La desobediència civil, el pas següent.

Els dirigents espanyols amb el govern al capdavant , estan iniciant el contraatac a l’embranzida sobiranista liderada pel Parlament i l’executiu català, brandant l’estendard del compliment de la legalitat vigent al territori espanyol, aixoplugats per la manca d'interès de la comunitat europea i internacional, que no vol l’obertura d'un nou focus de conflicte, que desviï l’atenció de l’objectiu d'estabilització que s’ha fixat com a prioritari.

Si ens enroquem en la retòrica de la possessió de la raó democràtica enfront la legalitat constitucional, no farem res més que portar el procés a una lenta apagada i al desencís de la multitud que va sortir al carrer el passat 11S.
Ara cal avançar amb un pas més agosarat i encetar una nova etapa en la nostra reivindicació nacional. Un moviment que desencadeni un conflicte que ja no es pugui resoldre per la simple aplicació de la llei i la justícia d'una constitució local. En aquests moments, els dirigents del món occidental, ja tenen un coneixement més clar de l’existència de Catalunya, el seu fet diferencial i les seva voluntat d'independència una situació que ara és observada per uns col·lectius molt més evolucionats en la seva concepció de la democràcia i la justícia. 

Els dirigents i comunicadors espanyols, parlen insistentment del compliment de la llei i la legalitat vigent, com si això fos el sancta sanctorum de l’estat de dret i poques veus dels que hem escollit perquè ens representessin al Parlament , gosen contradir-los obertament i parlar d'incompliment de la llei o desobediència civil, expressions que sembla que només es puguin dir amb la boca petita i amb la veu baixa.

Crec que ha arribat l’hora que tots els independentistes que tenen accés als mitjans de comunicació, proclamin als quatre vents i sense embuts que la desobediència civil, és un element tant important com la pròpia llei, en la configuració d'un estat de dret. 

La desobediència civil no és de cap manera un tema menor, suposa el pas més transcendental que hauran de fer els nostres dirigents per portar el país a la seva definitiva formació i reconeixement. Però no només ells, sinó tot el poble i per això cal que la seva majoria estigui convençuda i preparada. 

Per defensar la validesa d'una més que probable desobediència civil de la societat i les institucions catalanes, apart d'estar convençuts que el que farem és just i defensable, hem de ser coneixedors del que pensaran els que ens hauran de jutjar políticament i jurídicament, des de les institucions que al final seran les úniques vàlides que ens permetran esdevenir sobirans. 

La rebel·lia, que des d'una òptica espanyola és simplement un acte fora de la llei, es veu molt diferent per part de les societats democràticament més madures i amb una capacitat d'anàlisi més imparcial. Només cal llegir l’obra del filòsof i pensador nord-americà John Rawls, la més utilitzada pels jutges nord-americans per fonamentar les seves sentències. 

Si cerquem dintre la principal obra de Rawls - “Una teoria de la justícia” – hi trobem escrit el següent: “..si hom concep la llei bàsica com a reflex de l’ordre natural i si el sobirà creu que governa per dret diví, aleshores els seus subjectes només tenen el dret dels suplicants.... Una vegada que la societat s’interpreta com un esquema de cooperació entre iguals, les persones afectades per greus injustícies no cal que se sotmetin. De fet, la desobediència civil (i també la objecció de consciència) és uns dels mecanismes estabilitzadors dels sistema constitucional, encara que sigui per definició un mecanisme il·legal”. Fixeu-vos la diferència evolutiva del pensament sobre el que és just o no en el món internacional. Inclús m’atreviria a posar en dubte que algú de l’alt Tribunal Constitucional espanyol hagi llegit mai l’obra de Rawls o ni tant sols sàpiga qui és. 

Evidentment, l’obra de Rawls teoritza en base a l’existència d'una societat ordenada que ell anomena “quasi justa”, que disposa d'una constitució justa, però amb tot i això, Rawls s’expressa així de contundent quan parla de desobediència civil: “... Amb tot, si la desobediència civil justificada sembla amenaçar la concòrdia civil, la responsabilitat no recau pas en els que protesten sinó en els que, abusant de la seva autoritat i poder, justifiquen aquesta mena d'oposició I és que el fet d'emprar l’aparell coactiu de l’estat per tal de mantenir institucions manifestament injustes és en si mateix una forma de força il·legítima a la qual els homes, quan cal, tenen dret a resistir.”. 

Cal fer front als que pretenen confondre als ciutadans, presentant la llei com la justícia, cal que tothom sàpiga que realment, el que no s’entendrà a nivell internacional, són els conceptes democràtics envellits i deformats de l’Espanya rància. Cal omplir el poble d'autoestima i convèncer a tothom, que els principis democràtics en que es basa el nostre camí a la independència, són els que la resta del món comprèn i entén com a justos i que, si alguna cosa no farem, serà el ridícul. 

Si el poble s’arronsa, els nostres líders s’arronsaran, però si el poble està convençut , els líders polítics no tindran més remei que tirar endavant. Per això no podem permetre, de cap manera, que es manipuli la opinió ciutadana amb missatges enganyosos, sobre la realitat democràtica de la comunitat mundial a la que pretenem integrar-nos. Hem de carregar de raons i esperonar al poble, perquè aquest faci el mateix amb els polítics que el representen. 

A partir d'aquí només caldrà confiar que els que s’han posat al capdavant per liderar el nostre procés d'alliberament, tinguin la capacitat suficient d'instruir-se en els coneixements necessaris i, carregats de valor, saviesa i totes les raons jurídiques adequades, portin sense por el projecte del nou Estat Català a l’èxit.

Cal la justificació internacional.

El camí a la independència passa per Europa.

Fins ara la justificació de la conveniència d’un Estat Propi per Catalunya, s’ha vingut emparant en l’espoli econòmic i en la necessitat de poder prendre les nostres pròpies decisions com a país, ja que no ens sentim representats per l’Estat al que pertanyem. Un Estat que, no tant sols no ens defensa com a poble, sinó que intenta anular el nostre fet diferencial per dissoldre’ns en l’Espanya castellanitzada.

Aquests arguments, que veiem tant clars des de la nostra perspectiva catalana, i que ens encoratgen a seguir endavant cap a la independència, no tenen prou pes en el marc europeu i internacional i, per tant, resulta difícil implicar aquestes comunitats i les seves institucions en el recolzament de les nostres reivindicacions. L’Estat espanyol ho sap i jugarà la carta de barrar-nos el pas en els organismes en que hi és present, utilitzant l’avantatge que suposa el ser-ne dipositari de la representació legal. La seva veu és més forta i es valdrà de la influència dels molts anys de coneixença i habilitat política en aquest àmbit. La conseqüència que ja es comença a notar és que, a nivell exterior, el nostre conflicte es veu més com un maldecap que com una causa d’alliberament nacional. En el fons, Catalunya és un element imprescindible per garantir el bon fi del deute espanyol i la seva separació podria posar en perill la precària sostenibilitat de la seva economia, per tant, la relació amb Catalunya és un problema que Espanya ha de resoldre per tornar a posicions d’equilibri.

Per aquest motiu, la justificació de la independència en clau interna, va perdent pes específic en favor de la necessitat de convèncer a la comunitat internacional de la seva conveniència. En la mesura que s’obrin les portes per a la nostra integració com a nou estat de la Unió Europea, s’ampliarà també la majoria de ciutadans partidaris de la seva necessitat.

Podem pensar que només amb la possessió de la raó democràtica,serem capaços de convèncer als que ens han d’acceptar com a nova entitat de ple dret a la comunitat de nacions, però aquest argument està lluny de la realitat que mou els fils de la política mundial. Els països i els seus dirigents es mouen en la direcció d’allò que els afavoreix i no recolzaran cap causa que pugui perjudicar els seus interessos.

Sense el suport de la Comunitat Europea i de les institucions internacionals, el procés que hem iniciat pot acabar en un carreró sense sortida. Només si som capaços de demostrar que el resultat final del nostre projecte de país, aportarà beneficis importants al conjunt de la Unió Europea, es facilitarà una posició més neutral o inclús favorable a trobar una resolució del conflicte en el marc del dret internacional, enlloc de deixar-lo en mans de la legislació local espanyola. Per tant, el següent combat serà per fixar el camp de joc. Si acaba localitzat en l’àmbit regional, podem donar la causa per perduda, en canvi si podem posicionar-lo sota l’empara del dret internacional, les possibilitats de portar a bon port les nostres aspiracions queden totalment obertes.

No podem donar-nos repòs en la feina de construir el país, doncs ara hem despertat la fera i no pararà en el seu empeny per impedir que aconseguim els nostres objectius. Cal tornar a prendre de nou la iniciativa i presentar el nostre projecte a la comunitat internacional, més enllà de les fronteres. Un projecte sòlid i curosament elaborat, que presenti amb claredat el futur i es sustenti en una impecable argumentació jurídica, on quedi palès que el procés de separació de l’estat espanyol, condueix a un millor posicionament de la UE i a una millor garantia pels inversors internacionals.

Nosaltres, els catalans, ja estem convençuts que si disposem d’un estat propi, la nostra economia i la nostra convivència funcionarà millor, cal doncs veure com això afavoreix a la resta de països europeus amb els que ens haurem d’integrar, considerant que, evidentment, la resta d’Espanya en continuarà sent ple membre i, per tant en un càlcul aparent, la suma d’economies serà la mateixa.

El plantejament no s’ha de sostenir en base a les dades estàtiques de la comptabilitat nacional i la seva distribució, doncs només ens portaria a presentar la solució d’un problema creant-ne un altre i, això, difícilment pot convèncer a ningú.

Hem de partir de la base que l’economia d’una família, una comunitat o un país, no és un element estàtic, sinó que es mou en funció del dinamisme que l’empenta, i el seu valor es mesura en base a les expectatives de futurs resultats. El que cal projectar és com variarà el conjunt de l’economia peninsular, quan es produeixi el canvi dinàmic que implicarà la nova estructura d’estats i en quins aspectes afectarà al conjunt de l’economia europea. En la mesura que aquesta projecció afavoreixi o no el creixement del conjunt de països de la CE, disposarem de més o menys facilitats per aconseguir els nostres objectius de sobirania.

Es necessari elaborar un planejament estratègic entenedor i amb uns raonaments econòmics i socials prou sòlids perquè siguin indiscutibles. El projecte ha d’estar lliure de tota sospita, per aquest motiu s’ha de desprendre de qualsevol embolcall sentimental que pugui acompanyar cada punt del seu argumentari.

Una hipòtesi de partida

L’economia espanyola actual és un aiguabarreig entre l’estructura productiva d’una població emprenedora i el sosteniment d’una part de societat burocratitzada sota l’empara dels recursos estatals. Una part estira i l’altra frena. Aquesta situació és la causa de l’estancament del conjunt de l’economia espanyola. La classe política ha sigut incapaç de veure més enllà de la seva pròpia supervivència i no ha consolidat l’actualització i modernització de l’estructura productiva i social del país, derivada de la concepció vuitcentista que ens havia deixat d’herència el franquisme.

Els nostres dirigents, tampoc han sabut aprofitar la incorporació a Europa, per agafar el ritme de la resta d’economies i, d’aquesta forma, Espanya s’ha acabat convertint en un problema per a la Unió Europea, que es pot veure contaminada pels efectes de la deficient gestió econòmica i financera del sector públic i de la banca.

En qualsevol àmbit, quan una cosa no funciona, s’ha de canviar. I una estructura econòmica o un país, per més gran que sigui, no tenen una solució diferent. Pensar que, només amb paraules i missatges, es pot canviar el comportament de les persones que formen un determinat conjunt social, no deixa de ser una quimera. Les grans transformacions socials, han estat sempre precedides de revolucions, més o menys cruentes, derivades dels desequilibris en l’administració de recursos, i que han generat trencaments insalvables entre col·lectivitats d’individus. Aquests canvis traumàtics són els que han propiciat l’aparició de noves fórmules, per dirigir novament la societat a punts d’equilibri, més o menys estables, dintre els vaivens econòmics considerats normals.

El ser humà és dúctil, però també té una tendència natural a la comoditat, per això, només les situacions que obliguen, el motivaran a canviar els seus comportaments. En termes econòmics, aquest mateix raonament ens permet afirmar que, en economies de baixa productivitat, per més recursos que hi injectem no l’aconseguirem incrementar, ans al contrari, tindrà una major tendència a l’acomodament. Només l’instint de supervivència provoca canvis en els comportaments individuals i col·lectius i, en aquest punt, és on hem de cercar la projecció a llarg termini de les transformacions necessàries, per aconseguir una veritable millora de la capacitat productiva i, amb això, l’estabilització econòmica que ens ha de portar a una nova situació de benestar i pau social.

És evident que, en termes de productivitat, existeix una gran diferència entre els diferents territoris que composen la geografia espanyola i, això, afecta directament els índexs econòmics del seu conjunt, llavors, la pregunta que hem de respondre és: En què canviarà l’economia productiva de l’actual territori espanyol, si es produeix la separació en dos estats sobirans?

És evident que l’estat espanyol s’alimenta principalment dels recursos generats en els territoris costaners, d’intensa activitat productiva, i que compensen la baixa productivitat de les regions de l’altiplà, amb una població acostumada a viure de la seva posició dominant a l’administració pública i dels recursos provinents, abans de les colònies d’ultramar i ara dels territoris perifèrics i dels fons europeus de compensació.

Per altra banda, la no reinversió de recursos a l’economia que els genera, produeix una regressió de la productivitat, que pot afectar directament la seva competitivitat i, per tant, el seu creixement i la seva capacitat d’aportar valor afegit al territori i als seus habitants.

Per donar resposta a la pregunta formulada, cal definir els nous models i projectar a llarg termini la transformació econòmica que es produiria, per efecte de les transformacions en el comportament social, derivades de les reaccions de supervivència.

No vull aventurar quin seria el resultat final d’un treball d’estudi com el que es proposa, doncs seria una lleugeresa que no m’ho puc permetre. A Catalunya i al món hi ha prou matèria gris en economia i sociologia, com per elaborar aquest nou model de futur, sota fórmules prou sòlides perquè no tinguin discussió ni en l’espai científic i acadèmic, ni en l’entorn econòmic i financer.

En el nou marc d’una Catalunya independent,cal valorar com influiria en la competitivitat de la seva estructura productiva, la redistribució dintre de la pròpia economia catalana, dels recursos que ara es lliuren a l’estat espanyol i que no tornen en cap forma d’inversió o despesa. Possiblement el càlcul de l’increment del PIB derivat d’aquesta injecció de recursos, posaria en evidència una Catalunya situada en una posició més capdavantera que l’actual.

I en el marc de l’Espanya restant, caldria valorar fins a quin punt la disminució dels ingressos procedents de l’espoli català i la incorporació al mercat de treball de l’excés d’ocupació pública, poden produir un efecte rebot i crear noves expectatives a la resta de l’economia espanyola, potenciada amb un mercat de treball, que incorporarà una nova oferta de treballadors i professionals, que ja no trobaran opcions en el marc del sector públic i, per tant, dirigiran el seu interès als sectors primari i secundari.

Potser ens trobaríem amb la sorpresa, que la suma dels PIB en una situació d’economies independents, seria molt superior al PIB actual de l’economia unificada en el conjunt de l’estat espanyol i, en aquest cas, suposaria un acostament a la mitja de l’economia europea i un atractiu important pels interessos de la mateixa Unió, molt castigada per haver de suportar les conseqüències de la integració dels països del sud, als que ha d’estar rescatant de forma crònica.

Si aquesta nova situació és positiva, pot marcar un punt de partida a l’acceleració de les expectatives de creixement en els països de l’arc mediterrani, activant de nou els mercats del sud d’Europa.

Apart, en l’àmbit financer i dels grans inversors internacionals, la distribució del deute públic entre dos deutors diferents, un dels quals podria aportar major garantia a la recuperació del capital invertit, pot donar-los major seguretat i, per tant, facilitar la millora de les qualificacions de risc i, com a conseqüència, la reducció de la prima que el grava. Una situació que afectaria positivament el control del dèficit públic i tornaria a convertir l’economia espanyola i catalana, en un pol d’atracció de capitals, que possibilités la reducció de l’atur, la millora dels beneficis socials i l’activació de les petites i mitjanes empreses, que suposen un dels principals motors econòmics de la nostra societat.

Conclusió:

Una vegada encetat el procés cap a la construcció del nostre propi Estat, només ens en podrem sortir, si som capaços de convèncer als països que composen la UE, que la independència de Catalunya, pot ser la solució que acabi amb el problema endèmic que arrossega l’economia espanyola i, per tant, una aportació positiva al conjunt de l’economia continental.

Eleccions 25 N

Posar-me a teoritzar i discutir sobre el resultats de les passades eleccions del dia 25, considero que no em pertoca i ho deixo pels seus actors. El nou panorama polític, no el considero una derrota de CiU ni del projecte independentista, simplement, s’han posat les coses al seu lloc i s’ha evidenciat la diversitat de la societat catalana, com a conseqüència del posicionament ideològic del vot anti-tripartit cedit a CiU en les eleccions del 2010, un posicionament sobiranista més clar dels partits i la incorporació al sufragi, de ciutadans que no hi participaven per una raó o un altre.

Ara cal deixar que la responsabilitat dels partits sobiranistes, que han obtingut representació parlamentària, els faci capaços de fer pinya, per presentar un únic full de ruta cap a la independència, a través de l’exercici del dret dels pobles a decidir el seu futur i la seva autodeterminació.

Aquest nou arc parlamentari sobiranista, per la seva transversalitat ideològica, ha de fer possible transmetre al món la força d’un poble unit per la seva llibertat.

Per aquesta raó, l’independentisme actiu no ha de perdre ni un minut en consideracions i s’ha de posar a treballar, per donar una nova empenta als que prenen el testimoni del sobiranisme polític representatiu.

LA POSICIÓ DELS PARTITS I ORGANITZACIONS TRANSVERSALS, EN LES ELECCIONS DEL 25 DE NOVEMBRE.

La manifestació de l’11 de setembre i la posterior reacció del President Artur Mas, ha sobrepassat qualsevol expectativa del món independentista. Els plantejaments anteriors han deixat de ser vàlids i, això, obliga a una reflexió profunda i ràpida, del paper que, a partir d’ara, haurà de tenir el moviment independentista transversal, sobretot el que té com a objectiu la participació parlamentària.

Hem de tornar a la motivació original que activa el naixement de Reagrupament,  com a element precedent de la resta de moviments transversals, per encetar el procés reflexiu.

Inicialment, la transversalitat política neix com a conseqüència de l’apatia i el pactisme dels partits nacionalistes, que posen els seus interessos individuals per davant dels interessos de país. Una oferta d’unió de forces amb un objectiu comú, dintre d’un espai on tothom tingui cabuda fins aconseguir l’estat propi, deixant de banda la pròpia ideologia fins que no es pugui aplicar un una Catalunya independent.

No podem passar per alt el mapa polític del país i la seva diversitat de pensament. CiU domina el panorama electoral i, sense la seva implicació, es fa pràcticament impossible assolir qualsevol objectiu polític en l’àmbit català, inclús la independència, doncs per obtenir-la és necessària una gran majoria social, que només la pot aportar la suma dels que voten CiU i la dels que, per ideologia, no els votaran mai.

El canvi de posicionament de CiU i del president Artur Mas, obertament decidits a favor de l’estat propi, suposa un giravolt a tot el pensament a favor de la transversalitat, ja que aquesta no cal construir-la abans, sinó que es possible obtenir-la de forma natural en el propi arc parlamentari.

En aquesta situació, els moviments sorgits com alternatives parlamentàries netament independentistes, al marge d’opcions ideològiques i formats bàsicament per activistes sense aspiració política, deixen de tenir sentit com a opcions electorals per portar al parlament la veu de l’independentisme, doncs aquesta ja hi és.  En cas de que, qualsevol d’aquestes organitzacions, es presentés individualment, produiria un efecte contrari al seus propis principis, ja que la dispersió de vot podria anar contra l’objectiu d’assolir una àmplia majoria sobiranista. No només això, sinó que, davant la ciutadania, pot posar en dubte la capacitat política per anar junts cap a l’Estat Propi i, per tant, provocar una incertesa més gran en una part important dels votants indecisos. Crec, doncs, que ni Solidaritat ni Reagrupament han de presentar candidatura a aquestes eleccions plebiscitàries, ja que més aviat farien nosa. L’esperit constitutiu d’aquestes dues organitzacions, fou la obtenció d’una gran majoria parlamentària, que permetés assolir la nostra plena independència per qualsevol via possible i, en aquests moments, aquestes condicions es donen dintre el marc dels partits polítics parlamentaris, netament catalans. Els que militem en qualsevol d’aquestes organitzacions, posem Catalunya per davant de qualsevol altra aspiració personal i, per tant, hem de ser generosos i estar disposats al sacrifici. Una vegada els polítics que representen opcions majoritàries, s’han posat a treballar en aquesta direcció i al mateix temps, ofereixen un ventall ideològic prou ampli, les opcions transversals han d’assumir que, més important que el fer, ara els toca deixar fer, sense baixar la guàrdia, però sense prendre partit. El seu esforç ha d’anar encaminat a assolir àmplies coalicions, perquè com a màxim es presentin dos opcions electorals, representants de les posicions ideològiques més diferenciades: la liberal i la social, en quin marc hi trobin aixopluc totes les altres organitzacions i partits.

En aquest context, la postura que han de tenir els moviments transversals, és la de donar llibertat de vot als seus militants i simpatitzants i fer campanya perquè la gent voti qualsevol de les alternatives sobiranistes, actuant com a força de xoc contra els embats de l’espanyolisme i les seves candidatures, per ajudar a aplanar el camí de les candidatures independentistes.

Qualsevol partit o organització transversal que pretengués presentar-se de forma individual, no faria cap servei al país, només beneficiaria els interessos individuals del candidat escollit i seria una traïció a l’independentisme i a Catalunya, com també ho seria el partit o coalició que, emparada en un programa electoral sobiranista, no treballés per aquest fi una vegada escollit.

Les organitzacions transversals s’hauran de mantenir actives, perquè la confiança que dipositem ara en les opcions que ens prometen aquest gir cap a l’estat propi, no és un xec en blanc, sinó que és un compromís, sobre el que hauran d’estar a l’aguait, per vigilar que no s’utilitzi en objectius diferents a la seva finalitat.

Al nostre President

Avui a Madrid, s’ha posat la primera pedra per a la construcció del nostre Estat, no tant per l’esperada negativa de Rajoy, sinó perquè el President Artur Mas, portador de la voluntad majoritària del poble de Catalunya, amb el seu coratge i compostura, s’ha situat a l’alçada de l’home d’estat que necessitava la nostra nació. Desitjo, en el més profund del meu cor, que l’encert acompanyi al nostre capità en aquesta nova singladura que comença i, que els vents de la raó l’empenyin fort, contra les tempestes que ens esperen en el mar de la incertesa. Endavant President, tota la tripulació i el passatge és al seu lloc, apunt per acompanyar-lo en el viatge a la llibertat. Visca Catalunya !

El projecte Eurovegas, un altre error.

Quan s’actua a la desesperada, s’acaben fent disbarats. Això és el que ens pot passar si ens deixem portar per les presses i el diner ràpid amb que ens enlluerna el projecte Eurovegas. El Sr. Aldelson i el seu entorn no són ànimes caritatives que ens venen a portar el progrés. El seu únic objectiu és escurar butxaques i, per tant, mirarà de treure el que pugui aportant-hi el mínim possible. Amb la venda d’expectatives futures, ens dirà que li deixem els diners presents, després s’emportarà els guanys futurs del nostre esforç, que en altres circumstàncies haguéssim invertit en millorar la nostra economia i, quan ja tot sigui vell i caduc, ens deixarà un mort com a penyora dels préstecs rebuts.

Senyors de CiU, despertin ja que això no és el que necessita Catalunya. Hem de fugir dels que es volen arrapar al país com paparres per xuclar tot el que puguin, el que ens cal és protegir-nos d’aquestes inversions sense ànima i, en el seu lloc, abocar tots els esforços en facilitar l’empenta de la gent d’aquí que crea riquesa pròpia, que cerca nous mercats on ampliar les seves activitats, que s’internacionalitza i sap posar valor a la seva capacitat creativa. És aquí on s’han d’abocar els diners de la banca, que són els nostres, per crear riquesa i eradicar la misèria. Protegirem molt més la nostra malmesa economia si l’arrelem en la diversitat productiva, que no pas si la confiem a macroprojectes de mans estranyes.

Si el senyor Aldelson vol venir a Catalunya, que vingui i que aporti els seus diners, que s’ubiqui on no molesti, que compri el sol al preu que val i que el pagui als pagesos que s’hi han deixat l’esquena, si li volen vendre. Que tributi els impostos que li pertoquin, estaríem frescos!. Només faltaria que fos més meritòria aquesta activitat, que la dels milers de treballadors i empresaris que estan suportant amb el seu esforç personal, econòmic i fiscal, la maleïda crisi.

Que si ens aportarà inversió, que si vindrà més turisme, que si serà un punt de trobada europeu... Ja els hi regalo!, aquest no és el país que vull. Jo vull que el país que estimo, sigui un punt de trobada en medicina, en biotecnologia, en noves tecnologies, en investigació, en indústria capdavantera, en comerç internacional, en ensenyament, en cultura o en convivència. Un model del que es sentin orgullosos els meus fills, els meus nets i els fills dels meus nets i que mai s’hagin d’avergonyir de pertànyer a una terra, més coneguda per la disbauxa en el cor de la seva capital, que pels valors de la seva gent. Quan el visitant aterra a l’aeroport del Prat, si no pot observar centres d’investigació, de cultura, de negocis, de tecnologia, d’ensenyament o de producció, m’estimo més que continuï veient camps de carxofes i a la gent vinclada que els treballa.

Si volem avançar per l'Estat Propi no ens podem adormir.

Abans de les passades eleccions al Parlament Espanyol, en el marc d’una conversa sobre el procés més idoni per assolir la sobirania plena per a Catalunya, amb una persona de l’esfera política catalana, que ens intentava convèncer a una colla d’independentistes, de la idoneïtat de seguir el camí del pacte fiscal que proposa la coalició nacionalista de CiU, ens argumentava que tenien una estratègia planificada per portar la iniciativa i deixar descol·locat el poder polític de Madrid. Recordo que la meva resposta va ser contundent – Són ells que fa 300 anys que segueixen una estratègia planificada, només la valentia i l’efecte sorpresa ens pot permetre prendre la iniciativa en aquesta contesa – igualment vaig afirmar que sense CiU el procés d’independència no era possible. Els que liderin aquest pas han d’estar disposats a assumir tots els riscos a nivell personal.
Des de llavors han passat unes eleccions catalanes i unes d’espanyoles que han capgirat el panorama polític i la coalició de CiU ha passat a ser-ne actor principal.  Ara tota la il·lusió i empenta s’ha transformat en dubtes i la delicada situació de l’administració els fa oblidar l’arrel del problema.
De moment queda clar que el que porta la iniciativa, disfressat amb la pell de xai, és el poder fàctic del pitjor nacionalisme espanyol, aquell que no te ni ideologia ni ètica ni principis democràtics, el que sap que la única sortida que te per mantenir la seva hegemonia, és arrapar-se a la mamella que li dona de menjar cada dia, aquell poder sense nom que, per no perdre els seus privilegis, finança les campanyes mediàtiques que permeten situar als polítics que els convé, en els llocs capdavanters més adients als seus interessos.

Ells saben que no podran evitar que en un futur es plantegi un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, tot i els esforços que faran per treure-li legitimitat. I també saben que per mantenir-se dintre l’òrbita dels països occidentals avançats cal acceptar les normes més bàsiques dels principis democràtics i el respecte a la legalitat internacional. Oposar-se a la decisió d’una consulta, presa pels membres d’un Parlament, elegit democràticament pel conjunt de població afectada, ja no és possible en un marc internacional avui dia dominat pel principi d’equitat, un criteri aportat per juristes del prestigi de John Rawls. Un concepte que actualment  es hegemònic en els principis jurídics internacionals, on ja no és possible aplicar l’obsolet utilitarisme que avalava el sacrifici d’una minoria si és en benefici d’una majoria. Ara doncs, prevalen sempre per damunt de tot, els drets naturals inviolables de les minories.

Per això la seva estratègia és clara: crear una sensació de dependència insalvable entre els futurs votants, de forma que es porti la situació a un terreny favorable als seus interessos, posicionant-lo en un escenari com el que avui dia tenen al Quebec o a Escòcia, on la feina dels independentistes no es enfrontar-se al poder dominant, sinó que és convèncer a una població que creu que no poden viure sense l’empara de l’Estat que els domina. En els que, per cert, la gent veu com a normal les aspiracions de independència d’aquestes comunitats, cosa que no passa a l’entorn que aquí ens acompanya.

Les evidències ja no es poden amagar: centralització política; domini del món financer;control de les telecomunicacions i l’energia; espoli econòmic; deslocalització de les seus socials de les grans empreses i corporacions; intents de castellanització de l’ensenyament, la cultura i la societat; domini de recursos bàsics com l’aigua; control de la xarxa estratègica de transport i, en definitiva, domini de tot allò que suposa el tronc central de qualsevol economia. Inclús quan arribi el moment i ells ja no s’oposin al referèndum, pretendran que la seva actitud es vegi com un exercici democràtic, positiu i benvolent que al final els afavorirà en la seva posició contrària.

D’aquesta forma poden arribar a transformar el referèndum en un instrument per legitimar i consolidar la situació de dependència actual, tant davant la societat com davant l’opinió europea i internacional i entrar en una espiral d’aniquilació definitiva de les aspiracions sobiranistes del nostre país.

Per tant el temps ens juga contra nostre. A mesura que l’espanyolització va fent forat, va desapareixent l’esperança d’esdevenir un Estat normal, per això no ens podem adormir ni deixar que les seves accions passin desapercebudes. Cal activar la ciutadania i la opinió pública, denunciant als quatre vents totes els embats contra el nostre poble i, al mateix temps, pregonant a tots nivells els avantatges d’una separació pacífica i democràtica de l’Estat Espanyol.

Cal obrir els ulls a tothom explicant els beneficis globals del naixement del nou Estat Europeu, una situació en la que no hi hauria perdedors, i presentar un pla a llarg termini on la suma del nou Estat Català i el que resti de l’Estat Espanyol, acabi aportant molt més que l’actual Estat unificat.

No és tasca fàcil, però tenim l’arma de la raó i arguments contundents al nostre favor, una bona part dels quals s’han de basar en l’increment de productivitat i de competitivitat que la divisió de l’Estat Espanyol comportarà pel conjunt de l’economia Europea. A Europa no els podem anar amb plantejaments patriòtics, nacionalistes, sentimentals o de dret, els hem de convèncer amb la butxaca: més diners i menys maldecaps.

A Europa cal parlar-los exclusivament en termes de productivitat, explicar-los que Catalunya aporta un 20% del PIB, però l’espoli d’un 10% anual li resta competitivitat. Aquest 10% l’Estat Espanyol l’inverteix en zones de dubtosa aplicació productiva que no aporten res a la millora de l’eficiència del conjunt de l’economia i actua com a factor contrari al seu creixement. En el cas de que fossin economies separades, on els recursos públics revertissin directament sobre l’increment de productivitat, via la millora de serveis púbics o la reducció de càrrega de despesa a l’activitat productiva, l’economia catalana creixeria molt per sobre les expectatives actuals, aportant més confiança al conjunt de l’economia europea, cosa que tindria un efecte immediat sobre tots els mercats econòmics i financers i, per tant, en el posicionament mundial de l’economia europea.

Europa pot pensar - llavors què passa amb la resta de l’Estat Espanyol si queda separat de la font d’ingressos que evita tenir que aportar els recursos pel seu rescat i que actualment suporta l’economia catalana?-. En aparença podria tractar-se d ‘un argument insalvable, però la realitat és totalment contraria. En el moment que l’economia espanyola deixés de disposar de forma definitiva d’aquests ingressos addicionals, hauria de reconvertir el seu potencial humà i de capital en activitats productives, per tant els seus recursos passarien de ser unitats de despesa a transformar-se en factors de producció i, d’aquesta forma també incrementarien la capacitat productiva del conjunt europeu i, tot i que inicialment, caldria continuar aplicant una bona part dels recursos per evitar la seva fallida i facilitar la seva transformació, punt on Catalunya hauria de continuar tenint una participació activa, però decreixent, amb l’objectiu de mantenir la confiança dels països que en cas contrari l'haurien de suportar, com França, Alemanya o Anglaterra. A mitjà termini suposaria una transformació important de l’aportació sud-europea al conjunt de la UE, no tant sols en termes de capacitat productiva, sinó també en termes d’eficiència i productivitat globals.

Que ens cal doncs?. Jo penso que no podem pensar en un projecte a mitjà termini, calen accions immediates i aquestes no es poden fer si no ens dotem d’heroisme per actuar en defensa dels nostres drets com a poble. Hem de defensar amb dents i urpes la nostra llengua i la nostra cultura, com a element principal de la nostra identitat, de la qual som els únics que tenim el dret de decisió sobre el seu futur, ningú de fora ens ho ha d’imposar. Cal facilitar el naixement d’una opció política socialista i d’esquerres, clarament independentista, on s’hi sentin representades les classes populars del país, amb l’objectiu d’acollir als que no votaran mai a CiU, però que comptaran per formar una àmplia majoria favorable a la independència. Ens calen polítics agosarats i patriotes que plategin obertament el nostre dret a decidir davant les institucions internacionals, presentant un pla convincent que forci la seva intervenció. Cal també un moviment popular global que recolzi per la base els plantejaments i l’actuació de les forces polítiques que hagin de liderar aquest procés d’alliberament nacional.

No ens podem adormir, ens hi juguem el nostre futur, el dels nostres fills, nets, besnéts i de totes les generacions futures. L’únic patrimoni de que disposem som nosaltres mateixos, els ciutadans i ciutadanes d’un país que vol viure en llibertat. Els diners i els bens materials són efímers, van i venen, però les persones queden i perviuen de generació en generació, a través del tarannà col·lectiu. Tenim la responsabilitat de deixar pels que ens venen al darrera el millor que els podem donar, que no és res més que el dret a decidir per ells mateixos el seu destí en llibertat.

El ruc i el moliner

Una vegada hi havia un ruc al que l’amo havia condemnat a donar voltes a una sínia que movia la gran pedra del seu molí. La pobra ase maleïa la seva malastrugança, mentre somniava en poder alliberar-se d’aquella existència circular. Però al moliner impertorbable només pensava en escatimar el menjar del guarà per poder engreixar millor el seu sarró de diners.
Llavors el que passà fou que el ruc, famèlic i esgotat per l’esforç, abaixà el ritme i la velocitat de la sínia minvà i, amb això, els ingressos del moliner, que en adonar-se del canvi de situació va recorre a l’astúcia i va donar a l'animal una mica del menjar que li havia escatimat i en va penjar una altre mica en un pal davant del morro. Amb això aconseguí, no tant sols que l’ase agafés de nou el ritme, sinó que també li agraís al moliner haver-li tornat una mica del menjar que li havia pres i donat l’esperança d’aconseguir-ne més.
Així, del ruc s’esvaí el somni de corre lliure per les pastures i deixà de ser conscient del seu captiveri i ja no veia el moliner com l’amo que el tenia lligat, sinó com el benefactor que li permetia menjar i, d’aquesta forma, continuà voltant feixuc, fent pel moliner la seva feina, això sí, amb il·lusió!

No se perquè avui, cada vegada que sentia parlar del deute pels 759 milions de la disposició addicional tercera i dels pactes de CiU amb el PP, em venia al cap aquesta faula?

Pel 20N cal una candidatura independentista unitària

Les properes eleccions del 20N tornen a posar a prova la capacitat resolutòria de l’independentisme català. Escollir entre aïllar-nos sota el paraigües del que -això no va amb nosaltres- o be fer sentir la nostra veu al camp del contrari, és una decisió que cal prendre aviat  i qui ho ha de fer són els que, en aquests moments, estan al capdavant de les diferents organitzacions i partits.
He sentit moltes veus que creuen que el millor és no fer res, no participar ni anar a votar, opció que també ha sigut la que m’ha sobrevingut en un primer i primari impuls, però la reflexió profunda i ponderada em porta a pensar totalment el contrari.
No fer res és condemnar-nos a una marginalitat definitiva. L’atzagaiada rebuda a les passades eleccions autonòmiques no l’hem d’entendre com una derrota, sinó que l’hem de contextualitzar en una situació purament catalana, on la ciutadania volia un canvi, no només a la Generalitat, sinó també en postures de defensa d’identitat nacional. Ara no hi ha menys independentisme, ans al contrari, hi ha més independentistes que mai, la única cosa que ha passat és que el capital no se l’han endut els moviments independentistes purs, sinó que l’ha capitalitzat el catalanisme de dretes disfressat d’un fals sobiranisme, simplement perquè les opcions més sinceres no varen ser capaces de superar els paranys del camí i no assoliren la confiança necessària pels votants.
Si no es va a votar, l’opció personal queda dissolta a l’estadística de la no participació i el ressò no va més enllà de la pura tertúlia d’afinitats i la satisfacció íntima de mirar-se el melic, això sí, autènticament nostre.
Si deixem en mans de CiU la representativitat catalana a Madrid, l’independentisme esdevindrà una simple moneda de canvi per acabar abandonant-lo en favor de suposats avantatges financers, embolcallats d’alguna cosa que potser anomenaran pacte fiscal, a la madrilenya per suposat. Catalunya quedarà abandonada a la seva sort i continuarà manipulada a l’estil de les instruccions donades pel marquès de Villalpando, ara farà 300 anys.
Ens calen veus allà on sigui, per defensar sense condicions allò que és nostre, la nostra riquesa i els nostres valors, que no són precisament monetaris ni econòmics. Ens calen altaveus que diguin sense embuts que la nostra llengua no està en venda, que els nostres sentiments i la nostra història no es poden manipular i que, per damunt de tot, volem exercir el nostre dret a esdevenir una nació sobirana, capaç de decidir lliurament l’Estat que volem ser. Hem de ser allà on més ens ataquen per fer-los callar amb les armes de la raó, sense que cap pacte farisaic pugui esmorteir la nostra veu.
Però, perquè això sigui possible, cal que fem una pinya amb la nostra diversitat i alcem una candidatura unitària amb un sol missatge, que sigui un reclam indiscutible pels que no volen res més que “Catalunya”.
Una candidatura que no s’ha de presentar com a contrincant de CiU, sinó com una opció diferent, no condicionada pel dia a dia, valedora d’allò que és nostre, un vigilant a Madrid perquè els nostres valors no es venguin impunement per un plat de llenties.
Des d’aquí, no demano, sinó que imploro als que ho poden fer possible: ERC, SI, Rcat, ANC, SiP, CUP, ... que de les seves pedres i runes disperses en construeixin una sola torre, un baluard nou plantat a Madrid fins quan calgui, que encabeixi a tots els que estem disposats al sacrifici de les nostres aspiracions personals perquè no volem el pa d’avui, sinó que anhelem un futur lliure pels nostres fills i els nostres nets i tots els seus descendents. Un demà que els permeti disposar del seu esforç, sense que ningú els prengui allò que sigui seu i que puguin destinar la seva generositat en allò que millor els plagui.
CiU ha de complir amb el seu paper i no ho hem ni devem evitar. El seu pes polític i econòmic és evident i no podem posar en dubte la seva catalanitat, apart que no podem obviar que algú ha de resoldre el dia a dia i, de moment, hi són ells. Però dintre els seus votants n’hi ha molts que ho són perquè no tenen cap altre referent i és aquí on hem d’ubicar aquest nou espai. Un lloc on el país estigui per davant del ser lliberal o progressista, on s’anteposi el sentiment del que ens uneix per davant del que ens separa. Estic segur que en aquest espai s’hi pot encabir molta gent si veu que podrà ser escoltada allà on sigui. Perquè anar a Madrid no és fer el joc a ningú, sinó que és posar un altaveu en un punt que traspassarà fronteres, perquè fins que no tinguem un Estat Propi, per la resta de països el nostre Estat és Espanya, i això no ho podem evitar encara que no ens agradi.
Estic convençut que Catalunya ha d’acabar establint un pacte fiscal amb Espanya, la única diferència és que CiU ho vol negociar des de l’autonomisme, en canvi jo penso que s’ha de negociar una vegada siguem independents, dintre les negociacions de repartiment d’actius i passius en el tràmit de la independència. CiU presenta el pacte fiscal com una etapa necessària abans de poder parlar d’Estat Propi, afirmació totalment enganyosa ja que, sense dubtar de la seva benevolència, és del tot impossible aconseguir-la des del marc constitucional i polític actual. Jo crec en canvi, que el Pacte Fiscal ha de ser la moneda de canvi perquè Europa accepti la nova situació, ja que tot el que Catalunya deixi d’aportar a Espanya ho haurà d’assumir Europa i aquesta situació ens va en contra, per tant, tot i ser independents, durant un temps indeterminat haurem de carregar amb bona part del finançament que Espanya necessitarà per mantenir-se a dintre la UE.
La diferència entre els dos tipus de pacte és que el que es faci a dintre l’autonomisme no és una etapa sinó que és un punt final, no te termini de caducitat i tendirà a esvair-se dintre la homogeneïtzació autonòmica, ja que ningú voldrà renunciar a res i esdevindrà finalment una quimera o un engany. En canvi des de la independència el pacte fiscal sí que és una etapa que té data de caducitat i obligarà a la resta d’autonomies espanyoles a espavilar-se per millorar la seva capacitat productiva i el seu PIB, dintre els terminis que es puguin establir, i això pot ser bo per Europa.
Us convido a ser generosos i  valents per renunciar a les aspiracions personals i de partit, per permetre una candidatura unitària, representativa de tothom i amb el coratge suficient per anar a Madrid a deixar-hi la pell per Catalunya.
Jo aniré a votar i espero poder lliurar el meu vot a independentistes de debò. 

Refundar l’independentisme

Si l’independentisme ha d’extreure una conclusió dels resultats de les passades eleccions al Parlament de Catalunya, és que han servit per posar mesura a les aspiracions de les opcions que s’hi presentaven. No voldria entrar ara en fer un anàlisi dels resultats, ja que això ja ha sigut motiu de molta literatura i no és l’objectiu de la meva reflexió. Aparentment amb una visió simplista podria semblar que l’esperit popular del 10 de Juliol l’ha capitalitzat CiU i que les opcions independentistes pures han quedat fora de joc, visió que considero desencertada. Crec que contràriament al que hom pogués pensar, el pensament independentista no ha perdut pes dintre la nostra societat, sinó tot el contrari. L’anàlisi l’hem de fer sobre les dades que ens aporten les estadístiques d’opinió, els resultats electorals o el nombre d’associacions actives, i les xifres ens demostren que hi ha una àmplia majoria que seria favorable a un procés d’independència. Llavors, perquè no s’ha reflectit en un vot majoritari a qualsevol de les opcions que es presentaven amb aquesta proposta?. La resposta podria ser molt complexa i podríem entrar en discussions bizantines per arribar als últims detalls, per això voldria arribar a una conclusió més global. Crec simplement que el sentiment democràtic de la nostra societat és molt madur i que els votants ja no actuen només per impulsos, sinó que la reflexió els porta a la prudència, ponderant els seus sentiments patriòtics amb la realitat del dia a dia i els seus ideals político-socials.

Davant d’això l’independentisme no pot fer els ulls grossos i seguir amb les mateixes premisses de sempre, com si res no hagués passat, cal parar, prendre’s el temps que calgui i reinventar-se de nou. Les agrupacions independentistes que han participat a les passades eleccions sobretot, SI i Reagrupament, han caigut en una trampa i ara es veuen obligats a actuar com a partits convencionals si volen subsistir, amb el desavantatge que no tenen base ideològica i , per tant, acabaran engruixint la pila d’organitzacions marginals reservades als seus membres, amb una fugida dels seus efectius més polititzats, cap a altres alternatives on puguin desenvolupar millor la seva carrera política.

La primera reflexió que cal fer des d’una perspectiva àmplia, és que la decisió d’un poble sobre el seu destí, sempre serà la que decideixi la majoria, però no només em quedaria aquí, sinó que profunditzaria més i diria que la solidesa de la seva voluntat sobirana ho serà, en major o menor mesura, en funció de l’amplitud d’aquesta majoria, ja que si és ajustada la voluntat contrària vindrà representada també per una altra majoria, que deixaria la opció guanyadora en una situació inestable i precària, en canvi si la majoria és àmplia les voluntats contràries només estarien representades per una minoria, que hauria d’acceptar la nova situació i que, ben respectada, tindria cabuda dintre un nou Estat.

Per això considero que l’independentisme no pot anar contra les majories, ni presentar-se com a competidor de les opcions polítiques que les representen . L’independentisme en si mateix no pot ser una opció política, sinó que ha de ser un gran moviment social, un impulsor del convenciment popular, que empenyi als seus representants polítics, sigui quin sigui el seus color, a adoptar la voluntat de la majoria dels seus votants.

Si ens entestem en que sigui una opció política no farem res més que anar trinxant, cada vegada amb traus més profunds, l’independentisme de base. Les cadires als parlaments, als ajuntaments, als consells, són limitades i, per tant, la lluita per obtenir-les ens separa. En canvi la llibertat d’un poble és la llibertat de tots, on tothom hi té cabuda i cadira, un camí que podem fer plegats sense temença dels uns envers els altres.

Actualment l’independentisme que ha aconseguit entrar al parlament, no fa rés més que donar la imatge de que es tracta d’un moviment marginal i passarà al mateix si l’independentisme, com a tal, vol participar en les eleccions municipals: es reafirmarà en la seva imatge de marginalitat. L’efecte altaveu que es pretenia amb l’entrada al parlament es pot girar contra el moviment i produir l’efecte contrari al pretès, per tant, potser val més no tenir imatge que tenir una mala imatge.

Una majoria de ciutadans d’aquest país pensa que si fóssim independents aniríem millor, però creuen que això és impossible i per això ho veuen com una quimera. L’independentisme doncs ja té un primer objectiu clar que no és polític, sinó didàctic o pedagògic, i consisteix en convèncer a aquesta majoria que sí que és possible. El segon objectiu, que seria que aquesta majoria fos àmplia, gairebé s’assoliria per si sol, ja que en la mesura que hi hagués més persones convençudes, més efectius hi hauria per acabar de convèncer als escèptics i als contraris. El resultat final seria que els polítics que ens representen no podrien anar contra la voluntat del poble que els vota.

Els moviments independentistes han d’abandonar, de moment, els seus objectius de participació en les estructures polítiques actuals i orientar els seus efectius i els seus esforços a la tasca més important de transmetre a la població en general els avantatges, els valors i les possibilitats, d’un Estat Propi. Els ciutadans no ens veurien com uns competidors de la opció política en la que fins ara ha confiat el seu vot, com si fóssim venedors que intentéssim col·locar-los el producte, sinó que rebrien el missatge independentista sense cap mena de recel.

El moviment independentista ha d’estar barrejat enmig de la societat i ser-hi present participant en tots aquells actes, conferències, col·loquis, debats, articles d’opinió, associacions, entitats cíviques o organitzacions en general, proporcionant-los les eines didàctiques de que disposem, per enriquir el coneixement social sobre l’independentisme. També ha de propiciar la mobilització del poble enfront les agressions que sofrim, siguin quines siguin i vinguin de on vinguin. És la mobilització de la gent que fa moure els discursos polítics i els mitjans de comunicació que, potser poden silenciar un moviment, però no poden obviar el clam d’un poble ni el teixit organitzatiu de tota una societat.

Si ho fem així, el moviment independentista serà respectat, tant pels ciutadans com pels partits polítics, que ens poden veure com un aliat necessari o témer el poder de la nostra raó.

La independència sense un després no anirà enlloc, la gent vol tenir clar que podrà continuar confiant en la representativitat de la seva opinió política, social i econòmica. L’independentisme sense una base ideològica sòlida i el recolzament dels lideratges reconeguts no pot avançar, per tant és absurd pensar que, únicament com a tal, podrà gaudir de la confiança popular majoritària.

L’independentisme ha de deixar de ser un contrincant polític per esdevenir un punt de trobada de posicions polítiques antagòniques, però que tenen en comú el voler-les exercir dintre el marc d’un Estat Propi, lliure i sobirà. Per això cal que els líders del moviment independentista, deixin de ser líders polítics i es transformin en líders de confiança, de treball professional i de feina ben feta, amb generositat suficient per agrupar tots els diferents moviments populars en un gran moviment nacional i per permetre, quan arribi el moment, que la transició cap a la sobirania la liderin els líders polítics que hi pugui haver en aquell moment. El moviment independentista ha de ser només un instrument a disposició d’aquests líders per unir esforços en allò que els sigui comú a tots.

El camí que hem fet no ha sigut en va, les trompades ens han aportat experiència i ara sabem amb més exactitud, quina és la realitat social i política i que és el que volen els ciutadans. Amb aquest bagatge cal abandonar els plantejaments actuals i encetar un procés reflexiu, crític i ponderat, que marqui un nou rumb als que volem continuar treballant perquè el nostre poble pugui disposar finalment d’un Estat Propi, ja que és la única possibilitat de sobreviure com a tal i d’assolir un futur més pròsper del que ens espera, si el nostre país continua explotat i espoliat per l’Espanya colonial.