diumenge, 31 de gener de 2010

No anem pas be!

La crisi oberta avui a Reagrupament, com a conseqüència de les desavinences pel procediment de designació dels candidats a les properes eleccions, em porta a una desorientació respecte de les possibilitats d’èxit d’aquest projecte polític. Com a associat de base, es realment decebedora la imatge donada per les picabaralles dels membres de la comissió, no gaire diferents que les que es viuen en d’altres formacions polítiques. M’he inscrit a Reagrupament, precisament perquè crec en el principi de que primer ens hem d’unir, per aconseguir l’objectiu comú de la independència de Catalunya, al marge de les conviccions personals sobre un o altre model social i polític. El que ha passat avui no afavoreix en absolut l’objectiu d’unió proposada. No puc opinar més enllà de l’òptica del que he llegit en els mitjans de comunicació, però crec que des del primer moment que hem decidit incorporar-nos a la formació, hem d’acceptar les directrius, encertades o no, que han sigut aprovades per l’assemblea de socis. Tots tenim les nostres conviccions i la nostra opinió, que poden ser coincidents o divergents, però una vegada acceptem la integració en un col•lectiu, hem de respectar les directrius marcades per decisió de la majoria, seguint el camí marcat pel màxim òrgan de decisió, que és l’Assemblea.
Aquesta situació no fa res més que facilitar la tasca als nostres competidors i detractors. A ben segur que els mitjans de comunicació, que fins avui han estat muts pel que respecte a les accions de Reagrupament, es faran ressò amb tambors i platerets de l’enfrontament i l’abandonament dels membres de la comissió.
Em dol moltíssim aquesta situació.

dimarts, 26 de gener de 2010

Sobre la ubicació d'un magatzem de residus nuclears a Catalunya

Potser el meu comentari us resultarà dissonant i contradictori, però creieu-me que és el resultat d’un procés reflexiu profund. Sóc partidari de les energies netes i de l’aprofitament dels recursos per la via de l’estalvi, defensor de l’economia ecològica i detractor de la proliferació de l’energia nuclear, però no per això puc obviar l’actual situació productiva i de consum, així com la nostra dependència energètica.
Pensant en aquest futur d’independència nacional que ens agradaria assolir, crec que un dels factors més importants que s’han de tenir en compte, per assegurar la supervivència econòmica, és el de la disponibilitat energètica i el grau de dependència externa de les seves fonts.
Catalunya és un gran productor d’energia nuclear i a mig termini és impensable prescindir d’aquesta font de subministrament, no solsament pel consum propi sinó també pels recursos i plusvàlues que pot generar la seva exportació. Vulguem o no, som un país nuclear. El procés de producció no s’acaba en el moment que les centrals lliuren a la xarxa la corrent emesa pels generadors, sinó que continua en tot el procés de tractament final del residu generat, per tant, els cementiris nuclears són una part integrant i inseparable del procés productiu. Ser independents energèticament parlant, suposa dominar i controlar tot el procés productiu, també el destí dels seus residus.
Us imagineu que el dia de demà, una Catalunya independent no tingui a on emmagatzemar el residus radioactius que generi?. El resultat podria ser catastròfic tant econòmicament, com ecològicament. D’una banda, la taxa que ens podria cobrar el país destinatari, faria impossible la obtenció de plusvàlues en l’exportació energètica, ja que es convertiria en un instrument de xantatge dels potencials destinataris (Espanya o França). Per altra banda, la dificultat pel tractament del residu, podria portar a solucions d’emmagatzematge poc ortodoxes, que posessin en un gran risc la nostra salut i el nostre entorn natural.
El cor ens porta a alçar la nostra veu en contra de la instal·lació del cementiri nuclear a Ascò, però això no ens ha d’impedir ser ponderats i reflexius. Els països i estats consolidats també han de resoldre aquest problema, igual que ho haurem de fer nosaltres. Potser disposar d’aquesta instal·lació ens pot ser de molta ajuda per aconseguir consolidar el final de la nostra independència.
Deixo aquesta qüestió a l’aire perquè tothom hi dediqui uns moments de reflexió i n’extregui la seva pròpia opinió, tant en sentit positiu com negatiu, el més important és posar el tema sobre la taula.

diumenge, 10 de gener de 2010

Als que creuen en el federalisme

Quan discuteixes sobre la necessitat de la independència de Catalunya, les veus discordants són moltes i des de punts de vista molt diferents. Des dels catalanistes convençuts, però que ho veuen com una quimera, passant pels que consideren que ja estem be i que això de la independència és cosa de quatre caps calents, fins al nacionalisme espanyolista que ho considera gairebé un ultratge. A cada un dels diferents criteris cal donar-los arguments sòlids perquè comprenguin la necessitat d’assolir la independència del nostre país, inclús per aconseguir els seus propis objectius.
Pels que creuen en el federalisme els hem de dir, que l’únic camí viable per assolir la integració de Catalunya en un estat federal, és la proclamació prèvia de la independència. A partir d’aquí i només a partir d’aquí, és possible la integració lliure i voluntària d’un conjunt d’estats federats. Perquè dos coses s’uneixin, primer han d’estar separades i seguir un procés d’encaix.
Perquè una federació d’estats existeixi, s’han de reconèixer com a tals entre si mateixos. Com és possible muntar una federació d’estats quan un d’ells es considera dominant sobre l’altre?. Com és possible que Espanya ens consideri un Estat si ni tant sols ens volen considerar com a Nació?. És del tot impossible tenir resposta a aquestes preguntes des de la situació constitucional actual.
Si es vol seguir el camí del federalisme, cal primer deslligar-nos de tots el vincles, constituir-nos com a Estat Propi i, a partir d’aquí, construir la federació des de fonaments democràtics i sòlids, primer amb la manifestació clara de la voluntat popular de unir-se en una federació, segon, iniciant un procés constituent de igual a igual i, tercer, amb l’acceptació de la constitució federal resultant, mitjançant referèndum independent a cada un dels diferents estats que la formaran.
La independència és doncs l’objectiu que també han de tenir els federalistes, per això davant de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, cal que arribin al convenciment de que, sigui quina sigui la seva orientació política, els únics camins que els queda són: la integració dintre d'una sola plataforma amb totes les opcions independentistes o la incorporació de la decisió de proclamar la independència, com a primera acció parlamentària dintre del seu programa electoral.

Federalistes: apunteu-vos també al camí de la independència !!!

dissabte, 9 de gener de 2010

Sobre la carta de Montilla i el posicionament d'ERC

La carta de José Montilla demanant el suport a les entitats cíviques i l’anunci d’ERC d’incloure en el seu programa electoral la convocatòria d’un referèndum, com a condició de pacte amb d’altres formacions polítiques, responen al temor que el nombre creixent de posicions independentistes els resti vots en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Com a persona convençuda que sóc, de que la declaració d’independència de Catalunya, és l’únic camí per a resoldre definitivament el problema de les relacions entre Catalunya i Espanya, em satisfà aquest pas endavant de les formacions catalanistes, però això no suposa que els que tenim aquest convenciment hàgim de baixar la guàrdia. Cal que continuem ferms en l’objectiu de creació de la plataforma unitària i transversal que condueixi, el més aviat possible, a la proclamació de la Independència per part del Parlament de Catalunya, com a pas imprescindible i necessari per capgirar el rumb de la negociació política i la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. El moviment en les posicions dels partits actuals de l’esfera catalana, no persegueixen res més que la presa de posicions en l’escenari electoral, per tal de captivar el vot dels catalanistes decebuts, mostrant-los un canvi en el seu posicionament polític, que els faci dubtar a l’hora de decantar-se per altres posicions de canvi més radicals i que inclouen, apart de la proclamació de la independència, una regeneració de l’actuació política.
No hem d’oblidar per això que ens queda molt de camí i molt poc temps, ens cal per damunt de tot, fer que els nostres plantejaments, la seva justificació i el futur que pregonem, arribi el més aviat possible a tota la ciutadania, per tal d’encetar el debat polític i, a través d’aquest, fer desaparèixer temors i contagiar el nostre convenciment al major nombre de votants, siguin de dretes, d’esquerres, castellanoparlants, empresaris, treballadors, professionals lliures, funcionaris o professin la religió que sigui.