El projecte Eurovegas, un altre error.

Quan s’actua a la desesperada, s’acaben fent disbarats. Això és el que ens pot passar si ens deixem portar per les presses i el diner ràpid amb que ens enlluerna el projecte Eurovegas. El Sr. Aldelson i el seu entorn no són ànimes caritatives que ens venen a portar el progrés. El seu únic objectiu és escurar butxaques i, per tant, mirarà de treure el que pugui aportant-hi el mínim possible. Amb la venda d’expectatives futures, ens dirà que li deixem els diners presents, després s’emportarà els guanys futurs del nostre esforç, que en altres circumstàncies haguéssim invertit en millorar la nostra economia i, quan ja tot sigui vell i caduc, ens deixarà un mort com a penyora dels préstecs rebuts.

Senyors de CiU, despertin ja que això no és el que necessita Catalunya. Hem de fugir dels que es volen arrapar al país com paparres per xuclar tot el que puguin, el que ens cal és protegir-nos d’aquestes inversions sense ànima i, en el seu lloc, abocar tots els esforços en facilitar l’empenta de la gent d’aquí que crea riquesa pròpia, que cerca nous mercats on ampliar les seves activitats, que s’internacionalitza i sap posar valor a la seva capacitat creativa. És aquí on s’han d’abocar els diners de la banca, que són els nostres, per crear riquesa i eradicar la misèria. Protegirem molt més la nostra malmesa economia si l’arrelem en la diversitat productiva, que no pas si la confiem a macroprojectes de mans estranyes.

Si el senyor Aldelson vol venir a Catalunya, que vingui i que aporti els seus diners, que s’ubiqui on no molesti, que compri el sol al preu que val i que el pagui als pagesos que s’hi han deixat l’esquena, si li volen vendre. Que tributi els impostos que li pertoquin, estaríem frescos!. Només faltaria que fos més meritòria aquesta activitat, que la dels milers de treballadors i empresaris que estan suportant amb el seu esforç personal, econòmic i fiscal, la maleïda crisi.

Que si ens aportarà inversió, que si vindrà més turisme, que si serà un punt de trobada europeu... Ja els hi regalo!, aquest no és el país que vull. Jo vull que el país que estimo, sigui un punt de trobada en medicina, en biotecnologia, en noves tecnologies, en investigació, en indústria capdavantera, en comerç internacional, en ensenyament, en cultura o en convivència. Un model del que es sentin orgullosos els meus fills, els meus nets i els fills dels meus nets i que mai s’hagin d’avergonyir de pertànyer a una terra, més coneguda per la disbauxa en el cor de la seva capital, que pels valors de la seva gent. Quan el visitant aterra a l’aeroport del Prat, si no pot observar centres d’investigació, de cultura, de negocis, de tecnologia, d’ensenyament o de producció, m’estimo més que continuï veient camps de carxofes i a la gent vinclada que els treballa.

Si volem avançar per l'Estat Propi no ens podem adormir.

Abans de les passades eleccions al Parlament Espanyol, en el marc d’una conversa sobre el procés més idoni per assolir la sobirania plena per a Catalunya, amb una persona de l’esfera política catalana, que ens intentava convèncer a una colla d’independentistes, de la idoneïtat de seguir el camí del pacte fiscal que proposa la coalició nacionalista de CiU, ens argumentava que tenien una estratègia planificada per portar la iniciativa i deixar descol·locat el poder polític de Madrid. Recordo que la meva resposta va ser contundent – Són ells que fa 300 anys que segueixen una estratègia planificada, només la valentia i l’efecte sorpresa ens pot permetre prendre la iniciativa en aquesta contesa – igualment vaig afirmar que sense CiU el procés d’independència no era possible. Els que liderin aquest pas han d’estar disposats a assumir tots els riscos a nivell personal.
Des de llavors han passat unes eleccions catalanes i unes d’espanyoles que han capgirat el panorama polític i la coalició de CiU ha passat a ser-ne actor principal.  Ara tota la il·lusió i empenta s’ha transformat en dubtes i la delicada situació de l’administració els fa oblidar l’arrel del problema.
De moment queda clar que el que porta la iniciativa, disfressat amb la pell de xai, és el poder fàctic del pitjor nacionalisme espanyol, aquell que no te ni ideologia ni ètica ni principis democràtics, el que sap que la única sortida que te per mantenir la seva hegemonia, és arrapar-se a la mamella que li dona de menjar cada dia, aquell poder sense nom que, per no perdre els seus privilegis, finança les campanyes mediàtiques que permeten situar als polítics que els convé, en els llocs capdavanters més adients als seus interessos.

Ells saben que no podran evitar que en un futur es plantegi un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, tot i els esforços que faran per treure-li legitimitat. I també saben que per mantenir-se dintre l’òrbita dels països occidentals avançats cal acceptar les normes més bàsiques dels principis democràtics i el respecte a la legalitat internacional. Oposar-se a la decisió d’una consulta, presa pels membres d’un Parlament, elegit democràticament pel conjunt de població afectada, ja no és possible en un marc internacional avui dia dominat pel principi d’equitat, un criteri aportat per juristes del prestigi de John Rawls. Un concepte que actualment  es hegemònic en els principis jurídics internacionals, on ja no és possible aplicar l’obsolet utilitarisme que avalava el sacrifici d’una minoria si és en benefici d’una majoria. Ara doncs, prevalen sempre per damunt de tot, els drets naturals inviolables de les minories.

Per això la seva estratègia és clara: crear una sensació de dependència insalvable entre els futurs votants, de forma que es porti la situació a un terreny favorable als seus interessos, posicionant-lo en un escenari com el que avui dia tenen al Quebec o a Escòcia, on la feina dels independentistes no es enfrontar-se al poder dominant, sinó que és convèncer a una població que creu que no poden viure sense l’empara de l’Estat que els domina. En els que, per cert, la gent veu com a normal les aspiracions de independència d’aquestes comunitats, cosa que no passa a l’entorn que aquí ens acompanya.

Les evidències ja no es poden amagar: centralització política; domini del món financer;control de les telecomunicacions i l’energia; espoli econòmic; deslocalització de les seus socials de les grans empreses i corporacions; intents de castellanització de l’ensenyament, la cultura i la societat; domini de recursos bàsics com l’aigua; control de la xarxa estratègica de transport i, en definitiva, domini de tot allò que suposa el tronc central de qualsevol economia. Inclús quan arribi el moment i ells ja no s’oposin al referèndum, pretendran que la seva actitud es vegi com un exercici democràtic, positiu i benvolent que al final els afavorirà en la seva posició contrària.

D’aquesta forma poden arribar a transformar el referèndum en un instrument per legitimar i consolidar la situació de dependència actual, tant davant la societat com davant l’opinió europea i internacional i entrar en una espiral d’aniquilació definitiva de les aspiracions sobiranistes del nostre país.

Per tant el temps ens juga contra nostre. A mesura que l’espanyolització va fent forat, va desapareixent l’esperança d’esdevenir un Estat normal, per això no ens podem adormir ni deixar que les seves accions passin desapercebudes. Cal activar la ciutadania i la opinió pública, denunciant als quatre vents totes els embats contra el nostre poble i, al mateix temps, pregonant a tots nivells els avantatges d’una separació pacífica i democràtica de l’Estat Espanyol.

Cal obrir els ulls a tothom explicant els beneficis globals del naixement del nou Estat Europeu, una situació en la que no hi hauria perdedors, i presentar un pla a llarg termini on la suma del nou Estat Català i el que resti de l’Estat Espanyol, acabi aportant molt més que l’actual Estat unificat.

No és tasca fàcil, però tenim l’arma de la raó i arguments contundents al nostre favor, una bona part dels quals s’han de basar en l’increment de productivitat i de competitivitat que la divisió de l’Estat Espanyol comportarà pel conjunt de l’economia Europea. A Europa no els podem anar amb plantejaments patriòtics, nacionalistes, sentimentals o de dret, els hem de convèncer amb la butxaca: més diners i menys maldecaps.

A Europa cal parlar-los exclusivament en termes de productivitat, explicar-los que Catalunya aporta un 20% del PIB, però l’espoli d’un 10% anual li resta competitivitat. Aquest 10% l’Estat Espanyol l’inverteix en zones de dubtosa aplicació productiva que no aporten res a la millora de l’eficiència del conjunt de l’economia i actua com a factor contrari al seu creixement. En el cas de que fossin economies separades, on els recursos públics revertissin directament sobre l’increment de productivitat, via la millora de serveis púbics o la reducció de càrrega de despesa a l’activitat productiva, l’economia catalana creixeria molt per sobre les expectatives actuals, aportant més confiança al conjunt de l’economia europea, cosa que tindria un efecte immediat sobre tots els mercats econòmics i financers i, per tant, en el posicionament mundial de l’economia europea.

Europa pot pensar - llavors què passa amb la resta de l’Estat Espanyol si queda separat de la font d’ingressos que evita tenir que aportar els recursos pel seu rescat i que actualment suporta l’economia catalana?-. En aparença podria tractar-se d ‘un argument insalvable, però la realitat és totalment contraria. En el moment que l’economia espanyola deixés de disposar de forma definitiva d’aquests ingressos addicionals, hauria de reconvertir el seu potencial humà i de capital en activitats productives, per tant els seus recursos passarien de ser unitats de despesa a transformar-se en factors de producció i, d’aquesta forma també incrementarien la capacitat productiva del conjunt europeu i, tot i que inicialment, caldria continuar aplicant una bona part dels recursos per evitar la seva fallida i facilitar la seva transformació, punt on Catalunya hauria de continuar tenint una participació activa, però decreixent, amb l’objectiu de mantenir la confiança dels països que en cas contrari l'haurien de suportar, com França, Alemanya o Anglaterra. A mitjà termini suposaria una transformació important de l’aportació sud-europea al conjunt de la UE, no tant sols en termes de capacitat productiva, sinó també en termes d’eficiència i productivitat globals.

Que ens cal doncs?. Jo penso que no podem pensar en un projecte a mitjà termini, calen accions immediates i aquestes no es poden fer si no ens dotem d’heroisme per actuar en defensa dels nostres drets com a poble. Hem de defensar amb dents i urpes la nostra llengua i la nostra cultura, com a element principal de la nostra identitat, de la qual som els únics que tenim el dret de decisió sobre el seu futur, ningú de fora ens ho ha d’imposar. Cal facilitar el naixement d’una opció política socialista i d’esquerres, clarament independentista, on s’hi sentin representades les classes populars del país, amb l’objectiu d’acollir als que no votaran mai a CiU, però que comptaran per formar una àmplia majoria favorable a la independència. Ens calen polítics agosarats i patriotes que plategin obertament el nostre dret a decidir davant les institucions internacionals, presentant un pla convincent que forci la seva intervenció. Cal també un moviment popular global que recolzi per la base els plantejaments i l’actuació de les forces polítiques que hagin de liderar aquest procés d’alliberament nacional.

No ens podem adormir, ens hi juguem el nostre futur, el dels nostres fills, nets, besnéts i de totes les generacions futures. L’únic patrimoni de que disposem som nosaltres mateixos, els ciutadans i ciutadanes d’un país que vol viure en llibertat. Els diners i els bens materials són efímers, van i venen, però les persones queden i perviuen de generació en generació, a través del tarannà col·lectiu. Tenim la responsabilitat de deixar pels que ens venen al darrera el millor que els podem donar, que no és res més que el dret a decidir per ells mateixos el seu destí en llibertat.

El ruc i el moliner

Una vegada hi havia un ruc al que l’amo havia condemnat a donar voltes a una sínia que movia la gran pedra del seu molí. La pobra ase maleïa la seva malastrugança, mentre somniava en poder alliberar-se d’aquella existència circular. Però al moliner impertorbable només pensava en escatimar el menjar del guarà per poder engreixar millor el seu sarró de diners.
Llavors el que passà fou que el ruc, famèlic i esgotat per l’esforç, abaixà el ritme i la velocitat de la sínia minvà i, amb això, els ingressos del moliner, que en adonar-se del canvi de situació va recorre a l’astúcia i va donar a l'animal una mica del menjar que li havia escatimat i en va penjar una altre mica en un pal davant del morro. Amb això aconseguí, no tant sols que l’ase agafés de nou el ritme, sinó que també li agraís al moliner haver-li tornat una mica del menjar que li havia pres i donat l’esperança d’aconseguir-ne més.
Així, del ruc s’esvaí el somni de corre lliure per les pastures i deixà de ser conscient del seu captiveri i ja no veia el moliner com l’amo que el tenia lligat, sinó com el benefactor que li permetia menjar i, d’aquesta forma, continuà voltant feixuc, fent pel moliner la seva feina, això sí, amb il·lusió!

No se perquè avui, cada vegada que sentia parlar del deute pels 759 milions de la disposició addicional tercera i dels pactes de CiU amb el PP, em venia al cap aquesta faula?

Pel 20N cal una candidatura independentista unitària

Les properes eleccions del 20N tornen a posar a prova la capacitat resolutòria de l’independentisme català. Escollir entre aïllar-nos sota el paraigües del que -això no va amb nosaltres- o be fer sentir la nostra veu al camp del contrari, és una decisió que cal prendre aviat  i qui ho ha de fer són els que, en aquests moments, estan al capdavant de les diferents organitzacions i partits.
He sentit moltes veus que creuen que el millor és no fer res, no participar ni anar a votar, opció que també ha sigut la que m’ha sobrevingut en un primer i primari impuls, però la reflexió profunda i ponderada em porta a pensar totalment el contrari.
No fer res és condemnar-nos a una marginalitat definitiva. L’atzagaiada rebuda a les passades eleccions autonòmiques no l’hem d’entendre com una derrota, sinó que l’hem de contextualitzar en una situació purament catalana, on la ciutadania volia un canvi, no només a la Generalitat, sinó també en postures de defensa d’identitat nacional. Ara no hi ha menys independentisme, ans al contrari, hi ha més independentistes que mai, la única cosa que ha passat és que el capital no se l’han endut els moviments independentistes purs, sinó que l’ha capitalitzat el catalanisme de dretes disfressat d’un fals sobiranisme, simplement perquè les opcions més sinceres no varen ser capaces de superar els paranys del camí i no assoliren la confiança necessària pels votants.
Si no es va a votar, l’opció personal queda dissolta a l’estadística de la no participació i el ressò no va més enllà de la pura tertúlia d’afinitats i la satisfacció íntima de mirar-se el melic, això sí, autènticament nostre.
Si deixem en mans de CiU la representativitat catalana a Madrid, l’independentisme esdevindrà una simple moneda de canvi per acabar abandonant-lo en favor de suposats avantatges financers, embolcallats d’alguna cosa que potser anomenaran pacte fiscal, a la madrilenya per suposat. Catalunya quedarà abandonada a la seva sort i continuarà manipulada a l’estil de les instruccions donades pel marquès de Villalpando, ara farà 300 anys.
Ens calen veus allà on sigui, per defensar sense condicions allò que és nostre, la nostra riquesa i els nostres valors, que no són precisament monetaris ni econòmics. Ens calen altaveus que diguin sense embuts que la nostra llengua no està en venda, que els nostres sentiments i la nostra història no es poden manipular i que, per damunt de tot, volem exercir el nostre dret a esdevenir una nació sobirana, capaç de decidir lliurament l’Estat que volem ser. Hem de ser allà on més ens ataquen per fer-los callar amb les armes de la raó, sense que cap pacte farisaic pugui esmorteir la nostra veu.
Però, perquè això sigui possible, cal que fem una pinya amb la nostra diversitat i alcem una candidatura unitària amb un sol missatge, que sigui un reclam indiscutible pels que no volen res més que “Catalunya”.
Una candidatura que no s’ha de presentar com a contrincant de CiU, sinó com una opció diferent, no condicionada pel dia a dia, valedora d’allò que és nostre, un vigilant a Madrid perquè els nostres valors no es venguin impunement per un plat de llenties.
Des d’aquí, no demano, sinó que imploro als que ho poden fer possible: ERC, SI, Rcat, ANC, SiP, CUP, ... que de les seves pedres i runes disperses en construeixin una sola torre, un baluard nou plantat a Madrid fins quan calgui, que encabeixi a tots els que estem disposats al sacrifici de les nostres aspiracions personals perquè no volem el pa d’avui, sinó que anhelem un futur lliure pels nostres fills i els nostres nets i tots els seus descendents. Un demà que els permeti disposar del seu esforç, sense que ningú els prengui allò que sigui seu i que puguin destinar la seva generositat en allò que millor els plagui.
CiU ha de complir amb el seu paper i no ho hem ni devem evitar. El seu pes polític i econòmic és evident i no podem posar en dubte la seva catalanitat, apart que no podem obviar que algú ha de resoldre el dia a dia i, de moment, hi són ells. Però dintre els seus votants n’hi ha molts que ho són perquè no tenen cap altre referent i és aquí on hem d’ubicar aquest nou espai. Un lloc on el país estigui per davant del ser lliberal o progressista, on s’anteposi el sentiment del que ens uneix per davant del que ens separa. Estic segur que en aquest espai s’hi pot encabir molta gent si veu que podrà ser escoltada allà on sigui. Perquè anar a Madrid no és fer el joc a ningú, sinó que és posar un altaveu en un punt que traspassarà fronteres, perquè fins que no tinguem un Estat Propi, per la resta de països el nostre Estat és Espanya, i això no ho podem evitar encara que no ens agradi.
Estic convençut que Catalunya ha d’acabar establint un pacte fiscal amb Espanya, la única diferència és que CiU ho vol negociar des de l’autonomisme, en canvi jo penso que s’ha de negociar una vegada siguem independents, dintre les negociacions de repartiment d’actius i passius en el tràmit de la independència. CiU presenta el pacte fiscal com una etapa necessària abans de poder parlar d’Estat Propi, afirmació totalment enganyosa ja que, sense dubtar de la seva benevolència, és del tot impossible aconseguir-la des del marc constitucional i polític actual. Jo crec en canvi, que el Pacte Fiscal ha de ser la moneda de canvi perquè Europa accepti la nova situació, ja que tot el que Catalunya deixi d’aportar a Espanya ho haurà d’assumir Europa i aquesta situació ens va en contra, per tant, tot i ser independents, durant un temps indeterminat haurem de carregar amb bona part del finançament que Espanya necessitarà per mantenir-se a dintre la UE.
La diferència entre els dos tipus de pacte és que el que es faci a dintre l’autonomisme no és una etapa sinó que és un punt final, no te termini de caducitat i tendirà a esvair-se dintre la homogeneïtzació autonòmica, ja que ningú voldrà renunciar a res i esdevindrà finalment una quimera o un engany. En canvi des de la independència el pacte fiscal sí que és una etapa que té data de caducitat i obligarà a la resta d’autonomies espanyoles a espavilar-se per millorar la seva capacitat productiva i el seu PIB, dintre els terminis que es puguin establir, i això pot ser bo per Europa.
Us convido a ser generosos i  valents per renunciar a les aspiracions personals i de partit, per permetre una candidatura unitària, representativa de tothom i amb el coratge suficient per anar a Madrid a deixar-hi la pell per Catalunya.
Jo aniré a votar i espero poder lliurar el meu vot a independentistes de debò. 

Refundar l’independentisme

Si l’independentisme ha d’extreure una conclusió dels resultats de les passades eleccions al Parlament de Catalunya, és que han servit per posar mesura a les aspiracions de les opcions que s’hi presentaven. No voldria entrar ara en fer un anàlisi dels resultats, ja que això ja ha sigut motiu de molta literatura i no és l’objectiu de la meva reflexió. Aparentment amb una visió simplista podria semblar que l’esperit popular del 10 de Juliol l’ha capitalitzat CiU i que les opcions independentistes pures han quedat fora de joc, visió que considero desencertada. Crec que contràriament al que hom pogués pensar, el pensament independentista no ha perdut pes dintre la nostra societat, sinó tot el contrari. L’anàlisi l’hem de fer sobre les dades que ens aporten les estadístiques d’opinió, els resultats electorals o el nombre d’associacions actives, i les xifres ens demostren que hi ha una àmplia majoria que seria favorable a un procés d’independència. Llavors, perquè no s’ha reflectit en un vot majoritari a qualsevol de les opcions que es presentaven amb aquesta proposta?. La resposta podria ser molt complexa i podríem entrar en discussions bizantines per arribar als últims detalls, per això voldria arribar a una conclusió més global. Crec simplement que el sentiment democràtic de la nostra societat és molt madur i que els votants ja no actuen només per impulsos, sinó que la reflexió els porta a la prudència, ponderant els seus sentiments patriòtics amb la realitat del dia a dia i els seus ideals político-socials.

Davant d’això l’independentisme no pot fer els ulls grossos i seguir amb les mateixes premisses de sempre, com si res no hagués passat, cal parar, prendre’s el temps que calgui i reinventar-se de nou. Les agrupacions independentistes que han participat a les passades eleccions sobretot, SI i Reagrupament, han caigut en una trampa i ara es veuen obligats a actuar com a partits convencionals si volen subsistir, amb el desavantatge que no tenen base ideològica i , per tant, acabaran engruixint la pila d’organitzacions marginals reservades als seus membres, amb una fugida dels seus efectius més polititzats, cap a altres alternatives on puguin desenvolupar millor la seva carrera política.

La primera reflexió que cal fer des d’una perspectiva àmplia, és que la decisió d’un poble sobre el seu destí, sempre serà la que decideixi la majoria, però no només em quedaria aquí, sinó que profunditzaria més i diria que la solidesa de la seva voluntat sobirana ho serà, en major o menor mesura, en funció de l’amplitud d’aquesta majoria, ja que si és ajustada la voluntat contrària vindrà representada també per una altra majoria, que deixaria la opció guanyadora en una situació inestable i precària, en canvi si la majoria és àmplia les voluntats contràries només estarien representades per una minoria, que hauria d’acceptar la nova situació i que, ben respectada, tindria cabuda dintre un nou Estat.

Per això considero que l’independentisme no pot anar contra les majories, ni presentar-se com a competidor de les opcions polítiques que les representen . L’independentisme en si mateix no pot ser una opció política, sinó que ha de ser un gran moviment social, un impulsor del convenciment popular, que empenyi als seus representants polítics, sigui quin sigui el seus color, a adoptar la voluntat de la majoria dels seus votants.

Si ens entestem en que sigui una opció política no farem res més que anar trinxant, cada vegada amb traus més profunds, l’independentisme de base. Les cadires als parlaments, als ajuntaments, als consells, són limitades i, per tant, la lluita per obtenir-les ens separa. En canvi la llibertat d’un poble és la llibertat de tots, on tothom hi té cabuda i cadira, un camí que podem fer plegats sense temença dels uns envers els altres.

Actualment l’independentisme que ha aconseguit entrar al parlament, no fa rés més que donar la imatge de que es tracta d’un moviment marginal i passarà al mateix si l’independentisme, com a tal, vol participar en les eleccions municipals: es reafirmarà en la seva imatge de marginalitat. L’efecte altaveu que es pretenia amb l’entrada al parlament es pot girar contra el moviment i produir l’efecte contrari al pretès, per tant, potser val més no tenir imatge que tenir una mala imatge.

Una majoria de ciutadans d’aquest país pensa que si fóssim independents aniríem millor, però creuen que això és impossible i per això ho veuen com una quimera. L’independentisme doncs ja té un primer objectiu clar que no és polític, sinó didàctic o pedagògic, i consisteix en convèncer a aquesta majoria que sí que és possible. El segon objectiu, que seria que aquesta majoria fos àmplia, gairebé s’assoliria per si sol, ja que en la mesura que hi hagués més persones convençudes, més efectius hi hauria per acabar de convèncer als escèptics i als contraris. El resultat final seria que els polítics que ens representen no podrien anar contra la voluntat del poble que els vota.

Els moviments independentistes han d’abandonar, de moment, els seus objectius de participació en les estructures polítiques actuals i orientar els seus efectius i els seus esforços a la tasca més important de transmetre a la població en general els avantatges, els valors i les possibilitats, d’un Estat Propi. Els ciutadans no ens veurien com uns competidors de la opció política en la que fins ara ha confiat el seu vot, com si fóssim venedors que intentéssim col·locar-los el producte, sinó que rebrien el missatge independentista sense cap mena de recel.

El moviment independentista ha d’estar barrejat enmig de la societat i ser-hi present participant en tots aquells actes, conferències, col·loquis, debats, articles d’opinió, associacions, entitats cíviques o organitzacions en general, proporcionant-los les eines didàctiques de que disposem, per enriquir el coneixement social sobre l’independentisme. També ha de propiciar la mobilització del poble enfront les agressions que sofrim, siguin quines siguin i vinguin de on vinguin. És la mobilització de la gent que fa moure els discursos polítics i els mitjans de comunicació que, potser poden silenciar un moviment, però no poden obviar el clam d’un poble ni el teixit organitzatiu de tota una societat.

Si ho fem així, el moviment independentista serà respectat, tant pels ciutadans com pels partits polítics, que ens poden veure com un aliat necessari o témer el poder de la nostra raó.

La independència sense un després no anirà enlloc, la gent vol tenir clar que podrà continuar confiant en la representativitat de la seva opinió política, social i econòmica. L’independentisme sense una base ideològica sòlida i el recolzament dels lideratges reconeguts no pot avançar, per tant és absurd pensar que, únicament com a tal, podrà gaudir de la confiança popular majoritària.

L’independentisme ha de deixar de ser un contrincant polític per esdevenir un punt de trobada de posicions polítiques antagòniques, però que tenen en comú el voler-les exercir dintre el marc d’un Estat Propi, lliure i sobirà. Per això cal que els líders del moviment independentista, deixin de ser líders polítics i es transformin en líders de confiança, de treball professional i de feina ben feta, amb generositat suficient per agrupar tots els diferents moviments populars en un gran moviment nacional i per permetre, quan arribi el moment, que la transició cap a la sobirania la liderin els líders polítics que hi pugui haver en aquell moment. El moviment independentista ha de ser només un instrument a disposició d’aquests líders per unir esforços en allò que els sigui comú a tots.

El camí que hem fet no ha sigut en va, les trompades ens han aportat experiència i ara sabem amb més exactitud, quina és la realitat social i política i que és el que volen els ciutadans. Amb aquest bagatge cal abandonar els plantejaments actuals i encetar un procés reflexiu, crític i ponderat, que marqui un nou rumb als que volem continuar treballant perquè el nostre poble pugui disposar finalment d’un Estat Propi, ja que és la única possibilitat de sobreviure com a tal i d’assolir un futur més pròsper del que ens espera, si el nostre país continua explotat i espoliat per l’Espanya colonial.

El poble ha parlat

El poble ha parlat, les passades eleccions han posat els peus a terra de les diferents opcions polítiques que es creien portadores de l’esperit sorgit a la gran manifestació del 10 de Juliol. Els primers que han quedat en evidència són les opcions independentistes, que han vist com el crit “In.. Inde... Independència..” quedava ofegat pel resultat de les urnes. Si fou victorejat per 1 milió i mig o potser un milió o potser menys persones, ben poques l’han considerat més enllà d’un crit eufòric en una nit de xerinola, després de la ressaca han preferit el refugi del vot segur del successor del pujolisme.

Però la manca de confiança en les formacions independentistes no ve d’ara, sinó d’unes legislatures enrere, quan a les eleccions del 2003, el descontentament del votant de CiU respecte de  la seva aliança amb el govern del PP a Madrid, va portar a molts nacionalistes a castigar el pujolisme, dipositant el seu vot a ERC, cercant un retorn de postures nacionalistes més fermes que no es venguessin per un plat de llenties, apostant per la única alternativa existent que es creia que no cercaria aliances amb el nacionalisme espanyol, potser en el fons, pensant que arrossegaria a CiU a prendre un compromís més ferm en la defensa de les aspiracions nacionals del poble català. Però ERC no ho va voler entendre així i va creure que els ciutadans havien prioritzat el vot per una opció d’esquerres, un malentès que ERC i Catalunya han pagat car i que ha fet bo aquell proverbi que diu de l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, quan va apostar una segona vegada pel tripartit d’esquerres. El mal que ha fet a Catalunya la postura d’ERC a les darreres legislatures trigarà molt a cicatritzar i la correcció de la deriva que allunya el país de una major sobirania, costarà molt de temps, esforç i sacrifici, ja que caldrà tornar a lluitar contra el conformisme que s’ha apoderat novament dels ciutadans. Mentrestant haurem perdut la oportunitat històrica, que els esdeveniments externs i conjunturals ens brindaven.

Possiblement en aquest moment, ERC estaria capitalitzant bona part del descontentament inevitable que suposa el desgast de vuit anys d’una força política al poder, reforçant-se com a opció independentista de referència i, qui sap si esdevenint una veritable plataforma transversal, aglutinadora dels diferents moviments defensors que la constitució d’un estat propi és la única via possible per a la supervivència com a poble.

No podem entrar en el derrotisme, formacions com Reagrupament o Solidaritat Catalana, han demostrat que tot i la tornada a posicions de refugi, encara queda un caliu d’irreductibles que creuen i aspiren a exercir el nostre dret a l’autodeterminació. Però el votant de peu no ha confiat prou en les seves capacitats, possiblement perquè ha vist massa dispersió de lideratge i ha preferit no tornar-se-la a jugar, perquè l’experiència del tripartit era massa viva i recent.

Es de suposar que queda una legislatura per davant, sense masses problemes parlamentaris, però si econòmics i de gestió diària, que portaran desgast al nou gabinet. També el PSC haurà de reinventar el seu discurs o potser disgregar-se en dos opcions diferents si el socialisme vol continuar essent l’eix principal de la democràcia social. ERC haurà de canviar el seu plantejament polític i radicalitzar la seva postura sobiranista, potser acostant-se a les altres formacions independentistes. Per altra banda, Solidaritat Catalana, tot i haver obtingut representació parlamentària, no ha obtingut prous diputats per tenir grup parlamentari propi i, per tant, és una capsa tancada de futur incert.

També ha quedat palès que la gran majoria de votants no volen invents, per tant donen molta importància a la solidesa i a la definició programàtica de les diferents opcions. La majoria de la gent necessita que el dipositari del seu vot, representi el seu model ideològic, identificat per unes polítiques socials i econòmiques concretes. La independència en si mateixa no és un model polític, sinó que és un estadi a on puguin tenir cabuda, de forma lliure, les diferents opcions polítiques. Per això crec que en el fons existeix una gran voluntat independentista, però una bona part d’aquesta, vol també veure clar que en la Catalunya independent, hi tindrà ben representat el seu model social.

Potser no hem de pensar tant que l’èxit de l’independentisme depèn de la seva transversalitat, sinó que realment per assolir una força popular suficient, cal que, en el moviment independentista,  hi siguin representades totes les opcions polítiques, amb un programa concret i un lideratge clar per a cada una d’elles, on els ciutadans hi vegin els defensors dels seus ideals per a una futura Catalunya en llibertat.

Des d’aquest punt de vista no te sentit prioritzar o crear una plataforma transversal que uneixi les diferents opcions, si aquestes encara no existeixen o estan en estat d’embrió. Cal primer el naixement i consolidació de les diferents opcions i lideratges, perquè quan arribi el moment, siguin aquests els que constitueixin una gran plataforma que catapulti el país cap a un Estat Propi.

No assolirem la independència sumant minories, sinó que cal unir majories en un front comú. Només avançarem pel bon camí, quan la força independentista disposi d’una bona representació dels diferents models polítics, des del liberalisme econòmic, fins al socialisme o l’ecologisme, formant el que seria la imatge política del futur Estat, units tots en una plataforma transitòria amb l’objectiu comú de proclamar la independència.

No poden jugar amb els sentiments.

Quan el 10J una immensitat de persones de totes les edats i pensaments, cridàvem fent una gran pinya fins a esgotar la veu, el crit unànime d’”Independència”, ho fèiem des del més profund del nostre esperit , sense líders ni guies, només esperonats per l’empenta dels sentiments. No cercàvem cap guiatge, només fer sentir la nostra veu a aquells que en aquell moment i en un futur ens haguessin de representar. El missatge era clar i contundent, no calien més explicacions. A l’endemà però, ja es veia clar l’envelliment i descol•locació d’uns líders polítics caducs, que presentaven una sordesa senil, digne d’aquells ancians asseguts a una cadira que és l’únic element que els manté units al present, doncs la seva ment ha quedat ancorada en un passat del que ja no es poden alliberar.
La gent va quedar aspectant d’un element  canalitzador d’aquella demanda tant clarament manifestada, d’un moviment que prengués el testimoni i es lliurés al servei del poble i el seu desig.
Res feia presagiar, però, que tres mesos després, la capitalització d’aquest doll de sentiment popular, es convertiria en motiu d’enfrontament fratricida entre els encarregats de salvaguardar el missatge d’aquell clam popular. Els únics que ho tenien clar eren els enemics del nostre poble que ja presagiaven un final al no res de tot aquell entusiasme efervescent.
L’aparició d’aquest nou ideal representava un perill directe i imminent pels súmmum sacerdots dels ídols i deïtats que mantenien segrestat el pensament dels súbdits, per això calia destruir aquell nou moviment alliberador. Ja no era possible però utilitzar els lleons i els sacrificis per portar a les catacumbes els nous seguidors, només es podia utilitzar la força de la raó, per fer creure de la impossibilitat i la inutilitat del seu noble objectiu. Donat que la raó estava de part del poble,  es posa en marxa el mecanisme pervers de destruir tots els mitjans capaços de canalitzar-la fins al seu destí, primer destruint el seu pont principal que és la unió en una sola veu de tot el moviment i després foradant les barques que soles poden arribar a l’altra riba. Els sabotejadors ja no cal que s’amaguin, doncs han quedat definitivament  al descobert, només els queda l’honor de tornar amb els seus, havent complert amb  la feina encomanada.
Ara els defensors sobrevivents, han de posar una forta cuirassa als seus ideals i, protegits novament sota l’escut  de la raó que els acompanya, sortir de les catacumbes  per acollir al seu redós, amb generositat i sense rancúnia, a tots aquells que la tamborinada mediàtica ha deixat dispersos, perduts  i esporuguits. Només un guiatge i un lideratge ferm als seus principis podrà convèncer als temorosos que el camí és obert i el transport que els ha de dur al destí preparat i apunt.
Reagrupament Independentista representa aquest guiatge. Un recés on l’ideal està per damunt dels líders i les persones, ple de gent que, tot i les adversitats , ha continuat lliurant el seu esforç i el seu treball a la causa, sense demanar res a canvi, sense defallir, aixecant-se amb la mateixa empenta després de rebre cada trompada, perquè el que els mou no és la seva satisfacció personal sinó l’estimació pel seu país. Gent normal, que tot i veure l’abandó dels seus capitans cap a llocs més sumptuosos, ha pres el control i el timó sense temença i ha sigut capaç de compensar les mancances amb il•lusió, enginy  i fermesa.

Només la independència ens permet exercir el dret a decidir.

Una vegada coneguts els límits de la nostra projecció com a país en el marc de l’actual sistema constitucional, ja són ben pocs els que defensen continuar treballant dintre dels paràmetres de l’estat de les autonomies. La majoria dels partits, esperonats pels resultats de la manifestació del 10J, prenen posicions per camins diferents, sobre els canvis que cal fer en la situació política i institucional de Catalunya.
Cap dels reptes nacionals que ens puguem plantejar, es poden concebre dintre de l’estructura actual de l’Estat Espanyol, doncs en puresa, no podem dir que l’actual model constitucional es fonamenti en els principis d’un Estat de Dret, digui el que digui la seva “Carta Magna”, que, per ella mateixa, ja suposa una limitació important per aquest Estat de Dret. El nostre sistema constitucional no neix de la voluntat del poble, sinó que es forma com a prolongació de la Dictadura, que consolida el règim borbònic que el 1714 va sotmetre per les armes a la nostra nació. El referèndum que en el seu dia va servir per aprovar l’actual Constitució Espanyola, no es va convocar sobre els principis de llibertat i de dret de gents, en que s’han de basar els processos constituents, sinó que estava totalment limitat pels llavors vigents “Principios del Movimiento Nacional” i les decisions dels representants polítics, estaven marcades pel principi de la por i de les barreres que no es podien traspassar.
Per avançar en una estructura més democràtica, no tant sols per Catalunya, sinó també per a la resta de l’Estat Espanyol, cal donar per acabat l’actual marc Constitucional i construir de nou una estructura de relació basada en els principis purs de la democràcia, que és la voluntat lliure i sobirana dels pobles d’escollir el model i àmbit de l’Estat que volen, sense cap altre condicionant. Construir des de baix, sobre la lliure voluntat de cada ciutadà, que tria entre qualsevol opció, la que ell considera millor i no des d’un escenari de lluita per alliberar-se de situacions d’opressió, que condicionen una voluntat popular segrestada per l’opressor.
És evident que aquesta solució és del tot impossible dintre una perspectiva global de l’Estat Espanyol, doncs el principi d’utilitarisme global, preval sobre el principi d’equitat que hauria de salvaguardar d’inviolabilitat dels drets individuals d’un poble o comunitat i que, en cap cas, poden ser anul·lats per a un benestar més gran dels altres. Es produeix així una dictadura de la majoria que, en la pràctica, impedeix el reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles sotmesos i, per tant, la promulgació de lleis que facilitin l’exercici d’aquest dret.
Tant pels que defensen el concert econòmic com pels que creuen en un marc federal, és inevitable cercar una posició d’igualtat en les negociacions que es puguin dur a terme, principi d’igualtat i llibertat que ha de presidir l’acceptació del nou model pel poble de Catalunya, la decisió del qual en cap cas pot estar condicionada per la voluntat d’un altre poble que, alhora, haurà també d’acceptar lliurament la validesa de la fórmula d’unió presentada.
La única situació política que permet consolidar el tipus de relació amb d’altres estats, des d’una base totalment democràtica i una perspectiva duradora, és la de la llibertat dels pobles que accepten voluntàriament la forma d’estructura que els ha d’unir. Per aquest motiu la proclamació unilateral de la independència de Catalunya i la seva acceptació per part de la comunitat internacional, és el pas previ i necessari perquè, primer, el poble decideixi lliurament el model d’Estat que desitja i, després, el tipus de vinculació que vol mantenir amb l’Estat Espanyol. Només a partir d’aquí, sigui quin sigui el model escollit, es pot arribar a construir una estructura sòlida de relació entre ambdues comunitats, basada en el dret de gents, els principis de la democràcia i la llibertat.
Com a conclusió doncs, de totes les opcions que a més a córrer, el partits polítics s’esforcen a presentar en societat, no en veig cap que permeti un canvi de model de relació si no es passa prèviament per una Proclamació Unilateral d’Independència, ni tant sols la convocatòria d’un referèndum, ja que aquest en la legalitat actual, estaria segrestat per una de les parts que en te la clau i, en el criteri dels votants, hi haurien opcions amb un dubte evident de que poguessin ser assolides, les quals no serien discutibles des d’una situació de plena sobirania. Inclús m’atreveixo a dir, que és també un pas previ pels unionistes, ja que si obtinguessin una majoria suficient a l’hora de decidir el model de relació, la unió seria totalment sòlida i basada en principis democràtics indiscutibles.
Caminem doncs plegats cap a la llibertat, només allà podrem exercir el nostre dret a decidir.

La diversitat és la força i la unió l’eina per a la independència

El que es pensi que assolir la plena sobirania nacional i construir l’Estat Català, és només una qüestió que afecta a les formacions independentistes està equivocat. La tasca és complicada, complexa i plena de dificultats, caldrà un esforç comunitari important per deslligar el que calgui separar i lligar el que s’hagi de mantenir, per això s’ha de comptar amb tothom sense exclusió, tant els que han treballat en el projecte des dels inicis, com  els que s’han apuntat més tard i també amb aquells que no hi han cregut, però que en el moment del “gran dia”, també formaran part de la nostra societat i hauran de continuar participant en la vida política de la nostra nació.
Malauradament hem de conviure amb els que intenten frivolitzar l’independentisme, uns en benefici del seu status polític, altres per interès econòmic, altres per cercar notícies sensacionalistes i d’altres per simple xarlataneria. Però la buidor dels seus raonaments els traeix, prenen només la superficialitat de conceptes molt més profunds i ho pregonen com si la crosta fos tot el pa. Esventar que el gran problema de l’independentisme és la seva falta d’unitat, és oblidar-se que la diversitat és un estadi necessari, per a consolidar una unió estable i duradora, prou sòlida per portar-nos a aquesta gran fita comuna.
És innegable que la nostra societat és diversa i rica de pensament, per això abans d’emprendre el camí, cal que quedin prou representades gairebé totes les alternatives polítiques de la nostra esfera social. El més senzill hagués sigut que els nostres actuals representants s’haguessin erigit , sense embuts, com a conductors cap a la nostra plena sobirania, però si els partits actuals no volen seguir, han de sortir noves opcions que representin a aquells que tenen la voluntat de fer el pas endavant. Aquest procés generatriu és inevitable i és bo que es produeixi abans d’avançar en unions més generals, doncs si ara ho poséssim tot a dins del sac com un batibull, demà l’hauríem de buidar per classificar millor el seu contingut.
La feina feta fins ara per les diferents persones i col•lectius que han treballat i treballen per la independència, proporcionen una base popular totalment necessària per assentar-hi una estructura més gran i de major cabuda. No podem pensar que només amb aquesta base es pot assolir l’objectiu, cal incorporar noves persones i organitzacions per engruixir una massa social que sigui prou representativa de tota la ciutadania.
Com més gran sigui la massa social, més normal serà l’aparició dintre l’independentisme,  de formacions polítiques defensores de les idees de determinats sectors de població i, en la mesura que creixin les expectatives de vot, disminuiran els impediments per la unió en una causa comuna i, això no és cap contrasentit. En el moment que tothom troba el seu encaix en una o altre opció, desapareix la discussió del lideratge polític i la forma d’organització interna, doncs aquests factors queden circumscrits a l’àmbit de cada formació i tothom tindrà clar quin és el seu líder polític natural, a partir d’aquí es redueix el nombre punts comuns a tractar amb les altres organitzacions i l’objectiu esdevé molt més concret: evitar els efectes negatius de la  fórmula d’Hondt, que poden fer disminuir el nombre de diputats presents al Parlament  de Catalunya, defensors de la proclamació unilateral de la independència, en el cas d’haver-hi majoria suficient. Això en definitiva, és aquesta unió per la independència, que ja està demanant a crits bona part de la població, avançant-se als propis partits polítics.
En aquesta situació, no caldrà discutir la fórmula per escollir els candidats i el lideratge, doncs això ja haurà quedat resolt dintre cada organització. Les organitzacions que, atenent al clam popular, vulguin concórrer juntes a les eleccions, només hauran de posar sobre la taula les qüestions pràctiques com fórmules per ordenar les llistes de candidats, els temes financers o el nomenament i alternança de portaveus del futur grup parlamentari.  Res condicionarà la generositat compartida que implica la constitució i consolidació d’una coalició electoral.
Cada un de nosaltres ha anat prenent posicions i en el meu cas, potser igual que moltes altres persones, evidenciant l’ immobilisme dels nostres representants polítics i els seus partits, davant els atacs a tot nivell que sofreix el nostre poble per part de l’Estat Espanyol, i no havent militat mai en cap formació política, vaig prendre la decisió de tenir una participació més activa, en la defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya,  quin ideal he portat dins meu des de ben jove i que, il•lús de mi, pensava que defensarien també els partits polítics als que he anat dipositant el meu vot al llarg del temps i que, de legislatura en legislatura, m’han fet caure en un desencís absolut, acompanyat d’una sensació de desemparament total.
Reagrupament Independentista, va suposar per mi, una alenada d’aire fresc en el panorama polític. Allò que tant havia anhelat, ho veia perfectament representat en una organització amb embranzida suficient per poder somoure l’enquistament de la situació política en que ens trobem. Independència i regeneració democràtica  sense embuts, acceptació de qualsevol ideal polític, transparència,  objectius clars i caducitat una vegada assolits els objectius. Reagrupament ens representa a aquells que, una vegada assolida la nostra independència, volem continuar essent políticament lliures, sense cap condicionant que pugui limitar la nostra capacitat de pensament i opinió. Tot i l’aparició d’altres opcions de caire similar, Reagrupament representa aquella puresa de l’ideal dels creadors i en el seu sopluig vull estar en el procés cap a la nostra construcció nacional.
Totes les altres opcions dintre l’ndependentisme són vàlides i legítimes, els moviments i preses de posició dels darrers temps,  lluny de desdibuixar-lo, no fan rés més que reafirmar la cada vegada més forta voluntat dels catalans d’abandonar el camí autonomista, per abraçar l’autodeterminació i la constitució d’un Estat Propi, com a única via de salvaguarda dels nostres interessos nacionals.  Per això, cal buidar de contingut emocional tots els posicionaments i treballar plegats, amb intel•ligència i esperit generós, per assolir un gran pacte electoral que porti al Parlament de Catalunya, el clam del poble:  INDEPENDÈNCIA !

Podrien fer caure l’independentisme en una trampa?

Els començaments de qualsevol ofici són sempre molt difícils, cal aprenentatge, treballar un temps al costat dels que en saben i equivocar-te en les primeres decisions, perquè el dia de començar a exercir professionalment, cometis els mínims errors possibles. Des del meu punt de vista, en Laporta ha pretès ser bisbe abans de capellà i ha entrat a la política, si em permeteu la redundància, per la porta equivocada, possiblement atret pels cants de sirena que només s’escolten els novells.  El seu entusiasme l’ha dut a fer una entrada amb tambors i platerets, anunciant un camí que l’acabarà portant al mateix lloc on estava abans de sortir, però havent fet el joc als que l’ independentisme els incomoda i que volen mantenir-lo en el marc de l’ idealisme impossible i la desunió.
La proclama per un front comú dels partits, feta per Laporta, López Tena i Uriel Bertran el passat dia 20, i la respostes que ha anat rebent, han transmès a la ciutadania de forma subliminal,  però amb total exactitud i claredat, el missatge que pretenen donar els contraris a la independència: - que no hi ha unió per avançar cap a la sobirania i que els partits “assenyats” no s’emboliquen en aventures arriscades -. No voldria pensar que aquesta posada en escena és una maniobra orquestrada per aconseguir aquest fi, doncs no tinc perquè desconfiar de la bona voluntat dels seus promotors , però és molt estrany que mentre el Reagrupament de Joan Carretero, ha estat sistemàticament silenciat, tot i  que fa molt temps que pregona la mateixa unió en la causa comuna de la independència en una plataforma transversal,  algú ha procurat que les anades i vingudes de Solidaritat Catalana en aquesta seva primera setmana de vida, sortissin perfectament documentades a la premsa diària, creant desconcert entre el cada vegada més nombrós grup de gent descontenta amb les opcions actuals i que estaria disposada a donar el seu vot a una opció realment independentista.
Sempre he defensat la necessitat d’unió entre els diferents grups partidaris de la independència i així crec que ha de ser per poder assolir aquest objectiu, però aquesta unió s’ha de fer  per la base, començant pels convençuts, fent una pinya encara que siguem pocs, Laporta i Carretero era el camí a seguir i, a partir d’aquesta unió cercar-ne d’altres, construint una opció independentista cada vegada més forta, al ritme dels esdeveniments, assegurant  no caure en els paranys i les maniobres poc ortodoxes dels partits que, amb aquest moviment, veuen perillar la seva hegemonia.
Voldria estar equivocat en el que penso i que Solidaritat Catalana realment aconseguís el seu objectiu, però crec que pretendre unir el catalanisme i l’independentisme, abans d’unir els moviments independentistes, és començar la casa pel teulat. Els partits de l’esfera parlamentària vigent, porten un llast massa pesat i difícilment es poden moure dels seus plantejaments actuals, tenen massa gent que ha fet de la causa la seva manera de viure i la seva font d’ingressos, com perquè ara se la juguin. No són dimensions comparables i, per tant, és molt difícil que un de gran es vulgui associar amb un de petit acabat de néixer, el que voldrà sempre aquest primer és absorbir-lo.  Per això  CiU i ERC voldran sempre capitalitzar l’independentisme i no deixaran que ningú els hi prengui, procuraran bombardejar qualsevol opció que pretengui aquest objectiu, rebentant els seus actes i iniciatives, ja que el seu interès és que aquesta opció acabi sempre en via morta.
Les estratègies independentistes han d’anar per un altre camí, mirant de captar els militants i simpatitzants que es troben en posicions allunyades dels criteris actuals d’aquests partits, si pot ser sense fer gaire soroll. Si un ratolí entra en una formatgeria a pit descobert i clavant mossegades a tort i a dret, acabaran esclafant-li un formatge pel damunt, però si el ratolí entra sense fer soroll i cada dia es va menjant una mica del formatge de sota, el ratolí s’acabarà menjant tot el formatge.
Per tot això crec que amb en Laporta o sense, Reagrupament i en Joan Carretero han de seguir fent camí, possiblement aprenent dels errors i tenint una mica més de generositat amb els que vulguin pujar al tren, encara que s’hagin d’assumir  alguns riscos. En aquest moment el que cal és continuar treballant de valent, perquè les properes eleccions les tenim a la cantonada i no podem fer el badoc.
Us imagineu que diferent seria una conferència de premsa conjunta, anunciant una candidatura única per portar la opció independentista al Parlament de Catalunya, amb Joan Laporta, Joan Carretero, Carles Mora, López Tena, Joel Joan, Uriel Bertran, Heribert Barrera, Anna Arquè , Antoni Abat, ...  i tantes persones com hi vulgueu sumar-hi,?. Això si que seria racionalitat, efectivitat i realisme. A partir d’aquí és on podríem començar a construir i aconseguir el transvasament de militants i simpatitzants independentistes d’altres partits cap a la nostra causa, no només de CiU, ERC o ICV, sinó potser també del PSC.
Ens hem de deixar de romanços i quimeres i centrar l’independentisme en el seu principal objectiu, que és el d’entrar al Parlament de Catalunya, si és possible amb grup propi, com a força política amb un missatge sobiranista clar i únic. És a partir d’aquest punt que  podrem començar a fer sentir la nostra veu de veritat i a cercar les aliances que convinguin, no tant sols a nivell nacional, sinó també a nivell exterior. La sobirania s’ha de treballar des de dintre i des de fora, però sobretot des de fora, ja que si no s’aconsegueix reconeixement internacional, la lluita pot ser inútil, fixeu-vos que en la recent sentència del Tribunal de la Haia, sobre Kosovë, ràpidament EEUU s’ha afanyat a dir que no es podia exportar a d’altres aspiracions independentistes existents en diferents països d’Europa, ja que no eren comparables. Ens caldrà doncs tenir definida l’estratègia internacional i aconseguir el suport suficient, però no ens escoltarà ningú si no esdevenim una força parlamentaria, amb representació suficient, ja que actualment, pels de fora, el moviment independentista no existeix, perquè legalment ningú l’ha votat i, per tant, no te cap mena de representativitat.
Actualment només Reagrupament disposa d’una força suficientment estructurada i preparada per afrontar amb certes garanties les properes eleccions, no cal inventar res. Qualsevol altra opció que es plantegi no farà rés més que distorsionar i rebentar la única via possible per situar una representació independentista de debò al nostre Parlament.