El traspàs del control del servei de trens de rodalies, un altre engany!

El traspàs del control del servei de trens de rodalies, és una altre episodi en la ignomínia a que el govern de l’Estat Espanyol te sotmesos als ciutadans de Catalunya.
He llegit la nota sobre els traspassos que publica la Generalitat i arribo a la conclusió que no ens cedeixen res de material, només els maldecaps i els problemes, ni infraestructures ni trens, és més, si al cap d’un any volem canviar de companyia, els catalans haurem de comprar el material mòbil ferroviari de RENFE i assumir tot el seu passiu social. No hauríem d’haver acceptat mai un traspàs a mitges. El més important era el traspàs de les infraestructures i dels fons fins ara destinats al seu manteniment, ja que la realitat és que som els ciutadans els que les hem pagat i continuarem pagant.
En matèria ferroviària, Barcelona i alguns llocs de la resta del país es troben de potes enlaire, sobretot com a conseqüència de les obres d’infraestructura, que afecten directament les possibilitats de donar un servei de qualitat. Jo em pregunto: que passarà ara quan es produeixin deficiències al servei com a conseqüència d’aquestes obres?; Qui apareixerà com a primer responsable?
Fins ara el Ministeri espanyol de Foment, com a primer i últim responsable del bon funcionament de tot plegat, es veia pressionat per la obligació de donar un servei de qualitat i, per tant, havia de condicionar les infraestructures i tenia la necessitat d’acabar els projectes en marxa, el problema del servei era només seu. A partir de demà, si els trens no van a l’hora el primer responsable serà la Generalitat, encara que sigui un problema d’infraestructures. Com negociarem i quina pressió podrem fer quan les obres en marxa s’aturin per ves a saber quina raó?. Ara podran aturar el projectes amb total impunitat (les raons legals ja les trobaran), ja que ens haurem quedat sense l’arma de pressió que fins ara teníem i que era la seva obligació de donar el servei, amb uns mínims de qualitat.
Només calia veure la cara de satisfacció del Ministre Sr. Manuel Chaves i el seu discurs sorneguer, que darrera les paraules amagava el seu veritable pensament: “-Entreteniu-vos amb això, ja us deixem jugar una mica, mentrestant jo continuaré fent les obres que em plaguin amb els vostres diners, contractant i subcontractant empreses de qualsevol lloc, menys de catalanes i, quan no disposi de diners, no pagaré, provocant la suspensió de pagaments dels contractistes (pactada o no) i, d’aquesta manera restarà indefinidament l’obra pendent d’acabar. Mentrestant la inversió a Catalunya quedarà aturada i ja s’espavilaran ells per donar explicacions i solucions als ciutadans -“.
Jo voldria que això no fos veritat, però serà el temps qui em donarà o em traurà la raó a les meves paraules.
Crec, però, que no podem estar més temps pendents de les decisions de Madrid sobre els nostres recursos. Això s’ha d’acabar!

Cal avançar junts

Com ja havia esmentat en anteriors ocasions, cal un projecte polític per explicar què es troba darrera la independència, no podem quedar-nos només amb un acte i prou. Si volem la implicació massiva de la societat i els seus individus, cal crear expectatives engrescadores que portin il•lusió a la gent per un gran projecte de país.
Els resultats de participació de la consulta sobre el referèndum, posa en evidència aquesta manca de comunicació. Cal motivar als votants perquè sentin que la seva participació és important i que darrera d’aquest exercici democràtic, hi trobarà un nou espai de convivència molt millor.
El pitjor que ens pot passar, per això, és que hi hagi desunió entre els que lideren les plataformes organitzadores de la consulta popular. Si volem que el projecte avanci, cal unir esforços per actuar com una sola veu, sense fissures, amb un lideratge clar i únic, reconegut per la societat en general i amb suficient energia per transmetre missatges contundents i entenedors, que despertin l’iterés dels mitjans de comunicació i es converteixin en notícia.
Avancem junts cap al nostre objectiu!.

Recordant fa 4 anys

Núvols tenebrosos han cobert l’olimp,
ensenyant amb força les urpes dels llamps.
Rabiosos grunys bramen les feres de dins,
afamades d’odi contra els catalans.

La tempesta s’acosta portant el torb,
que arrastra son ventre de rèptil errant.
Fins i tot les coves amaguen la mort,
que no vol trobar-lo on ell va passant.

Unim nostres mans agafant-les ben fort,
que el vent no ens empenti de nou a la vall,
del xàfec que porta, no hem de tenir por,
que només pot mullar, no fer-nos dubtar.

Si xops ara ens deixa, ens assecarà el sol,
que damunt la foscúria encara és brillant.
Prenem bona nota del so que fa el tro,
Ja que alerta hem d’estar per més endavant.



Jesús
Girona, a 27 de novembre de 2005

Amb motiu de la reacció del Partit Popular contra la presentació a tràmit del nou Estatut per a Catalunya.

500 anys d'espoli

A finals del segle XV, un navegant català, acompanyat d’altres catalans, va descobrir per a la Corona d’Aragó un nou continent, però la conxorxa criminal i política que havia portat al tron un rei de la casa castellana dels Trastàmara i la unió matrimonial d’aquest amb la Reina Isabel de Castella, va portar a l’espoli de l’empresa en benefici dels castellans, fent servir mentides, falsificacions, destrucció documental i altres formes maquiavèl•liques de manipulació de la història i les persones, per tal de que no es produís cap reclamació de les corts catalanes, prou castigades per les vicissituds dinàstiques, que havien suportat els darrers anys.
D’això fa més de 500 anys i la situació no ha canviat, o més ben dit, ara és pitjor, ni tant sols som dos estats separats, sofrim una unió política dels partits espanyols en contra dels interessos de Catalunya i el partit català que governa Catalunya, està sotmès a la disciplina i obediència del seu soci espanyol. Mentrestant l’espoli s’ha generalitzat i el nostre poble continua suportant uns companys de viatge, que només ens volen si ens comportem com a vassalls seus.
D’una vegada per totes, redrecem la situació i proclamem la nostra independència.

Editorial consensuada o resposta enverinada?

Ull!, l’editorial consensuada, és una resposta enverinada. Un intent de cobrir el buit que quedava entre la sentència del constitucional i la reacció massiva amb el lema “Independència!”. Ara no podem reclamar “Dignitat!”, ja que no l’hem perduda i la portem ben alta, en tot cas els indignes són els que gosen atemptar contra la voluntat popular. No ens deixem distreure per carantoines i proclamem ben alt la nostra llibertat.

No ens hem de deixar provocar

Les forces unionistes espanyoles volen fer esclatar un nou front amb la sentència del Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. El “lobby” que maneja els poders llançarà una ofensiva amb una sentència del l’alt tribunal, que tocarà el voraviu del nacionalisme català. El seu objectiu serà provocar un esclat de protesta que faciliti la introducció d’actituds violentes, que justifiquin la repressió i potser la il•legalització de l’ independentisme català.
Hem d’estar previnguts per si aquesta hipòtesi es converteix en realitat. No podem caure en el parany. Hem de preparar un resposta orientada a buidar de legalitat el tribunal i inclús la pròpia constitució, basant-nos en els principis que regeixen el dret de gent.
La formació d’un Estat es basa en la voluntat del poble, qualsevol altre sistema constituent és il•legal. La subjugació de la Nació Catalana a l’Estat espanyol, ha estat aconseguida per un mètode violent, per tant, es de dret la restitució de la sobirania usurpada a la situació que existia abans del domini espanyol.
Molt difícilment, l’Estat que s’ha apoderat d’un altre com a conseqüència d’una guerra, se’l deixarà perdre sense lluita. L’arma de que disposa l’Estat espanyol és la de la força, que és molt superior a la que podria comptar el poble sotmès. És per això que ens cal portar la lluita a un altre terreny: a la resistència passiva, a la insubmissió, al boicot, la no violència, la denúncia, a escampar als quatre vents la nostra raó i la nostra reivindicació, fins que puguem proclamar la nostra independència des d’un Parlament, escollit democràticament pel poble català, en un marc de legalitat internacional.
L’actual constitució no ha estat res més que un instrument pel desmantellament d’un règim dictatorial, en cap cas es pot considerar el fruït de la voluntat del nostre poble per unir-nos a l’estat espanyol. Per estar en un Estat de Dret, hauria calgut desmantellar les estructures antigues, encara que haguéssim hagut de fer una revolució i construir el nou Estat basat en la lliure elecció de la forma d’Estat i les formes d’associació amb d’altres Estats que volem.
Si l’Estat declara il•legal un llei proclamada des de la voluntat del poble, a partir d’aquell moment el que queda en la il•legalitat és el propi Estat.

S’acosten temps de lluita

S’acosten temps de lluita. L’espanyolisme te por i posarà en marxa la maquinària repressiva que tenia adormida sota el mantell de l’estat democràtic. Ja han donat ordres per actuar judicialment contra les consultes sobre la independència del nostre país. Necessiten criminalitzar el nostre independentisme per justificar les seves postures ultra nacionalistes i cercar el recolzament popular espanyol. No ho han d’aconseguir. Contra això hem de mostrar-los la nostra temperància i explicar arreu els nostres arguments. Hem de convèncer al poble espanyol que no volem ser el seu enemic, sinó que volem decidir lliurement que sigui el nostre millor amic.

Cal fer camí

Per a construir una Catalunya independent, no només cal dir que volem, sinó també definir que farem quan ho aconseguim. Cal un projecte polític d’ampli espectre i llarg abast, basat en el disseny d’una estructura de convivència prou sòlida, perquè hi tinguin cabuda totes les opcions polítiques, sense que el balanceig democràtic afecti la base del propi estat. Un projecte que no parteixi de zero sinó que utilitzi el camí marcat, que ens ha d’integrar a l’Europa de les nacions.
Hem d’explicar l’endemà perquè els ciutadans vegin clar que el camí continua i que no s’acaba en un esclat d’eufòria passatgera abans de caure a l’abisme. Per això cal il•lusionar les persones, no perquè lluitin per traspassar les muralles, sinó perquè gaudeixin del que hi trobaran al darrera.

No podem deixar-nos portar per la passió desbocada que sentim, hem de mantenir el cap fred i el màxim rigor en la tasca de comunicació i contextualització del debat, que segur es generarà. El nostre contrincant és poderós i res el plauria més que la violència, encara que fos verbal, no hem de conduir la discussió al terreny de la banalització, ans al contrari, hem de llençar missatges contundents basats en raonaments profunds, deixant temps per a la reflexió i el diàleg, però sense pausa ni aturament en el camí de l’alliberament nacional.

Catalunya sobirana

Encara que l’estructura política ens ho negui, Catalunya és una nació lliure i sobirana, només la força de les armes l’ha mantinguda dintre de l’estat espanyol.
La força de la raó és l’únic camí que ens pot retornar la nostra independència.