dissabte, 29 de maig del 2010

La nostra riquesa

Catalunya és una terra migrada, que justeja una mica de tot, difícil de fer-la produir i escadussera de recursos naturals. No tenim ni grans explotacions mineres, ni grans superfícies agrícoles. De cada cosa en tenim una pessic, però rés que no tinguin els altres, és per això que hem après a aprofitar-la, amb esforç, enginy i constància. La nostra riquesa som nosaltres mateixos, un conjunt de qualitats que els nostres avantpassats han anat acumulant i que ens han llegat de generació en generació, un patrimoni immens que tenim la responsabilitat de transmetre als nostres fills i als nostres nets, una forma de ser que la societat moderna tendeix a esborrar, però que no la podem deixar perdre, perquè és el que ens ha permès ser el que som, el que ens fa ser diferents i que ens ha possibilitat superar els límits que ens imposa la terra on vivim. El nostre atractiu és la gent i el seu tarannà, som capaços d’oferir el nostre talent, per crear productes que els altres no tenen, per resoldre problemes que altres no poden, per donar serveis que altres no en saben i, amb això, generar els excedents que la terra no ens dóna. El nostre secret el tenim a dins, amb el treball, l’esforç, la constància, el sacrifici, la paciència, la tossudesa, la esperit de superació, la força de voluntat o el llevar-se al matí abans que els altres, valors que no ens hem de deixar robar. Es poden emportar tot el que tenim de material, però aquest patrimoni interior l’hem de protegir com el nostre millor tresor.
Estem forçats a navegar en un vaixell de gent diversa, alguna no ens coneix, d’altra ni ens vol conèixer, amb dirigents que temen la nostra força interior i que ens voldrien deixar reduïts a la simplicitat dels babaus. La salvació la tenim a les mans si proclamem la Independència del nostre país, així podrem transmetre sense destorbs als nostres fills i filles i als nostres nets i netes, els valors que avui ens permeten ser el que som i que garanteixen el futur del nostre poble en llibertat.

diumenge, 16 de maig del 2010

Per un Partit Nacional Català

Sempre he cregut i així ho vinc dient en els meus escrits, que només aconseguirem avançar cap a la Independència de Catalunya, si unim l’independentisme en una sola veu. Estic convençut de la noblesa de sentiments dels múltiples grups i associacions que treballen per aquest fi, però les individualitats i les postures partidistes que es tradueixen en una multiplicitat d’organitzacions i postures inconnexes, no fan cap be a la lluita per a obtenir la nostra sobirania, ans al contrari, la imatge de desunió i baixa consistència de les organitzacions defensores d’aquesta opció, provoquen desànim i temor als ciutadans que senten la necessitat de fer un gir en les relacions entre Catalunya i Espanya i que són, en definitiva, els que amb el seu recolzament i vist-i-plau democràtic, han de permetre o desautoritzar el nostre futur lliure.
Em considero un ciutadà normal, que sento la necessitat de canvi profund en la nostra estructura nacional i que estic convençut que l’únic camí que ens queda és la proclamació de la nostra independència, inclús perquè les relacions amb Espanya, amb el temps, acabin essent millors. Com a tal, cerco un referent i un lideratge, capaç de dur a terme aquesta complexa tasca. Pel seu plantejament i contingut, penso que la opció de Reagrupament és la que defineix millor el camí a seguir, però tot pot quedar en un no res si no hi ha un front comú, a nivell global, que es presenti com a opció única davant la opinió pública.
Si no ens unim, acabarem convertits en simples grups folklòrics, que ens sentirem molt be a les trobades, però que no atraurem , ni engrescarem, ni motivarem a ningú. Podem sortir a treure els gegants al carrer, però acabarem ballant sols a la plaça.
Només podem avançar en la bona direcció si creem un partit polític, nou i únic, que no provingui de cap organització actual, i que estigui constituït per totes les persones, grups i organitzacions que treballen, des de diferents postures, pel mateix fi. Que agrupi a tothom, encara que haguem de renunciar als plantejaments inicials, amb lideratges que sumin una sola veu, que defensi per damunt de tot allò que ens uneix i que, a ulls dels ciutadans, representi una opció sense fissures,  sòlida i ferma. El seu nom ha de ser potent en si mateix, que expressi la opció que representa i que es presenti com a una opció política, a l’estil de l’ Scottish National Party.  A mi, com a ciutadà i en aquesta línia, m’agradaria poder votar en les  properes eleccions a un “Partit Nacional Català (PNC)”, que defensés de forma unitària, realista i ferma, l’assoliment de la nostra plena sobirania des de plantejaments justos i democràtics.
En la meva opinió, en aquests moments, no hem de treballar per res més que no sigui assolir aquest objectiu, assumint els sacrificis personals o col·lectius que siguin necessaris i renunciant, si cal, a les opcions polítiques de l’esfera actual en que estiguem implicats o haguem escollit. El temps corre i no val a badar.

Només la unió de tots els catalans ens farà lliures.

dilluns, 10 de maig del 2010

La saviesa del poble.

La saviesa no rau en els intel•lectuals, ni en els filòsofs, ni en els polítics, ni en les persones intel•ligents. La saviesa és patrimoni del pagès que sap com ha de treballar la terra, del fuster que sap com ha de fer un galze a la fusta, del metge que sap com ha de guarir un malalt, del mestre que sap com ha d’ensenyar els alumnes, del botiguer que sap com ha de servir un producte, del treballador de fàbrica que sap com ha de fer la feina, del pobre de solemnitat que sap com ha de sobreviure a la misèria o del discapacitat que sap com ha d’enfrontar-se a un món preparat per les persones normals. Els intel•lectuals, els filòsofs o els polítics, no fan res més que interpretar i usar aquesta saviesa pel profit de les seves creacions personals.
Quan som mainada, anem als espectacles de titelles i gaudim del ninots com si aquests tinguessin vida, però aviat descobrim que hi ha algú que els fa moure i aixequem la cortina per veure els titellaires, llavors ens entra la curiositat de posar la ma a dintre d’aquell objecte inert i amagar-nos darrera el guinyol per donar-li vida amb els nostres moviments, si be arriba un moment en que hem de decidir si volem ser titellaires o espectadors, però som conscients que la vida real es troba a la part de davant del guinyol, llavors escollim entre ser titellaires i passar-nos la vida representant el mateix guió, o poder decidir a quin espectacle de titelles volem anar o si hi volem anar-hi.
A vegades els titellaires, emulant el mite de Plató, volen fer creure que la realitat es troba a l’escenari del guinyol, però la gent sap prou be que dintre del titella hi ha la mà que el mou i, a diferència dels habitants de la caverna, seguiran als que mostren la realitat i al final els honraran. El poble és savi, només necessita els que, amb la veritat, desemmascaren els titelles mostrant-li la realitat tal com és.
Per aquest motiu, la força de la raó és la única arma a les nostres mans per mostrar el camí cap a l’alliberament nacional i, a partir de la veritat, serà la saviesa del poble que ens conduirà a la Independència.

dijous, 6 de maig del 2010

Si no ens afanyem, ens deixaran a la misèria.

La reunió entre Rajoy i Zapatero, és una altra demostració de l’atac constant contra els interessos de Catalunya, per part de l’espanyolisme més profund. Segons el president del govern espanyol, amb aquesta trobada, només volia arribar a acords en temes econòmics, donada la urgència de les accions que cal emprendre per redreçar la caiguda en la que es troba la nostra economia. Fins aquí, el més normal del món si estiguéssim en un país normal, el cap de govern arribant a acords amb el cap de la oposició en els temes d’estat més importants. Però no estem en un país normal, no s’arriba a cap acord en matèria de dèficit públic, no s’arriba a cap acord en la reforma laboral, no s’arriba a cap acord global per a la reforma del sistema financer . Això sí, la reforma de la Llei de Caixes d’Estalvi, sí que és un tema important: pèrdua de control autonòmic, pèrdua de sentit territorial, via lliure per a la privatització, via lliure per afavorir els interessos de la gran banca i, com sempre, posar els petits a salvar els interessos dels poderosos.
Si no ens defensem adequadament, acabaran amb el poc sistema financer que ens queda sota control català. Si no ens afanyem a aturar aquest espoli, ens deixaran pelats. Només la independència de Catalunya pot acabar amb aquest procés de degradació del nostre país.
Lluitem perquè la Constitució Catalana sigui una realitat, abans que la Constitució Espanyola no ens deixi reduïts a la misèria.

dimarts, 27 d’abril del 2010

L’Espoli ocult

El dèficit de les balances fiscals entre Catalunya i Espanya, és un dels principals arguments econòmics que justifiquen la necessitat de la independència econòmica del nostre país. Quan el mesurem, calculem l’aportació d’impostos i el retorn en forma d’inversions i despeses a Catalunya. Fins aquí tot sembla correcte, però hi han elements ocults que s’han de considerar i que donen com a resultat un dèficit real molt més alt.
Un dels elements que s’ha d’afegir, és la distorsió provocada pel criteri de licitació fet a nivell de l’estat Espanyol i que afavoreix les empreses amb seu a Madrid, tal i com s’observa en l’adjudicació de les grans obres, com poden ser les del LAV (Línia d’Alta Velocitat).
En aquest cas, es genera un retorn invers de recursos, ja que desapareixen part dels beneficis econòmics i socials que originarien aquestes inversions públiques, si la seva aportació al PIB es quedés al territori. Només cal observar la provinença forana de molts subcontractistes i proveïdors d’aquestes grans empreses.
Així per exemple, a nivell de comptabilitat de país, quan ens presenten una inversió en forma d’Obra Pública de 1000M€, la realitat voldrà dir que aquesta es quedarà reduïda a 100 M€, 200M€,... o el que sigui, ja que la resta de rendes hauran retornat al lloc de procedència de l’empresa contractant. Al final acabarem essent una mica més pobres que el previst.
Per aquest motiu, encara que ens esforcem per equilibrar les balances fiscals, en un marc estatutari sempre es continuarà produint aquesta situació d’engany al número presentat. I és més, les grans constructores faran una pressió important als polítics estatals, perquè el retorn dels recursos es realitzi per la via de la inversió pública, en lloc de fer-ho mitjançant el retorn monetari, ja que així s’asseguren el seu negoci.
La única solució possible per arribar a l’equilibri, és disposar d’un organisme estatal propi, que mesuri en clau interna de país els beneficis globals derivats de la inversió pública i valori, en les seves decisions, totes les aportacions que es produeixen a la comptabilitat nacional.

diumenge, 25 d’abril del 2010

25-A

Avui 25 d’abril he votat en l’acte que, amb paraules de Josep Maria Terricabras, és “l’exercici de democràcia més gran que mai hagi tingut lloc al meu país”. La voluntat popular en el seu estat més pur. Per primera vegada hi he anat amb la il•lusió, gairebé juvenil, d’expressar la meva opinió sobre el que considero millor pel meu poble, i no com d’altres vegades, per la obligació cívica de recolzar allò que menys mal li fa.
Objectivament potser el camí que queda és llarg i feixuc, però de moment obtenim com a primers resultats, posar de manifest el grau de compromís dels representants polítics amb la voluntat dels ciutadans i desemmascarar el mitjans de comunicació que, amb el seu silenci, posen en evidència la submissió als poders fàctics que els controlen.
Gràcies a tots els que amb la vostra generositat i esforç, heu fet possible aquest referèndum.

diumenge, 28 de març del 2010

O caixa o faixa

Quan l’objectiu és clar i el rumb està fixat, el pitjor enemic que podem tenir és la nostra pròpia ambigüitat. No podem esperar que aparegui, com per art d’encantament, un gran líder que ens porti a port. Cadascú de nosaltres ha de ser un líder en potència, que deixi a casa els personalismes i que digui, amb veu ferma, que si el que porta l’estendard cau al seu costat, ell l’aixecarà de nou ben alt, perquè els de darrera no perdin el nord.
Jo no crec en els grans llibertadors sinó en els grans ideals, per això no ens podem refiar d’aquells que només accepten els reptes si tenen el triomf assegurat, ja que si els resultats es torcen, seran els primers en abandonar. Amb els que hem de confiar és amb aquells que, siguin quines siguin les seves possibilitats, son capaços de lluitar per la causa fins a l’esgotament, i que no cerquen la glòria sinó la victòria.
Les persones han d’estar al servei dels ideals i no els ideals al servei de les persones. Els que volen lluitar per aconseguir la plena sobirania de Catalunya, no poden omplir de dubtes les seves decisions i menys si aquestes són públiques, doncs no fan res més que envalentir els nostres contrincants i confondre el poble que ens ha de recolzar, hipotecant l’èxit de l’empresa en que molts estem compromesos. Les decisions han de ser clares i contundents, perquè el que no sap si hi vol estar, deixi pas a aquells que tenen ben definides les seves posicions. La força d’una persona mai serà superior a la força d’un ideal col·lectiu i només assolirem la independència de Catalunya, si abandonem els personalismes i treballem igual que ho fa una orquestra de grans músics, tots virtuosos en els seus instruments, però tocant amb passió la mateixa partitura, al ritme que marca la batuta, sigui quin sigui el seu director.

dilluns, 22 de març del 2010

La força de l’independentisme ha d’anar més enllà de la independència.

L’independentisme no es pot basar en la idea de que el seu objectiu acaba quan s’assoleixi la independència, cal que el seu compromís abasti un mínim de dues legislatures endavant, la primera per governar i construir l’estructura del país i la segona per consolidar el bon funcionament democràtic del nou Estat. No podem dir “assolim la independència i ja està, després, que continuïn amb el joc polític igual que ara”. Ens enfrontarem amb un país nou i diferent, segurament més empobrit i espoliat, caldrà doncs començar de nou, reconstruir i reinventar les estructures econòmiques i administratives, refer el model social, establir una nova base per assentar el teixit industrial, fer-nos atractius als inversors globals, aprovar un nova legislació, disposar d’una nova estructura judicial, crear un cos diplomàtic i de representació internacional, assumir el control de fronteres, crear un model de defensa, i moltes coses més.
Per això cal que el lideratge i sobretot la unió fins a la independència, tingui continuïtat el temps suficient per construir de nou l’Estat. Si una vegada assolida la independència, el país quedés dividit, no hauria servit de res. L’energia que ens ha de portar units a la llibertat, ha de poder continuar empenyent fins que Catalunya estigui consolidada i estabilitzada. Per aconseguir això és necessari que les persones que liderin el projecte d’Independència, assumeixin també el compromís de consolidar i estabilitzar el nou Estat Català.
Els ciutadans que amb el seu vot hauran de decidir si volen una Catalunya lliure, han de tenir clar que voten a una organització sòlida i capacitada, per assumir i portar a bon port el projecte polític que representen i que ha sigut mereixedor de la seva confiança. En cas contrari el vot indecís es continuarà refugiant en els partits de l’esfera actual.

dijous, 4 de març del 2010

L'acte de Sabadell

L’acte celebrat ahir a Sabadell és una demostració seriosa que l’ independentisme es comença a moure per bon camí. La unió dels líders en una sola veu i amb un sol objectiu, és la imatge que cal continuar donant i, d’aquesta manera, es desmuntaran els arguments dels que diuen que no hi ha unió entre les iniciatives polítiques que proposen la plena sobirania de Catalunya. Arribarà el moment en que els medis de comunicació, enlloc de silenciar aquestes notícies, no tindran més remei que fer-se’n ressò, ja que no podran amagar per més temps una realitat cada vegada més potent.

El debat a TV3

Al debat a Banda Ample de de TV3 sobre la independència, li mancava criteri. No dubto de la bona voluntat periodística dels moderadors i la bona fe dels participants, però abans d’organitzar un debat popular, cal que hagi arribat suficient informació sobre el tema als participants. Potser el mateix lobby que impedeix que es presentin debats i tertúlies, de personalitats destacades, amb idees clares i ben informades, és el que permet organitzar debats que acaben caient a nivells del simplisme i no fan res més que intoxicar els temes objecte del propi debat.