El poble ha parlat, les passades eleccions han posat els peus a terra de les diferents opcions polítiques que es creien portadores de l’esperit sorgit a la gran manifestació del 10 de Juliol. Els primers que han quedat en evidència són les opcions independentistes, que han vist com el crit “In.. Inde... Independència..” quedava ofegat pel resultat de les urnes. Si fou victorejat per 1 milió i mig o potser un milió o potser menys persones, ben poques l’han considerat més enllà d’un crit eufòric en una nit de xerinola, després de la ressaca han preferit el refugi del vot segur del successor del pujolisme.
Però la manca de confiança en les formacions independentistes no ve d’ara, sinó d’unes legislatures enrere, quan a les eleccions del 2003, el descontentament del votant de CiU respecte de la seva aliança amb el govern del PP a Madrid, va portar a molts nacionalistes a castigar el pujolisme, dipositant el seu vot a ERC, cercant un retorn de postures nacionalistes més fermes que no es venguessin per un plat de llenties, apostant per la única alternativa existent que es creia que no cercaria aliances amb el nacionalisme espanyol, potser en el fons, pensant que arrossegaria a CiU a prendre un compromís més ferm en la defensa de les aspiracions nacionals del poble català. Però ERC no ho va voler entendre així i va creure que els ciutadans havien prioritzat el vot per una opció d’esquerres, un malentès que ERC i Catalunya han pagat car i que ha fet bo aquell proverbi que diu de l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, quan va apostar una segona vegada pel tripartit d’esquerres. El mal que ha fet a Catalunya la postura d’ERC a les darreres legislatures trigarà molt a cicatritzar i la correcció de la deriva que allunya el país de una major sobirania, costarà molt de temps, esforç i sacrifici, ja que caldrà tornar a lluitar contra el conformisme que s’ha apoderat novament dels ciutadans. Mentrestant haurem perdut la oportunitat històrica, que els esdeveniments externs i conjunturals ens brindaven.
Possiblement en aquest moment, ERC estaria capitalitzant bona part del descontentament inevitable que suposa el desgast de vuit anys d’una força política al poder, reforçant-se com a opció independentista de referència i, qui sap si esdevenint una veritable plataforma transversal, aglutinadora dels diferents moviments defensors que la constitució d’un estat propi és la única via possible per a la supervivència com a poble.
No podem entrar en el derrotisme, formacions com Reagrupament o Solidaritat Catalana, han demostrat que tot i la tornada a posicions de refugi, encara queda un caliu d’irreductibles que creuen i aspiren a exercir el nostre dret a l’autodeterminació. Però el votant de peu no ha confiat prou en les seves capacitats, possiblement perquè ha vist massa dispersió de lideratge i ha preferit no tornar-se-la a jugar, perquè l’experiència del tripartit era massa viva i recent.
Es de suposar que queda una legislatura per davant, sense masses problemes parlamentaris, però si econòmics i de gestió diària, que portaran desgast al nou gabinet. També el PSC haurà de reinventar el seu discurs o potser disgregar-se en dos opcions diferents si el socialisme vol continuar essent l’eix principal de la democràcia social. ERC haurà de canviar el seu plantejament polític i radicalitzar la seva postura sobiranista, potser acostant-se a les altres formacions independentistes. Per altra banda, Solidaritat Catalana, tot i haver obtingut representació parlamentària, no ha obtingut prous diputats per tenir grup parlamentari propi i, per tant, és una capsa tancada de futur incert.
També ha quedat palès que la gran majoria de votants no volen invents, per tant donen molta importància a la solidesa i a la definició programàtica de les diferents opcions. La majoria de la gent necessita que el dipositari del seu vot, representi el seu model ideològic, identificat per unes polítiques socials i econòmiques concretes. La independència en si mateixa no és un model polític, sinó que és un estadi a on puguin tenir cabuda, de forma lliure, les diferents opcions polítiques. Per això crec que en el fons existeix una gran voluntat independentista, però una bona part d’aquesta, vol també veure clar que en la Catalunya independent, hi tindrà ben representat el seu model social.
Potser no hem de pensar tant que l’èxit de l’independentisme depèn de la seva transversalitat, sinó que realment per assolir una força popular suficient, cal que, en el moviment independentista, hi siguin representades totes les opcions polítiques, amb un programa concret i un lideratge clar per a cada una d’elles, on els ciutadans hi vegin els defensors dels seus ideals per a una futura Catalunya en llibertat.
Des d’aquest punt de vista no te sentit prioritzar o crear una plataforma transversal que uneixi les diferents opcions, si aquestes encara no existeixen o estan en estat d’embrió. Cal primer el naixement i consolidació de les diferents opcions i lideratges, perquè quan arribi el moment, siguin aquests els que constitueixin una gran plataforma que catapulti el país cap a un Estat Propi.
No assolirem la independència sumant minories, sinó que cal unir majories en un front comú. Només avançarem pel bon camí, quan la força independentista disposi d’una bona representació dels diferents models polítics, des del liberalisme econòmic, fins al socialisme o l’ecologisme, formant el que seria la imatge política del futur Estat, units tots en una plataforma transitòria amb l’objectiu comú de proclamar la independència.
dimarts, 14 de desembre del 2010
diumenge, 24 d’octubre del 2010
No poden jugar amb els sentiments.
Quan el 10J una immensitat de persones de totes les edats i pensaments, cridàvem fent una gran pinya fins a esgotar la veu, el crit unànime d’”Independència”, ho fèiem des del més profund del nostre esperit , sense líders ni guies, només esperonats per l’empenta dels sentiments. No cercàvem cap guiatge, només fer sentir la nostra veu a aquells que en aquell moment i en un futur ens haguessin de representar. El missatge era clar i contundent, no calien més explicacions. A l’endemà però, ja es veia clar l’envelliment i descol•locació d’uns líders polítics caducs, que presentaven una sordesa senil, digne d’aquells ancians asseguts a una cadira que és l’únic element que els manté units al present, doncs la seva ment ha quedat ancorada en un passat del que ja no es poden alliberar.
La gent va quedar aspectant d’un element canalitzador d’aquella demanda tant clarament manifestada, d’un moviment que prengués el testimoni i es lliurés al servei del poble i el seu desig.
Res feia presagiar, però, que tres mesos després, la capitalització d’aquest doll de sentiment popular, es convertiria en motiu d’enfrontament fratricida entre els encarregats de salvaguardar el missatge d’aquell clam popular. Els únics que ho tenien clar eren els enemics del nostre poble que ja presagiaven un final al no res de tot aquell entusiasme efervescent.
L’aparició d’aquest nou ideal representava un perill directe i imminent pels súmmum sacerdots dels ídols i deïtats que mantenien segrestat el pensament dels súbdits, per això calia destruir aquell nou moviment alliberador. Ja no era possible però utilitzar els lleons i els sacrificis per portar a les catacumbes els nous seguidors, només es podia utilitzar la força de la raó, per fer creure de la impossibilitat i la inutilitat del seu noble objectiu. Donat que la raó estava de part del poble, es posa en marxa el mecanisme pervers de destruir tots els mitjans capaços de canalitzar-la fins al seu destí, primer destruint el seu pont principal que és la unió en una sola veu de tot el moviment i després foradant les barques que soles poden arribar a l’altra riba. Els sabotejadors ja no cal que s’amaguin, doncs han quedat definitivament al descobert, només els queda l’honor de tornar amb els seus, havent complert amb la feina encomanada.
Ara els defensors sobrevivents, han de posar una forta cuirassa als seus ideals i, protegits novament sota l’escut de la raó que els acompanya, sortir de les catacumbes per acollir al seu redós, amb generositat i sense rancúnia, a tots aquells que la tamborinada mediàtica ha deixat dispersos, perduts i esporuguits. Només un guiatge i un lideratge ferm als seus principis podrà convèncer als temorosos que el camí és obert i el transport que els ha de dur al destí preparat i apunt.
Reagrupament Independentista representa aquest guiatge. Un recés on l’ideal està per damunt dels líders i les persones, ple de gent que, tot i les adversitats , ha continuat lliurant el seu esforç i el seu treball a la causa, sense demanar res a canvi, sense defallir, aixecant-se amb la mateixa empenta després de rebre cada trompada, perquè el que els mou no és la seva satisfacció personal sinó l’estimació pel seu país. Gent normal, que tot i veure l’abandó dels seus capitans cap a llocs més sumptuosos, ha pres el control i el timó sense temença i ha sigut capaç de compensar les mancances amb il•lusió, enginy i fermesa.
La gent va quedar aspectant d’un element canalitzador d’aquella demanda tant clarament manifestada, d’un moviment que prengués el testimoni i es lliurés al servei del poble i el seu desig.
Res feia presagiar, però, que tres mesos després, la capitalització d’aquest doll de sentiment popular, es convertiria en motiu d’enfrontament fratricida entre els encarregats de salvaguardar el missatge d’aquell clam popular. Els únics que ho tenien clar eren els enemics del nostre poble que ja presagiaven un final al no res de tot aquell entusiasme efervescent.
L’aparició d’aquest nou ideal representava un perill directe i imminent pels súmmum sacerdots dels ídols i deïtats que mantenien segrestat el pensament dels súbdits, per això calia destruir aquell nou moviment alliberador. Ja no era possible però utilitzar els lleons i els sacrificis per portar a les catacumbes els nous seguidors, només es podia utilitzar la força de la raó, per fer creure de la impossibilitat i la inutilitat del seu noble objectiu. Donat que la raó estava de part del poble, es posa en marxa el mecanisme pervers de destruir tots els mitjans capaços de canalitzar-la fins al seu destí, primer destruint el seu pont principal que és la unió en una sola veu de tot el moviment i després foradant les barques que soles poden arribar a l’altra riba. Els sabotejadors ja no cal que s’amaguin, doncs han quedat definitivament al descobert, només els queda l’honor de tornar amb els seus, havent complert amb la feina encomanada.
Ara els defensors sobrevivents, han de posar una forta cuirassa als seus ideals i, protegits novament sota l’escut de la raó que els acompanya, sortir de les catacumbes per acollir al seu redós, amb generositat i sense rancúnia, a tots aquells que la tamborinada mediàtica ha deixat dispersos, perduts i esporuguits. Només un guiatge i un lideratge ferm als seus principis podrà convèncer als temorosos que el camí és obert i el transport que els ha de dur al destí preparat i apunt.
Reagrupament Independentista representa aquest guiatge. Un recés on l’ideal està per damunt dels líders i les persones, ple de gent que, tot i les adversitats , ha continuat lliurant el seu esforç i el seu treball a la causa, sense demanar res a canvi, sense defallir, aixecant-se amb la mateixa empenta després de rebre cada trompada, perquè el que els mou no és la seva satisfacció personal sinó l’estimació pel seu país. Gent normal, que tot i veure l’abandó dels seus capitans cap a llocs més sumptuosos, ha pres el control i el timó sense temença i ha sigut capaç de compensar les mancances amb il•lusió, enginy i fermesa.
dimecres, 25 d’agost del 2010
Només la independència ens permet exercir el dret a decidir.
Una vegada coneguts els límits de la nostra projecció com a país en el marc de l’actual sistema constitucional, ja són ben pocs els que defensen continuar treballant dintre dels paràmetres de l’estat de les autonomies. La majoria dels partits, esperonats pels resultats de la manifestació del 10J, prenen posicions per camins diferents, sobre els canvis que cal fer en la situació política i institucional de Catalunya.
Cap dels reptes nacionals que ens puguem plantejar, es poden concebre dintre de l’estructura actual de l’Estat Espanyol, doncs en puresa, no podem dir que l’actual model constitucional es fonamenti en els principis d’un Estat de Dret, digui el que digui la seva “Carta Magna”, que, per ella mateixa, ja suposa una limitació important per aquest Estat de Dret. El nostre sistema constitucional no neix de la voluntat del poble, sinó que es forma com a prolongació de la Dictadura, que consolida el règim borbònic que el 1714 va sotmetre per les armes a la nostra nació. El referèndum que en el seu dia va servir per aprovar l’actual Constitució Espanyola, no es va convocar sobre els principis de llibertat i de dret de gents, en que s’han de basar els processos constituents, sinó que estava totalment limitat pels llavors vigents “Principios del Movimiento Nacional” i les decisions dels representants polítics, estaven marcades pel principi de la por i de les barreres que no es podien traspassar.
Per avançar en una estructura més democràtica, no tant sols per Catalunya, sinó també per a la resta de l’Estat Espanyol, cal donar per acabat l’actual marc Constitucional i construir de nou una estructura de relació basada en els principis purs de la democràcia, que és la voluntat lliure i sobirana dels pobles d’escollir el model i àmbit de l’Estat que volen, sense cap altre condicionant. Construir des de baix, sobre la lliure voluntat de cada ciutadà, que tria entre qualsevol opció, la que ell considera millor i no des d’un escenari de lluita per alliberar-se de situacions d’opressió, que condicionen una voluntat popular segrestada per l’opressor.
És evident que aquesta solució és del tot impossible dintre una perspectiva global de l’Estat Espanyol, doncs el principi d’utilitarisme global, preval sobre el principi d’equitat que hauria de salvaguardar d’inviolabilitat dels drets individuals d’un poble o comunitat i que, en cap cas, poden ser anul·lats per a un benestar més gran dels altres. Es produeix així una dictadura de la majoria que, en la pràctica, impedeix el reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles sotmesos i, per tant, la promulgació de lleis que facilitin l’exercici d’aquest dret.
Tant pels que defensen el concert econòmic com pels que creuen en un marc federal, és inevitable cercar una posició d’igualtat en les negociacions que es puguin dur a terme, principi d’igualtat i llibertat que ha de presidir l’acceptació del nou model pel poble de Catalunya, la decisió del qual en cap cas pot estar condicionada per la voluntat d’un altre poble que, alhora, haurà també d’acceptar lliurament la validesa de la fórmula d’unió presentada.
La única situació política que permet consolidar el tipus de relació amb d’altres estats, des d’una base totalment democràtica i una perspectiva duradora, és la de la llibertat dels pobles que accepten voluntàriament la forma d’estructura que els ha d’unir. Per aquest motiu la proclamació unilateral de la independència de Catalunya i la seva acceptació per part de la comunitat internacional, és el pas previ i necessari perquè, primer, el poble decideixi lliurament el model d’Estat que desitja i, després, el tipus de vinculació que vol mantenir amb l’Estat Espanyol. Només a partir d’aquí, sigui quin sigui el model escollit, es pot arribar a construir una estructura sòlida de relació entre ambdues comunitats, basada en el dret de gents, els principis de la democràcia i la llibertat.
Com a conclusió doncs, de totes les opcions que a més a córrer, el partits polítics s’esforcen a presentar en societat, no en veig cap que permeti un canvi de model de relació si no es passa prèviament per una Proclamació Unilateral d’Independència, ni tant sols la convocatòria d’un referèndum, ja que aquest en la legalitat actual, estaria segrestat per una de les parts que en te la clau i, en el criteri dels votants, hi haurien opcions amb un dubte evident de que poguessin ser assolides, les quals no serien discutibles des d’una situació de plena sobirania. Inclús m’atreveixo a dir, que és també un pas previ pels unionistes, ja que si obtinguessin una majoria suficient a l’hora de decidir el model de relació, la unió seria totalment sòlida i basada en principis democràtics indiscutibles.
Caminem doncs plegats cap a la llibertat, només allà podrem exercir el nostre dret a decidir.
Cap dels reptes nacionals que ens puguem plantejar, es poden concebre dintre de l’estructura actual de l’Estat Espanyol, doncs en puresa, no podem dir que l’actual model constitucional es fonamenti en els principis d’un Estat de Dret, digui el que digui la seva “Carta Magna”, que, per ella mateixa, ja suposa una limitació important per aquest Estat de Dret. El nostre sistema constitucional no neix de la voluntat del poble, sinó que es forma com a prolongació de la Dictadura, que consolida el règim borbònic que el 1714 va sotmetre per les armes a la nostra nació. El referèndum que en el seu dia va servir per aprovar l’actual Constitució Espanyola, no es va convocar sobre els principis de llibertat i de dret de gents, en que s’han de basar els processos constituents, sinó que estava totalment limitat pels llavors vigents “Principios del Movimiento Nacional” i les decisions dels representants polítics, estaven marcades pel principi de la por i de les barreres que no es podien traspassar.
Per avançar en una estructura més democràtica, no tant sols per Catalunya, sinó també per a la resta de l’Estat Espanyol, cal donar per acabat l’actual marc Constitucional i construir de nou una estructura de relació basada en els principis purs de la democràcia, que és la voluntat lliure i sobirana dels pobles d’escollir el model i àmbit de l’Estat que volen, sense cap altre condicionant. Construir des de baix, sobre la lliure voluntat de cada ciutadà, que tria entre qualsevol opció, la que ell considera millor i no des d’un escenari de lluita per alliberar-se de situacions d’opressió, que condicionen una voluntat popular segrestada per l’opressor.
És evident que aquesta solució és del tot impossible dintre una perspectiva global de l’Estat Espanyol, doncs el principi d’utilitarisme global, preval sobre el principi d’equitat que hauria de salvaguardar d’inviolabilitat dels drets individuals d’un poble o comunitat i que, en cap cas, poden ser anul·lats per a un benestar més gran dels altres. Es produeix així una dictadura de la majoria que, en la pràctica, impedeix el reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles sotmesos i, per tant, la promulgació de lleis que facilitin l’exercici d’aquest dret.
Tant pels que defensen el concert econòmic com pels que creuen en un marc federal, és inevitable cercar una posició d’igualtat en les negociacions que es puguin dur a terme, principi d’igualtat i llibertat que ha de presidir l’acceptació del nou model pel poble de Catalunya, la decisió del qual en cap cas pot estar condicionada per la voluntat d’un altre poble que, alhora, haurà també d’acceptar lliurament la validesa de la fórmula d’unió presentada.
La única situació política que permet consolidar el tipus de relació amb d’altres estats, des d’una base totalment democràtica i una perspectiva duradora, és la de la llibertat dels pobles que accepten voluntàriament la forma d’estructura que els ha d’unir. Per aquest motiu la proclamació unilateral de la independència de Catalunya i la seva acceptació per part de la comunitat internacional, és el pas previ i necessari perquè, primer, el poble decideixi lliurament el model d’Estat que desitja i, després, el tipus de vinculació que vol mantenir amb l’Estat Espanyol. Només a partir d’aquí, sigui quin sigui el model escollit, es pot arribar a construir una estructura sòlida de relació entre ambdues comunitats, basada en el dret de gents, els principis de la democràcia i la llibertat.
Com a conclusió doncs, de totes les opcions que a més a córrer, el partits polítics s’esforcen a presentar en societat, no en veig cap que permeti un canvi de model de relació si no es passa prèviament per una Proclamació Unilateral d’Independència, ni tant sols la convocatòria d’un referèndum, ja que aquest en la legalitat actual, estaria segrestat per una de les parts que en te la clau i, en el criteri dels votants, hi haurien opcions amb un dubte evident de que poguessin ser assolides, les quals no serien discutibles des d’una situació de plena sobirania. Inclús m’atreveixo a dir, que és també un pas previ pels unionistes, ja que si obtinguessin una majoria suficient a l’hora de decidir el model de relació, la unió seria totalment sòlida i basada en principis democràtics indiscutibles.
Caminem doncs plegats cap a la llibertat, només allà podrem exercir el nostre dret a decidir.
diumenge, 15 d’agost del 2010
La diversitat és la força i la unió l’eina per a la independència
El que es pensi que assolir la plena sobirania nacional i construir l’Estat Català, és només una qüestió que afecta a les formacions independentistes està equivocat. La tasca és complicada, complexa i plena de dificultats, caldrà un esforç comunitari important per deslligar el que calgui separar i lligar el que s’hagi de mantenir, per això s’ha de comptar amb tothom sense exclusió, tant els que han treballat en el projecte des dels inicis, com els que s’han apuntat més tard i també amb aquells que no hi han cregut, però que en el moment del “gran dia”, també formaran part de la nostra societat i hauran de continuar participant en la vida política de la nostra nació.
Malauradament hem de conviure amb els que intenten frivolitzar l’independentisme, uns en benefici del seu status polític, altres per interès econòmic, altres per cercar notícies sensacionalistes i d’altres per simple xarlataneria. Però la buidor dels seus raonaments els traeix, prenen només la superficialitat de conceptes molt més profunds i ho pregonen com si la crosta fos tot el pa. Esventar que el gran problema de l’independentisme és la seva falta d’unitat, és oblidar-se que la diversitat és un estadi necessari, per a consolidar una unió estable i duradora, prou sòlida per portar-nos a aquesta gran fita comuna.
És innegable que la nostra societat és diversa i rica de pensament, per això abans d’emprendre el camí, cal que quedin prou representades gairebé totes les alternatives polítiques de la nostra esfera social. El més senzill hagués sigut que els nostres actuals representants s’haguessin erigit , sense embuts, com a conductors cap a la nostra plena sobirania, però si els partits actuals no volen seguir, han de sortir noves opcions que representin a aquells que tenen la voluntat de fer el pas endavant. Aquest procés generatriu és inevitable i és bo que es produeixi abans d’avançar en unions més generals, doncs si ara ho poséssim tot a dins del sac com un batibull, demà l’hauríem de buidar per classificar millor el seu contingut.
La feina feta fins ara per les diferents persones i col•lectius que han treballat i treballen per la independència, proporcionen una base popular totalment necessària per assentar-hi una estructura més gran i de major cabuda. No podem pensar que només amb aquesta base es pot assolir l’objectiu, cal incorporar noves persones i organitzacions per engruixir una massa social que sigui prou representativa de tota la ciutadania.
Com més gran sigui la massa social, més normal serà l’aparició dintre l’independentisme, de formacions polítiques defensores de les idees de determinats sectors de població i, en la mesura que creixin les expectatives de vot, disminuiran els impediments per la unió en una causa comuna i, això no és cap contrasentit. En el moment que tothom troba el seu encaix en una o altre opció, desapareix la discussió del lideratge polític i la forma d’organització interna, doncs aquests factors queden circumscrits a l’àmbit de cada formació i tothom tindrà clar quin és el seu líder polític natural, a partir d’aquí es redueix el nombre punts comuns a tractar amb les altres organitzacions i l’objectiu esdevé molt més concret: evitar els efectes negatius de la fórmula d’Hondt, que poden fer disminuir el nombre de diputats presents al Parlament de Catalunya, defensors de la proclamació unilateral de la independència, en el cas d’haver-hi majoria suficient. Això en definitiva, és aquesta unió per la independència, que ja està demanant a crits bona part de la població, avançant-se als propis partits polítics.
En aquesta situació, no caldrà discutir la fórmula per escollir els candidats i el lideratge, doncs això ja haurà quedat resolt dintre cada organització. Les organitzacions que, atenent al clam popular, vulguin concórrer juntes a les eleccions, només hauran de posar sobre la taula les qüestions pràctiques com fórmules per ordenar les llistes de candidats, els temes financers o el nomenament i alternança de portaveus del futur grup parlamentari. Res condicionarà la generositat compartida que implica la constitució i consolidació d’una coalició electoral.
Cada un de nosaltres ha anat prenent posicions i en el meu cas, potser igual que moltes altres persones, evidenciant l’ immobilisme dels nostres representants polítics i els seus partits, davant els atacs a tot nivell que sofreix el nostre poble per part de l’Estat Espanyol, i no havent militat mai en cap formació política, vaig prendre la decisió de tenir una participació més activa, en la defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya, quin ideal he portat dins meu des de ben jove i que, il•lús de mi, pensava que defensarien també els partits polítics als que he anat dipositant el meu vot al llarg del temps i que, de legislatura en legislatura, m’han fet caure en un desencís absolut, acompanyat d’una sensació de desemparament total.
Reagrupament Independentista, va suposar per mi, una alenada d’aire fresc en el panorama polític. Allò que tant havia anhelat, ho veia perfectament representat en una organització amb embranzida suficient per poder somoure l’enquistament de la situació política en que ens trobem. Independència i regeneració democràtica sense embuts, acceptació de qualsevol ideal polític, transparència, objectius clars i caducitat una vegada assolits els objectius. Reagrupament ens representa a aquells que, una vegada assolida la nostra independència, volem continuar essent políticament lliures, sense cap condicionant que pugui limitar la nostra capacitat de pensament i opinió. Tot i l’aparició d’altres opcions de caire similar, Reagrupament representa aquella puresa de l’ideal dels creadors i en el seu sopluig vull estar en el procés cap a la nostra construcció nacional.
Totes les altres opcions dintre l’ndependentisme són vàlides i legítimes, els moviments i preses de posició dels darrers temps, lluny de desdibuixar-lo, no fan rés més que reafirmar la cada vegada més forta voluntat dels catalans d’abandonar el camí autonomista, per abraçar l’autodeterminació i la constitució d’un Estat Propi, com a única via de salvaguarda dels nostres interessos nacionals. Per això, cal buidar de contingut emocional tots els posicionaments i treballar plegats, amb intel•ligència i esperit generós, per assolir un gran pacte electoral que porti al Parlament de Catalunya, el clam del poble: INDEPENDÈNCIA !
Malauradament hem de conviure amb els que intenten frivolitzar l’independentisme, uns en benefici del seu status polític, altres per interès econòmic, altres per cercar notícies sensacionalistes i d’altres per simple xarlataneria. Però la buidor dels seus raonaments els traeix, prenen només la superficialitat de conceptes molt més profunds i ho pregonen com si la crosta fos tot el pa. Esventar que el gran problema de l’independentisme és la seva falta d’unitat, és oblidar-se que la diversitat és un estadi necessari, per a consolidar una unió estable i duradora, prou sòlida per portar-nos a aquesta gran fita comuna.
És innegable que la nostra societat és diversa i rica de pensament, per això abans d’emprendre el camí, cal que quedin prou representades gairebé totes les alternatives polítiques de la nostra esfera social. El més senzill hagués sigut que els nostres actuals representants s’haguessin erigit , sense embuts, com a conductors cap a la nostra plena sobirania, però si els partits actuals no volen seguir, han de sortir noves opcions que representin a aquells que tenen la voluntat de fer el pas endavant. Aquest procés generatriu és inevitable i és bo que es produeixi abans d’avançar en unions més generals, doncs si ara ho poséssim tot a dins del sac com un batibull, demà l’hauríem de buidar per classificar millor el seu contingut.
La feina feta fins ara per les diferents persones i col•lectius que han treballat i treballen per la independència, proporcionen una base popular totalment necessària per assentar-hi una estructura més gran i de major cabuda. No podem pensar que només amb aquesta base es pot assolir l’objectiu, cal incorporar noves persones i organitzacions per engruixir una massa social que sigui prou representativa de tota la ciutadania.
Com més gran sigui la massa social, més normal serà l’aparició dintre l’independentisme, de formacions polítiques defensores de les idees de determinats sectors de població i, en la mesura que creixin les expectatives de vot, disminuiran els impediments per la unió en una causa comuna i, això no és cap contrasentit. En el moment que tothom troba el seu encaix en una o altre opció, desapareix la discussió del lideratge polític i la forma d’organització interna, doncs aquests factors queden circumscrits a l’àmbit de cada formació i tothom tindrà clar quin és el seu líder polític natural, a partir d’aquí es redueix el nombre punts comuns a tractar amb les altres organitzacions i l’objectiu esdevé molt més concret: evitar els efectes negatius de la fórmula d’Hondt, que poden fer disminuir el nombre de diputats presents al Parlament de Catalunya, defensors de la proclamació unilateral de la independència, en el cas d’haver-hi majoria suficient. Això en definitiva, és aquesta unió per la independència, que ja està demanant a crits bona part de la població, avançant-se als propis partits polítics.
En aquesta situació, no caldrà discutir la fórmula per escollir els candidats i el lideratge, doncs això ja haurà quedat resolt dintre cada organització. Les organitzacions que, atenent al clam popular, vulguin concórrer juntes a les eleccions, només hauran de posar sobre la taula les qüestions pràctiques com fórmules per ordenar les llistes de candidats, els temes financers o el nomenament i alternança de portaveus del futur grup parlamentari. Res condicionarà la generositat compartida que implica la constitució i consolidació d’una coalició electoral.
Cada un de nosaltres ha anat prenent posicions i en el meu cas, potser igual que moltes altres persones, evidenciant l’ immobilisme dels nostres representants polítics i els seus partits, davant els atacs a tot nivell que sofreix el nostre poble per part de l’Estat Espanyol, i no havent militat mai en cap formació política, vaig prendre la decisió de tenir una participació més activa, en la defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya, quin ideal he portat dins meu des de ben jove i que, il•lús de mi, pensava que defensarien també els partits polítics als que he anat dipositant el meu vot al llarg del temps i que, de legislatura en legislatura, m’han fet caure en un desencís absolut, acompanyat d’una sensació de desemparament total.
Reagrupament Independentista, va suposar per mi, una alenada d’aire fresc en el panorama polític. Allò que tant havia anhelat, ho veia perfectament representat en una organització amb embranzida suficient per poder somoure l’enquistament de la situació política en que ens trobem. Independència i regeneració democràtica sense embuts, acceptació de qualsevol ideal polític, transparència, objectius clars i caducitat una vegada assolits els objectius. Reagrupament ens representa a aquells que, una vegada assolida la nostra independència, volem continuar essent políticament lliures, sense cap condicionant que pugui limitar la nostra capacitat de pensament i opinió. Tot i l’aparició d’altres opcions de caire similar, Reagrupament representa aquella puresa de l’ideal dels creadors i en el seu sopluig vull estar en el procés cap a la nostra construcció nacional.
Totes les altres opcions dintre l’ndependentisme són vàlides i legítimes, els moviments i preses de posició dels darrers temps, lluny de desdibuixar-lo, no fan rés més que reafirmar la cada vegada més forta voluntat dels catalans d’abandonar el camí autonomista, per abraçar l’autodeterminació i la constitució d’un Estat Propi, com a única via de salvaguarda dels nostres interessos nacionals. Per això, cal buidar de contingut emocional tots els posicionaments i treballar plegats, amb intel•ligència i esperit generós, per assolir un gran pacte electoral que porti al Parlament de Catalunya, el clam del poble: INDEPENDÈNCIA !
dissabte, 24 de juliol del 2010
Podrien fer caure l’independentisme en una trampa?
Els començaments de qualsevol ofici són sempre molt difícils, cal aprenentatge, treballar un temps al costat dels que en saben i equivocar-te en les primeres decisions, perquè el dia de començar a exercir professionalment, cometis els mínims errors possibles. Des del meu punt de vista, en Laporta ha pretès ser bisbe abans de capellà i ha entrat a la política, si em permeteu la redundància, per la porta equivocada, possiblement atret pels cants de sirena que només s’escolten els novells. El seu entusiasme l’ha dut a fer una entrada amb tambors i platerets, anunciant un camí que l’acabarà portant al mateix lloc on estava abans de sortir, però havent fet el joc als que l’ independentisme els incomoda i que volen mantenir-lo en el marc de l’ idealisme impossible i la desunió.
La proclama per un front comú dels partits, feta per Laporta, López Tena i Uriel Bertran el passat dia 20, i la respostes que ha anat rebent, han transmès a la ciutadania de forma subliminal, però amb total exactitud i claredat, el missatge que pretenen donar els contraris a la independència: - que no hi ha unió per avançar cap a la sobirania i que els partits “assenyats” no s’emboliquen en aventures arriscades -. No voldria pensar que aquesta posada en escena és una maniobra orquestrada per aconseguir aquest fi, doncs no tinc perquè desconfiar de la bona voluntat dels seus promotors , però és molt estrany que mentre el Reagrupament de Joan Carretero, ha estat sistemàticament silenciat, tot i que fa molt temps que pregona la mateixa unió en la causa comuna de la independència en una plataforma transversal, algú ha procurat que les anades i vingudes de Solidaritat Catalana en aquesta seva primera setmana de vida, sortissin perfectament documentades a la premsa diària, creant desconcert entre el cada vegada més nombrós grup de gent descontenta amb les opcions actuals i que estaria disposada a donar el seu vot a una opció realment independentista.
Sempre he defensat la necessitat d’unió entre els diferents grups partidaris de la independència i així crec que ha de ser per poder assolir aquest objectiu, però aquesta unió s’ha de fer per la base, començant pels convençuts, fent una pinya encara que siguem pocs, Laporta i Carretero era el camí a seguir i, a partir d’aquesta unió cercar-ne d’altres, construint una opció independentista cada vegada més forta, al ritme dels esdeveniments, assegurant no caure en els paranys i les maniobres poc ortodoxes dels partits que, amb aquest moviment, veuen perillar la seva hegemonia.
Voldria estar equivocat en el que penso i que Solidaritat Catalana realment aconseguís el seu objectiu, però crec que pretendre unir el catalanisme i l’independentisme, abans d’unir els moviments independentistes, és començar la casa pel teulat. Els partits de l’esfera parlamentària vigent, porten un llast massa pesat i difícilment es poden moure dels seus plantejaments actuals, tenen massa gent que ha fet de la causa la seva manera de viure i la seva font d’ingressos, com perquè ara se la juguin. No són dimensions comparables i, per tant, és molt difícil que un de gran es vulgui associar amb un de petit acabat de néixer, el que voldrà sempre aquest primer és absorbir-lo. Per això CiU i ERC voldran sempre capitalitzar l’independentisme i no deixaran que ningú els hi prengui, procuraran bombardejar qualsevol opció que pretengui aquest objectiu, rebentant els seus actes i iniciatives, ja que el seu interès és que aquesta opció acabi sempre en via morta.
Les estratègies independentistes han d’anar per un altre camí, mirant de captar els militants i simpatitzants que es troben en posicions allunyades dels criteris actuals d’aquests partits, si pot ser sense fer gaire soroll. Si un ratolí entra en una formatgeria a pit descobert i clavant mossegades a tort i a dret, acabaran esclafant-li un formatge pel damunt, però si el ratolí entra sense fer soroll i cada dia es va menjant una mica del formatge de sota, el ratolí s’acabarà menjant tot el formatge.
Per tot això crec que amb en Laporta o sense, Reagrupament i en Joan Carretero han de seguir fent camí, possiblement aprenent dels errors i tenint una mica més de generositat amb els que vulguin pujar al tren, encara que s’hagin d’assumir alguns riscos. En aquest moment el que cal és continuar treballant de valent, perquè les properes eleccions les tenim a la cantonada i no podem fer el badoc.
Us imagineu que diferent seria una conferència de premsa conjunta, anunciant una candidatura única per portar la opció independentista al Parlament de Catalunya, amb Joan Laporta, Joan Carretero, Carles Mora, López Tena, Joel Joan, Uriel Bertran, Heribert Barrera, Anna Arquè , Antoni Abat, ... i tantes persones com hi vulgueu sumar-hi,?. Això si que seria racionalitat, efectivitat i realisme. A partir d’aquí és on podríem començar a construir i aconseguir el transvasament de militants i simpatitzants independentistes d’altres partits cap a la nostra causa, no només de CiU, ERC o ICV, sinó potser també del PSC.
Ens hem de deixar de romanços i quimeres i centrar l’independentisme en el seu principal objectiu, que és el d’entrar al Parlament de Catalunya, si és possible amb grup propi, com a força política amb un missatge sobiranista clar i únic. És a partir d’aquest punt que podrem començar a fer sentir la nostra veu de veritat i a cercar les aliances que convinguin, no tant sols a nivell nacional, sinó també a nivell exterior. La sobirania s’ha de treballar des de dintre i des de fora, però sobretot des de fora, ja que si no s’aconsegueix reconeixement internacional, la lluita pot ser inútil, fixeu-vos que en la recent sentència del Tribunal de la Haia, sobre Kosovë, ràpidament EEUU s’ha afanyat a dir que no es podia exportar a d’altres aspiracions independentistes existents en diferents països d’Europa, ja que no eren comparables. Ens caldrà doncs tenir definida l’estratègia internacional i aconseguir el suport suficient, però no ens escoltarà ningú si no esdevenim una força parlamentaria, amb representació suficient, ja que actualment, pels de fora, el moviment independentista no existeix, perquè legalment ningú l’ha votat i, per tant, no te cap mena de representativitat.
Actualment només Reagrupament disposa d’una força suficientment estructurada i preparada per afrontar amb certes garanties les properes eleccions, no cal inventar res. Qualsevol altra opció que es plantegi no farà rés més que distorsionar i rebentar la única via possible per situar una representació independentista de debò al nostre Parlament.
La proclama per un front comú dels partits, feta per Laporta, López Tena i Uriel Bertran el passat dia 20, i la respostes que ha anat rebent, han transmès a la ciutadania de forma subliminal, però amb total exactitud i claredat, el missatge que pretenen donar els contraris a la independència: - que no hi ha unió per avançar cap a la sobirania i que els partits “assenyats” no s’emboliquen en aventures arriscades -. No voldria pensar que aquesta posada en escena és una maniobra orquestrada per aconseguir aquest fi, doncs no tinc perquè desconfiar de la bona voluntat dels seus promotors , però és molt estrany que mentre el Reagrupament de Joan Carretero, ha estat sistemàticament silenciat, tot i que fa molt temps que pregona la mateixa unió en la causa comuna de la independència en una plataforma transversal, algú ha procurat que les anades i vingudes de Solidaritat Catalana en aquesta seva primera setmana de vida, sortissin perfectament documentades a la premsa diària, creant desconcert entre el cada vegada més nombrós grup de gent descontenta amb les opcions actuals i que estaria disposada a donar el seu vot a una opció realment independentista.
Sempre he defensat la necessitat d’unió entre els diferents grups partidaris de la independència i així crec que ha de ser per poder assolir aquest objectiu, però aquesta unió s’ha de fer per la base, començant pels convençuts, fent una pinya encara que siguem pocs, Laporta i Carretero era el camí a seguir i, a partir d’aquesta unió cercar-ne d’altres, construint una opció independentista cada vegada més forta, al ritme dels esdeveniments, assegurant no caure en els paranys i les maniobres poc ortodoxes dels partits que, amb aquest moviment, veuen perillar la seva hegemonia.
Voldria estar equivocat en el que penso i que Solidaritat Catalana realment aconseguís el seu objectiu, però crec que pretendre unir el catalanisme i l’independentisme, abans d’unir els moviments independentistes, és començar la casa pel teulat. Els partits de l’esfera parlamentària vigent, porten un llast massa pesat i difícilment es poden moure dels seus plantejaments actuals, tenen massa gent que ha fet de la causa la seva manera de viure i la seva font d’ingressos, com perquè ara se la juguin. No són dimensions comparables i, per tant, és molt difícil que un de gran es vulgui associar amb un de petit acabat de néixer, el que voldrà sempre aquest primer és absorbir-lo. Per això CiU i ERC voldran sempre capitalitzar l’independentisme i no deixaran que ningú els hi prengui, procuraran bombardejar qualsevol opció que pretengui aquest objectiu, rebentant els seus actes i iniciatives, ja que el seu interès és que aquesta opció acabi sempre en via morta.
Les estratègies independentistes han d’anar per un altre camí, mirant de captar els militants i simpatitzants que es troben en posicions allunyades dels criteris actuals d’aquests partits, si pot ser sense fer gaire soroll. Si un ratolí entra en una formatgeria a pit descobert i clavant mossegades a tort i a dret, acabaran esclafant-li un formatge pel damunt, però si el ratolí entra sense fer soroll i cada dia es va menjant una mica del formatge de sota, el ratolí s’acabarà menjant tot el formatge.
Per tot això crec que amb en Laporta o sense, Reagrupament i en Joan Carretero han de seguir fent camí, possiblement aprenent dels errors i tenint una mica més de generositat amb els que vulguin pujar al tren, encara que s’hagin d’assumir alguns riscos. En aquest moment el que cal és continuar treballant de valent, perquè les properes eleccions les tenim a la cantonada i no podem fer el badoc.
Us imagineu que diferent seria una conferència de premsa conjunta, anunciant una candidatura única per portar la opció independentista al Parlament de Catalunya, amb Joan Laporta, Joan Carretero, Carles Mora, López Tena, Joel Joan, Uriel Bertran, Heribert Barrera, Anna Arquè , Antoni Abat, ... i tantes persones com hi vulgueu sumar-hi,?. Això si que seria racionalitat, efectivitat i realisme. A partir d’aquí és on podríem començar a construir i aconseguir el transvasament de militants i simpatitzants independentistes d’altres partits cap a la nostra causa, no només de CiU, ERC o ICV, sinó potser també del PSC.
Ens hem de deixar de romanços i quimeres i centrar l’independentisme en el seu principal objectiu, que és el d’entrar al Parlament de Catalunya, si és possible amb grup propi, com a força política amb un missatge sobiranista clar i únic. És a partir d’aquest punt que podrem començar a fer sentir la nostra veu de veritat i a cercar les aliances que convinguin, no tant sols a nivell nacional, sinó també a nivell exterior. La sobirania s’ha de treballar des de dintre i des de fora, però sobretot des de fora, ja que si no s’aconsegueix reconeixement internacional, la lluita pot ser inútil, fixeu-vos que en la recent sentència del Tribunal de la Haia, sobre Kosovë, ràpidament EEUU s’ha afanyat a dir que no es podia exportar a d’altres aspiracions independentistes existents en diferents països d’Europa, ja que no eren comparables. Ens caldrà doncs tenir definida l’estratègia internacional i aconseguir el suport suficient, però no ens escoltarà ningú si no esdevenim una força parlamentaria, amb representació suficient, ja que actualment, pels de fora, el moviment independentista no existeix, perquè legalment ningú l’ha votat i, per tant, no te cap mena de representativitat.
Actualment només Reagrupament disposa d’una força suficientment estructurada i preparada per afrontar amb certes garanties les properes eleccions, no cal inventar res. Qualsevol altra opció que es plantegi no farà rés més que distorsionar i rebentar la única via possible per situar una representació independentista de debò al nostre Parlament.
diumenge, 18 de juliol del 2010
La unitat és possible.
No només hi ha un camí per aconseguir la unitat de tots els que perseguim la proclamació de la nostra sobirania nacional. Fins ara ens hem obstinat en aconseguir aquesta unió per la via del consens previ, amb assemblees, reunions, trobades o convocatòries dels diferents grups que treballen per assolir la nostra plena sobirania. Ho hem provat gairebé tot i s’està demostrant que aquest camí és complicat i difícil, no per manca d’esperit lluitador, sinó per la manca de consolidació dels diferents moviments, que voldrien sortir a la contesa en tropell, cadascú d’ells pensant que la seva valentia està per damunt de la seva preparació o les seves possibilitats. Llavors l’entesa esdevé un fet impossible, que pot acabar fent-nos caure en el parany que ens han preparat els contraris a la independència.
Però per aconseguir la unitat hi ha una altre camí, tant o més viable que el del consens previ: el del líder més ben preparat que surt al davant i estimula a la resta a seguir-lo. El resultat final és el mateix, acabarem tots lluitant colze a colze sota un mateix clam. Si en pocs dies no és possible la primera via, Reagrupament i en Joan Carretero a primera fila, han de sortir portant l’estendard ben alt, amb el cor obert a tothom, però sense aturador fins a les eleccions. Estic segur que quan vegin la nostra fermesa, molta gent i molts de grups s’afegiran al costat nostre. Potser no hi serem tots, però els que hi siguem estarem ben organitzats, amb un lideratge clar i rigorós i preparats per afrontar les dificultats que ens posaran els de dins i els de fora.
Joan, esperona el corser i surt amb empenta a fer front a l’enemic, els que som al darrera només estem esperant el so del corn que ens convida a batallar.
Per la nostra llibertat, endavant !!
Visca Catalunya Lliure !!
Però per aconseguir la unitat hi ha una altre camí, tant o més viable que el del consens previ: el del líder més ben preparat que surt al davant i estimula a la resta a seguir-lo. El resultat final és el mateix, acabarem tots lluitant colze a colze sota un mateix clam. Si en pocs dies no és possible la primera via, Reagrupament i en Joan Carretero a primera fila, han de sortir portant l’estendard ben alt, amb el cor obert a tothom, però sense aturador fins a les eleccions. Estic segur que quan vegin la nostra fermesa, molta gent i molts de grups s’afegiran al costat nostre. Potser no hi serem tots, però els que hi siguem estarem ben organitzats, amb un lideratge clar i rigorós i preparats per afrontar les dificultats que ens posaran els de dins i els de fora.
Joan, esperona el corser i surt amb empenta a fer front a l’enemic, els que som al darrera només estem esperant el so del corn que ens convida a batallar.
Per la nostra llibertat, endavant !!
Visca Catalunya Lliure !!
divendres, 9 de juliol del 2010
Navegant cap el futur
Ha arribat l’hora del gran viatge, les drassanes de sortida es van omplint de gent cercant un vaixell que els dugui a un nou port, el lligam que els manté a aquesta banda del mar és cada vegada més fluix o ha desaparegut i, per tant, res impedeix ja fer la travessia cap a l’altra riba, la riba de la llibertat i la independència, de la il·lusió i del sacrifici, de l’empenta i de l’esforç, però també la de la satisfacció i la del futur.
Però fins ara el port estava ple de petites barques i llaguts, algunes menades per vells llops de mar, d’altres per ociosos de cap de setmana, uns tenaços, altres atrevits, altres cautelosos, altres ocasionals, però cap d’ells amb la barca tant grossa per encabir el cada vegada més nombrós passatge.
Per això ens cal un gran vaixell, un transatlàntic prou ampli i segur per transportar tanta gent i fer segura la singladura, que serveixi també de protecció per les petites barquetes, que porten temps esperant poder acompanyar el gran pailebot.
Però per aquest vaixell cal un gran capità, un home avesat a la mar, que s’hagi enfrontat amb tempestes i dificultats, amb prou fermesa per comandar els oficials i la marineria, amb grans coneixements per establir el rumb i marcar les rutes, que escolti la oficialitat, però tingui criteri suficient per prendre i fer complir les seves decisions.
Governar un vaixell no és governar una barca. Un llagut el giravoltarem i el farem anar ràpid o lent, endavant o endarrere, amb maniobres impulsives i oscil·lants i no passarà rés, si ens equivoquem serà fàcil redreçar-lo. Un creuer en canvi es governa amb maniobres lentes però estudiades, si volem virar caldrà fer-ho amb la previsió suficient, i no podrem anar donant batzegades que acabarien omplint d’aigua el buc o estavellant-lo contra les roques.
El que volem del nostre capità és que ens porti a destí de forma segura, si cal avançant més lentament, per evitar que acabem encallats ens els esculls que trobarà pel camí, o prenent si cal ell el timó, per davant dels oficials que necessiten acumular hores de pilotatge, que tot i que poden ser prou bons, encara no s’han après de memòria la ruta i continuen escoltant els cants de les sirenes. I amb molt més motiu si el que ha de fer de timoner, es pensa saber-ne més que el propi capità i imposa les seves pròpies ordres.
I la gent confiarà en ell, tot i que a vegades sigui malcarat o deixi anar algun gruny, perquè la gent sabrà que ho fa perquè s’estima el seu ofici i el seu objectiu no és ni presumir de capità, ni tenir content el passatge, sinó portar el vaixell a port amb tota la seva càrrega.
Endavant doncs i pugem tots al millor vaixell amb el millor capità.
Però fins ara el port estava ple de petites barques i llaguts, algunes menades per vells llops de mar, d’altres per ociosos de cap de setmana, uns tenaços, altres atrevits, altres cautelosos, altres ocasionals, però cap d’ells amb la barca tant grossa per encabir el cada vegada més nombrós passatge.
Per això ens cal un gran vaixell, un transatlàntic prou ampli i segur per transportar tanta gent i fer segura la singladura, que serveixi també de protecció per les petites barquetes, que porten temps esperant poder acompanyar el gran pailebot.
Però per aquest vaixell cal un gran capità, un home avesat a la mar, que s’hagi enfrontat amb tempestes i dificultats, amb prou fermesa per comandar els oficials i la marineria, amb grans coneixements per establir el rumb i marcar les rutes, que escolti la oficialitat, però tingui criteri suficient per prendre i fer complir les seves decisions.
Governar un vaixell no és governar una barca. Un llagut el giravoltarem i el farem anar ràpid o lent, endavant o endarrere, amb maniobres impulsives i oscil·lants i no passarà rés, si ens equivoquem serà fàcil redreçar-lo. Un creuer en canvi es governa amb maniobres lentes però estudiades, si volem virar caldrà fer-ho amb la previsió suficient, i no podrem anar donant batzegades que acabarien omplint d’aigua el buc o estavellant-lo contra les roques.
El que volem del nostre capità és que ens porti a destí de forma segura, si cal avançant més lentament, per evitar que acabem encallats ens els esculls que trobarà pel camí, o prenent si cal ell el timó, per davant dels oficials que necessiten acumular hores de pilotatge, que tot i que poden ser prou bons, encara no s’han après de memòria la ruta i continuen escoltant els cants de les sirenes. I amb molt més motiu si el que ha de fer de timoner, es pensa saber-ne més que el propi capità i imposa les seves pròpies ordres.
I la gent confiarà en ell, tot i que a vegades sigui malcarat o deixi anar algun gruny, perquè la gent sabrà que ho fa perquè s’estima el seu ofici i el seu objectiu no és ni presumir de capità, ni tenir content el passatge, sinó portar el vaixell a port amb tota la seva càrrega.
Endavant doncs i pugem tots al millor vaixell amb el millor capità.
dijous, 24 de juny del 2010
La polèmica de la burca i la justícia de les lleis
Les mocions presentades a diferents ajuntaments i últimament la proposta del Senat Espanyol i d’altres al Parlament Europeu, perquè es legisli sobre l’ús de la “burca”, el “hijab”, el “nicab” o el “xador”, en espais públics, em porta a una reflexió profunda sobre la justícia de les lleis. És reconeguda la necessitat de l’existència de normes que regulin la convivència entre els individus d’una societat, com també és evident la dificultat en determinar si aquestes normes són justes o injustes. Per intentar posar ordre a les meves idees he agafat el llibre de John Rawls “A Theory of Justice”, publicat a Hardward a l’any 1999, considerat com una de les obres més importants del pensament polític contemporani, utilitzat moltes vegades pels jutges nord-americans, i que ha estat traduït al català pels professors Joan Vergés i Oriol Farrés, en una tasca magnífica, quina edició amb el títol de “Una teoria de la justícia”, acaba de sortir publicada per l’editorial Papers amb Accent. És un llibre que recomanaria llegir als que participen en la política activa, no perquè apliquin fil per randa els seus conceptes, sinó perquè agafin l’hàbit de la reflexió igual com ho fa John Rawls.
Doncs bé, un dels principis que Rawls posa en entredit és el de l’utilitarisme, com a vèrtex d’inflexió entre el que és just i el que no ho és. Aquest principi pren com a mesura que una norma és justa si és pel benestar i benefici d’una gran majoria, encara que pugui perjudicar una petita part de la població. Rawls en canvi considera que “cada persona posseeix una inviolabilitat fonamentada en la justícia, que ni la consideració del benestar de la societat en conjunt no pot anular” i que, “les llibertats i els drets d’una minoria no es poden bescanviar per un major benestar d’una majoria”, per tant tot i que l’utilitarisme pot ser noble en les seves intencions, la justícia basada en aquest concepte acaba confonent la imparcialitat amb la impersonalitat.
A partir d’aquí, amb independència del meu criteri personal, em plantejo si una llei pot prohibir una forma de vestir, quan aquesta és voluntària per la persona que la porta, com a bon us de la seva religió o costum. M’imagino com es podria sentir un occidental que anés a un poble on obliguessin a les dones a portar els pits a la vista o els homes a ensenyar el cul, tal i com és costum en d’altres indrets del món. Potser aquestes dones es poden sentir igual d’incòmodes i, per tant, violades en la seva llibertat individual. M’he passejat per un país laic com és Turquia, però amb un predomini islamista, o be per Londres, amb predomini del cristianisme, i no m’ha incomodat veure dones tapades completament de negre passejant pel carrer, m’ho puc haver mirat amb curiositat, però no per això he sentit amenaçada la meva llibertat individual. Tampoc em val l’argument de que quan vas a un país islamista obliguen a les dones occidentals a tapar-se els cabells, doncs segurament també és una norma injusta i, no per això, nosaltres hem d’adoptar una altre norma igualment injusta. Sota aquest concepte, l’ús d’una determinada forma de vestir, de qualsevol mena, s’ha de circumscriure a criteris purament de seguretat, sigui a on sigui, per tal de que aquesta sigui efectiva d’acord amb les necessitats de cada espai, o be quan, en determinats indrets, aquesta pugui ser ofensiva o indecorosa per a altres col·lectius. En cap cas es pot personalitzar a la indumentària específica d’una religió o costum. Una altra cosa seria si aquesta norma hagués estat acceptada voluntàriament per les dues parts, en el marc d’un contracte.
De tot això però em fa por una altra cosa, i és que el principi utilitarista en que es pot basar la prohibició de la “burca”, el “hijab”, el “nicab” o el “xador”, és també el mateix principi en el que es basa l’Espanya que argumenta la retenció de Catalunya contra la seva voluntat. Per això les lleis que es proclamen a Catalunya, hem de mirar que siguin el màxim de justes i que respectin sempre les individualitats minoritàries, ja que si fos al contrari, faran un pobre favor a la lluita per a la nostra autodeterminació, ja que ens poden acabar pagant amb la mateixa moneda.
Doncs bé, un dels principis que Rawls posa en entredit és el de l’utilitarisme, com a vèrtex d’inflexió entre el que és just i el que no ho és. Aquest principi pren com a mesura que una norma és justa si és pel benestar i benefici d’una gran majoria, encara que pugui perjudicar una petita part de la població. Rawls en canvi considera que “cada persona posseeix una inviolabilitat fonamentada en la justícia, que ni la consideració del benestar de la societat en conjunt no pot anular” i que, “les llibertats i els drets d’una minoria no es poden bescanviar per un major benestar d’una majoria”, per tant tot i que l’utilitarisme pot ser noble en les seves intencions, la justícia basada en aquest concepte acaba confonent la imparcialitat amb la impersonalitat.
A partir d’aquí, amb independència del meu criteri personal, em plantejo si una llei pot prohibir una forma de vestir, quan aquesta és voluntària per la persona que la porta, com a bon us de la seva religió o costum. M’imagino com es podria sentir un occidental que anés a un poble on obliguessin a les dones a portar els pits a la vista o els homes a ensenyar el cul, tal i com és costum en d’altres indrets del món. Potser aquestes dones es poden sentir igual d’incòmodes i, per tant, violades en la seva llibertat individual. M’he passejat per un país laic com és Turquia, però amb un predomini islamista, o be per Londres, amb predomini del cristianisme, i no m’ha incomodat veure dones tapades completament de negre passejant pel carrer, m’ho puc haver mirat amb curiositat, però no per això he sentit amenaçada la meva llibertat individual. Tampoc em val l’argument de que quan vas a un país islamista obliguen a les dones occidentals a tapar-se els cabells, doncs segurament també és una norma injusta i, no per això, nosaltres hem d’adoptar una altre norma igualment injusta. Sota aquest concepte, l’ús d’una determinada forma de vestir, de qualsevol mena, s’ha de circumscriure a criteris purament de seguretat, sigui a on sigui, per tal de que aquesta sigui efectiva d’acord amb les necessitats de cada espai, o be quan, en determinats indrets, aquesta pugui ser ofensiva o indecorosa per a altres col·lectius. En cap cas es pot personalitzar a la indumentària específica d’una religió o costum. Una altra cosa seria si aquesta norma hagués estat acceptada voluntàriament per les dues parts, en el marc d’un contracte.
De tot això però em fa por una altra cosa, i és que el principi utilitarista en que es pot basar la prohibició de la “burca”, el “hijab”, el “nicab” o el “xador”, és també el mateix principi en el que es basa l’Espanya que argumenta la retenció de Catalunya contra la seva voluntat. Per això les lleis que es proclamen a Catalunya, hem de mirar que siguin el màxim de justes i que respectin sempre les individualitats minoritàries, ja que si fos al contrari, faran un pobre favor a la lluita per a la nostra autodeterminació, ja que ens poden acabar pagant amb la mateixa moneda.
dissabte, 19 de juny del 2010
La independència de Catalunya és bona per als espanyolistes.
El passat gener vaig escriure en el meu “blog “, que cal donar arguments sòlids sobre la necessitat de la independència de Catalunya, inclús per aquells que no ho contemplen en els seus objectius. Aquell dia argumentava per als federalistes, avui ho faré per als espanyolistes, per a aquells que creuen en la seva Espanya: castellans, lleonesos, murcians, extremenys, andalusos, d’arreu i inclús alguns catalans.
Independitzar-se no vol dir enemistar-se, només vol dir “deixar de dependre de”, deslligar-se d’alguna cosa que et manté enganxat a una altra, igual que un fill quan s’emancipa i deixa la llar familiar, o un matrimoni quan decideix separar-se i abandonar la vida en comú, no per això deixa de tenir els vincles afectius, és més, s’acaben les disputes domèstiques i les tensions derivades d’una convivència obligada, cadascú torna a ser ell mateix i els retrobaments són un afermament d’allò que els uneix: donar-se la ma en les dificultats, donar-se suport en els moments difícils, reconèixer-se la pròpia llibertat. Viurem com a bons veïns, enlloc de fer-ho com a presoners.
Una Espanya sense Catalunya no perdria res, ans al contrari, guanyaria en autoestima perquè deixaria de banda l’animadversió catalana i es concentraria en ella mateixa. Deixar de tenir dependència econòmica, suposarà estimular l’enginy i seguir un camí diferent, deixar la cultura del lloc de treball segur i les “peonades”, per a adoptar la cultura del treball. Guanyarà en productivitat i deixarà de rebre el menjar, per passar a produir el seu propi aliment. Al final la suma de Catalunya més l’Espanya de després, serà superior a la suma de Catalunya més l’Espanya d’abans.
Espanya podrà presentar les seves dades econòmiques sense Catalunya, això li permetrà projectar una situació més fidel sobre les seves mancances i, d’aquesta manera, tindrà un accés més adequat als Fons de Cooperació Europeus. Catalunya serà igual de solidària dintre el marc de la Unió Europea, però Espanya rebrà l’ajuda de tota la comunitat, en funció de les seves necessitats reals.
Deixarà de tenir el problema de la llengua catalana, i això permetrà que Espanya concentri els seus esforços en preservar i propagar la llengua castellana, en tots els àmbits, inclús entre la comunitat castellanoparlant de Catalunya.
I, a nivell d’identitat, deixarà de tenir una part de la població que no se sent espanyola i això reforçarà el seu sentiment patri, ja que aquest no serà qüestionat per cap dels seus ciutadans.
Espanyolistes, afegiu-vos doncs als qui desitgem la proclamació de la sobirania de Catalunya !
Independitzar-se no vol dir enemistar-se, només vol dir “deixar de dependre de”, deslligar-se d’alguna cosa que et manté enganxat a una altra, igual que un fill quan s’emancipa i deixa la llar familiar, o un matrimoni quan decideix separar-se i abandonar la vida en comú, no per això deixa de tenir els vincles afectius, és més, s’acaben les disputes domèstiques i les tensions derivades d’una convivència obligada, cadascú torna a ser ell mateix i els retrobaments són un afermament d’allò que els uneix: donar-se la ma en les dificultats, donar-se suport en els moments difícils, reconèixer-se la pròpia llibertat. Viurem com a bons veïns, enlloc de fer-ho com a presoners.
Una Espanya sense Catalunya no perdria res, ans al contrari, guanyaria en autoestima perquè deixaria de banda l’animadversió catalana i es concentraria en ella mateixa. Deixar de tenir dependència econòmica, suposarà estimular l’enginy i seguir un camí diferent, deixar la cultura del lloc de treball segur i les “peonades”, per a adoptar la cultura del treball. Guanyarà en productivitat i deixarà de rebre el menjar, per passar a produir el seu propi aliment. Al final la suma de Catalunya més l’Espanya de després, serà superior a la suma de Catalunya més l’Espanya d’abans.
Espanya podrà presentar les seves dades econòmiques sense Catalunya, això li permetrà projectar una situació més fidel sobre les seves mancances i, d’aquesta manera, tindrà un accés més adequat als Fons de Cooperació Europeus. Catalunya serà igual de solidària dintre el marc de la Unió Europea, però Espanya rebrà l’ajuda de tota la comunitat, en funció de les seves necessitats reals.
Deixarà de tenir el problema de la llengua catalana, i això permetrà que Espanya concentri els seus esforços en preservar i propagar la llengua castellana, en tots els àmbits, inclús entre la comunitat castellanoparlant de Catalunya.
I, a nivell d’identitat, deixarà de tenir una part de la població que no se sent espanyola i això reforçarà el seu sentiment patri, ja que aquest no serà qüestionat per cap dels seus ciutadans.
Espanyolistes, afegiu-vos doncs als qui desitgem la proclamació de la sobirania de Catalunya !
dijous, 10 de juny del 2010
Atenció al referèndum !!
Cal que estiguem atents a la maniobra que estan gestant CiU i ERC, amb el tràmit de la IP i la cridòria del referèndum. Aquesta operació pot portar l’ independentisme a un carreró sense sortida, que acabi en una via morta on s’esgotin les nostres aspiracions de sobirania.
Igual que el “Flautista de Hamelín”, la música dolça arrossegarà la gent que ha votat a les consultes populars, a una il•lusió positiva en favor dels partits que intenten capitalitzar en benefici propi, les sinèrgies generades per l’èxit participatiu, en perjudici dels milers de voluntaris que hi han treballat i que es mereixen, no només el reconeixement públic, sinó el dret a participar en les decisions que afecten el resultat de la seva feina.
Moltes persones acabaran votant aquests partits, amb el convenciment que estan més preparats per proclamar la nostra independència, abandonant les opcions, que potser sense tanta publicitat mediàtica, són més conscients del camí que cal seguir, tenen un objectiu molt més definit i, sobretot, actuen amb una transparència total en les seves accions.
Després, quan els de sempre hagin arribat al poder, s’arraparan a la cadira i sobre allò del referèndum diran: - és a Madrid- , - Està encallat i no ens deixen - , - casumdena d’Espanyols, que no ens autoritzen a fer una consulta oficial - , bla, bla, bla ....., i llavors primer emprenyats, després desencantats, més endavant desanimats, per acabar conformats igual que ara, però havent gastat les energies, perdut les esperances i malmeses les oportunitats.
Per això no hem de perdre el nord i avisar dels perills al poble de bona fe, dir-los que hi ha coses que fan bonic, però que no tenen la solidesa suficient per trencar l’ordre establert. Que la convocatòria del referèndum l’hem de poder fer amb llibertat, quan haguem proclamat prèviament la nostra independència des de la majoria parlamentària. Quan el poble vegi clar que les dues opcions són possibles, la de quedar-nos i la de marxar. Quan el resultat del referèndum pugui ser vinculant a tots nivells, perquè sigui convocat des de la llibertat.
Que el món sàpiga que hi ha molta gent que vol la independència de Catalunya, és bo. Però aquesta necessitat no ens ha d’amagar el veritable camí que ens ha de dur a la nostra plena sobirania. Les consultes populars són una iniciativa lloable i d’una puresa democràtica fora de dubtes, però les hem de deixar en aquest punt, per tal de que la rància legislació actual no les empastifi.
Marquem el camí i aquest no pot ser altre que: “primer una majoria parlamentària i després el referèndum”.
Igual que el “Flautista de Hamelín”, la música dolça arrossegarà la gent que ha votat a les consultes populars, a una il•lusió positiva en favor dels partits que intenten capitalitzar en benefici propi, les sinèrgies generades per l’èxit participatiu, en perjudici dels milers de voluntaris que hi han treballat i que es mereixen, no només el reconeixement públic, sinó el dret a participar en les decisions que afecten el resultat de la seva feina.
Moltes persones acabaran votant aquests partits, amb el convenciment que estan més preparats per proclamar la nostra independència, abandonant les opcions, que potser sense tanta publicitat mediàtica, són més conscients del camí que cal seguir, tenen un objectiu molt més definit i, sobretot, actuen amb una transparència total en les seves accions.
Després, quan els de sempre hagin arribat al poder, s’arraparan a la cadira i sobre allò del referèndum diran: - és a Madrid- , - Està encallat i no ens deixen - , - casumdena d’Espanyols, que no ens autoritzen a fer una consulta oficial - , bla, bla, bla ....., i llavors primer emprenyats, després desencantats, més endavant desanimats, per acabar conformats igual que ara, però havent gastat les energies, perdut les esperances i malmeses les oportunitats.
Per això no hem de perdre el nord i avisar dels perills al poble de bona fe, dir-los que hi ha coses que fan bonic, però que no tenen la solidesa suficient per trencar l’ordre establert. Que la convocatòria del referèndum l’hem de poder fer amb llibertat, quan haguem proclamat prèviament la nostra independència des de la majoria parlamentària. Quan el poble vegi clar que les dues opcions són possibles, la de quedar-nos i la de marxar. Quan el resultat del referèndum pugui ser vinculant a tots nivells, perquè sigui convocat des de la llibertat.
Que el món sàpiga que hi ha molta gent que vol la independència de Catalunya, és bo. Però aquesta necessitat no ens ha d’amagar el veritable camí que ens ha de dur a la nostra plena sobirania. Les consultes populars són una iniciativa lloable i d’una puresa democràtica fora de dubtes, però les hem de deixar en aquest punt, per tal de que la rància legislació actual no les empastifi.
Marquem el camí i aquest no pot ser altre que: “primer una majoria parlamentària i després el referèndum”.
dissabte, 29 de maig del 2010
La nostra riquesa
Catalunya és una terra migrada, que justeja una mica de tot, difícil de fer-la produir i escadussera de recursos naturals. No tenim ni grans explotacions mineres, ni grans superfícies agrícoles. De cada cosa en tenim una pessic, però rés que no tinguin els altres, és per això que hem après a aprofitar-la, amb esforç, enginy i constància. La nostra riquesa som nosaltres mateixos, un conjunt de qualitats que els nostres avantpassats han anat acumulant i que ens han llegat de generació en generació, un patrimoni immens que tenim la responsabilitat de transmetre als nostres fills i als nostres nets, una forma de ser que la societat moderna tendeix a esborrar, però que no la podem deixar perdre, perquè és el que ens ha permès ser el que som, el que ens fa ser diferents i que ens ha possibilitat superar els límits que ens imposa la terra on vivim. El nostre atractiu és la gent i el seu tarannà, som capaços d’oferir el nostre talent, per crear productes que els altres no tenen, per resoldre problemes que altres no poden, per donar serveis que altres no en saben i, amb això, generar els excedents que la terra no ens dóna. El nostre secret el tenim a dins, amb el treball, l’esforç, la constància, el sacrifici, la paciència, la tossudesa, la esperit de superació, la força de voluntat o el llevar-se al matí abans que els altres, valors que no ens hem de deixar robar. Es poden emportar tot el que tenim de material, però aquest patrimoni interior l’hem de protegir com el nostre millor tresor.
Estem forçats a navegar en un vaixell de gent diversa, alguna no ens coneix, d’altra ni ens vol conèixer, amb dirigents que temen la nostra força interior i que ens voldrien deixar reduïts a la simplicitat dels babaus. La salvació la tenim a les mans si proclamem la Independència del nostre país, així podrem transmetre sense destorbs als nostres fills i filles i als nostres nets i netes, els valors que avui ens permeten ser el que som i que garanteixen el futur del nostre poble en llibertat.
Estem forçats a navegar en un vaixell de gent diversa, alguna no ens coneix, d’altra ni ens vol conèixer, amb dirigents que temen la nostra força interior i que ens voldrien deixar reduïts a la simplicitat dels babaus. La salvació la tenim a les mans si proclamem la Independència del nostre país, així podrem transmetre sense destorbs als nostres fills i filles i als nostres nets i netes, els valors que avui ens permeten ser el que som i que garanteixen el futur del nostre poble en llibertat.
diumenge, 16 de maig del 2010
Per un Partit Nacional Català
Sempre he cregut i així ho vinc dient en els meus escrits, que només aconseguirem avançar cap a la Independència de Catalunya, si unim l’independentisme en una sola veu. Estic convençut de la noblesa de sentiments dels múltiples grups i associacions que treballen per aquest fi, però les individualitats i les postures partidistes que es tradueixen en una multiplicitat d’organitzacions i postures inconnexes, no fan cap be a la lluita per a obtenir la nostra sobirania, ans al contrari, la imatge de desunió i baixa consistència de les organitzacions defensores d’aquesta opció, provoquen desànim i temor als ciutadans que senten la necessitat de fer un gir en les relacions entre Catalunya i Espanya i que són, en definitiva, els que amb el seu recolzament i vist-i-plau democràtic, han de permetre o desautoritzar el nostre futur lliure.
Em considero un ciutadà normal, que sento la necessitat de canvi profund en la nostra estructura nacional i que estic convençut que l’únic camí que ens queda és la proclamació de la nostra independència, inclús perquè les relacions amb Espanya, amb el temps, acabin essent millors. Com a tal, cerco un referent i un lideratge, capaç de dur a terme aquesta complexa tasca. Pel seu plantejament i contingut, penso que la opció de Reagrupament és la que defineix millor el camí a seguir, però tot pot quedar en un no res si no hi ha un front comú, a nivell global, que es presenti com a opció única davant la opinió pública.
Si no ens unim, acabarem convertits en simples grups folklòrics, que ens sentirem molt be a les trobades, però que no atraurem , ni engrescarem, ni motivarem a ningú. Podem sortir a treure els gegants al carrer, però acabarem ballant sols a la plaça.
Només podem avançar en la bona direcció si creem un partit polític, nou i únic, que no provingui de cap organització actual, i que estigui constituït per totes les persones, grups i organitzacions que treballen, des de diferents postures, pel mateix fi. Que agrupi a tothom, encara que haguem de renunciar als plantejaments inicials, amb lideratges que sumin una sola veu, que defensi per damunt de tot allò que ens uneix i que, a ulls dels ciutadans, representi una opció sense fissures, sòlida i ferma. El seu nom ha de ser potent en si mateix, que expressi la opció que representa i que es presenti com a una opció política, a l’estil de l’ Scottish National Party. A mi, com a ciutadà i en aquesta línia, m’agradaria poder votar en les properes eleccions a un “Partit Nacional Català (PNC)”, que defensés de forma unitària, realista i ferma, l’assoliment de la nostra plena sobirania des de plantejaments justos i democràtics.
En la meva opinió, en aquests moments, no hem de treballar per res més que no sigui assolir aquest objectiu, assumint els sacrificis personals o col·lectius que siguin necessaris i renunciant, si cal, a les opcions polítiques de l’esfera actual en que estiguem implicats o haguem escollit. El temps corre i no val a badar.
Només la unió de tots els catalans ens farà lliures.
dilluns, 10 de maig del 2010
La saviesa del poble.
La saviesa no rau en els intel•lectuals, ni en els filòsofs, ni en els polítics, ni en les persones intel•ligents. La saviesa és patrimoni del pagès que sap com ha de treballar la terra, del fuster que sap com ha de fer un galze a la fusta, del metge que sap com ha de guarir un malalt, del mestre que sap com ha d’ensenyar els alumnes, del botiguer que sap com ha de servir un producte, del treballador de fàbrica que sap com ha de fer la feina, del pobre de solemnitat que sap com ha de sobreviure a la misèria o del discapacitat que sap com ha d’enfrontar-se a un món preparat per les persones normals. Els intel•lectuals, els filòsofs o els polítics, no fan res més que interpretar i usar aquesta saviesa pel profit de les seves creacions personals.
Quan som mainada, anem als espectacles de titelles i gaudim del ninots com si aquests tinguessin vida, però aviat descobrim que hi ha algú que els fa moure i aixequem la cortina per veure els titellaires, llavors ens entra la curiositat de posar la ma a dintre d’aquell objecte inert i amagar-nos darrera el guinyol per donar-li vida amb els nostres moviments, si be arriba un moment en que hem de decidir si volem ser titellaires o espectadors, però som conscients que la vida real es troba a la part de davant del guinyol, llavors escollim entre ser titellaires i passar-nos la vida representant el mateix guió, o poder decidir a quin espectacle de titelles volem anar o si hi volem anar-hi.
A vegades els titellaires, emulant el mite de Plató, volen fer creure que la realitat es troba a l’escenari del guinyol, però la gent sap prou be que dintre del titella hi ha la mà que el mou i, a diferència dels habitants de la caverna, seguiran als que mostren la realitat i al final els honraran. El poble és savi, només necessita els que, amb la veritat, desemmascaren els titelles mostrant-li la realitat tal com és.
Per aquest motiu, la força de la raó és la única arma a les nostres mans per mostrar el camí cap a l’alliberament nacional i, a partir de la veritat, serà la saviesa del poble que ens conduirà a la Independència.
Quan som mainada, anem als espectacles de titelles i gaudim del ninots com si aquests tinguessin vida, però aviat descobrim que hi ha algú que els fa moure i aixequem la cortina per veure els titellaires, llavors ens entra la curiositat de posar la ma a dintre d’aquell objecte inert i amagar-nos darrera el guinyol per donar-li vida amb els nostres moviments, si be arriba un moment en que hem de decidir si volem ser titellaires o espectadors, però som conscients que la vida real es troba a la part de davant del guinyol, llavors escollim entre ser titellaires i passar-nos la vida representant el mateix guió, o poder decidir a quin espectacle de titelles volem anar o si hi volem anar-hi.
A vegades els titellaires, emulant el mite de Plató, volen fer creure que la realitat es troba a l’escenari del guinyol, però la gent sap prou be que dintre del titella hi ha la mà que el mou i, a diferència dels habitants de la caverna, seguiran als que mostren la realitat i al final els honraran. El poble és savi, només necessita els que, amb la veritat, desemmascaren els titelles mostrant-li la realitat tal com és.
Per aquest motiu, la força de la raó és la única arma a les nostres mans per mostrar el camí cap a l’alliberament nacional i, a partir de la veritat, serà la saviesa del poble que ens conduirà a la Independència.
dijous, 6 de maig del 2010
Si no ens afanyem, ens deixaran a la misèria.
La reunió entre Rajoy i Zapatero, és una altra demostració de l’atac constant contra els interessos de Catalunya, per part de l’espanyolisme més profund. Segons el president del govern espanyol, amb aquesta trobada, només volia arribar a acords en temes econòmics, donada la urgència de les accions que cal emprendre per redreçar la caiguda en la que es troba la nostra economia. Fins aquí, el més normal del món si estiguéssim en un país normal, el cap de govern arribant a acords amb el cap de la oposició en els temes d’estat més importants. Però no estem en un país normal, no s’arriba a cap acord en matèria de dèficit públic, no s’arriba a cap acord en la reforma laboral, no s’arriba a cap acord global per a la reforma del sistema financer . Això sí, la reforma de la Llei de Caixes d’Estalvi, sí que és un tema important: pèrdua de control autonòmic, pèrdua de sentit territorial, via lliure per a la privatització, via lliure per afavorir els interessos de la gran banca i, com sempre, posar els petits a salvar els interessos dels poderosos.
Si no ens defensem adequadament, acabaran amb el poc sistema financer que ens queda sota control català. Si no ens afanyem a aturar aquest espoli, ens deixaran pelats. Només la independència de Catalunya pot acabar amb aquest procés de degradació del nostre país.
Lluitem perquè la Constitució Catalana sigui una realitat, abans que la Constitució Espanyola no ens deixi reduïts a la misèria.
Si no ens defensem adequadament, acabaran amb el poc sistema financer que ens queda sota control català. Si no ens afanyem a aturar aquest espoli, ens deixaran pelats. Només la independència de Catalunya pot acabar amb aquest procés de degradació del nostre país.
Lluitem perquè la Constitució Catalana sigui una realitat, abans que la Constitució Espanyola no ens deixi reduïts a la misèria.
dimarts, 27 d’abril del 2010
L’Espoli ocult
El dèficit de les balances fiscals entre Catalunya i Espanya, és un dels principals arguments econòmics que justifiquen la necessitat de la independència econòmica del nostre país. Quan el mesurem, calculem l’aportació d’impostos i el retorn en forma d’inversions i despeses a Catalunya. Fins aquí tot sembla correcte, però hi han elements ocults que s’han de considerar i que donen com a resultat un dèficit real molt més alt.
Un dels elements que s’ha d’afegir, és la distorsió provocada pel criteri de licitació fet a nivell de l’estat Espanyol i que afavoreix les empreses amb seu a Madrid, tal i com s’observa en l’adjudicació de les grans obres, com poden ser les del LAV (Línia d’Alta Velocitat).
En aquest cas, es genera un retorn invers de recursos, ja que desapareixen part dels beneficis econòmics i socials que originarien aquestes inversions públiques, si la seva aportació al PIB es quedés al territori. Només cal observar la provinença forana de molts subcontractistes i proveïdors d’aquestes grans empreses.
Així per exemple, a nivell de comptabilitat de país, quan ens presenten una inversió en forma d’Obra Pública de 1000M€, la realitat voldrà dir que aquesta es quedarà reduïda a 100 M€, 200M€,... o el que sigui, ja que la resta de rendes hauran retornat al lloc de procedència de l’empresa contractant. Al final acabarem essent una mica més pobres que el previst.
Per aquest motiu, encara que ens esforcem per equilibrar les balances fiscals, en un marc estatutari sempre es continuarà produint aquesta situació d’engany al número presentat. I és més, les grans constructores faran una pressió important als polítics estatals, perquè el retorn dels recursos es realitzi per la via de la inversió pública, en lloc de fer-ho mitjançant el retorn monetari, ja que així s’asseguren el seu negoci.
La única solució possible per arribar a l’equilibri, és disposar d’un organisme estatal propi, que mesuri en clau interna de país els beneficis globals derivats de la inversió pública i valori, en les seves decisions, totes les aportacions que es produeixen a la comptabilitat nacional.
Un dels elements que s’ha d’afegir, és la distorsió provocada pel criteri de licitació fet a nivell de l’estat Espanyol i que afavoreix les empreses amb seu a Madrid, tal i com s’observa en l’adjudicació de les grans obres, com poden ser les del LAV (Línia d’Alta Velocitat).
En aquest cas, es genera un retorn invers de recursos, ja que desapareixen part dels beneficis econòmics i socials que originarien aquestes inversions públiques, si la seva aportació al PIB es quedés al territori. Només cal observar la provinença forana de molts subcontractistes i proveïdors d’aquestes grans empreses.
Així per exemple, a nivell de comptabilitat de país, quan ens presenten una inversió en forma d’Obra Pública de 1000M€, la realitat voldrà dir que aquesta es quedarà reduïda a 100 M€, 200M€,... o el que sigui, ja que la resta de rendes hauran retornat al lloc de procedència de l’empresa contractant. Al final acabarem essent una mica més pobres que el previst.
Per aquest motiu, encara que ens esforcem per equilibrar les balances fiscals, en un marc estatutari sempre es continuarà produint aquesta situació d’engany al número presentat. I és més, les grans constructores faran una pressió important als polítics estatals, perquè el retorn dels recursos es realitzi per la via de la inversió pública, en lloc de fer-ho mitjançant el retorn monetari, ja que així s’asseguren el seu negoci.
La única solució possible per arribar a l’equilibri, és disposar d’un organisme estatal propi, que mesuri en clau interna de país els beneficis globals derivats de la inversió pública i valori, en les seves decisions, totes les aportacions que es produeixen a la comptabilitat nacional.
diumenge, 25 d’abril del 2010
25-A
Avui 25 d’abril he votat en l’acte que, amb paraules de Josep Maria Terricabras, és “l’exercici de democràcia més gran que mai hagi tingut lloc al meu país”. La voluntat popular en el seu estat més pur. Per primera vegada hi he anat amb la il•lusió, gairebé juvenil, d’expressar la meva opinió sobre el que considero millor pel meu poble, i no com d’altres vegades, per la obligació cívica de recolzar allò que menys mal li fa.
Objectivament potser el camí que queda és llarg i feixuc, però de moment obtenim com a primers resultats, posar de manifest el grau de compromís dels representants polítics amb la voluntat dels ciutadans i desemmascarar el mitjans de comunicació que, amb el seu silenci, posen en evidència la submissió als poders fàctics que els controlen.
Gràcies a tots els que amb la vostra generositat i esforç, heu fet possible aquest referèndum.
Objectivament potser el camí que queda és llarg i feixuc, però de moment obtenim com a primers resultats, posar de manifest el grau de compromís dels representants polítics amb la voluntat dels ciutadans i desemmascarar el mitjans de comunicació que, amb el seu silenci, posen en evidència la submissió als poders fàctics que els controlen.
Gràcies a tots els que amb la vostra generositat i esforç, heu fet possible aquest referèndum.
diumenge, 28 de març del 2010
O caixa o faixa
Quan l’objectiu és clar i el rumb està fixat, el pitjor enemic que podem tenir és la nostra pròpia ambigüitat. No podem esperar que aparegui, com per art d’encantament, un gran líder que ens porti a port. Cadascú de nosaltres ha de ser un líder en potència, que deixi a casa els personalismes i que digui, amb veu ferma, que si el que porta l’estendard cau al seu costat, ell l’aixecarà de nou ben alt, perquè els de darrera no perdin el nord.
Jo no crec en els grans llibertadors sinó en els grans ideals, per això no ens podem refiar d’aquells que només accepten els reptes si tenen el triomf assegurat, ja que si els resultats es torcen, seran els primers en abandonar. Amb els que hem de confiar és amb aquells que, siguin quines siguin les seves possibilitats, son capaços de lluitar per la causa fins a l’esgotament, i que no cerquen la glòria sinó la victòria.
Les persones han d’estar al servei dels ideals i no els ideals al servei de les persones. Els que volen lluitar per aconseguir la plena sobirania de Catalunya, no poden omplir de dubtes les seves decisions i menys si aquestes són públiques, doncs no fan res més que envalentir els nostres contrincants i confondre el poble que ens ha de recolzar, hipotecant l’èxit de l’empresa en que molts estem compromesos. Les decisions han de ser clares i contundents, perquè el que no sap si hi vol estar, deixi pas a aquells que tenen ben definides les seves posicions. La força d’una persona mai serà superior a la força d’un ideal col·lectiu i només assolirem la independència de Catalunya, si abandonem els personalismes i treballem igual que ho fa una orquestra de grans músics, tots virtuosos en els seus instruments, però tocant amb passió la mateixa partitura, al ritme que marca la batuta, sigui quin sigui el seu director.
Jo no crec en els grans llibertadors sinó en els grans ideals, per això no ens podem refiar d’aquells que només accepten els reptes si tenen el triomf assegurat, ja que si els resultats es torcen, seran els primers en abandonar. Amb els que hem de confiar és amb aquells que, siguin quines siguin les seves possibilitats, son capaços de lluitar per la causa fins a l’esgotament, i que no cerquen la glòria sinó la victòria.
Les persones han d’estar al servei dels ideals i no els ideals al servei de les persones. Els que volen lluitar per aconseguir la plena sobirania de Catalunya, no poden omplir de dubtes les seves decisions i menys si aquestes són públiques, doncs no fan res més que envalentir els nostres contrincants i confondre el poble que ens ha de recolzar, hipotecant l’èxit de l’empresa en que molts estem compromesos. Les decisions han de ser clares i contundents, perquè el que no sap si hi vol estar, deixi pas a aquells que tenen ben definides les seves posicions. La força d’una persona mai serà superior a la força d’un ideal col·lectiu i només assolirem la independència de Catalunya, si abandonem els personalismes i treballem igual que ho fa una orquestra de grans músics, tots virtuosos en els seus instruments, però tocant amb passió la mateixa partitura, al ritme que marca la batuta, sigui quin sigui el seu director.
dilluns, 22 de març del 2010
La força de l’independentisme ha d’anar més enllà de la independència.
L’independentisme no es pot basar en la idea de que el seu objectiu acaba quan s’assoleixi la independència, cal que el seu compromís abasti un mínim de dues legislatures endavant, la primera per governar i construir l’estructura del país i la segona per consolidar el bon funcionament democràtic del nou Estat. No podem dir “assolim la independència i ja està, després, que continuïn amb el joc polític igual que ara”. Ens enfrontarem amb un país nou i diferent, segurament més empobrit i espoliat, caldrà doncs començar de nou, reconstruir i reinventar les estructures econòmiques i administratives, refer el model social, establir una nova base per assentar el teixit industrial, fer-nos atractius als inversors globals, aprovar un nova legislació, disposar d’una nova estructura judicial, crear un cos diplomàtic i de representació internacional, assumir el control de fronteres, crear un model de defensa, i moltes coses més.
Per això cal que el lideratge i sobretot la unió fins a la independència, tingui continuïtat el temps suficient per construir de nou l’Estat. Si una vegada assolida la independència, el país quedés dividit, no hauria servit de res. L’energia que ens ha de portar units a la llibertat, ha de poder continuar empenyent fins que Catalunya estigui consolidada i estabilitzada. Per aconseguir això és necessari que les persones que liderin el projecte d’Independència, assumeixin també el compromís de consolidar i estabilitzar el nou Estat Català.
Els ciutadans que amb el seu vot hauran de decidir si volen una Catalunya lliure, han de tenir clar que voten a una organització sòlida i capacitada, per assumir i portar a bon port el projecte polític que representen i que ha sigut mereixedor de la seva confiança. En cas contrari el vot indecís es continuarà refugiant en els partits de l’esfera actual.
Per això cal que el lideratge i sobretot la unió fins a la independència, tingui continuïtat el temps suficient per construir de nou l’Estat. Si una vegada assolida la independència, el país quedés dividit, no hauria servit de res. L’energia que ens ha de portar units a la llibertat, ha de poder continuar empenyent fins que Catalunya estigui consolidada i estabilitzada. Per aconseguir això és necessari que les persones que liderin el projecte d’Independència, assumeixin també el compromís de consolidar i estabilitzar el nou Estat Català.
Els ciutadans que amb el seu vot hauran de decidir si volen una Catalunya lliure, han de tenir clar que voten a una organització sòlida i capacitada, per assumir i portar a bon port el projecte polític que representen i que ha sigut mereixedor de la seva confiança. En cas contrari el vot indecís es continuarà refugiant en els partits de l’esfera actual.
dijous, 4 de març del 2010
L'acte de Sabadell
L’acte celebrat ahir a Sabadell és una demostració seriosa que l’ independentisme es comença a moure per bon camí. La unió dels líders en una sola veu i amb un sol objectiu, és la imatge que cal continuar donant i, d’aquesta manera, es desmuntaran els arguments dels que diuen que no hi ha unió entre les iniciatives polítiques que proposen la plena sobirania de Catalunya. Arribarà el moment en que els medis de comunicació, enlloc de silenciar aquestes notícies, no tindran més remei que fer-se’n ressò, ja que no podran amagar per més temps una realitat cada vegada més potent.
El debat a TV3
Al debat a Banda Ample de de TV3 sobre la independència, li mancava criteri. No dubto de la bona voluntat periodística dels moderadors i la bona fe dels participants, però abans d’organitzar un debat popular, cal que hagi arribat suficient informació sobre el tema als participants. Potser el mateix lobby que impedeix que es presentin debats i tertúlies, de personalitats destacades, amb idees clares i ben informades, és el que permet organitzar debats que acaben caient a nivells del simplisme i no fan res més que intoxicar els temes objecte del propi debat.
dimarts, 2 de març del 2010
Han passat de la ignorància a la bel·ligerància.
Començo a notar que la cosa va be, hem passat de ser ignorats a ser temuts. Els partits polítics de l’esfera parlamentària actual, han fet tot el que han pogut per silenciar les veus de l’ independentisme i situar-lo en un marc gairebé folklòric i marginal, sobretot el d’aquell que pregona al mateix temps la regeneració democràtica. Temen el final de les posicions de domini que els suposa el poder.
Les consultes del 28F, el ressorgiment amb força de Reagrupament i el compromís que va adquirint de forma progressiva, un conjunt cada vegada més important de persones, no compromeses amb cap opció política, però que prenen partit a favor del procés sobiranista, fa que els polítics actuals sentin que el pedestal que els aguanta comença tremolar. Per aquest motiu comencen a ser bel·ligerants en les seves posicions, uns intentant posar pals a les rodes dels que han agafat el compromís, d’altres intentant cegar les vies de comunicació de l’ independentisme i d’altres intentant crear el dubte amb els seus cants de sirena, com si de cop i volta s’haguessin convertit en els abanderats de l’ independentisme. Això demostra que anem per bon camí i que ja res pot aturar l’embranzida cap el Parlament, dels que creiem que l’Estat Català és la millor opció per la nostra Nació. Hem de ser forts per salvar els obstacles, hàbils per fintar els que ens volen silenciar i astuts per no caure en els paranys dels que no volen perdre els privilegis.
La ruta està marcada i no podem perdre el ritme. Cada entrebanc ha de ser una evidència de que anem per bon camí i un estímul per ser més ferms en les nostres conviccions.
(Publicat com a suport a Carles Bonaventura: http://www.reagrupament.cat/novaweb/content/view/1674/1/)
Les consultes del 28F, el ressorgiment amb força de Reagrupament i el compromís que va adquirint de forma progressiva, un conjunt cada vegada més important de persones, no compromeses amb cap opció política, però que prenen partit a favor del procés sobiranista, fa que els polítics actuals sentin que el pedestal que els aguanta comença tremolar. Per aquest motiu comencen a ser bel·ligerants en les seves posicions, uns intentant posar pals a les rodes dels que han agafat el compromís, d’altres intentant cegar les vies de comunicació de l’ independentisme i d’altres intentant crear el dubte amb els seus cants de sirena, com si de cop i volta s’haguessin convertit en els abanderats de l’ independentisme. Això demostra que anem per bon camí i que ja res pot aturar l’embranzida cap el Parlament, dels que creiem que l’Estat Català és la millor opció per la nostra Nació. Hem de ser forts per salvar els obstacles, hàbils per fintar els que ens volen silenciar i astuts per no caure en els paranys dels que no volen perdre els privilegis.
La ruta està marcada i no podem perdre el ritme. Cada entrebanc ha de ser una evidència de que anem per bon camí i un estímul per ser més ferms en les nostres conviccions.
(Publicat com a suport a Carles Bonaventura: http://www.reagrupament.cat/novaweb/content/view/1674/1/)
diumenge, 7 de febrer del 2010
Cal tenir clars els objectius
No hem de confondre les nostres il·lusions amb els objectius per aconseguir-les, ja que a vegades no són coincidents i, aquest error, ens pot portar a carrerons sense sortida.
Molts anhelem la proclamació de la independència de Catalunya des del nostre Parlament, en un acte d’exercici solemne i incontestable de democràcia en el seu estat més pur, que no pugui ser rebutjat per la legislació internacional, i aquest és, de forma indiscutible, el punt d’arribada de la nostra cursa d’alliberament nacional. Però aquest no és l’objectiu que ha de guiar el nostre esforç polític, ja que enfront tenim un repte més important i imprescindible per aconseguir el nostre propòsit, que es concreta en la necessitat de convèncer a tothom, que cal fer un exercici de generositat política, per aconseguir la unió de tots els partits, corrents d’opinió, moviments socials, agrupacions populars, associacions i grups de suport que persegueixen el mateix fi, de tal forma que, igual que ho va fer l’Assemblea de Catalunya de l’any 1971, no hi hagi un sol líder, sinó la suma de molts líders, que facin tornar l’esperit i la trempera d’aquelles primeres diades de l'onze de Setembre de 1976 i 1977, substituint aquell lema de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” pel de “Volem la Independència”, que converteixi Catalunya en un sol poble, amb un sol clam i una sola veu, capaç de traspassar a les urnes les seves ànsies de canvi institucional, que obligui als representants escollits, a complir amb la voluntat majoritària dels ciutadans que els hauran votat, sense espai per a cap discussió parlamentària prèvia a l’acte de proclamació de la nostra independència.
Molts anhelem la proclamació de la independència de Catalunya des del nostre Parlament, en un acte d’exercici solemne i incontestable de democràcia en el seu estat més pur, que no pugui ser rebutjat per la legislació internacional, i aquest és, de forma indiscutible, el punt d’arribada de la nostra cursa d’alliberament nacional. Però aquest no és l’objectiu que ha de guiar el nostre esforç polític, ja que enfront tenim un repte més important i imprescindible per aconseguir el nostre propòsit, que es concreta en la necessitat de convèncer a tothom, que cal fer un exercici de generositat política, per aconseguir la unió de tots els partits, corrents d’opinió, moviments socials, agrupacions populars, associacions i grups de suport que persegueixen el mateix fi, de tal forma que, igual que ho va fer l’Assemblea de Catalunya de l’any 1971, no hi hagi un sol líder, sinó la suma de molts líders, que facin tornar l’esperit i la trempera d’aquelles primeres diades de l'onze de Setembre de 1976 i 1977, substituint aquell lema de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” pel de “Volem la Independència”, que converteixi Catalunya en un sol poble, amb un sol clam i una sola veu, capaç de traspassar a les urnes les seves ànsies de canvi institucional, que obligui als representants escollits, a complir amb la voluntat majoritària dels ciutadans que els hauran votat, sense espai per a cap discussió parlamentària prèvia a l’acte de proclamació de la nostra independència.
dilluns, 1 de febrer del 2010
Les aigües han de tornar al seu lloc.
Confio que al final s’imposi el seny i les aigües tornin al seu lloc. Al moviment independentista no li convé en absolut espectacles com el que hem viscut aquest cap de setmana. La única via per assolir el nostre propòsit, és l’esforç comú i sense fissures de tots els que perseguim el mateix fi, donant una imatge de fermesa i unitat. Les discrepàncies internes dels membres d’una junta, s’han de resoldre sense posar en entredit la cohesió del col·lectiu que representa. No podem donar espai a l’oportunisme dels nostres contrincants, perquè encara ens queda molta ruta per fer abans el missatge no arribi a tota la societat i ens queden moltes hores de feina, abans no puguem convèncer els votants que l’alliberament nacional és la millor opció per a la Catalunya del futur.
diumenge, 31 de gener del 2010
No anem pas be!
La crisi oberta avui a Reagrupament, com a conseqüència de les desavinences pel procediment de designació dels candidats a les properes eleccions, em porta a una desorientació respecte de les possibilitats d’èxit d’aquest projecte polític. Com a associat de base, es realment decebedora la imatge donada per les picabaralles dels membres de la comissió, no gaire diferents que les que es viuen en d’altres formacions polítiques. M’he inscrit a Reagrupament, precisament perquè crec en el principi de que primer ens hem d’unir, per aconseguir l’objectiu comú de la independència de Catalunya, al marge de les conviccions personals sobre un o altre model social i polític. El que ha passat avui no afavoreix en absolut l’objectiu d’unió proposada. No puc opinar més enllà de l’òptica del que he llegit en els mitjans de comunicació, però crec que des del primer moment que hem decidit incorporar-nos a la formació, hem d’acceptar les directrius, encertades o no, que han sigut aprovades per l’assemblea de socis. Tots tenim les nostres conviccions i la nostra opinió, que poden ser coincidents o divergents, però una vegada acceptem la integració en un col•lectiu, hem de respectar les directrius marcades per decisió de la majoria, seguint el camí marcat pel màxim òrgan de decisió, que és l’Assemblea.
Aquesta situació no fa res més que facilitar la tasca als nostres competidors i detractors. A ben segur que els mitjans de comunicació, que fins avui han estat muts pel que respecte a les accions de Reagrupament, es faran ressò amb tambors i platerets de l’enfrontament i l’abandonament dels membres de la comissió.
Em dol moltíssim aquesta situació.
Aquesta situació no fa res més que facilitar la tasca als nostres competidors i detractors. A ben segur que els mitjans de comunicació, que fins avui han estat muts pel que respecte a les accions de Reagrupament, es faran ressò amb tambors i platerets de l’enfrontament i l’abandonament dels membres de la comissió.
Em dol moltíssim aquesta situació.
dimarts, 26 de gener del 2010
Sobre la ubicació d'un magatzem de residus nuclears a Catalunya
Potser el meu comentari us resultarà dissonant i contradictori, però creieu-me que és el resultat d’un procés reflexiu profund. Sóc partidari de les energies netes i de l’aprofitament dels recursos per la via de l’estalvi, defensor de l’economia ecològica i detractor de la proliferació de l’energia nuclear, però no per això puc obviar l’actual situació productiva i de consum, així com la nostra dependència energètica.
Pensant en aquest futur d’independència nacional que ens agradaria assolir, crec que un dels factors més importants que s’han de tenir en compte, per assegurar la supervivència econòmica, és el de la disponibilitat energètica i el grau de dependència externa de les seves fonts.
Catalunya és un gran productor d’energia nuclear i a mig termini és impensable prescindir d’aquesta font de subministrament, no solsament pel consum propi sinó també pels recursos i plusvàlues que pot generar la seva exportació. Vulguem o no, som un país nuclear. El procés de producció no s’acaba en el moment que les centrals lliuren a la xarxa la corrent emesa pels generadors, sinó que continua en tot el procés de tractament final del residu generat, per tant, els cementiris nuclears són una part integrant i inseparable del procés productiu. Ser independents energèticament parlant, suposa dominar i controlar tot el procés productiu, també el destí dels seus residus.
Us imagineu que el dia de demà, una Catalunya independent no tingui a on emmagatzemar el residus radioactius que generi?. El resultat podria ser catastròfic tant econòmicament, com ecològicament. D’una banda, la taxa que ens podria cobrar el país destinatari, faria impossible la obtenció de plusvàlues en l’exportació energètica, ja que es convertiria en un instrument de xantatge dels potencials destinataris (Espanya o França). Per altra banda, la dificultat pel tractament del residu, podria portar a solucions d’emmagatzematge poc ortodoxes, que posessin en un gran risc la nostra salut i el nostre entorn natural.
El cor ens porta a alçar la nostra veu en contra de la instal·lació del cementiri nuclear a Ascò, però això no ens ha d’impedir ser ponderats i reflexius. Els països i estats consolidats també han de resoldre aquest problema, igual que ho haurem de fer nosaltres. Potser disposar d’aquesta instal·lació ens pot ser de molta ajuda per aconseguir consolidar el final de la nostra independència.
Deixo aquesta qüestió a l’aire perquè tothom hi dediqui uns moments de reflexió i n’extregui la seva pròpia opinió, tant en sentit positiu com negatiu, el més important és posar el tema sobre la taula.
Pensant en aquest futur d’independència nacional que ens agradaria assolir, crec que un dels factors més importants que s’han de tenir en compte, per assegurar la supervivència econòmica, és el de la disponibilitat energètica i el grau de dependència externa de les seves fonts.
Catalunya és un gran productor d’energia nuclear i a mig termini és impensable prescindir d’aquesta font de subministrament, no solsament pel consum propi sinó també pels recursos i plusvàlues que pot generar la seva exportació. Vulguem o no, som un país nuclear. El procés de producció no s’acaba en el moment que les centrals lliuren a la xarxa la corrent emesa pels generadors, sinó que continua en tot el procés de tractament final del residu generat, per tant, els cementiris nuclears són una part integrant i inseparable del procés productiu. Ser independents energèticament parlant, suposa dominar i controlar tot el procés productiu, també el destí dels seus residus.
Us imagineu que el dia de demà, una Catalunya independent no tingui a on emmagatzemar el residus radioactius que generi?. El resultat podria ser catastròfic tant econòmicament, com ecològicament. D’una banda, la taxa que ens podria cobrar el país destinatari, faria impossible la obtenció de plusvàlues en l’exportació energètica, ja que es convertiria en un instrument de xantatge dels potencials destinataris (Espanya o França). Per altra banda, la dificultat pel tractament del residu, podria portar a solucions d’emmagatzematge poc ortodoxes, que posessin en un gran risc la nostra salut i el nostre entorn natural.
El cor ens porta a alçar la nostra veu en contra de la instal·lació del cementiri nuclear a Ascò, però això no ens ha d’impedir ser ponderats i reflexius. Els països i estats consolidats també han de resoldre aquest problema, igual que ho haurem de fer nosaltres. Potser disposar d’aquesta instal·lació ens pot ser de molta ajuda per aconseguir consolidar el final de la nostra independència.
Deixo aquesta qüestió a l’aire perquè tothom hi dediqui uns moments de reflexió i n’extregui la seva pròpia opinió, tant en sentit positiu com negatiu, el més important és posar el tema sobre la taula.
diumenge, 10 de gener del 2010
Als que creuen en el federalisme
Quan discuteixes sobre la necessitat de la independència de Catalunya, les veus discordants són moltes i des de punts de vista molt diferents. Des dels catalanistes convençuts, però que ho veuen com una quimera, passant pels que consideren que ja estem be i que això de la independència és cosa de quatre caps calents, fins al nacionalisme espanyolista que ho considera gairebé un ultratge. A cada un dels diferents criteris cal donar-los arguments sòlids perquè comprenguin la necessitat d’assolir la independència del nostre país, inclús per aconseguir els seus propis objectius.
Pels que creuen en el federalisme els hem de dir, que l’únic camí viable per assolir la integració de Catalunya en un estat federal, és la proclamació prèvia de la independència. A partir d’aquí i només a partir d’aquí, és possible la integració lliure i voluntària d’un conjunt d’estats federats. Perquè dos coses s’uneixin, primer han d’estar separades i seguir un procés d’encaix.
Perquè una federació d’estats existeixi, s’han de reconèixer com a tals entre si mateixos. Com és possible muntar una federació d’estats quan un d’ells es considera dominant sobre l’altre?. Com és possible que Espanya ens consideri un Estat si ni tant sols ens volen considerar com a Nació?. És del tot impossible tenir resposta a aquestes preguntes des de la situació constitucional actual.
Si es vol seguir el camí del federalisme, cal primer deslligar-nos de tots el vincles, constituir-nos com a Estat Propi i, a partir d’aquí, construir la federació des de fonaments democràtics i sòlids, primer amb la manifestació clara de la voluntat popular de unir-se en una federació, segon, iniciant un procés constituent de igual a igual i, tercer, amb l’acceptació de la constitució federal resultant, mitjançant referèndum independent a cada un dels diferents estats que la formaran.
La independència és doncs l’objectiu que també han de tenir els federalistes, per això davant de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, cal que arribin al convenciment de que, sigui quina sigui la seva orientació política, els únics camins que els queda són: la integració dintre d'una sola plataforma amb totes les opcions independentistes o la incorporació de la decisió de proclamar la independència, com a primera acció parlamentària dintre del seu programa electoral.
Federalistes: apunteu-vos també al camí de la independència !!!
Pels que creuen en el federalisme els hem de dir, que l’únic camí viable per assolir la integració de Catalunya en un estat federal, és la proclamació prèvia de la independència. A partir d’aquí i només a partir d’aquí, és possible la integració lliure i voluntària d’un conjunt d’estats federats. Perquè dos coses s’uneixin, primer han d’estar separades i seguir un procés d’encaix.
Perquè una federació d’estats existeixi, s’han de reconèixer com a tals entre si mateixos. Com és possible muntar una federació d’estats quan un d’ells es considera dominant sobre l’altre?. Com és possible que Espanya ens consideri un Estat si ni tant sols ens volen considerar com a Nació?. És del tot impossible tenir resposta a aquestes preguntes des de la situació constitucional actual.
Si es vol seguir el camí del federalisme, cal primer deslligar-nos de tots el vincles, constituir-nos com a Estat Propi i, a partir d’aquí, construir la federació des de fonaments democràtics i sòlids, primer amb la manifestació clara de la voluntat popular de unir-se en una federació, segon, iniciant un procés constituent de igual a igual i, tercer, amb l’acceptació de la constitució federal resultant, mitjançant referèndum independent a cada un dels diferents estats que la formaran.
La independència és doncs l’objectiu que també han de tenir els federalistes, per això davant de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, cal que arribin al convenciment de que, sigui quina sigui la seva orientació política, els únics camins que els queda són: la integració dintre d'una sola plataforma amb totes les opcions independentistes o la incorporació de la decisió de proclamar la independència, com a primera acció parlamentària dintre del seu programa electoral.
Federalistes: apunteu-vos també al camí de la independència !!!
dissabte, 9 de gener del 2010
Sobre la carta de Montilla i el posicionament d'ERC
La carta de José Montilla demanant el suport a les entitats cíviques i l’anunci d’ERC d’incloure en el seu programa electoral la convocatòria d’un referèndum, com a condició de pacte amb d’altres formacions polítiques, responen al temor que el nombre creixent de posicions independentistes els resti vots en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Com a persona convençuda que sóc, de que la declaració d’independència de Catalunya, és l’únic camí per a resoldre definitivament el problema de les relacions entre Catalunya i Espanya, em satisfà aquest pas endavant de les formacions catalanistes, però això no suposa que els que tenim aquest convenciment hàgim de baixar la guàrdia. Cal que continuem ferms en l’objectiu de creació de la plataforma unitària i transversal que condueixi, el més aviat possible, a la proclamació de la Independència per part del Parlament de Catalunya, com a pas imprescindible i necessari per capgirar el rumb de la negociació política i la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. El moviment en les posicions dels partits actuals de l’esfera catalana, no persegueixen res més que la presa de posicions en l’escenari electoral, per tal de captivar el vot dels catalanistes decebuts, mostrant-los un canvi en el seu posicionament polític, que els faci dubtar a l’hora de decantar-se per altres posicions de canvi més radicals i que inclouen, apart de la proclamació de la independència, una regeneració de l’actuació política.
No hem d’oblidar per això que ens queda molt de camí i molt poc temps, ens cal per damunt de tot, fer que els nostres plantejaments, la seva justificació i el futur que pregonem, arribi el més aviat possible a tota la ciutadania, per tal d’encetar el debat polític i, a través d’aquest, fer desaparèixer temors i contagiar el nostre convenciment al major nombre de votants, siguin de dretes, d’esquerres, castellanoparlants, empresaris, treballadors, professionals lliures, funcionaris o professin la religió que sigui.
No hem d’oblidar per això que ens queda molt de camí i molt poc temps, ens cal per damunt de tot, fer que els nostres plantejaments, la seva justificació i el futur que pregonem, arribi el més aviat possible a tota la ciutadania, per tal d’encetar el debat polític i, a través d’aquest, fer desaparèixer temors i contagiar el nostre convenciment al major nombre de votants, siguin de dretes, d’esquerres, castellanoparlants, empresaris, treballadors, professionals lliures, funcionaris o professin la religió que sigui.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)