dissabte, 24 de juliol de 2010

Podrien fer caure l’independentisme en una trampa?

Els començaments de qualsevol ofici són sempre molt difícils, cal aprenentatge, treballar un temps al costat dels que en saben i equivocar-te en les primeres decisions, perquè el dia de començar a exercir professionalment, cometis els mínims errors possibles. Des del meu punt de vista, en Laporta ha pretès ser bisbe abans de capellà i ha entrat a la política, si em permeteu la redundància, per la porta equivocada, possiblement atret pels cants de sirena que només s’escolten els novells.  El seu entusiasme l’ha dut a fer una entrada amb tambors i platerets, anunciant un camí que l’acabarà portant al mateix lloc on estava abans de sortir, però havent fet el joc als que l’ independentisme els incomoda i que volen mantenir-lo en el marc de l’ idealisme impossible i la desunió.
La proclama per un front comú dels partits, feta per Laporta, López Tena i Uriel Bertran el passat dia 20, i la respostes que ha anat rebent, han transmès a la ciutadania de forma subliminal,  però amb total exactitud i claredat, el missatge que pretenen donar els contraris a la independència: - que no hi ha unió per avançar cap a la sobirania i que els partits “assenyats” no s’emboliquen en aventures arriscades -. No voldria pensar que aquesta posada en escena és una maniobra orquestrada per aconseguir aquest fi, doncs no tinc perquè desconfiar de la bona voluntat dels seus promotors , però és molt estrany que mentre el Reagrupament de Joan Carretero, ha estat sistemàticament silenciat, tot i  que fa molt temps que pregona la mateixa unió en la causa comuna de la independència en una plataforma transversal,  algú ha procurat que les anades i vingudes de Solidaritat Catalana en aquesta seva primera setmana de vida, sortissin perfectament documentades a la premsa diària, creant desconcert entre el cada vegada més nombrós grup de gent descontenta amb les opcions actuals i que estaria disposada a donar el seu vot a una opció realment independentista.
Sempre he defensat la necessitat d’unió entre els diferents grups partidaris de la independència i així crec que ha de ser per poder assolir aquest objectiu, però aquesta unió s’ha de fer  per la base, començant pels convençuts, fent una pinya encara que siguem pocs, Laporta i Carretero era el camí a seguir i, a partir d’aquesta unió cercar-ne d’altres, construint una opció independentista cada vegada més forta, al ritme dels esdeveniments, assegurant  no caure en els paranys i les maniobres poc ortodoxes dels partits que, amb aquest moviment, veuen perillar la seva hegemonia.
Voldria estar equivocat en el que penso i que Solidaritat Catalana realment aconseguís el seu objectiu, però crec que pretendre unir el catalanisme i l’independentisme, abans d’unir els moviments independentistes, és començar la casa pel teulat. Els partits de l’esfera parlamentària vigent, porten un llast massa pesat i difícilment es poden moure dels seus plantejaments actuals, tenen massa gent que ha fet de la causa la seva manera de viure i la seva font d’ingressos, com perquè ara se la juguin. No són dimensions comparables i, per tant, és molt difícil que un de gran es vulgui associar amb un de petit acabat de néixer, el que voldrà sempre aquest primer és absorbir-lo.  Per això  CiU i ERC voldran sempre capitalitzar l’independentisme i no deixaran que ningú els hi prengui, procuraran bombardejar qualsevol opció que pretengui aquest objectiu, rebentant els seus actes i iniciatives, ja que el seu interès és que aquesta opció acabi sempre en via morta.
Les estratègies independentistes han d’anar per un altre camí, mirant de captar els militants i simpatitzants que es troben en posicions allunyades dels criteris actuals d’aquests partits, si pot ser sense fer gaire soroll. Si un ratolí entra en una formatgeria a pit descobert i clavant mossegades a tort i a dret, acabaran esclafant-li un formatge pel damunt, però si el ratolí entra sense fer soroll i cada dia es va menjant una mica del formatge de sota, el ratolí s’acabarà menjant tot el formatge.
Per tot això crec que amb en Laporta o sense, Reagrupament i en Joan Carretero han de seguir fent camí, possiblement aprenent dels errors i tenint una mica més de generositat amb els que vulguin pujar al tren, encara que s’hagin d’assumir  alguns riscos. En aquest moment el que cal és continuar treballant de valent, perquè les properes eleccions les tenim a la cantonada i no podem fer el badoc.
Us imagineu que diferent seria una conferència de premsa conjunta, anunciant una candidatura única per portar la opció independentista al Parlament de Catalunya, amb Joan Laporta, Joan Carretero, Carles Mora, López Tena, Joel Joan, Uriel Bertran, Heribert Barrera, Anna Arquè , Antoni Abat, ...  i tantes persones com hi vulgueu sumar-hi,?. Això si que seria racionalitat, efectivitat i realisme. A partir d’aquí és on podríem començar a construir i aconseguir el transvasament de militants i simpatitzants independentistes d’altres partits cap a la nostra causa, no només de CiU, ERC o ICV, sinó potser també del PSC.
Ens hem de deixar de romanços i quimeres i centrar l’independentisme en el seu principal objectiu, que és el d’entrar al Parlament de Catalunya, si és possible amb grup propi, com a força política amb un missatge sobiranista clar i únic. És a partir d’aquest punt que  podrem començar a fer sentir la nostra veu de veritat i a cercar les aliances que convinguin, no tant sols a nivell nacional, sinó també a nivell exterior. La sobirania s’ha de treballar des de dintre i des de fora, però sobretot des de fora, ja que si no s’aconsegueix reconeixement internacional, la lluita pot ser inútil, fixeu-vos que en la recent sentència del Tribunal de la Haia, sobre Kosovë, ràpidament EEUU s’ha afanyat a dir que no es podia exportar a d’altres aspiracions independentistes existents en diferents països d’Europa, ja que no eren comparables. Ens caldrà doncs tenir definida l’estratègia internacional i aconseguir el suport suficient, però no ens escoltarà ningú si no esdevenim una força parlamentaria, amb representació suficient, ja que actualment, pels de fora, el moviment independentista no existeix, perquè legalment ningú l’ha votat i, per tant, no te cap mena de representativitat.
Actualment només Reagrupament disposa d’una força suficientment estructurada i preparada per afrontar amb certes garanties les properes eleccions, no cal inventar res. Qualsevol altra opció que es plantegi no farà rés més que distorsionar i rebentar la única via possible per situar una representació independentista de debò al nostre Parlament.

diumenge, 18 de juliol de 2010

La unitat és possible.

No només hi ha un camí per aconseguir la unitat de tots els que perseguim la proclamació de la nostra sobirania nacional. Fins ara ens hem obstinat en aconseguir aquesta unió per la via del consens previ, amb assemblees, reunions, trobades o convocatòries dels diferents grups que treballen per assolir la nostra plena sobirania.  Ho hem provat gairebé tot i s’està demostrant que aquest camí és complicat i difícil, no per manca d’esperit lluitador, sinó per la manca de consolidació dels diferents moviments, que voldrien sortir a la contesa en tropell, cadascú d’ells pensant que la seva valentia està per damunt de la seva preparació o les seves possibilitats. Llavors l’entesa esdevé un fet impossible, que pot acabar fent-nos caure en el parany que ens han preparat els contraris a la independència.
Però per aconseguir la unitat hi ha una altre camí, tant o més viable que el del consens previ: el del líder més ben preparat que surt al davant i estimula a la resta a seguir-lo. El resultat final és el mateix,  acabarem tots lluitant colze a colze sota un mateix clam. Si en pocs dies no és possible la primera via, Reagrupament i en Joan Carretero a primera fila, han de sortir portant l’estendard ben alt, amb el cor obert a tothom, però sense aturador fins a les eleccions. Estic segur que quan vegin la nostra fermesa, molta gent i molts de grups s’afegiran al costat nostre. Potser no hi serem tots,  però els que hi siguem estarem ben organitzats, amb un lideratge clar i rigorós i preparats per afrontar les dificultats que ens posaran els de dins i els de fora.
Joan, esperona el corser i surt amb empenta a fer front a l’enemic, els que som al darrera només estem esperant el so del corn que ens convida a batallar.
Per la nostra llibertat, endavant !!
Visca Catalunya Lliure !!

divendres, 9 de juliol de 2010

Navegant cap el futur

Ha arribat l’hora del gran viatge, les drassanes de sortida es van omplint de gent cercant un vaixell que els dugui a un nou port,  el lligam que els manté a aquesta banda del mar és cada vegada més fluix o ha desaparegut i, per tant, res impedeix ja fer la travessia cap a l’altra riba, la riba de la llibertat i la independència, de la il·lusió i del sacrifici, de l’empenta i de l’esforç, però també la de la satisfacció i la del futur.
Però fins ara el port estava ple de petites barques i llaguts, algunes menades per vells llops de mar, d’altres per ociosos de cap de setmana, uns tenaços, altres atrevits, altres cautelosos, altres ocasionals, però cap d’ells amb la barca tant grossa per encabir el cada vegada més nombrós passatge.
Per això ens cal un gran vaixell, un transatlàntic prou ampli i segur per transportar tanta gent i fer segura la singladura, que serveixi també de protecció per les petites barquetes, que porten temps esperant poder acompanyar el gran pailebot.
Però per aquest vaixell cal un gran capità, un home avesat a la mar, que s’hagi enfrontat amb tempestes i dificultats, amb prou fermesa per comandar els oficials i la marineria, amb grans coneixements per establir el rumb i marcar les rutes, que escolti la oficialitat, però  tingui criteri suficient per prendre i fer complir les seves decisions.  
Governar un vaixell no és governar una barca. Un llagut el giravoltarem i el farem anar ràpid o lent, endavant o endarrere, amb maniobres impulsives i oscil·lants i no passarà rés, si ens equivoquem serà fàcil redreçar-lo. Un creuer en canvi es governa amb maniobres lentes però estudiades, si volem virar caldrà fer-ho amb la previsió suficient, i no podrem anar donant batzegades que acabarien omplint d’aigua el buc o estavellant-lo contra les roques.
El que volem del nostre capità és que ens porti a destí de forma segura, si cal avançant més lentament, per evitar que acabem encallats ens els esculls que trobarà pel camí, o prenent si cal ell el timó, per davant dels oficials que necessiten acumular hores de pilotatge, que tot i que poden ser prou bons, encara no s’han après de memòria la ruta i continuen escoltant els cants de les sirenes. I amb molt més motiu si el que ha de fer de timoner, es pensa saber-ne més que el propi capità i imposa les seves pròpies ordres.
I la gent confiarà en ell, tot i que a vegades sigui malcarat o deixi anar algun gruny, perquè la gent sabrà que ho fa perquè s’estima el seu ofici i el seu objectiu no és ni presumir de capità, ni tenir content el passatge, sinó portar el vaixell a port amb tota la seva càrrega.

Endavant doncs i pugem tots al millor vaixell amb el millor capità.