diumenge, 5 de febrer de 2012

Si volem avançar per l'Estat Propi no ens podem adormir.

Abans de les passades eleccions al Parlament Espanyol, en el marc d’una conversa sobre el procés més idoni per assolir la sobirania plena per a Catalunya, amb una persona de l’esfera política catalana, que ens intentava convèncer a una colla d’independentistes, de la idoneïtat de seguir el camí del pacte fiscal que proposa la coalició nacionalista de CiU, ens argumentava que tenien una estratègia planificada per portar la iniciativa i deixar descol·locat el poder polític de Madrid. Recordo que la meva resposta va ser contundent – Són ells que fa 300 anys que segueixen una estratègia planificada, només la valentia i l’efecte sorpresa ens pot permetre prendre la iniciativa en aquesta contesa – igualment vaig afirmar que sense CiU el procés d’independència no era possible. Els que liderin aquest pas han d’estar disposats a assumir tots els riscos a nivell personal.
Des de llavors han passat unes eleccions catalanes i unes d’espanyoles que han capgirat el panorama polític i la coalició de CiU ha passat a ser-ne actor principal.  Ara tota la il·lusió i empenta s’ha transformat en dubtes i la delicada situació de l’administració els fa oblidar l’arrel del problema.
De moment queda clar que el que porta la iniciativa, disfressat amb la pell de xai, és el poder fàctic del pitjor nacionalisme espanyol, aquell que no te ni ideologia ni ètica ni principis democràtics, el que sap que la única sortida que te per mantenir la seva hegemonia, és arrapar-se a la mamella que li dona de menjar cada dia, aquell poder sense nom que, per no perdre els seus privilegis, finança les campanyes mediàtiques que permeten situar als polítics que els convé, en els llocs capdavanters més adients als seus interessos.
Ells saben que no podran evitar que en un futur es plantegi un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, tot i els esforços que faran per treure-li legitimitat. I també saben que per mantenir-se dintre l’òrbita dels països occidentals avançats cal acceptar les normes més bàsiques dels principis democràtics i el respecte a la legalitat internacional. Oposar-se a la decisió d’una consulta, presa pels membres d’un Parlament, elegit democràticament pel conjunt de població afectada, ja no és possible en un marc internacional avui dia dominat pel principi d’equitat, un criteri aportat per juristes del prestigi de John Rawls. Un concepte que actualment  es hegemònic en els principis jurídics internacionals, on ja no és possible aplicar l’obsolet utilitarisme que avalava el sacrifici d’una minoria si és en benefici d’una majoria. Ara doncs, prevalen sempre per damunt de tot, els drets naturals inviolables de les minories.
Per això la seva estratègia és clara: crear una sensació de dependència insalvable entre els futurs votants, de forma que es porti la situació a un terreny favorable als seus interessos, posicionant-lo en un escenari com el que avui dia tenen al Quebec o a Escòcia, on la feina dels independentistes no es enfrontar-se al poder dominant, sinó que és convèncer a una població que creu que no poden viure sense l’empara de l’Estat que els domina. En els que, per cert, la gent veu com a normal les aspiracions de independència d’aquestes comunitats, cosa que no passa a l’entorn que aquí ens acompanya.
Les evidències ja no es poden amagar: centralització política; domini del món financer;control de les telecomunicacions i l’energia; espoli econòmic; deslocalització de les seus socials de les grans empreses i corporacions; intents de castellanització de l’ensenyament, la cultura i la societat; domini de recursos bàsics com l’aigua; control de la xarxa estratègica de transport i, en definitiva, domini de tot allò que suposa el tronc central de qualsevol economia. Inclús quan arribi el moment i ells ja no s’oposin al referèndum, pretendran que la seva actitud es vegi com un exercici democràtic, positiu i benvolent que al final els afavorirà en la seva posició contrària.
D’aquesta forma poden arribar a transformar el referèndum en un instrument per legitimar i consolidar la situació de dependència actual, tant davant la societat com davant l’opinió europea i internacional i entrar en una espiral d’aniquilació definitiva de les aspiracions sobiranistes del nostre país.
Per tant el temps ens juga contra nostre. A mesura que l’espanyolització va fent forat, va desapareixent l’esperança d’esdevenir un Estat normal, per això no ens podem adormir ni deixar que les seves accions passin desapercebudes. Cal activar la ciutadania i la opinió pública, denunciant als quatre vents totes els embats contra el nostre poble i, al mateix temps, pregonant a tots nivells els avantatges d’una separació pacífica i democràtica de l’Estat Espanyol.
Cal obrir els ulls a tothom explicant els beneficis globals del naixement del nou Estat Europeu, una situació en la que no hi hauria perdedors, i presentar un pla a llarg termini on la suma del nou Estat Català i el que resti de l’Estat Espanyol, acabi aportant molt més que l’actual Estat unificat.
No és tasca fàcil, però tenim l’arma de la raó i arguments contundents al nostre favor, una bona part dels quals s’han de basar en l’increment de productivitat i de competitivitat que la divisió de l’Estat Espanyol comportarà pel conjunt de l’economia Europea. A Europa no els podem anar amb plantejaments patriòtics, nacionalistes, sentimentals o de dret, els hem de convèncer amb la butxaca: més diners i menys maldecaps.
A Europa cal parlar-los exclusivament en termes de productivitat, explicar-los que Catalunya aporta un 20% del PIB, però l’espoli d’un 10% anual li resta competitivitat. Aquest 10% l’Estat Espanyol l’inverteix en zones de dubtosa aplicació productiva que no aporten res a la millora de l’eficiència del conjunt de l’economia i actua com a factor contrari al seu creixement. En el cas de que fossin economies separades, on els recursos públics revertissin directament sobre l’increment de productivitat, via la millora de serveis púbics o la reducció de càrrega de despesa a l’activitat productiva, l’economia catalana creixeria molt per sobre les expectatives actuals, aportant més confiança al conjunt de l’economia europea, cosa que tindria un efecte immediat sobre tots els mercats econòmics i financers i, per tant, en el posicionament mundial de l’economia europea.
Europa pot pensar - llavors què passa amb la resta de l’Estat Espanyol si queda separat de la font d’ingressos que evita tenir que aportar els recursos pel seu rescat i que actualment suporta l’economia catalana?-. En aparença podria tractar-se d ‘un argument insalvable, però la realitat és totalment contraria. En el moment que l’economia espanyola deixés de disposar de forma definitiva d’aquests ingressos addicionals, hauria de reconvertir el seu potencial humà i de capital en activitats productives, per tant els seus recursos passarien de ser unitats de despesa a transformar-se en factors de producció i, d’aquesta forma també incrementarien la capacitat productiva del conjunt europeu i, tot i que inicialment, caldria continuar aplicant una bona part dels recursos per evitar la seva fallida i facilitar la seva transformació, punt on Catalunya hauria de continuar tenint una participació activa, però decreixent, amb l’objectiu de mantenir la confiança dels països que en cas contrari l'haurien de suportar, com França, Alemanya o Anglaterra. A mitjà termini suposaria una transformació important de l’aportació sud-europea al conjunt de la UE, no tant sols en termes de capacitat productiva, sinó també en termes d’eficiència i productivitat globals.
Que ens cal doncs?. Jo penso que no podem pensar en un projecte a mitjà termini, calen accions immediates i aquestes no es poden fer si no ens dotem d’heroisme per actuar en defensa dels nostres drets com a poble. Hem de defensar amb dents i urpes la nostra llengua i la nostra cultura, com a element principal de la nostra identitat, de la qual som els únics que tenim el dret de decisió sobre el seu futur, ningú de fora ens ho ha d’imposar. Cal facilitar el naixement d’una opció política socialista i d’esquerres, clarament independentista, on s’hi sentin representades les classes populars del país, amb l’objectiu d’acollir als que no votaran mai a CiU, però que comptaran per formar una àmplia majoria favorable a la independència. Ens calen polítics agosarats i patriotes que plategin obertament el nostre dret a decidir davant les institucions internacionals, presentant un pla convincent que forci la seva intervenció. Cal també un moviment popular global que recolzi per la base els plantejaments i l’actuació de les forces polítiques que hagin de liderar aquest procés d’alliberament nacional.
No ens podem adormir, ens hi juguem el nostre futur, el dels nostres fills, nets, besnéts i de totes les generacions futures. L’únic patrimoni de que disposem som nosaltres mateixos, els ciutadans i ciutadanes d’un país que vol viure en llibertat. Els diners i els bens materials són efímers, van i venen, però les persones queden i perviuen de generació en generació, a través del tarannà col·lectiu. Tenim la responsabilitat de deixar pels que ens venen al darrera el millor que els podem donar, que no és res més que el dret a decidir per ells mateixos el seu destí en llibertat.