Només la independència ens permet exercir el dret a decidir.

Una vegada coneguts els límits de la nostra projecció com a país en el marc de l’actual sistema constitucional, ja són ben pocs els que defensen continuar treballant dintre dels paràmetres de l’estat de les autonomies. La majoria dels partits, esperonats pels resultats de la manifestació del 10J, prenen posicions per camins diferents, sobre els canvis que cal fer en la situació política i institucional de Catalunya.
Cap dels reptes nacionals que ens puguem plantejar, es poden concebre dintre de l’estructura actual de l’Estat Espanyol, doncs en puresa, no podem dir que l’actual model constitucional es fonamenti en els principis d’un Estat de Dret, digui el que digui la seva “Carta Magna”, que, per ella mateixa, ja suposa una limitació important per aquest Estat de Dret. El nostre sistema constitucional no neix de la voluntat del poble, sinó que es forma com a prolongació de la Dictadura, que consolida el règim borbònic que el 1714 va sotmetre per les armes a la nostra nació. El referèndum que en el seu dia va servir per aprovar l’actual Constitució Espanyola, no es va convocar sobre els principis de llibertat i de dret de gents, en que s’han de basar els processos constituents, sinó que estava totalment limitat pels llavors vigents “Principios del Movimiento Nacional” i les decisions dels representants polítics, estaven marcades pel principi de la por i de les barreres que no es podien traspassar.
Per avançar en una estructura més democràtica, no tant sols per Catalunya, sinó també per a la resta de l’Estat Espanyol, cal donar per acabat l’actual marc Constitucional i construir de nou una estructura de relació basada en els principis purs de la democràcia, que és la voluntat lliure i sobirana dels pobles d’escollir el model i àmbit de l’Estat que volen, sense cap altre condicionant. Construir des de baix, sobre la lliure voluntat de cada ciutadà, que tria entre qualsevol opció, la que ell considera millor i no des d’un escenari de lluita per alliberar-se de situacions d’opressió, que condicionen una voluntat popular segrestada per l’opressor.
És evident que aquesta solució és del tot impossible dintre una perspectiva global de l’Estat Espanyol, doncs el principi d’utilitarisme global, preval sobre el principi d’equitat que hauria de salvaguardar d’inviolabilitat dels drets individuals d’un poble o comunitat i que, en cap cas, poden ser anul·lats per a un benestar més gran dels altres. Es produeix així una dictadura de la majoria que, en la pràctica, impedeix el reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles sotmesos i, per tant, la promulgació de lleis que facilitin l’exercici d’aquest dret.
Tant pels que defensen el concert econòmic com pels que creuen en un marc federal, és inevitable cercar una posició d’igualtat en les negociacions que es puguin dur a terme, principi d’igualtat i llibertat que ha de presidir l’acceptació del nou model pel poble de Catalunya, la decisió del qual en cap cas pot estar condicionada per la voluntat d’un altre poble que, alhora, haurà també d’acceptar lliurament la validesa de la fórmula d’unió presentada.
La única situació política que permet consolidar el tipus de relació amb d’altres estats, des d’una base totalment democràtica i una perspectiva duradora, és la de la llibertat dels pobles que accepten voluntàriament la forma d’estructura que els ha d’unir. Per aquest motiu la proclamació unilateral de la independència de Catalunya i la seva acceptació per part de la comunitat internacional, és el pas previ i necessari perquè, primer, el poble decideixi lliurament el model d’Estat que desitja i, després, el tipus de vinculació que vol mantenir amb l’Estat Espanyol. Només a partir d’aquí, sigui quin sigui el model escollit, es pot arribar a construir una estructura sòlida de relació entre ambdues comunitats, basada en el dret de gents, els principis de la democràcia i la llibertat.
Com a conclusió doncs, de totes les opcions que a més a córrer, el partits polítics s’esforcen a presentar en societat, no en veig cap que permeti un canvi de model de relació si no es passa prèviament per una Proclamació Unilateral d’Independència, ni tant sols la convocatòria d’un referèndum, ja que aquest en la legalitat actual, estaria segrestat per una de les parts que en te la clau i, en el criteri dels votants, hi haurien opcions amb un dubte evident de que poguessin ser assolides, les quals no serien discutibles des d’una situació de plena sobirania. Inclús m’atreveixo a dir, que és també un pas previ pels unionistes, ja que si obtinguessin una majoria suficient a l’hora de decidir el model de relació, la unió seria totalment sòlida i basada en principis democràtics indiscutibles.
Caminem doncs plegats cap a la llibertat, només allà podrem exercir el nostre dret a decidir.

La diversitat és la força i la unió l’eina per a la independència

El que es pensi que assolir la plena sobirania nacional i construir l’Estat Català, és només una qüestió que afecta a les formacions independentistes està equivocat. La tasca és complicada, complexa i plena de dificultats, caldrà un esforç comunitari important per deslligar el que calgui separar i lligar el que s’hagi de mantenir, per això s’ha de comptar amb tothom sense exclusió, tant els que han treballat en el projecte des dels inicis, com  els que s’han apuntat més tard i també amb aquells que no hi han cregut, però que en el moment del “gran dia”, també formaran part de la nostra societat i hauran de continuar participant en la vida política de la nostra nació.
Malauradament hem de conviure amb els que intenten frivolitzar l’independentisme, uns en benefici del seu status polític, altres per interès econòmic, altres per cercar notícies sensacionalistes i d’altres per simple xarlataneria. Però la buidor dels seus raonaments els traeix, prenen només la superficialitat de conceptes molt més profunds i ho pregonen com si la crosta fos tot el pa. Esventar que el gran problema de l’independentisme és la seva falta d’unitat, és oblidar-se que la diversitat és un estadi necessari, per a consolidar una unió estable i duradora, prou sòlida per portar-nos a aquesta gran fita comuna.
És innegable que la nostra societat és diversa i rica de pensament, per això abans d’emprendre el camí, cal que quedin prou representades gairebé totes les alternatives polítiques de la nostra esfera social. El més senzill hagués sigut que els nostres actuals representants s’haguessin erigit , sense embuts, com a conductors cap a la nostra plena sobirania, però si els partits actuals no volen seguir, han de sortir noves opcions que representin a aquells que tenen la voluntat de fer el pas endavant. Aquest procés generatriu és inevitable i és bo que es produeixi abans d’avançar en unions més generals, doncs si ara ho poséssim tot a dins del sac com un batibull, demà l’hauríem de buidar per classificar millor el seu contingut.
La feina feta fins ara per les diferents persones i col•lectius que han treballat i treballen per la independència, proporcionen una base popular totalment necessària per assentar-hi una estructura més gran i de major cabuda. No podem pensar que només amb aquesta base es pot assolir l’objectiu, cal incorporar noves persones i organitzacions per engruixir una massa social que sigui prou representativa de tota la ciutadania.
Com més gran sigui la massa social, més normal serà l’aparició dintre l’independentisme,  de formacions polítiques defensores de les idees de determinats sectors de població i, en la mesura que creixin les expectatives de vot, disminuiran els impediments per la unió en una causa comuna i, això no és cap contrasentit. En el moment que tothom troba el seu encaix en una o altre opció, desapareix la discussió del lideratge polític i la forma d’organització interna, doncs aquests factors queden circumscrits a l’àmbit de cada formació i tothom tindrà clar quin és el seu líder polític natural, a partir d’aquí es redueix el nombre punts comuns a tractar amb les altres organitzacions i l’objectiu esdevé molt més concret: evitar els efectes negatius de la  fórmula d’Hondt, que poden fer disminuir el nombre de diputats presents al Parlament  de Catalunya, defensors de la proclamació unilateral de la independència, en el cas d’haver-hi majoria suficient. Això en definitiva, és aquesta unió per la independència, que ja està demanant a crits bona part de la població, avançant-se als propis partits polítics.
En aquesta situació, no caldrà discutir la fórmula per escollir els candidats i el lideratge, doncs això ja haurà quedat resolt dintre cada organització. Les organitzacions que, atenent al clam popular, vulguin concórrer juntes a les eleccions, només hauran de posar sobre la taula les qüestions pràctiques com fórmules per ordenar les llistes de candidats, els temes financers o el nomenament i alternança de portaveus del futur grup parlamentari.  Res condicionarà la generositat compartida que implica la constitució i consolidació d’una coalició electoral.
Cada un de nosaltres ha anat prenent posicions i en el meu cas, potser igual que moltes altres persones, evidenciant l’ immobilisme dels nostres representants polítics i els seus partits, davant els atacs a tot nivell que sofreix el nostre poble per part de l’Estat Espanyol, i no havent militat mai en cap formació política, vaig prendre la decisió de tenir una participació més activa, en la defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya,  quin ideal he portat dins meu des de ben jove i que, il•lús de mi, pensava que defensarien també els partits polítics als que he anat dipositant el meu vot al llarg del temps i que, de legislatura en legislatura, m’han fet caure en un desencís absolut, acompanyat d’una sensació de desemparament total.
Reagrupament Independentista, va suposar per mi, una alenada d’aire fresc en el panorama polític. Allò que tant havia anhelat, ho veia perfectament representat en una organització amb embranzida suficient per poder somoure l’enquistament de la situació política en que ens trobem. Independència i regeneració democràtica  sense embuts, acceptació de qualsevol ideal polític, transparència,  objectius clars i caducitat una vegada assolits els objectius. Reagrupament ens representa a aquells que, una vegada assolida la nostra independència, volem continuar essent políticament lliures, sense cap condicionant que pugui limitar la nostra capacitat de pensament i opinió. Tot i l’aparició d’altres opcions de caire similar, Reagrupament representa aquella puresa de l’ideal dels creadors i en el seu sopluig vull estar en el procés cap a la nostra construcció nacional.
Totes les altres opcions dintre l’ndependentisme són vàlides i legítimes, els moviments i preses de posició dels darrers temps,  lluny de desdibuixar-lo, no fan rés més que reafirmar la cada vegada més forta voluntat dels catalans d’abandonar el camí autonomista, per abraçar l’autodeterminació i la constitució d’un Estat Propi, com a única via de salvaguarda dels nostres interessos nacionals.  Per això, cal buidar de contingut emocional tots els posicionaments i treballar plegats, amb intel•ligència i esperit generós, per assolir un gran pacte electoral que porti al Parlament de Catalunya, el clam del poble:  INDEPENDÈNCIA !

Podrien fer caure l’independentisme en una trampa?

Els començaments de qualsevol ofici són sempre molt difícils, cal aprenentatge, treballar un temps al costat dels que en saben i equivocar-te en les primeres decisions, perquè el dia de començar a exercir professionalment, cometis els mínims errors possibles. Des del meu punt de vista, en Laporta ha pretès ser bisbe abans de capellà i ha entrat a la política, si em permeteu la redundància, per la porta equivocada, possiblement atret pels cants de sirena que només s’escolten els novells.  El seu entusiasme l’ha dut a fer una entrada amb tambors i platerets, anunciant un camí que l’acabarà portant al mateix lloc on estava abans de sortir, però havent fet el joc als que l’ independentisme els incomoda i que volen mantenir-lo en el marc de l’ idealisme impossible i la desunió.
La proclama per un front comú dels partits, feta per Laporta, López Tena i Uriel Bertran el passat dia 20, i la respostes que ha anat rebent, han transmès a la ciutadania de forma subliminal,  però amb total exactitud i claredat, el missatge que pretenen donar els contraris a la independència: - que no hi ha unió per avançar cap a la sobirania i que els partits “assenyats” no s’emboliquen en aventures arriscades -. No voldria pensar que aquesta posada en escena és una maniobra orquestrada per aconseguir aquest fi, doncs no tinc perquè desconfiar de la bona voluntat dels seus promotors , però és molt estrany que mentre el Reagrupament de Joan Carretero, ha estat sistemàticament silenciat, tot i  que fa molt temps que pregona la mateixa unió en la causa comuna de la independència en una plataforma transversal,  algú ha procurat que les anades i vingudes de Solidaritat Catalana en aquesta seva primera setmana de vida, sortissin perfectament documentades a la premsa diària, creant desconcert entre el cada vegada més nombrós grup de gent descontenta amb les opcions actuals i que estaria disposada a donar el seu vot a una opció realment independentista.
Sempre he defensat la necessitat d’unió entre els diferents grups partidaris de la independència i així crec que ha de ser per poder assolir aquest objectiu, però aquesta unió s’ha de fer  per la base, començant pels convençuts, fent una pinya encara que siguem pocs, Laporta i Carretero era el camí a seguir i, a partir d’aquesta unió cercar-ne d’altres, construint una opció independentista cada vegada més forta, al ritme dels esdeveniments, assegurant  no caure en els paranys i les maniobres poc ortodoxes dels partits que, amb aquest moviment, veuen perillar la seva hegemonia.
Voldria estar equivocat en el que penso i que Solidaritat Catalana realment aconseguís el seu objectiu, però crec que pretendre unir el catalanisme i l’independentisme, abans d’unir els moviments independentistes, és començar la casa pel teulat. Els partits de l’esfera parlamentària vigent, porten un llast massa pesat i difícilment es poden moure dels seus plantejaments actuals, tenen massa gent que ha fet de la causa la seva manera de viure i la seva font d’ingressos, com perquè ara se la juguin. No són dimensions comparables i, per tant, és molt difícil que un de gran es vulgui associar amb un de petit acabat de néixer, el que voldrà sempre aquest primer és absorbir-lo.  Per això  CiU i ERC voldran sempre capitalitzar l’independentisme i no deixaran que ningú els hi prengui, procuraran bombardejar qualsevol opció que pretengui aquest objectiu, rebentant els seus actes i iniciatives, ja que el seu interès és que aquesta opció acabi sempre en via morta.
Les estratègies independentistes han d’anar per un altre camí, mirant de captar els militants i simpatitzants que es troben en posicions allunyades dels criteris actuals d’aquests partits, si pot ser sense fer gaire soroll. Si un ratolí entra en una formatgeria a pit descobert i clavant mossegades a tort i a dret, acabaran esclafant-li un formatge pel damunt, però si el ratolí entra sense fer soroll i cada dia es va menjant una mica del formatge de sota, el ratolí s’acabarà menjant tot el formatge.
Per tot això crec que amb en Laporta o sense, Reagrupament i en Joan Carretero han de seguir fent camí, possiblement aprenent dels errors i tenint una mica més de generositat amb els que vulguin pujar al tren, encara que s’hagin d’assumir  alguns riscos. En aquest moment el que cal és continuar treballant de valent, perquè les properes eleccions les tenim a la cantonada i no podem fer el badoc.
Us imagineu que diferent seria una conferència de premsa conjunta, anunciant una candidatura única per portar la opció independentista al Parlament de Catalunya, amb Joan Laporta, Joan Carretero, Carles Mora, López Tena, Joel Joan, Uriel Bertran, Heribert Barrera, Anna Arquè , Antoni Abat, ...  i tantes persones com hi vulgueu sumar-hi,?. Això si que seria racionalitat, efectivitat i realisme. A partir d’aquí és on podríem començar a construir i aconseguir el transvasament de militants i simpatitzants independentistes d’altres partits cap a la nostra causa, no només de CiU, ERC o ICV, sinó potser també del PSC.
Ens hem de deixar de romanços i quimeres i centrar l’independentisme en el seu principal objectiu, que és el d’entrar al Parlament de Catalunya, si és possible amb grup propi, com a força política amb un missatge sobiranista clar i únic. És a partir d’aquest punt que  podrem començar a fer sentir la nostra veu de veritat i a cercar les aliances que convinguin, no tant sols a nivell nacional, sinó també a nivell exterior. La sobirania s’ha de treballar des de dintre i des de fora, però sobretot des de fora, ja que si no s’aconsegueix reconeixement internacional, la lluita pot ser inútil, fixeu-vos que en la recent sentència del Tribunal de la Haia, sobre Kosovë, ràpidament EEUU s’ha afanyat a dir que no es podia exportar a d’altres aspiracions independentistes existents en diferents països d’Europa, ja que no eren comparables. Ens caldrà doncs tenir definida l’estratègia internacional i aconseguir el suport suficient, però no ens escoltarà ningú si no esdevenim una força parlamentaria, amb representació suficient, ja que actualment, pels de fora, el moviment independentista no existeix, perquè legalment ningú l’ha votat i, per tant, no te cap mena de representativitat.
Actualment només Reagrupament disposa d’una força suficientment estructurada i preparada per afrontar amb certes garanties les properes eleccions, no cal inventar res. Qualsevol altra opció que es plantegi no farà rés més que distorsionar i rebentar la única via possible per situar una representació independentista de debò al nostre Parlament.

La unitat és possible.

No només hi ha un camí per aconseguir la unitat de tots els que perseguim la proclamació de la nostra sobirania nacional. Fins ara ens hem obstinat en aconseguir aquesta unió per la via del consens previ, amb assemblees, reunions, trobades o convocatòries dels diferents grups que treballen per assolir la nostra plena sobirania.  Ho hem provat gairebé tot i s’està demostrant que aquest camí és complicat i difícil, no per manca d’esperit lluitador, sinó per la manca de consolidació dels diferents moviments, que voldrien sortir a la contesa en tropell, cadascú d’ells pensant que la seva valentia està per damunt de la seva preparació o les seves possibilitats. Llavors l’entesa esdevé un fet impossible, que pot acabar fent-nos caure en el parany que ens han preparat els contraris a la independència.
Però per aconseguir la unitat hi ha una altre camí, tant o més viable que el del consens previ: el del líder més ben preparat que surt al davant i estimula a la resta a seguir-lo. El resultat final és el mateix,  acabarem tots lluitant colze a colze sota un mateix clam. Si en pocs dies no és possible la primera via, Reagrupament i en Joan Carretero a primera fila, han de sortir portant l’estendard ben alt, amb el cor obert a tothom, però sense aturador fins a les eleccions. Estic segur que quan vegin la nostra fermesa, molta gent i molts de grups s’afegiran al costat nostre. Potser no hi serem tots,  però els que hi siguem estarem ben organitzats, amb un lideratge clar i rigorós i preparats per afrontar les dificultats que ens posaran els de dins i els de fora.
Joan, esperona el corser i surt amb empenta a fer front a l’enemic, els que som al darrera només estem esperant el so del corn que ens convida a batallar.
Per la nostra llibertat, endavant !!
Visca Catalunya Lliure !!

Navegant cap el futur

Ha arribat l’hora del gran viatge, les drassanes de sortida es van omplint de gent cercant un vaixell que els dugui a un nou port,  el lligam que els manté a aquesta banda del mar és cada vegada més fluix o ha desaparegut i, per tant, res impedeix ja fer la travessia cap a l’altra riba, la riba de la llibertat i la independència, de la il·lusió i del sacrifici, de l’empenta i de l’esforç, però també la de la satisfacció i la del futur.
Però fins ara el port estava ple de petites barques i llaguts, algunes menades per vells llops de mar, d’altres per ociosos de cap de setmana, uns tenaços, altres atrevits, altres cautelosos, altres ocasionals, però cap d’ells amb la barca tant grossa per encabir el cada vegada més nombrós passatge.
Per això ens cal un gran vaixell, un transatlàntic prou ampli i segur per transportar tanta gent i fer segura la singladura, que serveixi també de protecció per les petites barquetes, que porten temps esperant poder acompanyar el gran pailebot.
Però per aquest vaixell cal un gran capità, un home avesat a la mar, que s’hagi enfrontat amb tempestes i dificultats, amb prou fermesa per comandar els oficials i la marineria, amb grans coneixements per establir el rumb i marcar les rutes, que escolti la oficialitat, però  tingui criteri suficient per prendre i fer complir les seves decisions.  
Governar un vaixell no és governar una barca. Un llagut el giravoltarem i el farem anar ràpid o lent, endavant o endarrere, amb maniobres impulsives i oscil·lants i no passarà rés, si ens equivoquem serà fàcil redreçar-lo. Un creuer en canvi es governa amb maniobres lentes però estudiades, si volem virar caldrà fer-ho amb la previsió suficient, i no podrem anar donant batzegades que acabarien omplint d’aigua el buc o estavellant-lo contra les roques.
El que volem del nostre capità és que ens porti a destí de forma segura, si cal avançant més lentament, per evitar que acabem encallats ens els esculls que trobarà pel camí, o prenent si cal ell el timó, per davant dels oficials que necessiten acumular hores de pilotatge, que tot i que poden ser prou bons, encara no s’han après de memòria la ruta i continuen escoltant els cants de les sirenes. I amb molt més motiu si el que ha de fer de timoner, es pensa saber-ne més que el propi capità i imposa les seves pròpies ordres.
I la gent confiarà en ell, tot i que a vegades sigui malcarat o deixi anar algun gruny, perquè la gent sabrà que ho fa perquè s’estima el seu ofici i el seu objectiu no és ni presumir de capità, ni tenir content el passatge, sinó portar el vaixell a port amb tota la seva càrrega.

Endavant doncs i pugem tots al millor vaixell amb el millor capità.

La polèmica de la burca i la justícia de les lleis

Les mocions presentades  a diferents ajuntaments i últimament  la proposta del Senat Espanyol i d’altres al Parlament Europeu, perquè es legisli sobre l’ús de la “burca”, el “hijab”, el “nicab” o el “xador”, en espais públics, em porta a una reflexió profunda sobre la justícia de les lleis. És reconeguda la necessitat de l’existència de normes que regulin la convivència entre els individus d’una societat, com també és evident la dificultat en determinar si aquestes normes són justes o injustes. Per intentar posar ordre a les meves idees he agafat el llibre de John Rawls “A Theory of Justice”, publicat  a Hardward a l’any 1999, considerat com una de les obres més importants del pensament polític contemporani, utilitzat moltes vegades pels jutges nord-americans, i que ha estat traduït al català pels professors Joan Vergés i Oriol Farrés, en una tasca magnífica, quina edició amb el títol de “Una teoria de la justícia”, acaba de sortir publicada per l’editorial Papers amb Accent. És un llibre que recomanaria llegir als que participen en la política activa, no perquè apliquin fil per randa els seus conceptes, sinó perquè agafin l’hàbit de la reflexió igual com ho fa John Rawls.
Doncs bé, un dels principis que Rawls posa en entredit és el de l’utilitarisme, com a vèrtex d’inflexió entre el que és just i el que no ho és. Aquest principi pren com a mesura que una norma és justa si és pel benestar i benefici d’una gran majoria, encara que pugui perjudicar una petita part de la població. Rawls en canvi considera que “cada persona posseeix una inviolabilitat fonamentada en la justícia, que ni la consideració del benestar de la societat en conjunt no pot anular” i que,  “les llibertats  i els drets d’una minoria no es poden bescanviar per un major benestar d’una majoria”, per tant tot i que l’utilitarisme pot ser noble en les seves intencions, la justícia basada en aquest concepte  acaba confonent la imparcialitat amb la impersonalitat.
A partir d’aquí, amb independència del meu criteri personal, em plantejo si una llei pot prohibir una forma de vestir, quan aquesta és voluntària per la persona que la porta, com a bon us de la seva religió o costum. M’imagino com es podria sentir un occidental que anés a un poble on obliguessin a les dones a portar els pits a la vista o els homes a ensenyar el cul, tal i com és costum en d’altres indrets del món. Potser aquestes dones es poden sentir igual d’incòmodes i, per tant, violades en la seva llibertat individual. M’he passejat per un país laic com és Turquia, però amb un predomini islamista, o be per Londres, amb predomini del cristianisme, i no m’ha incomodat veure dones tapades completament de negre passejant pel carrer, m’ho puc haver mirat amb curiositat, però no per això he sentit amenaçada la meva llibertat individual. Tampoc em val l’argument de que quan vas a un país islamista obliguen a les dones occidentals a tapar-se els cabells, doncs segurament també és una norma injusta i, no per això, nosaltres hem d’adoptar una altre norma igualment injusta. Sota aquest concepte, l’ús d’una determinada forma de vestir, de qualsevol mena, s’ha de circumscriure a criteris purament de seguretat, sigui a on sigui, per tal de que aquesta sigui efectiva d’acord amb les necessitats de cada espai, o be quan, en determinats indrets, aquesta pugui ser ofensiva o indecorosa per a altres col·lectius. En cap cas es pot personalitzar a la indumentària específica d’una religió o costum. Una altra cosa seria si aquesta norma hagués estat acceptada voluntàriament per les dues parts, en el marc d’un contracte.
De tot això però em fa por una altra cosa, i és que el principi utilitarista en que es pot basar la prohibició de la “burca”, el “hijab”, el “nicab” o el “xador”,  és també el mateix principi en el que es basa l’Espanya que argumenta la retenció de Catalunya contra la seva voluntat. Per això les lleis que es proclamen a Catalunya, hem de mirar que siguin el màxim de justes i que respectin sempre les individualitats minoritàries, ja que si fos al contrari, faran un pobre favor a la lluita per a la nostra autodeterminació, ja que ens poden acabar pagant amb la mateixa moneda.

La independència de Catalunya és bona per als espanyolistes.

El passat gener vaig escriure en el meu “blog “, que cal donar arguments sòlids sobre la necessitat de la independència de Catalunya, inclús per aquells que no ho contemplen en els seus objectius. Aquell dia argumentava per als federalistes, avui ho faré per als espanyolistes, per a aquells que creuen en la seva Espanya: castellans, lleonesos, murcians, extremenys, andalusos, d’arreu i inclús alguns catalans.
Independitzar-se no vol dir enemistar-se, només vol dir “deixar de dependre de”, deslligar-se d’alguna cosa que et manté enganxat a una altra, igual que un fill quan s’emancipa i deixa la llar familiar, o un matrimoni quan decideix separar-se i abandonar la vida en comú, no per això deixa de tenir els vincles afectius, és més, s’acaben les disputes domèstiques i les tensions derivades d’una convivència obligada, cadascú torna a ser ell mateix i els retrobaments són un afermament d’allò que els uneix: donar-se la ma en les dificultats, donar-se suport en els moments difícils, reconèixer-se la pròpia llibertat.  Viurem com a bons veïns, enlloc de fer-ho com a presoners.
Una Espanya sense Catalunya no perdria res, ans al contrari, guanyaria en autoestima perquè deixaria de banda l’animadversió catalana i es concentraria en ella mateixa. Deixar de tenir dependència econòmica, suposarà estimular l’enginy i seguir un camí diferent, deixar la cultura del lloc de treball segur i les “peonades”, per a adoptar la cultura del treball. Guanyarà en productivitat i deixarà de rebre el menjar, per passar a produir el seu propi aliment. Al final la suma de Catalunya més l’Espanya de després, serà superior a la suma de Catalunya més l’Espanya d’abans.
Espanya podrà presentar les seves dades econòmiques sense Catalunya, això li permetrà projectar una situació més fidel sobre les seves mancances i, d’aquesta manera, tindrà un  accés més adequat als Fons de Cooperació Europeus. Catalunya serà igual de solidària dintre el marc de la Unió Europea, però Espanya rebrà l’ajuda de tota la comunitat, en funció de les seves necessitats reals.
Deixarà de tenir el problema de la llengua catalana, i això permetrà que Espanya concentri els seus esforços en preservar i propagar la llengua castellana, en tots els àmbits, inclús  entre la comunitat castellanoparlant de Catalunya.
I, a nivell d’identitat, deixarà de tenir una part de la població que no se sent espanyola i això reforçarà el seu sentiment patri, ja que aquest no serà qüestionat per cap dels seus ciutadans.
Espanyolistes, afegiu-vos doncs als qui desitgem la proclamació de la sobirania de Catalunya !

Atenció al referèndum !!

Cal que estiguem atents a la maniobra que estan gestant CiU i ERC, amb el tràmit de la IP i la cridòria del referèndum. Aquesta operació pot portar l’ independentisme a un carreró sense sortida, que acabi en una via morta on s’esgotin les nostres aspiracions  de sobirania.
Igual que el “Flautista de Hamelín”, la música dolça arrossegarà la gent que ha votat a les consultes populars, a una il•lusió positiva en favor dels partits que intenten capitalitzar en  benefici propi, les sinèrgies generades per l’èxit participatiu, en perjudici dels milers de voluntaris que hi han treballat i que es mereixen, no només el reconeixement públic, sinó el dret a participar en les decisions  que afecten el resultat de la seva feina.
Moltes persones acabaran votant aquests partits, amb el convenciment que estan més preparats per proclamar la nostra independència, abandonant les opcions, que potser sense tanta publicitat mediàtica, són més conscients del camí que cal seguir, tenen un objectiu molt més definit i, sobretot, actuen amb una transparència total en les seves accions.
Després, quan els de sempre hagin arribat al poder, s’arraparan a la cadira i sobre allò del referèndum diran: - és a Madrid- , - Està encallat i no ens deixen - , - casumdena d’Espanyols, que no ens autoritzen a fer una consulta oficial - , bla, bla, bla ....., i llavors primer emprenyats, després desencantats, més endavant desanimats, per acabar conformats igual que ara, però havent gastat les energies, perdut les esperances i malmeses les oportunitats.
Per això no hem de perdre el nord i avisar dels perills al poble de bona fe, dir-los que hi ha coses que fan bonic, però que no tenen la solidesa suficient per trencar l’ordre establert. Que la convocatòria del referèndum l’hem de poder fer amb llibertat, quan haguem proclamat prèviament la nostra independència des de la majoria parlamentària. Quan el poble vegi clar que les dues opcions són possibles, la de quedar-nos i la de marxar. Quan el resultat del referèndum pugui ser vinculant a tots nivells, perquè sigui convocat des de la llibertat.
Que el món sàpiga que hi ha molta gent que vol la independència de Catalunya, és bo. Però aquesta necessitat no ens ha d’amagar el veritable camí que ens ha de dur a la nostra plena sobirania. Les consultes populars són una iniciativa lloable i d’una puresa  democràtica fora de dubtes, però les hem de deixar en aquest punt, per tal de que la rància legislació actual no les empastifi.
Marquem el camí i aquest no pot ser altre que: “primer una majoria parlamentària i després el referèndum”.

La nostra riquesa

Catalunya és una terra migrada, que justeja una mica de tot, difícil de fer-la produir i escadussera de recursos naturals. No tenim ni grans explotacions mineres, ni grans superfícies agrícoles. De cada cosa en tenim una pessic, però rés que no tinguin els altres, és per això que hem après a aprofitar-la, amb esforç, enginy i constància. La nostra riquesa som nosaltres mateixos, un conjunt de qualitats que els nostres avantpassats han anat acumulant i que ens han llegat de generació en generació, un patrimoni immens que tenim la responsabilitat de transmetre als nostres fills i als nostres nets, una forma de ser que la societat moderna tendeix a esborrar, però que no la podem deixar perdre, perquè és el que ens ha permès ser el que som, el que ens fa ser diferents i que ens ha possibilitat superar els límits que ens imposa la terra on vivim. El nostre atractiu és la gent i el seu tarannà, som capaços d’oferir el nostre talent, per crear productes que els altres no tenen, per resoldre problemes que altres no poden, per donar serveis que altres no en saben i, amb això, generar els excedents que la terra no ens dóna. El nostre secret el tenim a dins, amb el treball, l’esforç, la constància, el sacrifici, la paciència, la tossudesa, la esperit de superació, la força de voluntat o el llevar-se al matí abans que els altres, valors que no ens hem de deixar robar. Es poden emportar tot el que tenim de material, però aquest patrimoni interior l’hem de protegir com el nostre millor tresor.
Estem forçats a navegar en un vaixell de gent diversa, alguna no ens coneix, d’altra ni ens vol conèixer, amb dirigents que temen la nostra força interior i que ens voldrien deixar reduïts a la simplicitat dels babaus. La salvació la tenim a les mans si proclamem la Independència del nostre país, així podrem transmetre sense destorbs als nostres fills i filles i als nostres nets i netes, els valors que avui ens permeten ser el que som i que garanteixen el futur del nostre poble en llibertat.

Per un Partit Nacional Català

Sempre he cregut i així ho vinc dient en els meus escrits, que només aconseguirem avançar cap a la Independència de Catalunya, si unim l’independentisme en una sola veu. Estic convençut de la noblesa de sentiments dels múltiples grups i associacions que treballen per aquest fi, però les individualitats i les postures partidistes que es tradueixen en una multiplicitat d’organitzacions i postures inconnexes, no fan cap be a la lluita per a obtenir la nostra sobirania, ans al contrari, la imatge de desunió i baixa consistència de les organitzacions defensores d’aquesta opció, provoquen desànim i temor als ciutadans que senten la necessitat de fer un gir en les relacions entre Catalunya i Espanya i que són, en definitiva, els que amb el seu recolzament i vist-i-plau democràtic, han de permetre o desautoritzar el nostre futur lliure.

Em considero un ciutadà normal, que sento la necessitat de canvi profund en la nostra estructura nacional i que estic convençut que l’únic camí que ens queda és la proclamació de la nostra independència, inclús perquè les relacions amb Espanya, amb el temps, acabin essent millors. Com a tal, cerco un referent i un lideratge, capaç de dur a terme aquesta complexa tasca. Pel seu plantejament i contingut, penso que la opció de Reagrupament és la que defineix millor el camí a seguir, però tot pot quedar en un no res si no hi ha un front comú, a nivell global, que es presenti com a opció única davant la opinió pública.

Si no ens unim, acabarem convertits en simples grups folklòrics, que ens sentirem molt be a les trobades, però que no atraurem , ni engrescarem, ni motivarem a ningú. Podem sortir a treure els gegants al carrer, però acabarem ballant sols a la plaça.

Només podem avançar en la bona direcció si creem un partit polític, nou i únic, que no provingui de cap organització actual, i que estigui constituït per totes les persones, grups i organitzacions que treballen, des de diferents postures, pel mateix fi. Que agrupi a tothom, encara que haguem de renunciar als plantejaments inicials, amb lideratges que sumin una sola veu, que defensi per damunt de tot allò que ens uneix i que, a ulls dels ciutadans, representi una opció sense fissures,  sòlida i ferma. El seu nom ha de ser potent en si mateix, que expressi la opció que representa i que es presenti com a una opció política, a l’estil de l’ Scottish National Party.  A mi, com a ciutadà i en aquesta línia, m’agradaria poder votar en les  properes eleccions a un “Partit Nacional Català (PNC)”, que defensés de forma unitària, realista i ferma, l’assoliment de la nostra plena sobirania des de plantejaments justos i democràtics.

En la meva opinió, en aquests moments, no hem de treballar per res més que no sigui assolir aquest objectiu, assumint els sacrificis personals o col·lectius que siguin necessaris i renunciant, si cal, a les opcions polítiques de l’esfera actual en que estiguem implicats o haguem escollit. El temps corre i no val a badar.

Només la unió de tots els catalans ens farà lliures.