La polèmica de la burca i la justícia de les lleis

Les mocions presentades  a diferents ajuntaments i últimament  la proposta del Senat Espanyol i d’altres al Parlament Europeu, perquè es legisli sobre l’ús de la “burca”, el “hijab”, el “nicab” o el “xador”, en espais públics, em porta a una reflexió profunda sobre la justícia de les lleis. És reconeguda la necessitat de l’existència de normes que regulin la convivència entre els individus d’una societat, com també és evident la dificultat en determinar si aquestes normes són justes o injustes. Per intentar posar ordre a les meves idees he agafat el llibre de John Rawls “A Theory of Justice”, publicat  a Hardward a l’any 1999, considerat com una de les obres més importants del pensament polític contemporani, utilitzat moltes vegades pels jutges nord-americans, i que ha estat traduït al català pels professors Joan Vergés i Oriol Farrés, en una tasca magnífica, quina edició amb el títol de “Una teoria de la justícia”, acaba de sortir publicada per l’editorial Papers amb Accent. És un llibre que recomanaria llegir als que participen en la política activa, no perquè apliquin fil per randa els seus conceptes, sinó perquè agafin l’hàbit de la reflexió igual com ho fa John Rawls.
Doncs bé, un dels principis que Rawls posa en entredit és el de l’utilitarisme, com a vèrtex d’inflexió entre el que és just i el que no ho és. Aquest principi pren com a mesura que una norma és justa si és pel benestar i benefici d’una gran majoria, encara que pugui perjudicar una petita part de la població. Rawls en canvi considera que “cada persona posseeix una inviolabilitat fonamentada en la justícia, que ni la consideració del benestar de la societat en conjunt no pot anular” i que,  “les llibertats  i els drets d’una minoria no es poden bescanviar per un major benestar d’una majoria”, per tant tot i que l’utilitarisme pot ser noble en les seves intencions, la justícia basada en aquest concepte  acaba confonent la imparcialitat amb la impersonalitat.
A partir d’aquí, amb independència del meu criteri personal, em plantejo si una llei pot prohibir una forma de vestir, quan aquesta és voluntària per la persona que la porta, com a bon us de la seva religió o costum. M’imagino com es podria sentir un occidental que anés a un poble on obliguessin a les dones a portar els pits a la vista o els homes a ensenyar el cul, tal i com és costum en d’altres indrets del món. Potser aquestes dones es poden sentir igual d’incòmodes i, per tant, violades en la seva llibertat individual. M’he passejat per un país laic com és Turquia, però amb un predomini islamista, o be per Londres, amb predomini del cristianisme, i no m’ha incomodat veure dones tapades completament de negre passejant pel carrer, m’ho puc haver mirat amb curiositat, però no per això he sentit amenaçada la meva llibertat individual. Tampoc em val l’argument de que quan vas a un país islamista obliguen a les dones occidentals a tapar-se els cabells, doncs segurament també és una norma injusta i, no per això, nosaltres hem d’adoptar una altre norma igualment injusta. Sota aquest concepte, l’ús d’una determinada forma de vestir, de qualsevol mena, s’ha de circumscriure a criteris purament de seguretat, sigui a on sigui, per tal de que aquesta sigui efectiva d’acord amb les necessitats de cada espai, o be quan, en determinats indrets, aquesta pugui ser ofensiva o indecorosa per a altres col·lectius. En cap cas es pot personalitzar a la indumentària específica d’una religió o costum. Una altra cosa seria si aquesta norma hagués estat acceptada voluntàriament per les dues parts, en el marc d’un contracte.
De tot això però em fa por una altra cosa, i és que el principi utilitarista en que es pot basar la prohibició de la “burca”, el “hijab”, el “nicab” o el “xador”,  és també el mateix principi en el que es basa l’Espanya que argumenta la retenció de Catalunya contra la seva voluntat. Per això les lleis que es proclamen a Catalunya, hem de mirar que siguin el màxim de justes i que respectin sempre les individualitats minoritàries, ja que si fos al contrari, faran un pobre favor a la lluita per a la nostra autodeterminació, ja que ens poden acabar pagant amb la mateixa moneda.

La independència de Catalunya és bona per als espanyolistes.

El passat gener vaig escriure en el meu “blog “, que cal donar arguments sòlids sobre la necessitat de la independència de Catalunya, inclús per aquells que no ho contemplen en els seus objectius. Aquell dia argumentava per als federalistes, avui ho faré per als espanyolistes, per a aquells que creuen en la seva Espanya: castellans, lleonesos, murcians, extremenys, andalusos, d’arreu i inclús alguns catalans.
Independitzar-se no vol dir enemistar-se, només vol dir “deixar de dependre de”, deslligar-se d’alguna cosa que et manté enganxat a una altra, igual que un fill quan s’emancipa i deixa la llar familiar, o un matrimoni quan decideix separar-se i abandonar la vida en comú, no per això deixa de tenir els vincles afectius, és més, s’acaben les disputes domèstiques i les tensions derivades d’una convivència obligada, cadascú torna a ser ell mateix i els retrobaments són un afermament d’allò que els uneix: donar-se la ma en les dificultats, donar-se suport en els moments difícils, reconèixer-se la pròpia llibertat.  Viurem com a bons veïns, enlloc de fer-ho com a presoners.
Una Espanya sense Catalunya no perdria res, ans al contrari, guanyaria en autoestima perquè deixaria de banda l’animadversió catalana i es concentraria en ella mateixa. Deixar de tenir dependència econòmica, suposarà estimular l’enginy i seguir un camí diferent, deixar la cultura del lloc de treball segur i les “peonades”, per a adoptar la cultura del treball. Guanyarà en productivitat i deixarà de rebre el menjar, per passar a produir el seu propi aliment. Al final la suma de Catalunya més l’Espanya de després, serà superior a la suma de Catalunya més l’Espanya d’abans.
Espanya podrà presentar les seves dades econòmiques sense Catalunya, això li permetrà projectar una situació més fidel sobre les seves mancances i, d’aquesta manera, tindrà un  accés més adequat als Fons de Cooperació Europeus. Catalunya serà igual de solidària dintre el marc de la Unió Europea, però Espanya rebrà l’ajuda de tota la comunitat, en funció de les seves necessitats reals.
Deixarà de tenir el problema de la llengua catalana, i això permetrà que Espanya concentri els seus esforços en preservar i propagar la llengua castellana, en tots els àmbits, inclús  entre la comunitat castellanoparlant de Catalunya.
I, a nivell d’identitat, deixarà de tenir una part de la població que no se sent espanyola i això reforçarà el seu sentiment patri, ja que aquest no serà qüestionat per cap dels seus ciutadans.
Espanyolistes, afegiu-vos doncs als qui desitgem la proclamació de la sobirania de Catalunya !

Atenció al referèndum !!

Cal que estiguem atents a la maniobra que estan gestant CiU i ERC, amb el tràmit de la IP i la cridòria del referèndum. Aquesta operació pot portar l’ independentisme a un carreró sense sortida, que acabi en una via morta on s’esgotin les nostres aspiracions  de sobirania.
Igual que el “Flautista de Hamelín”, la música dolça arrossegarà la gent que ha votat a les consultes populars, a una il•lusió positiva en favor dels partits que intenten capitalitzar en  benefici propi, les sinèrgies generades per l’èxit participatiu, en perjudici dels milers de voluntaris que hi han treballat i que es mereixen, no només el reconeixement públic, sinó el dret a participar en les decisions  que afecten el resultat de la seva feina.
Moltes persones acabaran votant aquests partits, amb el convenciment que estan més preparats per proclamar la nostra independència, abandonant les opcions, que potser sense tanta publicitat mediàtica, són més conscients del camí que cal seguir, tenen un objectiu molt més definit i, sobretot, actuen amb una transparència total en les seves accions.
Després, quan els de sempre hagin arribat al poder, s’arraparan a la cadira i sobre allò del referèndum diran: - és a Madrid- , - Està encallat i no ens deixen - , - casumdena d’Espanyols, que no ens autoritzen a fer una consulta oficial - , bla, bla, bla ....., i llavors primer emprenyats, després desencantats, més endavant desanimats, per acabar conformats igual que ara, però havent gastat les energies, perdut les esperances i malmeses les oportunitats.
Per això no hem de perdre el nord i avisar dels perills al poble de bona fe, dir-los que hi ha coses que fan bonic, però que no tenen la solidesa suficient per trencar l’ordre establert. Que la convocatòria del referèndum l’hem de poder fer amb llibertat, quan haguem proclamat prèviament la nostra independència des de la majoria parlamentària. Quan el poble vegi clar que les dues opcions són possibles, la de quedar-nos i la de marxar. Quan el resultat del referèndum pugui ser vinculant a tots nivells, perquè sigui convocat des de la llibertat.
Que el món sàpiga que hi ha molta gent que vol la independència de Catalunya, és bo. Però aquesta necessitat no ens ha d’amagar el veritable camí que ens ha de dur a la nostra plena sobirania. Les consultes populars són una iniciativa lloable i d’una puresa  democràtica fora de dubtes, però les hem de deixar en aquest punt, per tal de que la rància legislació actual no les empastifi.
Marquem el camí i aquest no pot ser altre que: “primer una majoria parlamentària i després el referèndum”.