dilluns, 25 de maig de 2015

Encara som a temps de canviar el destí.

Aquest mes fa un any que la meva mare ens va deixar i amb ella moltes estones de conversa, sobretot en aquells darrers anys en que cada vespre anava a omplir la solitud que la vellesa l’hi havia portat. Era una persona lúcida, d’ideals ferms i convençuda de les seves pròpies raons. Li encantava parlar de política i no s’estava de manifestar el seu profund sentiment de catalanitat i lamentava les agressions constants d’Espanya envers el nostre país. Aquella persona que des de ben petits ens havia fet despertar l’amor a la nostra pàtria, vivia el procés català d’una forma intensa i no dubtava encoratjar-nos a seguir lluitant. Encara recordo les seves paraules pocs dies abans de morir, potser a les úniques votacions en les que no va poder participar. Quan la vaig deixar a l’hospital per anar a votar, em va dir: -jo no puc anar a votar, ja voteu vosaltres per mi, però sobretot quan ho feu voteu per Catalunya -.
Havia viscut la guerra, la post-guerra i la travessa al desert del franquisme i el seu bagatge vital estava fet d’un realisme que no amagava i ens el transmetia amb els seus consells i opinions. No es deixava portar per eufòries passatgeres i les manifestacions que feia eren producte d’un procés reflexiu que defensava amb fermesa.
Quan em veia a mi i als que l’envoltàvem il·lusionats pel procés que es vivia a Catalunya, ella sempre deia: - jo també vull la independència de Catalunya, però no us feu il·lusions que els espanyols no ens la donaran mai -. Llavors la intentàvem convèncer que hi estàvem a prop, que només depenia de nosaltres, que la guanyaríem en un procés democràtic, que no ens podrien aturar i tants i tants arguments amb el que embolcallàvem el nostre desig de llibertat. Però al final sempre ens deia – Sí, si, fareu tot això, però els espanyols són molt forts i faran el que sigui perquè no la tinguem i no ens deixaran, jo ja ho he viscut una vegada –
Es va morir l’1 de juny de 2014 després de 86 anys de lluita per la vida i, avui, un any després, en el que no hi ha dia que no l’hagi recordat, entenc el que ens deia i la seva raó. No ens estan vencent per la força de les armes, ens estan vencent perquè han posat tota la maquinària de l’Estat per atrapar-nos en les nostres febleses. Ens hem pensat que podríem posar el nostre melic al centre del món i ens hem trobat amb l’escut de la diplomàcia espanyola, que ens ha recordat i ha recordat a la comunitat internacional, que ella és l’única representació vàlida del catalans al món exterior.
Que il·lusos en aquella primera consulta per la independència nascuda Arenys de Munt, portada a la via morta. Que il·lusos en aquella primera gran Assemblea Constituent de Reagrupament Independentista, desmembrat abans del seu primer desembarcament polític. Que il·lusos en el moviment de l’Assemblea Nacional Catalana i el seu soroll, apagat per l’egocentrisme dels partits polítics. Que il·lusos en el Referèndum per la independència, transformat en una consulta oblidada per la manca de coratge polític. Que il·lusos pensar ara que les properes eleccions al Parlament seran el plebiscit que ens ha de portar a la independència, que il·lusos!.
Contraposada a la resignació realista de la meva mare, el meu pare em va ensenyar a no defallir mai per aconseguir qualsevol objectiu que ens proposéssim, per més difícil que fos. Que quan sembla que tot està perdut i que ja no ens queden forces, les persones som capaces d’esprémer energia i empenta d’on sembla que no n’hi ha i acabar fent l’últim esforç per aconseguir pujar al “cim”.
Per això no em resigno a veure com s’esvaeix l’esperança de llibertat pel nostre país. No em resigno a deixar-me portar pel desencís a què ens ha abocat la classe política i els seus partits. No em resigno a contemplar el riure sorneguer dels ministres espanyols, quan ens veuen amb el cap cot, suportant els atacs contra la nostra identitat. No em resigno a veure com ens neguen el nostre dret a decidir com a poble que som. No em resigno a deixar de lluitar pel futur dels meus fills i els meus néts.
El procés va rebre una ferida de mort el dia que alguns partits polítics, teòrics portadors ideològics de la independència, no varen estar a l’alçada del moment i varen ser incapaços d’aportar la generositat necessària per renunciar al seu protagonisme i cedir-lo al clam del poble que demanava la unitat per aconseguir l’alliberament de la nostra Nació. I avui no se’ns escapa a ningú, que el desencís està fent forat en la gent esperançada que la independència de Catalunya era un objectiu a l’abast de la seva generació.
Ara només ens queda treure conclusions dels nostres disbarats i reinventar de nou els mecanismes que ens han de portar a la independència. Hem d’utilitzar els errors del passat com els límits que, en el futur, no hem de flanquejar sota cap concepte. Hem vist que no val que un dia determinat els ciutadans siguem capaços d’unir-nos les mans sense preguntar la ideologia del veí, només sentint el seu desig de llibertat. Hem vist que no val que un dia omplim avingudes colze a colze per formar els colors de sang i ginesta de la nostra senyera. No val que un dia omplim de vots milers d’urnes només per demostrar al món la nostra ferma voluntat d’alliberament nacional per la via democràtica. A l’endemà, tot això no val si els actors polítics de la resta de dies de l’any no son capaços de recollir el testimoni que els lliura la ciutadania per dur-lo a la meta final.
En aquests moments el darrer cartutx està en mans del partits polítics sobiranistes que ens han de representar a partir del 27S. D’ells és la responsabilitat d’encertar en l’últim tret. És la darrera oportunitat perquè els que portem masses anys lluitant, puguem veure com l’esforç i el sacrifici no han estat en va. No tot està perdut si, d’una vegada per totes, són capaços de posar els interessos dels ciutadans per davant dels interessos de cada partit. No han de renunciar a cap ideologia pel futur del nostre país, ja que totes elles són el valor de la nostra gent i la nostra Nació. Únicament cal que l’aportin a un bagatge comú on tot-hom s’hi senti representat. Una via en la que cada ciutadà trobi que el seu representant viatja al mateix destí, al costat dels altres ciutadans amb els seus representants, empenyent tots en una mateixa direcció perquè el procés avanci amb la màxima empenta i li proporcioni l’acceleració i velocitat suficient per rebentar sense aturador tots els impediments legals i il·legals que ens trobarem al davant.
Plantejar llistes separades el proper 27S pot ser el darrer error que enfonsi tot el procés com un castell de cartes. Per més que s’embolcalli d’objectius programàtics comuns, l’experiència ens demostra que, a l’hora de la veritat, la major part de l’esforç es perd en lluites caïnites entre partits, que només afavoreixen als nostres contrincants.
Una gran majoria de ciutadans creu en el seu país, però l’hi espanta la incertesa. En canvi, si veu que el camí existeix, és viable i el conjunt dels seus representants polítics estan disposats a pilotar-lo sense fissures, per més difícil que sigui, no dubtarà a dipositar-hi confiança amb el seu vot.
A aquestes alçades l’únic camí que ens aportaria una inflexió positiva en la motivació dels ciutadans per apostar de nou pels partits sobiranistes, seria la constitució d’una plataforma o federació de partits i associacions, en la que s’hi integressin totes les formacions polítiques independentistes, capaç d’explicar amb contundència i detall com es farà el procés, amb una sola veu forta i potent, sense fissures ni lluita pel protagonisme personal.  Això no ho pot protagonitzar ni liderar la societat civil, han de ser els propis partits polítics, portadors del sufragi, que es posin al capdavant en aquest enfrontament desigual. La força de la ciutadania s’ha de reservar per quan calgui acompanyar les importants decisions de desobediència i trencament que hauran de prendre els nostres representants en el seu moment. Només aconseguirem la nostra llibertat si es produeix la ruptura institucional amb l’Estat Espanyol i, això, únicament ho poden fer les pròpies institucions i les seves administracions. Només aquestes poden fer els actes de desobediència necessaris, que posin en marxa els mecanismes d’aplicació de les legislacions internacionals per a la resolució del conflicte generat.
Les empreses, els sindicats i les institucions, es posen d’acord, s’agrupen i es federen per crear organitzacions que les representin en aquelles qüestions que els són comunes, que no es podrien dur a terme de forma individual i que, en canvi, col·lectivament prenen una dimensió prou gran per negociar en igualtat de condicions amb les més poderoses institucions privades, les administracions públiques i els governs dels Estats.
Ara és hora que els partits polítics catalans obrin de la mateixa forma, que tinguin prou amplitud de mires per veure-hi més enllà de la seva gasiveria crònica i es comportin finalment com els reclama i exigeix la ciutadania que representen. Només demano als que ara tenen a les seves mans aquesta darrera oportunitat, que no ens tornin a decebre.