Cal la justificació internacional.

El camí a la independència passa per Europa.

Fins ara la justificació de la conveniència d’un Estat Propi per Catalunya, s’ha vingut emparant en l’espoli econòmic i en la necessitat de poder prendre les nostres pròpies decisions com a país, ja que no ens sentim representats per l’Estat al que pertanyem. Un Estat que, no tant sols no ens defensa com a poble, sinó que intenta anular el nostre fet diferencial per dissoldre’ns en l’Espanya castellanitzada.

Aquests arguments, que veiem tant clars des de la nostra perspectiva catalana, i que ens encoratgen a seguir endavant cap a la independència, no tenen prou pes en el marc europeu i internacional i, per tant, resulta difícil implicar aquestes comunitats i les seves institucions en el recolzament de les nostres reivindicacions. L’Estat espanyol ho sap i jugarà la carta de barrar-nos el pas en els organismes en que hi és present, utilitzant l’avantatge que suposa el ser-ne dipositari de la representació legal. La seva veu és més forta i es valdrà de la influència dels molts anys de coneixença i habilitat política en aquest àmbit. La conseqüència que ja es comença a notar és que, a nivell exterior, el nostre conflicte es veu més com un maldecap que com una causa d’alliberament nacional. En el fons, Catalunya és un element imprescindible per garantir el bon fi del deute espanyol i la seva separació podria posar en perill la precària sostenibilitat de la seva economia, per tant, la relació amb Catalunya és un problema que Espanya ha de resoldre per tornar a posicions d’equilibri.

Per aquest motiu, la justificació de la independència en clau interna, va perdent pes específic en favor de la necessitat de convèncer a la comunitat internacional de la seva conveniència. En la mesura que s’obrin les portes per a la nostra integració com a nou estat de la Unió Europea, s’ampliarà també la majoria de ciutadans partidaris de la seva necessitat.

Podem pensar que només amb la possessió de la raó democràtica,serem capaços de convèncer als que ens han d’acceptar com a nova entitat de ple dret a la comunitat de nacions, però aquest argument està lluny de la realitat que mou els fils de la política mundial. Els països i els seus dirigents es mouen en la direcció d’allò que els afavoreix i no recolzaran cap causa que pugui perjudicar els seus interessos.

Sense el suport de la Comunitat Europea i de les institucions internacionals, el procés que hem iniciat pot acabar en un carreró sense sortida. Només si som capaços de demostrar que el resultat final del nostre projecte de país, aportarà beneficis importants al conjunt de la Unió Europea, es facilitarà una posició més neutral o inclús favorable a trobar una resolució del conflicte en el marc del dret internacional, enlloc de deixar-lo en mans de la legislació local espanyola. Per tant, el següent combat serà per fixar el camp de joc. Si acaba localitzat en l’àmbit regional, podem donar la causa per perduda, en canvi si podem posicionar-lo sota l’empara del dret internacional, les possibilitats de portar a bon port les nostres aspiracions queden totalment obertes.

No podem donar-nos repòs en la feina de construir el país, doncs ara hem despertat la fera i no pararà en el seu empeny per impedir que aconseguim els nostres objectius. Cal tornar a prendre de nou la iniciativa i presentar el nostre projecte a la comunitat internacional, més enllà de les fronteres. Un projecte sòlid i curosament elaborat, que presenti amb claredat el futur i es sustenti en una impecable argumentació jurídica, on quedi palès que el procés de separació de l’estat espanyol, condueix a un millor posicionament de la UE i a una millor garantia pels inversors internacionals.

Nosaltres, els catalans, ja estem convençuts que si disposem d’un estat propi, la nostra economia i la nostra convivència funcionarà millor, cal doncs veure com això afavoreix a la resta de països europeus amb els que ens haurem d’integrar, considerant que, evidentment, la resta d’Espanya en continuarà sent ple membre i, per tant en un càlcul aparent, la suma d’economies serà la mateixa.

El plantejament no s’ha de sostenir en base a les dades estàtiques de la comptabilitat nacional i la seva distribució, doncs només ens portaria a presentar la solució d’un problema creant-ne un altre i, això, difícilment pot convèncer a ningú.

Hem de partir de la base que l’economia d’una família, una comunitat o un país, no és un element estàtic, sinó que es mou en funció del dinamisme que l’empenta, i el seu valor es mesura en base a les expectatives de futurs resultats. El que cal projectar és com variarà el conjunt de l’economia peninsular, quan es produeixi el canvi dinàmic que implicarà la nova estructura d’estats i en quins aspectes afectarà al conjunt de l’economia europea. En la mesura que aquesta projecció afavoreixi o no el creixement del conjunt de països de la CE, disposarem de més o menys facilitats per aconseguir els nostres objectius de sobirania.

Es necessari elaborar un planejament estratègic entenedor i amb uns raonaments econòmics i socials prou sòlids perquè siguin indiscutibles. El projecte ha d’estar lliure de tota sospita, per aquest motiu s’ha de desprendre de qualsevol embolcall sentimental que pugui acompanyar cada punt del seu argumentari.

Una hipòtesi de partida

L’economia espanyola actual és un aiguabarreig entre l’estructura productiva d’una població emprenedora i el sosteniment d’una part de societat burocratitzada sota l’empara dels recursos estatals. Una part estira i l’altra frena. Aquesta situació és la causa de l’estancament del conjunt de l’economia espanyola. La classe política ha sigut incapaç de veure més enllà de la seva pròpia supervivència i no ha consolidat l’actualització i modernització de l’estructura productiva i social del país, derivada de la concepció vuitcentista que ens havia deixat d’herència el franquisme.

Els nostres dirigents, tampoc han sabut aprofitar la incorporació a Europa, per agafar el ritme de la resta d’economies i, d’aquesta forma, Espanya s’ha acabat convertint en un problema per a la Unió Europea, que es pot veure contaminada pels efectes de la deficient gestió econòmica i financera del sector públic i de la banca.

En qualsevol àmbit, quan una cosa no funciona, s’ha de canviar. I una estructura econòmica o un país, per més gran que sigui, no tenen una solució diferent. Pensar que, només amb paraules i missatges, es pot canviar el comportament de les persones que formen un determinat conjunt social, no deixa de ser una quimera. Les grans transformacions socials, han estat sempre precedides de revolucions, més o menys cruentes, derivades dels desequilibris en l’administració de recursos, i que han generat trencaments insalvables entre col·lectivitats d’individus. Aquests canvis traumàtics són els que han propiciat l’aparició de noves fórmules, per dirigir novament la societat a punts d’equilibri, més o menys estables, dintre els vaivens econòmics considerats normals.

El ser humà és dúctil, però també té una tendència natural a la comoditat, per això, només les situacions que obliguen, el motivaran a canviar els seus comportaments. En termes econòmics, aquest mateix raonament ens permet afirmar que, en economies de baixa productivitat, per més recursos que hi injectem no l’aconseguirem incrementar, ans al contrari, tindrà una major tendència a l’acomodament. Només l’instint de supervivència provoca canvis en els comportaments individuals i col·lectius i, en aquest punt, és on hem de cercar la projecció a llarg termini de les transformacions necessàries, per aconseguir una veritable millora de la capacitat productiva i, amb això, l’estabilització econòmica que ens ha de portar a una nova situació de benestar i pau social.

És evident que, en termes de productivitat, existeix una gran diferència entre els diferents territoris que composen la geografia espanyola i, això, afecta directament els índexs econòmics del seu conjunt, llavors, la pregunta que hem de respondre és: En què canviarà l’economia productiva de l’actual territori espanyol, si es produeix la separació en dos estats sobirans?

És evident que l’estat espanyol s’alimenta principalment dels recursos generats en els territoris costaners, d’intensa activitat productiva, i que compensen la baixa productivitat de les regions de l’altiplà, amb una població acostumada a viure de la seva posició dominant a l’administració pública i dels recursos provinents, abans de les colònies d’ultramar i ara dels territoris perifèrics i dels fons europeus de compensació.

Per altra banda, la no reinversió de recursos a l’economia que els genera, produeix una regressió de la productivitat, que pot afectar directament la seva competitivitat i, per tant, el seu creixement i la seva capacitat d’aportar valor afegit al territori i als seus habitants.

Per donar resposta a la pregunta formulada, cal definir els nous models i projectar a llarg termini la transformació econòmica que es produiria, per efecte de les transformacions en el comportament social, derivades de les reaccions de supervivència.

No vull aventurar quin seria el resultat final d’un treball d’estudi com el que es proposa, doncs seria una lleugeresa que no m’ho puc permetre. A Catalunya i al món hi ha prou matèria gris en economia i sociologia, com per elaborar aquest nou model de futur, sota fórmules prou sòlides perquè no tinguin discussió ni en l’espai científic i acadèmic, ni en l’entorn econòmic i financer.

En el nou marc d’una Catalunya independent,cal valorar com influiria en la competitivitat de la seva estructura productiva, la redistribució dintre de la pròpia economia catalana, dels recursos que ara es lliuren a l’estat espanyol i que no tornen en cap forma d’inversió o despesa. Possiblement el càlcul de l’increment del PIB derivat d’aquesta injecció de recursos, posaria en evidència una Catalunya situada en una posició més capdavantera que l’actual.

I en el marc de l’Espanya restant, caldria valorar fins a quin punt la disminució dels ingressos procedents de l’espoli català i la incorporació al mercat de treball de l’excés d’ocupació pública, poden produir un efecte rebot i crear noves expectatives a la resta de l’economia espanyola, potenciada amb un mercat de treball, que incorporarà una nova oferta de treballadors i professionals, que ja no trobaran opcions en el marc del sector públic i, per tant, dirigiran el seu interès als sectors primari i secundari.

Potser ens trobaríem amb la sorpresa, que la suma dels PIB en una situació d’economies independents, seria molt superior al PIB actual de l’economia unificada en el conjunt de l’estat espanyol i, en aquest cas, suposaria un acostament a la mitja de l’economia europea i un atractiu important pels interessos de la mateixa Unió, molt castigada per haver de suportar les conseqüències de la integració dels països del sud, als que ha d’estar rescatant de forma crònica.

Si aquesta nova situació és positiva, pot marcar un punt de partida a l’acceleració de les expectatives de creixement en els països de l’arc mediterrani, activant de nou els mercats del sud d’Europa.

Apart, en l’àmbit financer i dels grans inversors internacionals, la distribució del deute públic entre dos deutors diferents, un dels quals podria aportar major garantia a la recuperació del capital invertit, pot donar-los major seguretat i, per tant, facilitar la millora de les qualificacions de risc i, com a conseqüència, la reducció de la prima que el grava. Una situació que afectaria positivament el control del dèficit públic i tornaria a convertir l’economia espanyola i catalana, en un pol d’atracció de capitals, que possibilités la reducció de l’atur, la millora dels beneficis socials i l’activació de les petites i mitjanes empreses, que suposen un dels principals motors econòmics de la nostra societat.

Conclusió:

Una vegada encetat el procés cap a la construcció del nostre propi Estat, només ens en podrem sortir, si som capaços de convèncer als països que composen la UE, que la independència de Catalunya, pot ser la solució que acabi amb el problema endèmic que arrossega l’economia espanyola i, per tant, una aportació positiva al conjunt de l’economia continental.

Eleccions 25 N

Posar-me a teoritzar i discutir sobre el resultats de les passades eleccions del dia 25, considero que no em pertoca i ho deixo pels seus actors. El nou panorama polític, no el considero una derrota de CiU ni del projecte independentista, simplement, s’han posat les coses al seu lloc i s’ha evidenciat la diversitat de la societat catalana, com a conseqüència del posicionament ideològic del vot anti-tripartit cedit a CiU en les eleccions del 2010, un posicionament sobiranista més clar dels partits i la incorporació al sufragi, de ciutadans que no hi participaven per una raó o un altre.

Ara cal deixar que la responsabilitat dels partits sobiranistes, que han obtingut representació parlamentària, els faci capaços de fer pinya, per presentar un únic full de ruta cap a la independència, a través de l’exercici del dret dels pobles a decidir el seu futur i la seva autodeterminació.

Aquest nou arc parlamentari sobiranista, per la seva transversalitat ideològica, ha de fer possible transmetre al món la força d’un poble unit per la seva llibertat.

Per aquesta raó, l’independentisme actiu no ha de perdre ni un minut en consideracions i s’ha de posar a treballar, per donar una nova empenta als que prenen el testimoni del sobiranisme polític representatiu.

LA POSICIÓ DELS PARTITS I ORGANITZACIONS TRANSVERSALS, EN LES ELECCIONS DEL 25 DE NOVEMBRE.

La manifestació de l’11 de setembre i la posterior reacció del President Artur Mas, ha sobrepassat qualsevol expectativa del món independentista. Els plantejaments anteriors han deixat de ser vàlids i, això, obliga a una reflexió profunda i ràpida, del paper que, a partir d’ara, haurà de tenir el moviment independentista transversal, sobretot el que té com a objectiu la participació parlamentària.

Hem de tornar a la motivació original que activa el naixement de Reagrupament,  com a element precedent de la resta de moviments transversals, per encetar el procés reflexiu.

Inicialment, la transversalitat política neix com a conseqüència de l’apatia i el pactisme dels partits nacionalistes, que posen els seus interessos individuals per davant dels interessos de país. Una oferta d’unió de forces amb un objectiu comú, dintre d’un espai on tothom tingui cabuda fins aconseguir l’estat propi, deixant de banda la pròpia ideologia fins que no es pugui aplicar un una Catalunya independent.

No podem passar per alt el mapa polític del país i la seva diversitat de pensament. CiU domina el panorama electoral i, sense la seva implicació, es fa pràcticament impossible assolir qualsevol objectiu polític en l’àmbit català, inclús la independència, doncs per obtenir-la és necessària una gran majoria social, que només la pot aportar la suma dels que voten CiU i la dels que, per ideologia, no els votaran mai.

El canvi de posicionament de CiU i del president Artur Mas, obertament decidits a favor de l’estat propi, suposa un giravolt a tot el pensament a favor de la transversalitat, ja que aquesta no cal construir-la abans, sinó que es possible obtenir-la de forma natural en el propi arc parlamentari.

En aquesta situació, els moviments sorgits com alternatives parlamentàries netament independentistes, al marge d’opcions ideològiques i formats bàsicament per activistes sense aspiració política, deixen de tenir sentit com a opcions electorals per portar al parlament la veu de l’independentisme, doncs aquesta ja hi és.  En cas de que, qualsevol d’aquestes organitzacions, es presentés individualment, produiria un efecte contrari al seus propis principis, ja que la dispersió de vot podria anar contra l’objectiu d’assolir una àmplia majoria sobiranista. No només això, sinó que, davant la ciutadania, pot posar en dubte la capacitat política per anar junts cap a l’Estat Propi i, per tant, provocar una incertesa més gran en una part important dels votants indecisos. Crec, doncs, que ni Solidaritat ni Reagrupament han de presentar candidatura a aquestes eleccions plebiscitàries, ja que més aviat farien nosa. L’esperit constitutiu d’aquestes dues organitzacions, fou la obtenció d’una gran majoria parlamentària, que permetés assolir la nostra plena independència per qualsevol via possible i, en aquests moments, aquestes condicions es donen dintre el marc dels partits polítics parlamentaris, netament catalans. Els que militem en qualsevol d’aquestes organitzacions, posem Catalunya per davant de qualsevol altra aspiració personal i, per tant, hem de ser generosos i estar disposats al sacrifici. Una vegada els polítics que representen opcions majoritàries, s’han posat a treballar en aquesta direcció i al mateix temps, ofereixen un ventall ideològic prou ampli, les opcions transversals han d’assumir que, més important que el fer, ara els toca deixar fer, sense baixar la guàrdia, però sense prendre partit. El seu esforç ha d’anar encaminat a assolir àmplies coalicions, perquè com a màxim es presentin dos opcions electorals, representants de les posicions ideològiques més diferenciades: la liberal i la social, en quin marc hi trobin aixopluc totes les altres organitzacions i partits.

En aquest context, la postura que han de tenir els moviments transversals, és la de donar llibertat de vot als seus militants i simpatitzants i fer campanya perquè la gent voti qualsevol de les alternatives sobiranistes, actuant com a força de xoc contra els embats de l’espanyolisme i les seves candidatures, per ajudar a aplanar el camí de les candidatures independentistes.

Qualsevol partit o organització transversal que pretengués presentar-se de forma individual, no faria cap servei al país, només beneficiaria els interessos individuals del candidat escollit i seria una traïció a l’independentisme i a Catalunya, com també ho seria el partit o coalició que, emparada en un programa electoral sobiranista, no treballés per aquest fi una vegada escollit.

Les organitzacions transversals s’hauran de mantenir actives, perquè la confiança que dipositem ara en les opcions que ens prometen aquest gir cap a l’estat propi, no és un xec en blanc, sinó que és un compromís, sobre el que hauran d’estar a l’aguait, per vigilar que no s’utilitzi en objectius diferents a la seva finalitat.

Al nostre President

Avui a Madrid, s’ha posat la primera pedra per a la construcció del nostre Estat, no tant per l’esperada negativa de Rajoy, sinó perquè el President Artur Mas, portador de la voluntad majoritària del poble de Catalunya, amb el seu coratge i compostura, s’ha situat a l’alçada de l’home d’estat que necessitava la nostra nació. Desitjo, en el més profund del meu cor, que l’encert acompanyi al nostre capità en aquesta nova singladura que comença i, que els vents de la raó l’empenyin fort, contra les tempestes que ens esperen en el mar de la incertesa. Endavant President, tota la tripulació i el passatge és al seu lloc, apunt per acompanyar-lo en el viatge a la llibertat. Visca Catalunya !

El projecte Eurovegas, un altre error.

Quan s’actua a la desesperada, s’acaben fent disbarats. Això és el que ens pot passar si ens deixem portar per les presses i el diner ràpid amb que ens enlluerna el projecte Eurovegas. El Sr. Aldelson i el seu entorn no són ànimes caritatives que ens venen a portar el progrés. El seu únic objectiu és escurar butxaques i, per tant, mirarà de treure el que pugui aportant-hi el mínim possible. Amb la venda d’expectatives futures, ens dirà que li deixem els diners presents, després s’emportarà els guanys futurs del nostre esforç, que en altres circumstàncies haguéssim invertit en millorar la nostra economia i, quan ja tot sigui vell i caduc, ens deixarà un mort com a penyora dels préstecs rebuts.

Senyors de CiU, despertin ja que això no és el que necessita Catalunya. Hem de fugir dels que es volen arrapar al país com paparres per xuclar tot el que puguin, el que ens cal és protegir-nos d’aquestes inversions sense ànima i, en el seu lloc, abocar tots els esforços en facilitar l’empenta de la gent d’aquí que crea riquesa pròpia, que cerca nous mercats on ampliar les seves activitats, que s’internacionalitza i sap posar valor a la seva capacitat creativa. És aquí on s’han d’abocar els diners de la banca, que són els nostres, per crear riquesa i eradicar la misèria. Protegirem molt més la nostra malmesa economia si l’arrelem en la diversitat productiva, que no pas si la confiem a macroprojectes de mans estranyes.

Si el senyor Aldelson vol venir a Catalunya, que vingui i que aporti els seus diners, que s’ubiqui on no molesti, que compri el sol al preu que val i que el pagui als pagesos que s’hi han deixat l’esquena, si li volen vendre. Que tributi els impostos que li pertoquin, estaríem frescos!. Només faltaria que fos més meritòria aquesta activitat, que la dels milers de treballadors i empresaris que estan suportant amb el seu esforç personal, econòmic i fiscal, la maleïda crisi.

Que si ens aportarà inversió, que si vindrà més turisme, que si serà un punt de trobada europeu... Ja els hi regalo!, aquest no és el país que vull. Jo vull que el país que estimo, sigui un punt de trobada en medicina, en biotecnologia, en noves tecnologies, en investigació, en indústria capdavantera, en comerç internacional, en ensenyament, en cultura o en convivència. Un model del que es sentin orgullosos els meus fills, els meus nets i els fills dels meus nets i que mai s’hagin d’avergonyir de pertànyer a una terra, més coneguda per la disbauxa en el cor de la seva capital, que pels valors de la seva gent. Quan el visitant aterra a l’aeroport del Prat, si no pot observar centres d’investigació, de cultura, de negocis, de tecnologia, d’ensenyament o de producció, m’estimo més que continuï veient camps de carxofes i a la gent vinclada que els treballa.

Si volem avançar per l'Estat Propi no ens podem adormir.

Abans de les passades eleccions al Parlament Espanyol, en el marc d’una conversa sobre el procés més idoni per assolir la sobirania plena per a Catalunya, amb una persona de l’esfera política catalana, que ens intentava convèncer a una colla d’independentistes, de la idoneïtat de seguir el camí del pacte fiscal que proposa la coalició nacionalista de CiU, ens argumentava que tenien una estratègia planificada per portar la iniciativa i deixar descol·locat el poder polític de Madrid. Recordo que la meva resposta va ser contundent – Són ells que fa 300 anys que segueixen una estratègia planificada, només la valentia i l’efecte sorpresa ens pot permetre prendre la iniciativa en aquesta contesa – igualment vaig afirmar que sense CiU el procés d’independència no era possible. Els que liderin aquest pas han d’estar disposats a assumir tots els riscos a nivell personal.
Des de llavors han passat unes eleccions catalanes i unes d’espanyoles que han capgirat el panorama polític i la coalició de CiU ha passat a ser-ne actor principal.  Ara tota la il·lusió i empenta s’ha transformat en dubtes i la delicada situació de l’administració els fa oblidar l’arrel del problema.
De moment queda clar que el que porta la iniciativa, disfressat amb la pell de xai, és el poder fàctic del pitjor nacionalisme espanyol, aquell que no te ni ideologia ni ètica ni principis democràtics, el que sap que la única sortida que te per mantenir la seva hegemonia, és arrapar-se a la mamella que li dona de menjar cada dia, aquell poder sense nom que, per no perdre els seus privilegis, finança les campanyes mediàtiques que permeten situar als polítics que els convé, en els llocs capdavanters més adients als seus interessos.

Ells saben que no podran evitar que en un futur es plantegi un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, tot i els esforços que faran per treure-li legitimitat. I també saben que per mantenir-se dintre l’òrbita dels països occidentals avançats cal acceptar les normes més bàsiques dels principis democràtics i el respecte a la legalitat internacional. Oposar-se a la decisió d’una consulta, presa pels membres d’un Parlament, elegit democràticament pel conjunt de població afectada, ja no és possible en un marc internacional avui dia dominat pel principi d’equitat, un criteri aportat per juristes del prestigi de John Rawls. Un concepte que actualment  es hegemònic en els principis jurídics internacionals, on ja no és possible aplicar l’obsolet utilitarisme que avalava el sacrifici d’una minoria si és en benefici d’una majoria. Ara doncs, prevalen sempre per damunt de tot, els drets naturals inviolables de les minories.

Per això la seva estratègia és clara: crear una sensació de dependència insalvable entre els futurs votants, de forma que es porti la situació a un terreny favorable als seus interessos, posicionant-lo en un escenari com el que avui dia tenen al Quebec o a Escòcia, on la feina dels independentistes no es enfrontar-se al poder dominant, sinó que és convèncer a una població que creu que no poden viure sense l’empara de l’Estat que els domina. En els que, per cert, la gent veu com a normal les aspiracions de independència d’aquestes comunitats, cosa que no passa a l’entorn que aquí ens acompanya.

Les evidències ja no es poden amagar: centralització política; domini del món financer;control de les telecomunicacions i l’energia; espoli econòmic; deslocalització de les seus socials de les grans empreses i corporacions; intents de castellanització de l’ensenyament, la cultura i la societat; domini de recursos bàsics com l’aigua; control de la xarxa estratègica de transport i, en definitiva, domini de tot allò que suposa el tronc central de qualsevol economia. Inclús quan arribi el moment i ells ja no s’oposin al referèndum, pretendran que la seva actitud es vegi com un exercici democràtic, positiu i benvolent que al final els afavorirà en la seva posició contrària.

D’aquesta forma poden arribar a transformar el referèndum en un instrument per legitimar i consolidar la situació de dependència actual, tant davant la societat com davant l’opinió europea i internacional i entrar en una espiral d’aniquilació definitiva de les aspiracions sobiranistes del nostre país.

Per tant el temps ens juga contra nostre. A mesura que l’espanyolització va fent forat, va desapareixent l’esperança d’esdevenir un Estat normal, per això no ens podem adormir ni deixar que les seves accions passin desapercebudes. Cal activar la ciutadania i la opinió pública, denunciant als quatre vents totes els embats contra el nostre poble i, al mateix temps, pregonant a tots nivells els avantatges d’una separació pacífica i democràtica de l’Estat Espanyol.

Cal obrir els ulls a tothom explicant els beneficis globals del naixement del nou Estat Europeu, una situació en la que no hi hauria perdedors, i presentar un pla a llarg termini on la suma del nou Estat Català i el que resti de l’Estat Espanyol, acabi aportant molt més que l’actual Estat unificat.

No és tasca fàcil, però tenim l’arma de la raó i arguments contundents al nostre favor, una bona part dels quals s’han de basar en l’increment de productivitat i de competitivitat que la divisió de l’Estat Espanyol comportarà pel conjunt de l’economia Europea. A Europa no els podem anar amb plantejaments patriòtics, nacionalistes, sentimentals o de dret, els hem de convèncer amb la butxaca: més diners i menys maldecaps.

A Europa cal parlar-los exclusivament en termes de productivitat, explicar-los que Catalunya aporta un 20% del PIB, però l’espoli d’un 10% anual li resta competitivitat. Aquest 10% l’Estat Espanyol l’inverteix en zones de dubtosa aplicació productiva que no aporten res a la millora de l’eficiència del conjunt de l’economia i actua com a factor contrari al seu creixement. En el cas de que fossin economies separades, on els recursos públics revertissin directament sobre l’increment de productivitat, via la millora de serveis púbics o la reducció de càrrega de despesa a l’activitat productiva, l’economia catalana creixeria molt per sobre les expectatives actuals, aportant més confiança al conjunt de l’economia europea, cosa que tindria un efecte immediat sobre tots els mercats econòmics i financers i, per tant, en el posicionament mundial de l’economia europea.

Europa pot pensar - llavors què passa amb la resta de l’Estat Espanyol si queda separat de la font d’ingressos que evita tenir que aportar els recursos pel seu rescat i que actualment suporta l’economia catalana?-. En aparença podria tractar-se d ‘un argument insalvable, però la realitat és totalment contraria. En el moment que l’economia espanyola deixés de disposar de forma definitiva d’aquests ingressos addicionals, hauria de reconvertir el seu potencial humà i de capital en activitats productives, per tant els seus recursos passarien de ser unitats de despesa a transformar-se en factors de producció i, d’aquesta forma també incrementarien la capacitat productiva del conjunt europeu i, tot i que inicialment, caldria continuar aplicant una bona part dels recursos per evitar la seva fallida i facilitar la seva transformació, punt on Catalunya hauria de continuar tenint una participació activa, però decreixent, amb l’objectiu de mantenir la confiança dels països que en cas contrari l'haurien de suportar, com França, Alemanya o Anglaterra. A mitjà termini suposaria una transformació important de l’aportació sud-europea al conjunt de la UE, no tant sols en termes de capacitat productiva, sinó també en termes d’eficiència i productivitat globals.

Que ens cal doncs?. Jo penso que no podem pensar en un projecte a mitjà termini, calen accions immediates i aquestes no es poden fer si no ens dotem d’heroisme per actuar en defensa dels nostres drets com a poble. Hem de defensar amb dents i urpes la nostra llengua i la nostra cultura, com a element principal de la nostra identitat, de la qual som els únics que tenim el dret de decisió sobre el seu futur, ningú de fora ens ho ha d’imposar. Cal facilitar el naixement d’una opció política socialista i d’esquerres, clarament independentista, on s’hi sentin representades les classes populars del país, amb l’objectiu d’acollir als que no votaran mai a CiU, però que comptaran per formar una àmplia majoria favorable a la independència. Ens calen polítics agosarats i patriotes que plategin obertament el nostre dret a decidir davant les institucions internacionals, presentant un pla convincent que forci la seva intervenció. Cal també un moviment popular global que recolzi per la base els plantejaments i l’actuació de les forces polítiques que hagin de liderar aquest procés d’alliberament nacional.

No ens podem adormir, ens hi juguem el nostre futur, el dels nostres fills, nets, besnéts i de totes les generacions futures. L’únic patrimoni de que disposem som nosaltres mateixos, els ciutadans i ciutadanes d’un país que vol viure en llibertat. Els diners i els bens materials són efímers, van i venen, però les persones queden i perviuen de generació en generació, a través del tarannà col·lectiu. Tenim la responsabilitat de deixar pels que ens venen al darrera el millor que els podem donar, que no és res més que el dret a decidir per ells mateixos el seu destí en llibertat.

El ruc i el moliner

Una vegada hi havia un ruc al que l’amo havia condemnat a donar voltes a una sínia que movia la gran pedra del seu molí. La pobra ase maleïa la seva malastrugança, mentre somniava en poder alliberar-se d’aquella existència circular. Però al moliner impertorbable només pensava en escatimar el menjar del guarà per poder engreixar millor el seu sarró de diners.
Llavors el que passà fou que el ruc, famèlic i esgotat per l’esforç, abaixà el ritme i la velocitat de la sínia minvà i, amb això, els ingressos del moliner, que en adonar-se del canvi de situació va recorre a l’astúcia i va donar a l'animal una mica del menjar que li havia escatimat i en va penjar una altre mica en un pal davant del morro. Amb això aconseguí, no tant sols que l’ase agafés de nou el ritme, sinó que també li agraís al moliner haver-li tornat una mica del menjar que li havia pres i donat l’esperança d’aconseguir-ne més.
Així, del ruc s’esvaí el somni de corre lliure per les pastures i deixà de ser conscient del seu captiveri i ja no veia el moliner com l’amo que el tenia lligat, sinó com el benefactor que li permetia menjar i, d’aquesta forma, continuà voltant feixuc, fent pel moliner la seva feina, això sí, amb il·lusió!

No se perquè avui, cada vegada que sentia parlar del deute pels 759 milions de la disposició addicional tercera i dels pactes de CiU amb el PP, em venia al cap aquesta faula?