diumenge, 28 de març de 2010

O caixa o faixa

Quan l’objectiu és clar i el rumb està fixat, el pitjor enemic que podem tenir és la nostra pròpia ambigüitat. No podem esperar que aparegui, com per art d’encantament, un gran líder que ens porti a port. Cadascú de nosaltres ha de ser un líder en potència, que deixi a casa els personalismes i que digui, amb veu ferma, que si el que porta l’estendard cau al seu costat, ell l’aixecarà de nou ben alt, perquè els de darrera no perdin el nord.
Jo no crec en els grans llibertadors sinó en els grans ideals, per això no ens podem refiar d’aquells que només accepten els reptes si tenen el triomf assegurat, ja que si els resultats es torcen, seran els primers en abandonar. Amb els que hem de confiar és amb aquells que, siguin quines siguin les seves possibilitats, son capaços de lluitar per la causa fins a l’esgotament, i que no cerquen la glòria sinó la victòria.
Les persones han d’estar al servei dels ideals i no els ideals al servei de les persones. Els que volen lluitar per aconseguir la plena sobirania de Catalunya, no poden omplir de dubtes les seves decisions i menys si aquestes són públiques, doncs no fan res més que envalentir els nostres contrincants i confondre el poble que ens ha de recolzar, hipotecant l’èxit de l’empresa en que molts estem compromesos. Les decisions han de ser clares i contundents, perquè el que no sap si hi vol estar, deixi pas a aquells que tenen ben definides les seves posicions. La força d’una persona mai serà superior a la força d’un ideal col·lectiu i només assolirem la independència de Catalunya, si abandonem els personalismes i treballem igual que ho fa una orquestra de grans músics, tots virtuosos en els seus instruments, però tocant amb passió la mateixa partitura, al ritme que marca la batuta, sigui quin sigui el seu director.

dilluns, 22 de març de 2010

La força de l’independentisme ha d’anar més enllà de la independència.

L’independentisme no es pot basar en la idea de que el seu objectiu acaba quan s’assoleixi la independència, cal que el seu compromís abasti un mínim de dues legislatures endavant, la primera per governar i construir l’estructura del país i la segona per consolidar el bon funcionament democràtic del nou Estat. No podem dir “assolim la independència i ja està, després, que continuïn amb el joc polític igual que ara”. Ens enfrontarem amb un país nou i diferent, segurament més empobrit i espoliat, caldrà doncs començar de nou, reconstruir i reinventar les estructures econòmiques i administratives, refer el model social, establir una nova base per assentar el teixit industrial, fer-nos atractius als inversors globals, aprovar un nova legislació, disposar d’una nova estructura judicial, crear un cos diplomàtic i de representació internacional, assumir el control de fronteres, crear un model de defensa, i moltes coses més.
Per això cal que el lideratge i sobretot la unió fins a la independència, tingui continuïtat el temps suficient per construir de nou l’Estat. Si una vegada assolida la independència, el país quedés dividit, no hauria servit de res. L’energia que ens ha de portar units a la llibertat, ha de poder continuar empenyent fins que Catalunya estigui consolidada i estabilitzada. Per aconseguir això és necessari que les persones que liderin el projecte d’Independència, assumeixin també el compromís de consolidar i estabilitzar el nou Estat Català.
Els ciutadans que amb el seu vot hauran de decidir si volen una Catalunya lliure, han de tenir clar que voten a una organització sòlida i capacitada, per assumir i portar a bon port el projecte polític que representen i que ha sigut mereixedor de la seva confiança. En cas contrari el vot indecís es continuarà refugiant en els partits de l’esfera actual.

dijous, 4 de març de 2010

L'acte de Sabadell

L’acte celebrat ahir a Sabadell és una demostració seriosa que l’ independentisme es comença a moure per bon camí. La unió dels líders en una sola veu i amb un sol objectiu, és la imatge que cal continuar donant i, d’aquesta manera, es desmuntaran els arguments dels que diuen que no hi ha unió entre les iniciatives polítiques que proposen la plena sobirania de Catalunya. Arribarà el moment en que els medis de comunicació, enlloc de silenciar aquestes notícies, no tindran més remei que fer-se’n ressò, ja que no podran amagar per més temps una realitat cada vegada més potent.

El debat a TV3

Al debat a Banda Ample de de TV3 sobre la independència, li mancava criteri. No dubto de la bona voluntat periodística dels moderadors i la bona fe dels participants, però abans d’organitzar un debat popular, cal que hagi arribat suficient informació sobre el tema als participants. Potser el mateix lobby que impedeix que es presentin debats i tertúlies, de personalitats destacades, amb idees clares i ben informades, és el que permet organitzar debats que acaben caient a nivells del simplisme i no fan res més que intoxicar els temes objecte del propi debat.

dimarts, 2 de març de 2010

Han passat de la ignorància a la bel·ligerància.

Començo a notar que la cosa va be, hem passat de ser ignorats a ser temuts. Els partits polítics de l’esfera parlamentària actual, han fet tot el que han pogut per silenciar les veus de l’ independentisme i situar-lo en un marc gairebé folklòric i marginal, sobretot el d’aquell que pregona al mateix temps la regeneració democràtica. Temen el final de les posicions de domini que els suposa el poder.
Les consultes del 28F, el ressorgiment amb força de Reagrupament i el compromís que va adquirint de forma progressiva, un conjunt cada vegada més important de persones, no compromeses amb cap opció política, però que prenen partit a favor del procés sobiranista, fa que els polítics actuals sentin que el pedestal que els aguanta comença tremolar. Per aquest motiu comencen a ser bel·ligerants en les seves posicions, uns intentant posar pals a les rodes dels que han agafat el compromís, d’altres intentant cegar les vies de comunicació de l’ independentisme i d’altres intentant crear el dubte amb els seus cants de sirena, com si de cop i volta s’haguessin convertit en els abanderats de l’ independentisme. Això demostra que anem per bon camí i que ja res pot aturar l’embranzida cap el Parlament, dels que creiem que l’Estat Català és la millor opció per la nostra Nació. Hem de ser forts per salvar els obstacles, hàbils per fintar els que ens volen silenciar i astuts per no caure en els paranys dels que no volen perdre els privilegis.
La ruta està marcada i no podem perdre el ritme. Cada entrebanc ha de ser una evidència de que anem per bon camí i un estímul per ser més ferms en les nostres conviccions.

(Publicat com a suport a Carles Bonaventura: http://www.reagrupament.cat/novaweb/content/view/1674/1/)