La nostra riquesa

Catalunya és una terra migrada, que justeja una mica de tot, difícil de fer-la produir i escadussera de recursos naturals. No tenim ni grans explotacions mineres, ni grans superfícies agrícoles. De cada cosa en tenim una pessic, però rés que no tinguin els altres, és per això que hem après a aprofitar-la, amb esforç, enginy i constància. La nostra riquesa som nosaltres mateixos, un conjunt de qualitats que els nostres avantpassats han anat acumulant i que ens han llegat de generació en generació, un patrimoni immens que tenim la responsabilitat de transmetre als nostres fills i als nostres nets, una forma de ser que la societat moderna tendeix a esborrar, però que no la podem deixar perdre, perquè és el que ens ha permès ser el que som, el que ens fa ser diferents i que ens ha possibilitat superar els límits que ens imposa la terra on vivim. El nostre atractiu és la gent i el seu tarannà, som capaços d’oferir el nostre talent, per crear productes que els altres no tenen, per resoldre problemes que altres no poden, per donar serveis que altres no en saben i, amb això, generar els excedents que la terra no ens dóna. El nostre secret el tenim a dins, amb el treball, l’esforç, la constància, el sacrifici, la paciència, la tossudesa, la esperit de superació, la força de voluntat o el llevar-se al matí abans que els altres, valors que no ens hem de deixar robar. Es poden emportar tot el que tenim de material, però aquest patrimoni interior l’hem de protegir com el nostre millor tresor.
Estem forçats a navegar en un vaixell de gent diversa, alguna no ens coneix, d’altra ni ens vol conèixer, amb dirigents que temen la nostra força interior i que ens voldrien deixar reduïts a la simplicitat dels babaus. La salvació la tenim a les mans si proclamem la Independència del nostre país, així podrem transmetre sense destorbs als nostres fills i filles i als nostres nets i netes, els valors que avui ens permeten ser el que som i que garanteixen el futur del nostre poble en llibertat.

Per un Partit Nacional Català

Sempre he cregut i així ho vinc dient en els meus escrits, que només aconseguirem avançar cap a la Independència de Catalunya, si unim l’independentisme en una sola veu. Estic convençut de la noblesa de sentiments dels múltiples grups i associacions que treballen per aquest fi, però les individualitats i les postures partidistes que es tradueixen en una multiplicitat d’organitzacions i postures inconnexes, no fan cap be a la lluita per a obtenir la nostra sobirania, ans al contrari, la imatge de desunió i baixa consistència de les organitzacions defensores d’aquesta opció, provoquen desànim i temor als ciutadans que senten la necessitat de fer un gir en les relacions entre Catalunya i Espanya i que són, en definitiva, els que amb el seu recolzament i vist-i-plau democràtic, han de permetre o desautoritzar el nostre futur lliure.

Em considero un ciutadà normal, que sento la necessitat de canvi profund en la nostra estructura nacional i que estic convençut que l’únic camí que ens queda és la proclamació de la nostra independència, inclús perquè les relacions amb Espanya, amb el temps, acabin essent millors. Com a tal, cerco un referent i un lideratge, capaç de dur a terme aquesta complexa tasca. Pel seu plantejament i contingut, penso que la opció de Reagrupament és la que defineix millor el camí a seguir, però tot pot quedar en un no res si no hi ha un front comú, a nivell global, que es presenti com a opció única davant la opinió pública.

Si no ens unim, acabarem convertits en simples grups folklòrics, que ens sentirem molt be a les trobades, però que no atraurem , ni engrescarem, ni motivarem a ningú. Podem sortir a treure els gegants al carrer, però acabarem ballant sols a la plaça.

Només podem avançar en la bona direcció si creem un partit polític, nou i únic, que no provingui de cap organització actual, i que estigui constituït per totes les persones, grups i organitzacions que treballen, des de diferents postures, pel mateix fi. Que agrupi a tothom, encara que haguem de renunciar als plantejaments inicials, amb lideratges que sumin una sola veu, que defensi per damunt de tot allò que ens uneix i que, a ulls dels ciutadans, representi una opció sense fissures,  sòlida i ferma. El seu nom ha de ser potent en si mateix, que expressi la opció que representa i que es presenti com a una opció política, a l’estil de l’ Scottish National Party.  A mi, com a ciutadà i en aquesta línia, m’agradaria poder votar en les  properes eleccions a un “Partit Nacional Català (PNC)”, que defensés de forma unitària, realista i ferma, l’assoliment de la nostra plena sobirania des de plantejaments justos i democràtics.

En la meva opinió, en aquests moments, no hem de treballar per res més que no sigui assolir aquest objectiu, assumint els sacrificis personals o col·lectius que siguin necessaris i renunciant, si cal, a les opcions polítiques de l’esfera actual en que estiguem implicats o haguem escollit. El temps corre i no val a badar.

Només la unió de tots els catalans ens farà lliures.

La saviesa del poble.

La saviesa no rau en els intel•lectuals, ni en els filòsofs, ni en els polítics, ni en les persones intel•ligents. La saviesa és patrimoni del pagès que sap com ha de treballar la terra, del fuster que sap com ha de fer un galze a la fusta, del metge que sap com ha de guarir un malalt, del mestre que sap com ha d’ensenyar els alumnes, del botiguer que sap com ha de servir un producte, del treballador de fàbrica que sap com ha de fer la feina, del pobre de solemnitat que sap com ha de sobreviure a la misèria o del discapacitat que sap com ha d’enfrontar-se a un món preparat per les persones normals. Els intel•lectuals, els filòsofs o els polítics, no fan res més que interpretar i usar aquesta saviesa pel profit de les seves creacions personals.
Quan som mainada, anem als espectacles de titelles i gaudim del ninots com si aquests tinguessin vida, però aviat descobrim que hi ha algú que els fa moure i aixequem la cortina per veure els titellaires, llavors ens entra la curiositat de posar la ma a dintre d’aquell objecte inert i amagar-nos darrera el guinyol per donar-li vida amb els nostres moviments, si be arriba un moment en que hem de decidir si volem ser titellaires o espectadors, però som conscients que la vida real es troba a la part de davant del guinyol, llavors escollim entre ser titellaires i passar-nos la vida representant el mateix guió, o poder decidir a quin espectacle de titelles volem anar o si hi volem anar-hi.
A vegades els titellaires, emulant el mite de Plató, volen fer creure que la realitat es troba a l’escenari del guinyol, però la gent sap prou be que dintre del titella hi ha la mà que el mou i, a diferència dels habitants de la caverna, seguiran als que mostren la realitat i al final els honraran. El poble és savi, només necessita els que, amb la veritat, desemmascaren els titelles mostrant-li la realitat tal com és.
Per aquest motiu, la força de la raó és la única arma a les nostres mans per mostrar el camí cap a l’alliberament nacional i, a partir de la veritat, serà la saviesa del poble que ens conduirà a la Independència.

Si no ens afanyem, ens deixaran a la misèria.

La reunió entre Rajoy i Zapatero, és una altra demostració de l’atac constant contra els interessos de Catalunya, per part de l’espanyolisme més profund. Segons el president del govern espanyol, amb aquesta trobada, només volia arribar a acords en temes econòmics, donada la urgència de les accions que cal emprendre per redreçar la caiguda en la que es troba la nostra economia. Fins aquí, el més normal del món si estiguéssim en un país normal, el cap de govern arribant a acords amb el cap de la oposició en els temes d’estat més importants. Però no estem en un país normal, no s’arriba a cap acord en matèria de dèficit públic, no s’arriba a cap acord en la reforma laboral, no s’arriba a cap acord global per a la reforma del sistema financer . Això sí, la reforma de la Llei de Caixes d’Estalvi, sí que és un tema important: pèrdua de control autonòmic, pèrdua de sentit territorial, via lliure per a la privatització, via lliure per afavorir els interessos de la gran banca i, com sempre, posar els petits a salvar els interessos dels poderosos.
Si no ens defensem adequadament, acabaran amb el poc sistema financer que ens queda sota control català. Si no ens afanyem a aturar aquest espoli, ens deixaran pelats. Només la independència de Catalunya pot acabar amb aquest procés de degradació del nostre país.
Lluitem perquè la Constitució Catalana sigui una realitat, abans que la Constitució Espanyola no ens deixi reduïts a la misèria.