el projecte d’Independència, assumeixin també el compromís de consolidar i estabilitzar el nou Estat Català.
Els ciutadans que amb el seu vot hauran de decidir si volen una Catalunya lliure, han de tenir clar que voten a una organització sòlida i capacitada, per assumir i portar a bon port el projecte polític que representen i que ha sigut mereixedor de la seva confiança. En cas contrari el vot indecís es continuarà refugiant en els partits de l’esfera actual.

L'acte de Sabadell

L’acte celebrat ahir a Sabadell és una demostració seriosa que l’ independentisme es comença a moure per bon camí. La unió dels líders en una sola veu i amb un sol objectiu, és la imatge que cal continuar donant i, d’aquesta manera, es desmuntaran els arguments dels que diuen que no hi ha unió entre les iniciatives polítiques que proposen la plena sobirania de Catalunya. Arribarà el moment en que els medis de comunicació, enlloc de silenciar aquestes notícies, no tindran més remei que fer-se’n ressò, ja que no podran amagar per més temps una realitat cada vegada més potent.

El debat a TV3

Al debat a Banda Ample de de TV3 sobre la independència, li mancava criteri. No dubto de la bona voluntat periodística dels moderadors i la bona fe dels participants, però abans d’organitzar un debat popular, cal que hagi arribat suficient informació sobre el tema als participants. Potser el mateix lobby que impedeix que es presentin debats i tertúlies, de personalitats destacades, amb idees clares i ben informades, és el que permet organitzar debats que acaben caient a nivells del simplisme i no fan res més que intoxicar els temes objecte del propi debat.

Han passat de la ignorància a la bel·ligerància.

Començo a notar que la cosa va be, hem passat de ser ignorats a ser temuts. Els partits polítics de l’esfera parlamentària actual, han fet tot el que han pogut per silenciar les veus de l’ independentisme i situar-lo en un marc gairebé folklòric i marginal, sobretot el d’aquell que pregona al mateix temps la regeneració democràtica. Temen el final de les posicions de domini que els suposa el poder.
Les consultes del 28F, el ressorgiment amb força de Reagrupament i el compromís que va adquirint de forma progressiva, un conjunt cada vegada més important de persones, no compromeses amb cap opció política, però que prenen partit a favor del procés sobiranista, fa que els polítics actuals sentin que el pedestal que els aguanta comença tremolar. Per aquest motiu comencen a ser bel·ligerants en les seves posicions, uns intentant posar pals a les rodes dels que han agafat el compromís, d’altres intentant cegar les vies de comunicació de l’ independentisme i d’altres intentant crear el dubte amb els seus cants de sirena, com si de cop i volta s’haguessin convertit en els abanderats de l’ independentisme. Això demostra que anem per bon camí i que ja res pot aturar l’embranzida cap el Parlament, dels que creiem que l’Estat Català és la millor opció per la nostra Nació. Hem de ser forts per salvar els obstacles, hàbils per fintar els que ens volen silenciar i astuts per no caure en els paranys dels que no volen perdre els privilegis.
La ruta està marcada i no podem perdre el ritme. Cada entrebanc ha de ser una evidència de que anem per bon camí i un estímul per ser més ferms en les nostres conviccions.

(Publicat com a suport a Carles Bonaventura: http://www.reagrupament.cat/novaweb/content/view/1674/1/)

Cal tenir clars els objectius

No hem de confondre les nostres il·lusions amb els objectius per aconseguir-les, ja que a vegades no són coincidents i, aquest error, ens pot portar a carrerons sense sortida.
Molts anhelem la proclamació de la independència de Catalunya des del nostre Parlament, en un acte d’exercici solemne i incontestable de democràcia en el seu estat més pur, que no pugui ser rebutjat per la legislació internacional, i aquest és, de forma indiscutible, el punt d’arribada de la nostra cursa d’alliberament nacional. Però aquest no és l’objectiu que ha de guiar el nostre esforç polític, ja que enfront tenim un repte més important i imprescindible per aconseguir el nostre propòsit, que es concreta en la necessitat de convèncer a tothom, que cal fer un exercici de generositat política, per aconseguir la unió de tots els partits, corrents d’opinió, moviments socials, agrupacions populars, associacions i grups de suport que persegueixen el mateix fi, de tal forma que, igual que ho va fer l’Assemblea de Catalunya de l’any 1971, no hi hagi un sol líder, sinó la suma de molts líders, que facin tornar l’esperit i la trempera d’aquelles primeres diades de l'onze de Setembre de 1976 i 1977, substituint aquell lema de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” pel de “Volem la Independència”, que converteixi Catalunya en un sol poble, amb un sol clam i una sola veu, capaç de traspassar a les urnes les seves ànsies de canvi institucional, que obligui als representants escollits, a complir amb la voluntat majoritària dels ciutadans que els hauran votat, sense espai per a cap discussió parlamentària prèvia a l’acte de proclamació de la nostra independència.

Les aigües han de tornar al seu lloc.

Confio que al final s’imposi el seny i les aigües tornin al seu lloc. Al moviment independentista no li convé en absolut espectacles com el que hem viscut aquest cap de setmana. La única via per assolir el nostre propòsit, és l’esforç comú i sense fissures de tots els que perseguim el mateix fi, donant una imatge de fermesa i unitat. Les discrepàncies internes dels membres d’una junta, s’han de resoldre sense posar en entredit la cohesió del col·lectiu que representa. No podem donar espai a l’oportunisme dels nostres contrincants, perquè encara ens queda molta ruta per fer abans el missatge no arribi a tota la societat i ens queden moltes hores de feina, abans no puguem convèncer els votants que l’alliberament nacional és la millor opció per a la Catalunya del futur.

No anem pas be!

La crisi oberta avui a Reagrupament, com a conseqüència de les desavinences pel procediment de designació dels candidats a les properes eleccions, em porta a una desorientació respecte de les possibilitats d’èxit d’aquest projecte polític. Com a associat de base, es realment decebedora la imatge donada per les picabaralles dels membres de la comissió, no gaire diferents que les que es viuen en d’altres formacions polítiques. M’he inscrit a Reagrupament, precisament perquè crec en el principi de que primer ens hem d’unir, per aconseguir l’objectiu comú de la independència de Catalunya, al marge de les conviccions personals sobre un o altre model social i polític. El que ha passat avui no afavoreix en absolut l’objectiu d’unió proposada. No puc opinar més enllà de l’òptica del que he llegit en els mitjans de comunicació, però crec que des del primer moment que hem decidit incorporar-nos a la formació, hem d’acceptar les directrius, encertades o no, que han sigut aprovades per l’assemblea de socis. Tots tenim les nostres conviccions i la nostra opinió, que poden ser coincidents o divergents, però una vegada acceptem la integració en un col•lectiu, hem de respectar les directrius marcades per decisió de la majoria, seguint el camí marcat pel màxim òrgan de decisió, que és l’Assemblea.
Aquesta situació no fa res més que facilitar la tasca als nostres competidors i detractors. A ben segur que els mitjans de comunicació, que fins avui han estat muts pel que respecte a les accions de Reagrupament, es faran ressò amb tambors i platerets de l’enfrontament i l’abandonament dels membres de la comissió.
Em dol moltíssim aquesta situació.

Sobre la ubicació d'un magatzem de residus nuclears a Catalunya

Potser el meu comentari us resultarà dissonant i contradictori, però creieu-me que és el resultat d’un procés reflexiu profund. Sóc partidari de les energies netes i de l’aprofitament dels recursos per la via de l’estalvi, defensor de l’economia ecològica i detractor de la proliferació de l’energia nuclear, però no per això puc obviar l’actual situació productiva i de consum, així com la nostra dependència energètica.
Pensant en aquest futur d’independència nacional que ens agradaria assolir, crec que un dels factors més importants que s’han de tenir en compte, per assegurar la supervivència econòmica, és el de la disponibilitat energètica i el grau de dependència externa de les seves fonts.
Catalunya és un gran productor d’energia nuclear i a mig termini és impensable prescindir d’aquesta font de subministrament, no solsament pel consum propi sinó també pels recursos i plusvàlues que pot generar la seva exportació. Vulguem o no, som un país nuclear. El procés de producció no s’acaba en el moment que les centrals lliuren a la xarxa la corrent emesa pels generadors, sinó que continua en tot el procés de tractament final del residu generat, per tant, els cementiris nuclears són una part integrant i inseparable del procés productiu. Ser independents energèticament parlant, suposa dominar i controlar tot el procés productiu, també el destí dels seus residus.
Us imagineu que el dia de demà, una Catalunya independent no tingui a on emmagatzemar el residus radioactius que generi?. El resultat podria ser catastròfic tant econòmicament, com ecològicament. D’una banda, la taxa que ens podria cobrar el país destinatari, faria impossible la obtenció de plusvàlues en l’exportació energètica, ja que es convertiria en un instrument de xantatge dels potencials destinataris (Espanya o França). Per altra banda, la dificultat pel tractament del residu, podria portar a solucions d’emmagatzematge poc ortodoxes, que posessin en un gran risc la nostra salut i el nostre entorn natural.
El cor ens porta a alçar la nostra veu en contra de la instal·lació del cementiri nuclear a Ascò, però això no ens ha d’impedir ser ponderats i reflexius. Els països i estats consolidats també han de resoldre aquest problema, igual que ho haurem de fer nosaltres. Potser disposar d’aquesta instal·lació ens pot ser de molta ajuda per aconseguir consolidar el final de la nostra independència.
Deixo aquesta qüestió a l’aire perquè tothom hi dediqui uns moments de reflexió i n’extregui la seva pròpia opinió, tant en sentit positiu com negatiu, el més important és posar el tema sobre la taula.

Als que creuen en el federalisme

Quan discuteixes sobre la necessitat de la independència de Catalunya, les veus discordants són moltes i des de punts de vista molt diferents. Des dels catalanistes convençuts, però que ho veuen com una quimera, passant pels que consideren que ja estem be i que això de la independència és cosa de quatre caps calents, fins al nacionalisme espanyolista que ho considera gairebé un ultratge. A cada un dels diferents criteris cal donar-los arguments sòlids perquè comprenguin la necessitat d’assolir la independència del nostre país, inclús per aconseguir els seus propis objectius.
Pels que creuen en el federalisme els hem de dir, que l’únic camí viable per assolir la integració de Catalunya en un estat federal, és la proclamació prèvia de la independència. A partir d’aquí i només a partir d’aquí, és possible la integració lliure i voluntària d’un conjunt d’estats federats. Perquè dos coses s’uneixin, primer han d’estar separades i seguir un procés d’encaix.
Perquè una federació d’estats existeixi, s’han de reconèixer com a tals entre si mateixos. Com és possible muntar una federació d’estats quan un d’ells es considera dominant sobre l’altre?. Com és possible que Espanya ens consideri un Estat si ni tant sols ens volen considerar com a Nació?. És del tot impossible tenir resposta a aquestes preguntes des de la situació constitucional actual.
Si es vol seguir el camí del federalisme, cal primer deslligar-nos de tots el vincles, constituir-nos com a Estat Propi i, a partir d’aquí, construir la federació des de fonaments democràtics i sòlids, primer amb la manifestació clara de la voluntat popular de unir-se en una federació, segon, iniciant un procés constituent de igual a igual i, tercer, amb l’acceptació de la constitució federal resultant, mitjançant referèndum independent a cada un dels diferents estats que la formaran.
La independència és doncs l’objectiu que també han de tenir els federalistes, per això davant de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, cal que arribin al convenciment de que, sigui quina sigui la seva orientació política, els únics camins que els queda són: la integració dintre d'una sola plataforma amb totes les opcions independentistes o la incorporació de la decisió de proclamar la independència, com a primera acció parlamentària dintre del seu programa electoral.

Federalistes: apunteu-vos també al camí de la independència !!!

Sobre la carta de Montilla i el posicionament d'ERC

La carta de José Montilla demanant el suport a les entitats cíviques i l’anunci d’ERC d’incloure en el seu programa electoral la convocatòria d’un referèndum, com a condició de pacte amb d’altres formacions polítiques, responen al temor que el nombre creixent de posicions independentistes els resti vots en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Com a persona convençuda que sóc, de que la declaració d’independència de Catalunya, és l’únic camí per a resoldre definitivament el problema de les relacions entre Catalunya i Espanya, em satisfà aquest pas endavant de les formacions catalanistes, però això no suposa que els que tenim aquest convenciment hàgim de baixar la guàrdia. Cal que continuem ferms en l’objectiu de creació de la plataforma unitària i transversal que condueixi, el més aviat possible, a la proclamació de la Independència per part del Parlament de Catalunya, com a pas imprescindible i necessari per capgirar el rumb de la negociació política i la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. El moviment en les posicions dels partits actuals de l’esfera catalana, no persegueixen res més que la presa de posicions en l’escenari electoral, per tal de captivar el vot dels catalanistes decebuts, mostrant-los un canvi en el seu posicionament polític, que els faci dubtar a l’hora de decantar-se per altres posicions de canvi més radicals i que inclouen, apart de la proclamació de la independència, una regeneració de l’actuació política.
No hem d’oblidar per això que ens queda molt de camí i molt poc temps, ens cal per damunt de tot, fer que els nostres plantejaments, la seva justificació i el futur que pregonem, arribi el més aviat possible a tota la ciutadania, per tal d’encetar el debat polític i, a través d’aquest, fer desaparèixer temors i contagiar el nostre convenciment al major nombre de votants, siguin de dretes, d’esquerres, castellanoparlants, empresaris, treballadors, professionals lliures, funcionaris o professin la religió que sigui.