No hem de confondre les nostres il·lusions amb els objectius per aconseguir-les, ja que a vegades no són coincidents i, aquest error, ens pot portar a carrerons sense sortida.
Molts anhelem la proclamació de la independència de Catalunya des del nostre Parlament, en un acte d’exercici solemne i incontestable de democràcia en el seu estat més pur, que no pugui ser rebutjat per la legislació internacional, i aquest és, de forma indiscutible, el punt d’arribada de la nostra cursa d’alliberament nacional. Però aquest no és l’objectiu que ha de guiar el nostre esforç polític, ja que enfront tenim un repte més important i imprescindible per aconseguir el nostre propòsit, que es concreta en la necessitat de convèncer a tothom, que cal fer un exercici de generositat política, per aconseguir la unió de tots els partits, corrents d’opinió, moviments socials, agrupacions populars, associacions i grups de suport que persegueixen el mateix fi, de tal forma que, igual que ho va fer l’Assemblea de Catalunya de l’any 1971, no hi hagi un sol líder, sinó la suma de molts líders, que facin tornar l’esperit i la trempera d’aquelles primeres diades de l'onze de Setembre de 1976 i 1977, substituint aquell lema de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” pel de “Volem la Independència”, que converteixi Catalunya en un sol poble, amb un sol clam i una sola veu, capaç de traspassar a les urnes les seves ànsies de canvi institucional, que obligui als representants escollits, a complir amb la voluntat majoritària dels ciutadans que els hauran votat, sense espai per a cap discussió parlamentària prèvia a l’acte de proclamació de la nostra independència.
diumenge, 7 de febrer del 2010
dilluns, 1 de febrer del 2010
Les aigües han de tornar al seu lloc.
Confio que al final s’imposi el seny i les aigües tornin al seu lloc. Al moviment independentista no li convé en absolut espectacles com el que hem viscut aquest cap de setmana. La única via per assolir el nostre propòsit, és l’esforç comú i sense fissures de tots els que perseguim el mateix fi, donant una imatge de fermesa i unitat. Les discrepàncies internes dels membres d’una junta, s’han de resoldre sense posar en entredit la cohesió del col·lectiu que representa. No podem donar espai a l’oportunisme dels nostres contrincants, perquè encara ens queda molta ruta per fer abans el missatge no arribi a tota la societat i ens queden moltes hores de feina, abans no puguem convèncer els votants que l’alliberament nacional és la millor opció per a la Catalunya del futur.
diumenge, 31 de gener del 2010
No anem pas be!
La crisi oberta avui a Reagrupament, com a conseqüència de les desavinences pel procediment de designació dels candidats a les properes eleccions, em porta a una desorientació respecte de les possibilitats d’èxit d’aquest projecte polític. Com a associat de base, es realment decebedora la imatge donada per les picabaralles dels membres de la comissió, no gaire diferents que les que es viuen en d’altres formacions polítiques. M’he inscrit a Reagrupament, precisament perquè crec en el principi de que primer ens hem d’unir, per aconseguir l’objectiu comú de la independència de Catalunya, al marge de les conviccions personals sobre un o altre model social i polític. El que ha passat avui no afavoreix en absolut l’objectiu d’unió proposada. No puc opinar més enllà de l’òptica del que he llegit en els mitjans de comunicació, però crec que des del primer moment que hem decidit incorporar-nos a la formació, hem d’acceptar les directrius, encertades o no, que han sigut aprovades per l’assemblea de socis. Tots tenim les nostres conviccions i la nostra opinió, que poden ser coincidents o divergents, però una vegada acceptem la integració en un col•lectiu, hem de respectar les directrius marcades per decisió de la majoria, seguint el camí marcat pel màxim òrgan de decisió, que és l’Assemblea.
Aquesta situació no fa res més que facilitar la tasca als nostres competidors i detractors. A ben segur que els mitjans de comunicació, que fins avui han estat muts pel que respecte a les accions de Reagrupament, es faran ressò amb tambors i platerets de l’enfrontament i l’abandonament dels membres de la comissió.
Em dol moltíssim aquesta situació.
Aquesta situació no fa res més que facilitar la tasca als nostres competidors i detractors. A ben segur que els mitjans de comunicació, que fins avui han estat muts pel que respecte a les accions de Reagrupament, es faran ressò amb tambors i platerets de l’enfrontament i l’abandonament dels membres de la comissió.
Em dol moltíssim aquesta situació.
dimarts, 26 de gener del 2010
Sobre la ubicació d'un magatzem de residus nuclears a Catalunya
Potser el meu comentari us resultarà dissonant i contradictori, però creieu-me que és el resultat d’un procés reflexiu profund. Sóc partidari de les energies netes i de l’aprofitament dels recursos per la via de l’estalvi, defensor de l’economia ecològica i detractor de la proliferació de l’energia nuclear, però no per això puc obviar l’actual situació productiva i de consum, així com la nostra dependència energètica.
Pensant en aquest futur d’independència nacional que ens agradaria assolir, crec que un dels factors més importants que s’han de tenir en compte, per assegurar la supervivència econòmica, és el de la disponibilitat energètica i el grau de dependència externa de les seves fonts.
Catalunya és un gran productor d’energia nuclear i a mig termini és impensable prescindir d’aquesta font de subministrament, no solsament pel consum propi sinó també pels recursos i plusvàlues que pot generar la seva exportació. Vulguem o no, som un país nuclear. El procés de producció no s’acaba en el moment que les centrals lliuren a la xarxa la corrent emesa pels generadors, sinó que continua en tot el procés de tractament final del residu generat, per tant, els cementiris nuclears són una part integrant i inseparable del procés productiu. Ser independents energèticament parlant, suposa dominar i controlar tot el procés productiu, també el destí dels seus residus.
Us imagineu que el dia de demà, una Catalunya independent no tingui a on emmagatzemar el residus radioactius que generi?. El resultat podria ser catastròfic tant econòmicament, com ecològicament. D’una banda, la taxa que ens podria cobrar el país destinatari, faria impossible la obtenció de plusvàlues en l’exportació energètica, ja que es convertiria en un instrument de xantatge dels potencials destinataris (Espanya o França). Per altra banda, la dificultat pel tractament del residu, podria portar a solucions d’emmagatzematge poc ortodoxes, que posessin en un gran risc la nostra salut i el nostre entorn natural.
El cor ens porta a alçar la nostra veu en contra de la instal·lació del cementiri nuclear a Ascò, però això no ens ha d’impedir ser ponderats i reflexius. Els països i estats consolidats també han de resoldre aquest problema, igual que ho haurem de fer nosaltres. Potser disposar d’aquesta instal·lació ens pot ser de molta ajuda per aconseguir consolidar el final de la nostra independència.
Deixo aquesta qüestió a l’aire perquè tothom hi dediqui uns moments de reflexió i n’extregui la seva pròpia opinió, tant en sentit positiu com negatiu, el més important és posar el tema sobre la taula.
Pensant en aquest futur d’independència nacional que ens agradaria assolir, crec que un dels factors més importants que s’han de tenir en compte, per assegurar la supervivència econòmica, és el de la disponibilitat energètica i el grau de dependència externa de les seves fonts.
Catalunya és un gran productor d’energia nuclear i a mig termini és impensable prescindir d’aquesta font de subministrament, no solsament pel consum propi sinó també pels recursos i plusvàlues que pot generar la seva exportació. Vulguem o no, som un país nuclear. El procés de producció no s’acaba en el moment que les centrals lliuren a la xarxa la corrent emesa pels generadors, sinó que continua en tot el procés de tractament final del residu generat, per tant, els cementiris nuclears són una part integrant i inseparable del procés productiu. Ser independents energèticament parlant, suposa dominar i controlar tot el procés productiu, també el destí dels seus residus.
Us imagineu que el dia de demà, una Catalunya independent no tingui a on emmagatzemar el residus radioactius que generi?. El resultat podria ser catastròfic tant econòmicament, com ecològicament. D’una banda, la taxa que ens podria cobrar el país destinatari, faria impossible la obtenció de plusvàlues en l’exportació energètica, ja que es convertiria en un instrument de xantatge dels potencials destinataris (Espanya o França). Per altra banda, la dificultat pel tractament del residu, podria portar a solucions d’emmagatzematge poc ortodoxes, que posessin en un gran risc la nostra salut i el nostre entorn natural.
El cor ens porta a alçar la nostra veu en contra de la instal·lació del cementiri nuclear a Ascò, però això no ens ha d’impedir ser ponderats i reflexius. Els països i estats consolidats també han de resoldre aquest problema, igual que ho haurem de fer nosaltres. Potser disposar d’aquesta instal·lació ens pot ser de molta ajuda per aconseguir consolidar el final de la nostra independència.
Deixo aquesta qüestió a l’aire perquè tothom hi dediqui uns moments de reflexió i n’extregui la seva pròpia opinió, tant en sentit positiu com negatiu, el més important és posar el tema sobre la taula.
diumenge, 10 de gener del 2010
Als que creuen en el federalisme
Quan discuteixes sobre la necessitat de la independència de Catalunya, les veus discordants són moltes i des de punts de vista molt diferents. Des dels catalanistes convençuts, però que ho veuen com una quimera, passant pels que consideren que ja estem be i que això de la independència és cosa de quatre caps calents, fins al nacionalisme espanyolista que ho considera gairebé un ultratge. A cada un dels diferents criteris cal donar-los arguments sòlids perquè comprenguin la necessitat d’assolir la independència del nostre país, inclús per aconseguir els seus propis objectius.
Pels que creuen en el federalisme els hem de dir, que l’únic camí viable per assolir la integració de Catalunya en un estat federal, és la proclamació prèvia de la independència. A partir d’aquí i només a partir d’aquí, és possible la integració lliure i voluntària d’un conjunt d’estats federats. Perquè dos coses s’uneixin, primer han d’estar separades i seguir un procés d’encaix.
Perquè una federació d’estats existeixi, s’han de reconèixer com a tals entre si mateixos. Com és possible muntar una federació d’estats quan un d’ells es considera dominant sobre l’altre?. Com és possible que Espanya ens consideri un Estat si ni tant sols ens volen considerar com a Nació?. És del tot impossible tenir resposta a aquestes preguntes des de la situació constitucional actual.
Si es vol seguir el camí del federalisme, cal primer deslligar-nos de tots el vincles, constituir-nos com a Estat Propi i, a partir d’aquí, construir la federació des de fonaments democràtics i sòlids, primer amb la manifestació clara de la voluntat popular de unir-se en una federació, segon, iniciant un procés constituent de igual a igual i, tercer, amb l’acceptació de la constitució federal resultant, mitjançant referèndum independent a cada un dels diferents estats que la formaran.
La independència és doncs l’objectiu que també han de tenir els federalistes, per això davant de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, cal que arribin al convenciment de que, sigui quina sigui la seva orientació política, els únics camins que els queda són: la integració dintre d'una sola plataforma amb totes les opcions independentistes o la incorporació de la decisió de proclamar la independència, com a primera acció parlamentària dintre del seu programa electoral.
Federalistes: apunteu-vos també al camí de la independència !!!
Pels que creuen en el federalisme els hem de dir, que l’únic camí viable per assolir la integració de Catalunya en un estat federal, és la proclamació prèvia de la independència. A partir d’aquí i només a partir d’aquí, és possible la integració lliure i voluntària d’un conjunt d’estats federats. Perquè dos coses s’uneixin, primer han d’estar separades i seguir un procés d’encaix.
Perquè una federació d’estats existeixi, s’han de reconèixer com a tals entre si mateixos. Com és possible muntar una federació d’estats quan un d’ells es considera dominant sobre l’altre?. Com és possible que Espanya ens consideri un Estat si ni tant sols ens volen considerar com a Nació?. És del tot impossible tenir resposta a aquestes preguntes des de la situació constitucional actual.
Si es vol seguir el camí del federalisme, cal primer deslligar-nos de tots el vincles, constituir-nos com a Estat Propi i, a partir d’aquí, construir la federació des de fonaments democràtics i sòlids, primer amb la manifestació clara de la voluntat popular de unir-se en una federació, segon, iniciant un procés constituent de igual a igual i, tercer, amb l’acceptació de la constitució federal resultant, mitjançant referèndum independent a cada un dels diferents estats que la formaran.
La independència és doncs l’objectiu que també han de tenir els federalistes, per això davant de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, cal que arribin al convenciment de que, sigui quina sigui la seva orientació política, els únics camins que els queda són: la integració dintre d'una sola plataforma amb totes les opcions independentistes o la incorporació de la decisió de proclamar la independència, com a primera acció parlamentària dintre del seu programa electoral.
Federalistes: apunteu-vos també al camí de la independència !!!
dissabte, 9 de gener del 2010
Sobre la carta de Montilla i el posicionament d'ERC
La carta de José Montilla demanant el suport a les entitats cíviques i l’anunci d’ERC d’incloure en el seu programa electoral la convocatòria d’un referèndum, com a condició de pacte amb d’altres formacions polítiques, responen al temor que el nombre creixent de posicions independentistes els resti vots en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Com a persona convençuda que sóc, de que la declaració d’independència de Catalunya, és l’únic camí per a resoldre definitivament el problema de les relacions entre Catalunya i Espanya, em satisfà aquest pas endavant de les formacions catalanistes, però això no suposa que els que tenim aquest convenciment hàgim de baixar la guàrdia. Cal que continuem ferms en l’objectiu de creació de la plataforma unitària i transversal que condueixi, el més aviat possible, a la proclamació de la Independència per part del Parlament de Catalunya, com a pas imprescindible i necessari per capgirar el rumb de la negociació política i la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. El moviment en les posicions dels partits actuals de l’esfera catalana, no persegueixen res més que la presa de posicions en l’escenari electoral, per tal de captivar el vot dels catalanistes decebuts, mostrant-los un canvi en el seu posicionament polític, que els faci dubtar a l’hora de decantar-se per altres posicions de canvi més radicals i que inclouen, apart de la proclamació de la independència, una regeneració de l’actuació política.
No hem d’oblidar per això que ens queda molt de camí i molt poc temps, ens cal per damunt de tot, fer que els nostres plantejaments, la seva justificació i el futur que pregonem, arribi el més aviat possible a tota la ciutadania, per tal d’encetar el debat polític i, a través d’aquest, fer desaparèixer temors i contagiar el nostre convenciment al major nombre de votants, siguin de dretes, d’esquerres, castellanoparlants, empresaris, treballadors, professionals lliures, funcionaris o professin la religió que sigui.
No hem d’oblidar per això que ens queda molt de camí i molt poc temps, ens cal per damunt de tot, fer que els nostres plantejaments, la seva justificació i el futur que pregonem, arribi el més aviat possible a tota la ciutadania, per tal d’encetar el debat polític i, a través d’aquest, fer desaparèixer temors i contagiar el nostre convenciment al major nombre de votants, siguin de dretes, d’esquerres, castellanoparlants, empresaris, treballadors, professionals lliures, funcionaris o professin la religió que sigui.
dimecres, 30 de desembre del 2009
El traspàs del control del servei de trens de rodalies, un altre engany!
El traspàs del control del servei de trens de rodalies, és una altre episodi en la ignomínia a que el govern de l’Estat Espanyol te sotmesos als ciutadans de Catalunya.
He llegit la nota sobre els traspassos que publica la Generalitat i arribo a la conclusió que no ens cedeixen res de material, només els maldecaps i els problemes, ni infraestructures ni trens, és més, si al cap d’un any volem canviar de companyia, els catalans haurem de comprar el material mòbil ferroviari de RENFE i assumir tot el seu passiu social. No hauríem d’haver acceptat mai un traspàs a mitges. El més important era el traspàs de les infraestructures i dels fons fins ara destinats al seu manteniment, ja que la realitat és que som els ciutadans els que les hem pagat i continuarem pagant.
En matèria ferroviària, Barcelona i alguns llocs de la resta del país es troben de potes enlaire, sobretot com a conseqüència de les obres d’infraestructura, que afecten directament les possibilitats de donar un servei de qualitat. Jo em pregunto: que passarà ara quan es produeixin deficiències al servei com a conseqüència d’aquestes obres?; Qui apareixerà com a primer responsable?
Fins ara el Ministeri espanyol de Foment, com a primer i últim responsable del bon funcionament de tot plegat, es veia pressionat per la obligació de donar un servei de qualitat i, per tant, havia de condicionar les infraestructures i tenia la necessitat d’acabar els projectes en marxa, el problema del servei era només seu. A partir de demà, si els trens no van a l’hora el primer responsable serà la Generalitat, encara que sigui un problema d’infraestructures. Com negociarem i quina pressió podrem fer quan les obres en marxa s’aturin per ves a saber quina raó?. Ara podran aturar el projectes amb total impunitat (les raons legals ja les trobaran), ja que ens haurem quedat sense l’arma de pressió que fins ara teníem i que era la seva obligació de donar el servei, amb uns mínims de qualitat.
Només calia veure la cara de satisfacció del Ministre Sr. Manuel Chaves i el seu discurs sorneguer, que darrera les paraules amagava el seu veritable pensament: “-Entreteniu-vos amb això, ja us deixem jugar una mica, mentrestant jo continuaré fent les obres que em plaguin amb els vostres diners, contractant i subcontractant empreses de qualsevol lloc, menys de catalanes i, quan no disposi de diners, no pagaré, provocant la suspensió de pagaments dels contractistes (pactada o no) i, d’aquesta manera restarà indefinidament l’obra pendent d’acabar. Mentrestant la inversió a Catalunya quedarà aturada i ja s’espavilaran ells per donar explicacions i solucions als ciutadans -“.
Jo voldria que això no fos veritat, però serà el temps qui em donarà o em traurà la raó a les meves paraules.
Crec, però, que no podem estar més temps pendents de les decisions de Madrid sobre els nostres recursos. Això s’ha d’acabar!
He llegit la nota sobre els traspassos que publica la Generalitat i arribo a la conclusió que no ens cedeixen res de material, només els maldecaps i els problemes, ni infraestructures ni trens, és més, si al cap d’un any volem canviar de companyia, els catalans haurem de comprar el material mòbil ferroviari de RENFE i assumir tot el seu passiu social. No hauríem d’haver acceptat mai un traspàs a mitges. El més important era el traspàs de les infraestructures i dels fons fins ara destinats al seu manteniment, ja que la realitat és que som els ciutadans els que les hem pagat i continuarem pagant.
En matèria ferroviària, Barcelona i alguns llocs de la resta del país es troben de potes enlaire, sobretot com a conseqüència de les obres d’infraestructura, que afecten directament les possibilitats de donar un servei de qualitat. Jo em pregunto: que passarà ara quan es produeixin deficiències al servei com a conseqüència d’aquestes obres?; Qui apareixerà com a primer responsable?
Fins ara el Ministeri espanyol de Foment, com a primer i últim responsable del bon funcionament de tot plegat, es veia pressionat per la obligació de donar un servei de qualitat i, per tant, havia de condicionar les infraestructures i tenia la necessitat d’acabar els projectes en marxa, el problema del servei era només seu. A partir de demà, si els trens no van a l’hora el primer responsable serà la Generalitat, encara que sigui un problema d’infraestructures. Com negociarem i quina pressió podrem fer quan les obres en marxa s’aturin per ves a saber quina raó?. Ara podran aturar el projectes amb total impunitat (les raons legals ja les trobaran), ja que ens haurem quedat sense l’arma de pressió que fins ara teníem i que era la seva obligació de donar el servei, amb uns mínims de qualitat.
Només calia veure la cara de satisfacció del Ministre Sr. Manuel Chaves i el seu discurs sorneguer, que darrera les paraules amagava el seu veritable pensament: “-Entreteniu-vos amb això, ja us deixem jugar una mica, mentrestant jo continuaré fent les obres que em plaguin amb els vostres diners, contractant i subcontractant empreses de qualsevol lloc, menys de catalanes i, quan no disposi de diners, no pagaré, provocant la suspensió de pagaments dels contractistes (pactada o no) i, d’aquesta manera restarà indefinidament l’obra pendent d’acabar. Mentrestant la inversió a Catalunya quedarà aturada i ja s’espavilaran ells per donar explicacions i solucions als ciutadans -“.
Jo voldria que això no fos veritat, però serà el temps qui em donarà o em traurà la raó a les meves paraules.
Crec, però, que no podem estar més temps pendents de les decisions de Madrid sobre els nostres recursos. Això s’ha d’acabar!
dimarts, 15 de desembre del 2009
Cal avançar junts
Com ja havia esmentat en anteriors ocasions, cal un projecte polític per explicar què es troba darrera la independència, no podem quedar-nos només amb un acte i prou. Si volem la implicació massiva de la societat i els seus individus, cal crear expectatives engrescadores que portin il•lusió a la gent per un gran projecte de país.
Els resultats de participació de la consulta sobre el referèndum, posa en evidència aquesta manca de comunicació. Cal motivar als votants perquè sentin que la seva participació és important i que darrera d’aquest exercici democràtic, hi trobarà un nou espai de convivència molt millor.
El pitjor que ens pot passar, per això, és que hi hagi desunió entre els que lideren les plataformes organitzadores de la consulta popular. Si volem que el projecte avanci, cal unir esforços per actuar com una sola veu, sense fissures, amb un lideratge clar i únic, reconegut per la societat en general i amb suficient energia per transmetre missatges contundents i entenedors, que despertin l’iterés dels mitjans de comunicació i es converteixin en notícia.
Avancem junts cap al nostre objectiu!.
Els resultats de participació de la consulta sobre el referèndum, posa en evidència aquesta manca de comunicació. Cal motivar als votants perquè sentin que la seva participació és important i que darrera d’aquest exercici democràtic, hi trobarà un nou espai de convivència molt millor.
El pitjor que ens pot passar, per això, és que hi hagi desunió entre els que lideren les plataformes organitzadores de la consulta popular. Si volem que el projecte avanci, cal unir esforços per actuar com una sola veu, sense fissures, amb un lideratge clar i únic, reconegut per la societat en general i amb suficient energia per transmetre missatges contundents i entenedors, que despertin l’iterés dels mitjans de comunicació i es converteixin en notícia.
Avancem junts cap al nostre objectiu!.
diumenge, 13 de desembre del 2009
Recordant fa 4 anys
Núvols tenebrosos han cobert l’olimp,
ensenyant amb força les urpes dels llamps.
Rabiosos grunys bramen les feres de dins,
afamades d’odi contra els catalans.
La tempesta s’acosta portant el torb,
que arrastra son ventre de rèptil errant.
Fins i tot les coves amaguen la mort,
que no vol trobar-lo on ell va passant.
Unim nostres mans agafant-les ben fort,
que el vent no ens empenti de nou a la vall,
del xàfec que porta, no hem de tenir por,
que només pot mullar, no fer-nos dubtar.
Si xops ara ens deixa, ens assecarà el sol,
que damunt la foscúria encara és brillant.
Prenem bona nota del so que fa el tro,
Ja que alerta hem d’estar per més endavant.
Jesús
Girona, a 27 de novembre de 2005
Amb motiu de la reacció del Partit Popular contra la presentació a tràmit del nou Estatut per a Catalunya.
ensenyant amb força les urpes dels llamps.
Rabiosos grunys bramen les feres de dins,
afamades d’odi contra els catalans.
La tempesta s’acosta portant el torb,
que arrastra son ventre de rèptil errant.
Fins i tot les coves amaguen la mort,
que no vol trobar-lo on ell va passant.
Unim nostres mans agafant-les ben fort,
que el vent no ens empenti de nou a la vall,
del xàfec que porta, no hem de tenir por,
que només pot mullar, no fer-nos dubtar.
Si xops ara ens deixa, ens assecarà el sol,
que damunt la foscúria encara és brillant.
Prenem bona nota del so que fa el tro,
Ja que alerta hem d’estar per més endavant.
Jesús
Girona, a 27 de novembre de 2005
Amb motiu de la reacció del Partit Popular contra la presentació a tràmit del nou Estatut per a Catalunya.
dijous, 10 de desembre del 2009
500 anys d'espoli
A finals del segle XV, un navegant català, acompanyat d’altres catalans, va descobrir per a la Corona d’Aragó un nou continent, però la conxorxa criminal i política que havia portat al tron un rei de la casa castellana dels Trastàmara i la unió matrimonial d’aquest amb la Reina Isabel de Castella, va portar a l’espoli de l’empresa en benefici dels castellans, fent servir mentides, falsificacions, destrucció documental i altres formes maquiavèl•liques de manipulació de la història i les persones, per tal de que no es produís cap reclamació de les corts catalanes, prou castigades per les vicissituds dinàstiques, que havien suportat els darrers anys.
D’això fa més de 500 anys i la situació no ha canviat, o més ben dit, ara és pitjor, ni tant sols som dos estats separats, sofrim una unió política dels partits espanyols en contra dels interessos de Catalunya i el partit català que governa Catalunya, està sotmès a la disciplina i obediència del seu soci espanyol. Mentrestant l’espoli s’ha generalitzat i el nostre poble continua suportant uns companys de viatge, que només ens volen si ens comportem com a vassalls seus.
D’una vegada per totes, redrecem la situació i proclamem la nostra independència.
D’això fa més de 500 anys i la situació no ha canviat, o més ben dit, ara és pitjor, ni tant sols som dos estats separats, sofrim una unió política dels partits espanyols en contra dels interessos de Catalunya i el partit català que governa Catalunya, està sotmès a la disciplina i obediència del seu soci espanyol. Mentrestant l’espoli s’ha generalitzat i el nostre poble continua suportant uns companys de viatge, que només ens volen si ens comportem com a vassalls seus.
D’una vegada per totes, redrecem la situació i proclamem la nostra independència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)