dimarts, 14 de desembre del 2010

El poble ha parlat

El poble ha parlat, les passades eleccions han posat els peus a terra de les diferents opcions polítiques que es creien portadores de l’esperit sorgit a la gran manifestació del 10 de Juliol. Els primers que han quedat en evidència són les opcions independentistes, que han vist com el crit “In.. Inde... Independència..” quedava ofegat pel resultat de les urnes. Si fou victorejat per 1 milió i mig o potser un milió o potser menys persones, ben poques l’han considerat més enllà d’un crit eufòric en una nit de xerinola, després de la ressaca han preferit el refugi del vot segur del successor del pujolisme.

Però la manca de confiança en les formacions independentistes no ve d’ara, sinó d’unes legislatures enrere, quan a les eleccions del 2003, el descontentament del votant de CiU respecte de  la seva aliança amb el govern del PP a Madrid, va portar a molts nacionalistes a castigar el pujolisme, dipositant el seu vot a ERC, cercant un retorn de postures nacionalistes més fermes que no es venguessin per un plat de llenties, apostant per la única alternativa existent que es creia que no cercaria aliances amb el nacionalisme espanyol, potser en el fons, pensant que arrossegaria a CiU a prendre un compromís més ferm en la defensa de les aspiracions nacionals del poble català. Però ERC no ho va voler entendre així i va creure que els ciutadans havien prioritzat el vot per una opció d’esquerres, un malentès que ERC i Catalunya han pagat car i que ha fet bo aquell proverbi que diu de l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, quan va apostar una segona vegada pel tripartit d’esquerres. El mal que ha fet a Catalunya la postura d’ERC a les darreres legislatures trigarà molt a cicatritzar i la correcció de la deriva que allunya el país de una major sobirania, costarà molt de temps, esforç i sacrifici, ja que caldrà tornar a lluitar contra el conformisme que s’ha apoderat novament dels ciutadans. Mentrestant haurem perdut la oportunitat històrica, que els esdeveniments externs i conjunturals ens brindaven.

Possiblement en aquest moment, ERC estaria capitalitzant bona part del descontentament inevitable que suposa el desgast de vuit anys d’una força política al poder, reforçant-se com a opció independentista de referència i, qui sap si esdevenint una veritable plataforma transversal, aglutinadora dels diferents moviments defensors que la constitució d’un estat propi és la única via possible per a la supervivència com a poble.

No podem entrar en el derrotisme, formacions com Reagrupament o Solidaritat Catalana, han demostrat que tot i la tornada a posicions de refugi, encara queda un caliu d’irreductibles que creuen i aspiren a exercir el nostre dret a l’autodeterminació. Però el votant de peu no ha confiat prou en les seves capacitats, possiblement perquè ha vist massa dispersió de lideratge i ha preferit no tornar-se-la a jugar, perquè l’experiència del tripartit era massa viva i recent.

Es de suposar que queda una legislatura per davant, sense masses problemes parlamentaris, però si econòmics i de gestió diària, que portaran desgast al nou gabinet. També el PSC haurà de reinventar el seu discurs o potser disgregar-se en dos opcions diferents si el socialisme vol continuar essent l’eix principal de la democràcia social. ERC haurà de canviar el seu plantejament polític i radicalitzar la seva postura sobiranista, potser acostant-se a les altres formacions independentistes. Per altra banda, Solidaritat Catalana, tot i haver obtingut representació parlamentària, no ha obtingut prous diputats per tenir grup parlamentari propi i, per tant, és una capsa tancada de futur incert.

També ha quedat palès que la gran majoria de votants no volen invents, per tant donen molta importància a la solidesa i a la definició programàtica de les diferents opcions. La majoria de la gent necessita que el dipositari del seu vot, representi el seu model ideològic, identificat per unes polítiques socials i econòmiques concretes. La independència en si mateixa no és un model polític, sinó que és un estadi a on puguin tenir cabuda, de forma lliure, les diferents opcions polítiques. Per això crec que en el fons existeix una gran voluntat independentista, però una bona part d’aquesta, vol també veure clar que en la Catalunya independent, hi tindrà ben representat el seu model social.

Potser no hem de pensar tant que l’èxit de l’independentisme depèn de la seva transversalitat, sinó que realment per assolir una força popular suficient, cal que, en el moviment independentista,  hi siguin representades totes les opcions polítiques, amb un programa concret i un lideratge clar per a cada una d’elles, on els ciutadans hi vegin els defensors dels seus ideals per a una futura Catalunya en llibertat.

Des d’aquest punt de vista no te sentit prioritzar o crear una plataforma transversal que uneixi les diferents opcions, si aquestes encara no existeixen o estan en estat d’embrió. Cal primer el naixement i consolidació de les diferents opcions i lideratges, perquè quan arribi el moment, siguin aquests els que constitueixin una gran plataforma que catapulti el país cap a un Estat Propi.

No assolirem la independència sumant minories, sinó que cal unir majories en un front comú. Només avançarem pel bon camí, quan la força independentista disposi d’una bona representació dels diferents models polítics, des del liberalisme econòmic, fins al socialisme o l’ecologisme, formant el que seria la imatge política del futur Estat, units tots en una plataforma transitòria amb l’objectiu comú de proclamar la independència.