dilluns, 1 d’agost de 2011

Pel 20N cal una candidatura independentista unitària


Les properes eleccions del 20N tornen a posar a prova la capacitat resolutòria de l’independentisme català. Escollir entre aïllar-nos sota el paraigües del que -això no va amb nosaltres- o be fer sentir la nostra veu al camp del contrari, és una decisió que cal prendre aviat  i qui ho ha de fer són els que, en aquests moments, estan al capdavant de les diferents organitzacions i partits.
He sentit moltes veus que creuen que el millor és no fer res, no participar ni anar a votar, opció que també ha sigut la que m’ha sobrevingut en un primer i primari impuls, però la reflexió profunda i ponderada em porta a pensar totalment el contrari.
No fer res és condemnar-nos a una marginalitat definitiva. L’atzagaiada rebuda a les passades eleccions autonòmiques no l’hem d’entendre com una derrota, sinó que l’hem de contextualitzar en una situació purament catalana, on la ciutadania volia un canvi, no només a la Generalitat, sinó també en postures de defensa d’identitat nacional. Ara no hi ha menys independentisme, ans al contrari, hi ha més independentistes que mai, la única cosa que ha passat és que el capital no se l’han endut els moviments independentistes purs, sinó que l’ha capitalitzat el catalanisme de dretes disfressat d’un fals sobiranisme, simplement perquè les opcions més sinceres no varen ser capaces de superar els paranys del camí i no assoliren la confiança necessària pels votants.
Si no es va a votar, l’opció personal queda dissolta a l’estadística de la no participació i el ressò no va més enllà de la pura tertúlia d’afinitats i la satisfacció íntima de mirar-se el melic, això sí, autènticament nostre.
Si deixem en mans de CiU la representativitat catalana a Madrid, l’independentisme esdevindrà una simple moneda de canvi per acabar abandonant-lo en favor de suposats avantatges financers, embolcallats d’alguna cosa que potser anomenaran pacte fiscal, a la madrilenya per suposat. Catalunya quedarà abandonada a la seva sort i continuarà manipulada a l’estil de les instruccions donades pel marquès de Villalpando, ara farà 300 anys.
Ens calen veus allà on sigui, per defensar sense condicions allò que és nostre, la nostra riquesa i els nostres valors, que no són precisament monetaris ni econòmics. Ens calen altaveus que diguin sense embuts que la nostra llengua no està en venda, que els nostres sentiments i la nostra història no es poden manipular i que, per damunt de tot, volem exercir el nostre dret a esdevenir una nació sobirana, capaç de decidir lliurament l’Estat que volem ser. Hem de ser allà on més ens ataquen per fer-los callar amb les armes de la raó, sense que cap pacte farisaic pugui esmorteir la nostra veu.
Però, perquè això sigui possible, cal que fem una pinya amb la nostra diversitat i alcem una candidatura unitària amb un sol missatge, que sigui un reclam indiscutible pels que no volen res més que “Catalunya”.
Una candidatura que no s’ha de presentar com a contrincant de CiU, sinó com una opció diferent, no condicionada pel dia a dia, valedora d’allò que és nostre, un vigilant a Madrid perquè els nostres valors no es venguin impunement per un plat de llenties.
Des d’aquí, no demano, sinó que imploro als que ho poden fer possible: ERC, SI, Rcat, ANC, SiP, CUP, ... que de les seves pedres i runes disperses en construeixin una sola torre, un baluard nou plantat a Madrid fins quan calgui, que encabeixi a tots els que estem disposats al sacrifici de les nostres aspiracions personals perquè no volem el pa d’avui, sinó que anhelem un futur lliure pels nostres fills i els nostres nets i tots els seus descendents. Un demà que els permeti disposar del seu esforç, sense que ningú els prengui allò que sigui seu i que puguin destinar la seva generositat en allò que millor els plagui.
CiU ha de complir amb el seu paper i no ho hem ni devem evitar. El seu pes polític i econòmic és evident i no podem posar en dubte la seva catalanitat, apart que no podem obviar que algú ha de resoldre el dia a dia i, de moment, hi són ells. Però dintre els seus votants n’hi ha molts que ho són perquè no tenen cap altre referent i és aquí on hem d’ubicar aquest nou espai. Un lloc on el país estigui per davant del ser lliberal o progressista, on s’anteposi el sentiment del que ens uneix per davant del que ens separa. Estic segur que en aquest espai s’hi pot encabir molta gent si veu que podrà ser escoltada allà on sigui. Perquè anar a Madrid no és fer el joc a ningú, sinó que és posar un altaveu en un punt que traspassarà fronteres, perquè fins que no tinguem un Estat Propi, per la resta de països el nostre Estat és Espanya, i això no ho podem evitar encara que no ens agradi.
Estic convençut que Catalunya ha d’acabar establint un pacte fiscal amb Espanya, la única diferència és que CiU ho vol negociar des de l’autonomisme, en canvi jo penso que s’ha de negociar una vegada siguem independents, dintre les negociacions de repartiment d’actius i passius en el tràmit de la independència. CiU presenta el pacte fiscal com una etapa necessària abans de poder parlar d’Estat Propi, afirmació totalment enganyosa ja que, sense dubtar de la seva benevolència, és del tot impossible aconseguir-la des del marc constitucional i polític actual. Jo crec en canvi, que el Pacte Fiscal ha de ser la moneda de canvi perquè Europa accepti la nova situació, ja que tot el que Catalunya deixi d’aportar a Espanya ho haurà d’assumir Europa i aquesta situació ens va en contra, per tant, tot i ser independents, durant un temps indeterminat haurem de carregar amb bona part del finançament que Espanya necessitarà per mantenir-se a dintre la UE.
La diferència entre els dos tipus de pacte és que el que es faci a dintre l’autonomisme no és una etapa sinó que és un punt final, no te termini de caducitat i tendirà a esvair-se dintre la homogeneïtzació autonòmica, ja que ningú voldrà renunciar a res i esdevindrà finalment una quimera o un engany. En canvi des de la independència el pacte fiscal sí que és una etapa que té data de caducitat i obligarà a la resta d’autonomies espanyoles a espavilar-se per millorar la seva capacitat productiva i el seu PIB, dintre els terminis que es puguin establir, i això pot ser bo per Europa.
Us convido a ser generosos i  valents per renunciar a les aspiracions personals i de partit, per permetre una candidatura unitària, representativa de tothom i amb el coratge suficient per anar a Madrid a deixar-hi la pell per Catalunya.
Jo aniré a votar i espero poder lliurar el meu vot a independentistes de debò. 

diumenge, 23 de gener de 2011

Refundar l’independentisme

Si l’independentisme ha d’extreure una conclusió dels resultats de les passades eleccions al Parlament de Catalunya, és que han servit per posar mesura a les aspiracions de les opcions que s’hi presentaven. No voldria entrar ara en fer un anàlisi dels resultats, ja que això ja ha sigut motiu de molta literatura i no és l’objectiu de la meva reflexió. Aparentment amb una visió simplista podria semblar que l’esperit popular del 10 de Juliol l’ha capitalitzat CiU i que les opcions independentistes pures han quedat fora de joc, visió que considero desencertada. Crec que contràriament al que hom pogués pensar, el pensament independentista no ha perdut pes dintre la nostra societat, sinó tot el contrari. L’anàlisi l’hem de fer sobre les dades que ens aporten les estadístiques d’opinió, els resultats electorals o el nombre d’associacions actives, i les xifres ens demostren que hi ha una àmplia majoria que seria favorable a un procés d’independència. Llavors, perquè no s’ha reflectit en un vot majoritari a qualsevol de les opcions que es presentaven amb aquesta proposta?. La resposta podria ser molt complexa i podríem entrar en discussions bizantines per arribar als últims detalls, per això voldria arribar a una conclusió més global. Crec simplement que el sentiment democràtic de la nostra societat és molt madur i que els votants ja no actuen només per impulsos, sinó que la reflexió els porta a la prudència, ponderant els seus sentiments patriòtics amb la realitat del dia a dia i els seus ideals político-socials.

Davant d’això l’independentisme no pot fer els ulls grossos i seguir amb les mateixes premisses de sempre, com si res no hagués passat, cal parar, prendre’s el temps que calgui i reinventar-se de nou. Les agrupacions independentistes que han participat a les passades eleccions sobretot, SI i Reagrupament, han caigut en una trampa i ara es veuen obligats a actuar com a partits convencionals si volen subsistir, amb el desavantatge que no tenen base ideològica i , per tant, acabaran engruixint la pila d’organitzacions marginals reservades als seus membres, amb una fugida dels seus efectius més polititzats, cap a altres alternatives on puguin desenvolupar millor la seva carrera política.

La primera reflexió que cal fer des d’una perspectiva àmplia, és que la decisió d’un poble sobre el seu destí, sempre serà la que decideixi la majoria, però no només em quedaria aquí, sinó que profunditzaria més i diria que la solidesa de la seva voluntat sobirana ho serà, en major o menor mesura, en funció de l’amplitud d’aquesta majoria, ja que si és ajustada la voluntat contrària vindrà representada també per una altra majoria, que deixaria la opció guanyadora en una situació inestable i precària, en canvi si la majoria és àmplia les voluntats contràries només estarien representades per una minoria, que hauria d’acceptar la nova situació i que, ben respectada, tindria cabuda dintre un nou Estat.

Per això considero que l’independentisme no pot anar contra les majories, ni presentar-se com a competidor de les opcions polítiques que les representen . L’independentisme en si mateix no pot ser una opció política, sinó que ha de ser un gran moviment social, un impulsor del convenciment popular, que empenyi als seus representants polítics, sigui quin sigui el seus color, a adoptar la voluntat de la majoria dels seus votants.

Si ens entestem en que sigui una opció política no farem res més que anar trinxant, cada vegada amb traus més profunds, l’independentisme de base. Les cadires als parlaments, als ajuntaments, als consells, són limitades i, per tant, la lluita per obtenir-les ens separa. En canvi la llibertat d’un poble és la llibertat de tots, on tothom hi té cabuda i cadira, un camí que podem fer plegats sense temença dels uns envers els altres.

Actualment l’independentisme que ha aconseguit entrar al parlament, no fa rés més que donar la imatge de que es tracta d’un moviment marginal i passarà al mateix si l’independentisme, com a tal, vol participar en les eleccions municipals: es reafirmarà en la seva imatge de marginalitat. L’efecte altaveu que es pretenia amb l’entrada al parlament es pot girar contra el moviment i produir l’efecte contrari al pretès, per tant, potser val més no tenir imatge que tenir una mala imatge.

Una majoria de ciutadans d’aquest país pensa que si fóssim independents aniríem millor, però creuen que això és impossible i per això ho veuen com una quimera. L’independentisme doncs ja té un primer objectiu clar que no és polític, sinó didàctic o pedagògic, i consisteix en convèncer a aquesta majoria que sí que és possible. El segon objectiu, que seria que aquesta majoria fos àmplia, gairebé s’assoliria per si sol, ja que en la mesura que hi hagués més persones convençudes, més efectius hi hauria per acabar de convèncer als escèptics i als contraris. El resultat final seria que els polítics que ens representen no podrien anar contra la voluntat del poble que els vota.

Els moviments independentistes han d’abandonar, de moment, els seus objectius de participació en les estructures polítiques actuals i orientar els seus efectius i els seus esforços a la tasca més important de transmetre a la població en general els avantatges, els valors i les possibilitats, d’un Estat Propi. Els ciutadans no ens veurien com uns competidors de la opció política en la que fins ara ha confiat el seu vot, com si fóssim venedors que intentéssim col·locar-los el producte, sinó que rebrien el missatge independentista sense cap mena de recel.

El moviment independentista ha d’estar barrejat enmig de la societat i ser-hi present participant en tots aquells actes, conferències, col·loquis, debats, articles d’opinió, associacions, entitats cíviques o organitzacions en general, proporcionant-los les eines didàctiques de que disposem, per enriquir el coneixement social sobre l’independentisme. També ha de propiciar la mobilització del poble enfront les agressions que sofrim, siguin quines siguin i vinguin de on vinguin. És la mobilització de la gent que fa moure els discursos polítics i els mitjans de comunicació que, potser poden silenciar un moviment, però no poden obviar el clam d’un poble ni el teixit organitzatiu de tota una societat.

Si ho fem així, el moviment independentista serà respectat, tant pels ciutadans com pels partits polítics, que ens poden veure com un aliat necessari o témer el poder de la nostra raó.

La independència sense un després no anirà enlloc, la gent vol tenir clar que podrà continuar confiant en la representativitat de la seva opinió política, social i econòmica. L’independentisme sense una base ideològica sòlida i el recolzament dels lideratges reconeguts no pot avançar, per tant és absurd pensar que, únicament com a tal, podrà gaudir de la confiança popular majoritària.

L’independentisme ha de deixar de ser un contrincant polític per esdevenir un punt de trobada de posicions polítiques antagòniques, però que tenen en comú el voler-les exercir dintre el marc d’un Estat Propi, lliure i sobirà. Per això cal que els líders del moviment independentista, deixin de ser líders polítics i es transformin en líders de confiança, de treball professional i de feina ben feta, amb generositat suficient per agrupar tots els diferents moviments populars en un gran moviment nacional i per permetre, quan arribi el moment, que la transició cap a la sobirania la liderin els líders polítics que hi pugui haver en aquell moment. El moviment independentista ha de ser només un instrument a disposició d’aquests líders per unir esforços en allò que els sigui comú a tots.

El camí que hem fet no ha sigut en va, les trompades ens han aportat experiència i ara sabem amb més exactitud, quina és la realitat social i política i que és el que volen els ciutadans. Amb aquest bagatge cal abandonar els plantejaments actuals i encetar un procés reflexiu, crític i ponderat, que marqui un nou rumb als que volem continuar treballant perquè el nostre poble pugui disposar finalment d’un Estat Propi, ja que és la única possibilitat de sobreviure com a tal i d’assolir un futur més pròsper del que ens espera, si el nostre país continua explotat i espoliat per l’Espanya colonial.