dissabte, 1 de desembre de 2012

Cal la justificació internacional.

El camí a la independència passa per Europa.

Fins ara la justificació de la conveniència d’un Estat Propi per Catalunya, s’ha vingut emparant en l’espoli econòmic i en la necessitat de poder prendre les nostres pròpies decisions com a país, ja que no ens sentim representats per l’Estat al que pertanyem. Un Estat que, no tant sols no ens defensa com a poble, sinó que intenta anular el nostre fet diferencial per dissoldre’ns en l’Espanya castellanitzada.

Aquests arguments, que veiem tant clars des de la nostra perspectiva catalana, i que ens encoratgen a seguir endavant cap a la independència, no tenen prou pes en el marc europeu i internacional i, per tant, resulta difícil implicar aquestes comunitats i les seves institucions en el recolzament de les nostres reivindicacions. L’Estat espanyol ho sap i jugarà la carta de barrar-nos el pas en els organismes en que hi és present, utilitzant l’avantatge que suposa el ser-ne dipositari de la representació legal. La seva veu és més forta i es valdrà de la influència dels molts anys de coneixença i habilitat política en aquest àmbit. La conseqüència que ja es comença a notar és que, a nivell exterior, el nostre conflicte es veu més com un maldecap que com una causa d’alliberament nacional. En el fons, Catalunya és un element imprescindible per garantir el bon fi del deute espanyol i la seva separació podria posar en perill la precària sostenibilitat de la seva economia, per tant, la relació amb Catalunya és un problema que Espanya ha de resoldre per tornar a posicions d’equilibri.

Per aquest motiu, la justificació de la independència en clau interna, va perdent pes específic en favor de la necessitat de convèncer a la comunitat internacional de la seva conveniència. En la mesura que s’obrin les portes per a la nostra integració com a nou estat de la Unió Europea, s’ampliarà també la majoria de ciutadans partidaris de la seva necessitat.

Podem pensar que només amb la possessió de la raó democràtica,serem capaços de convèncer als que ens han d’acceptar com a nova entitat de ple dret a la comunitat de nacions, però aquest argument està lluny de la realitat que mou els fils de la política mundial. Els països i els seus dirigents es mouen en la direcció d’allò que els afavoreix i no recolzaran cap causa que pugui perjudicar els seus interessos.

Sense el suport de la Comunitat Europea i de les institucions internacionals, el procés que hem iniciat pot acabar en un carreró sense sortida. Només si som capaços de demostrar que el resultat final del nostre projecte de país, aportarà beneficis importants al conjunt de la Unió Europea, es facilitarà una posició més neutral o inclús favorable a trobar una resolució del conflicte en el marc del dret internacional, enlloc de deixar-lo en mans de la legislació local espanyola. Per tant, el següent combat serà per fixar el camp de joc. Si acaba localitzat en l’àmbit regional, podem donar la causa per perduda, en canvi si podem posicionar-lo sota l’empara del dret internacional, les possibilitats de portar a bon port les nostres aspiracions queden totalment obertes.

No podem donar-nos repòs en la feina de construir el país, doncs ara hem despertat la fera i no pararà en el seu empeny per impedir que aconseguim els nostres objectius. Cal tornar a prendre de nou la iniciativa i presentar el nostre projecte a la comunitat internacional, més enllà de les fronteres. Un projecte sòlid i curosament elaborat, que presenti amb claredat el futur i es sustenti en una impecable argumentació jurídica, on quedi palès que el procés de separació de l’estat espanyol, condueix a un millor posicionament de la UE i a una millor garantia pels inversors internacionals.

Nosaltres, els catalans, ja estem convençuts que si disposem d’un estat propi, la nostra economia i la nostra convivència funcionarà millor, cal doncs veure com això afavoreix a la resta de països europeus amb els que ens haurem d’integrar, considerant que, evidentment, la resta d’Espanya en continuarà sent ple membre i, per tant en un càlcul aparent, la suma d’economies serà la mateixa.

El plantejament no s’ha de sostenir en base a les dades estàtiques de la comptabilitat nacional i la seva distribució, doncs només ens portaria a presentar la solució d’un problema creant-ne un altre i, això, difícilment pot convèncer a ningú.

Hem de partir de la base que l’economia d’una família, una comunitat o un país, no és un element estàtic, sinó que es mou en funció del dinamisme que l’empenta, i el seu valor es mesura en base a les expectatives de futurs resultats. El que cal projectar és com variarà el conjunt de l’economia peninsular, quan es produeixi el canvi dinàmic que implicarà la nova estructura d’estats i en quins aspectes afectarà al conjunt de l’economia europea. En la mesura que aquesta projecció afavoreixi o no el creixement del conjunt de països de la CE, disposarem de més o menys facilitats per aconseguir els nostres objectius de sobirania.

Es necessari elaborar un planejament estratègic entenedor i amb uns raonaments econòmics i socials prou sòlids perquè siguin indiscutibles. El projecte ha d’estar lliure de tota sospita, per aquest motiu s’ha de desprendre de qualsevol embolcall sentimental que pugui acompanyar cada punt del seu argumentari.

Una hipòtesi de partida

L’economia espanyola actual és un aiguabarreig entre l’estructura productiva d’una població emprenedora i el sosteniment d’una part de societat burocratitzada sota l’empara dels recursos estatals. Una part estira i l’altra frena. Aquesta situació és la causa de l’estancament del conjunt de l’economia espanyola. La classe política ha sigut incapaç de veure més enllà de la seva pròpia supervivència i no ha consolidat l’actualització i modernització de l’estructura productiva i social del país, derivada de la concepció vuitcentista que ens havia deixat d’herència el franquisme.

Els nostres dirigents, tampoc han sabut aprofitar la incorporació a Europa, per agafar el ritme de la resta d’economies i, d’aquesta forma, Espanya s’ha acabat convertint en un problema per a la Unió Europea, que es pot veure contaminada pels efectes de la deficient gestió econòmica i financera del sector públic i de la banca.

En qualsevol àmbit, quan una cosa no funciona, s’ha de canviar. I una estructura econòmica o un país, per més gran que sigui, no tenen una solució diferent. Pensar que, només amb paraules i missatges, es pot canviar el comportament de les persones que formen un determinat conjunt social, no deixa de ser una quimera. Les grans transformacions socials, han estat sempre precedides de revolucions, més o menys cruentes, derivades dels desequilibris en l’administració de recursos, i que han generat trencaments insalvables entre col·lectivitats d’individus. Aquests canvis traumàtics són els que han propiciat l’aparició de noves fórmules, per dirigir novament la societat a punts d’equilibri, més o menys estables, dintre els vaivens econòmics considerats normals.

El ser humà és dúctil, però també té una tendència natural a la comoditat, per això, només les situacions que obliguen, el motivaran a canviar els seus comportaments. En termes econòmics, aquest mateix raonament ens permet afirmar que, en economies de baixa productivitat, per més recursos que hi injectem no l’aconseguirem incrementar, ans al contrari, tindrà una major tendència a l’acomodament. Només l’instint de supervivència provoca canvis en els comportaments individuals i col·lectius i, en aquest punt, és on hem de cercar la projecció a llarg termini de les transformacions necessàries, per aconseguir una veritable millora de la capacitat productiva i, amb això, l’estabilització econòmica que ens ha de portar a una nova situació de benestar i pau social.

És evident que, en termes de productivitat, existeix una gran diferència entre els diferents territoris que composen la geografia espanyola i, això, afecta directament els índexs econòmics del seu conjunt, llavors, la pregunta que hem de respondre és: En què canviarà l’economia productiva de l’actual territori espanyol, si es produeix la separació en dos estats sobirans?

És evident que l’estat espanyol s’alimenta principalment dels recursos generats en els territoris costaners, d’intensa activitat productiva, i que compensen la baixa productivitat de les regions de l’altiplà, amb una població acostumada a viure de la seva posició dominant a l’administració pública i dels recursos provinents, abans de les colònies d’ultramar i ara dels territoris perifèrics i dels fons europeus de compensació.

Per altra banda, la no reinversió de recursos a l’economia que els genera, produeix una regressió de la productivitat, que pot afectar directament la seva competitivitat i, per tant, el seu creixement i la seva capacitat d’aportar valor afegit al territori i als seus habitants.

Per donar resposta a la pregunta formulada, cal definir els nous models i projectar a llarg termini la transformació econòmica que es produiria, per efecte de les transformacions en el comportament social, derivades de les reaccions de supervivència.

No vull aventurar quin seria el resultat final d’un treball d’estudi com el que es proposa, doncs seria una lleugeresa que no m’ho puc permetre. A Catalunya i al món hi ha prou matèria gris en economia i sociologia, com per elaborar aquest nou model de futur, sota fórmules prou sòlides perquè no tinguin discussió ni en l’espai científic i acadèmic, ni en l’entorn econòmic i financer.

En el nou marc d’una Catalunya independent,cal valorar com influiria en la competitivitat de la seva estructura productiva, la redistribució dintre de la pròpia economia catalana, dels recursos que ara es lliuren a l’estat espanyol i que no tornen en cap forma d’inversió o despesa. Possiblement el càlcul de l’increment del PIB derivat d’aquesta injecció de recursos, posaria en evidència una Catalunya situada en una posició més capdavantera que l’actual.

I en el marc de l’Espanya restant, caldria valorar fins a quin punt la disminució dels ingressos procedents de l’espoli català i la incorporació al mercat de treball de l’excés d’ocupació pública, poden produir un efecte rebot i crear noves expectatives a la resta de l’economia espanyola, potenciada amb un mercat de treball, que incorporarà una nova oferta de treballadors i professionals, que ja no trobaran opcions en el marc del sector públic i, per tant, dirigiran el seu interès als sectors primari i secundari.

Potser ens trobaríem amb la sorpresa, que la suma dels PIB en una situació d’economies independents, seria molt superior al PIB actual de l’economia unificada en el conjunt de l’estat espanyol i, en aquest cas, suposaria un acostament a la mitja de l’economia europea i un atractiu important pels interessos de la mateixa Unió, molt castigada per haver de suportar les conseqüències de la integració dels països del sud, als que ha d’estar rescatant de forma crònica.

Si aquesta nova situació és positiva, pot marcar un punt de partida a l’acceleració de les expectatives de creixement en els països de l’arc mediterrani, activant de nou els mercats del sud d’Europa.

Apart, en l’àmbit financer i dels grans inversors internacionals, la distribució del deute públic entre dos deutors diferents, un dels quals podria aportar major garantia a la recuperació del capital invertit, pot donar-los major seguretat i, per tant, facilitar la millora de les qualificacions de risc i, com a conseqüència, la reducció de la prima que el grava. Una situació que afectaria positivament el control del dèficit públic i tornaria a convertir l’economia espanyola i catalana, en un pol d’atracció de capitals, que possibilités la reducció de l’atur, la millora dels beneficis socials i l’activació de les petites i mitjanes empreses, que suposen un dels principals motors econòmics de la nostra societat.

Conclusió:

Una vegada encetat el procés cap a la construcció del nostre propi Estat, només ens en podrem sortir, si som capaços de convèncer als països que composen la UE, que la independència de Catalunya, pot ser la solució que acabi amb el problema endèmic que arrossega l’economia espanyola i, per tant, una aportació positiva al conjunt de l’economia continental.