diumenge, 28 de març de 2010

O caixa o faixa

Quan l’objectiu és clar i el rumb està fixat, el pitjor enemic que podem tenir és la nostra pròpia ambigüitat. No podem esperar que aparegui, com per art d’encantament, un gran líder que ens porti a port. Cadascú de nosaltres ha de ser un líder en potència, que deixi a casa els personalismes i que digui, amb veu ferma, que si el que porta l’estendard cau al seu costat, ell l’aixecarà de nou ben alt, perquè els de darrera no perdin el nord.
Jo no crec en els grans llibertadors sinó en els grans ideals, per això no ens podem refiar d’aquells que només accepten els reptes si tenen el triomf assegurat, ja que si els resultats es torcen, seran els primers en abandonar. Amb els que hem de confiar és amb aquells que, siguin quines siguin les seves possibilitats, son capaços de lluitar per la causa fins a l’esgotament, i que no cerquen la glòria sinó la victòria.
Les persones han d’estar al servei dels ideals i no els ideals al servei de les persones. Els que volen lluitar per aconseguir la plena sobirania de Catalunya, no poden omplir de dubtes les seves decisions i menys si aquestes són públiques, doncs no fan res més que envalentir els nostres contrincants i confondre el poble que ens ha de recolzar, hipotecant l’èxit de l’empresa en que molts estem compromesos. Les decisions han de ser clares i contundents, perquè el que no sap si hi vol estar, deixi pas a aquells que tenen ben definides les seves posicions. La força d’una persona mai serà superior a la força d’un ideal col·lectiu i només assolirem la independència de Catalunya, si abandonem els personalismes i treballem igual que ho fa una orquestra de grans músics, tots virtuosos en els seus instruments, però tocant amb passió la mateixa partitura, al ritme que marca la batuta, sigui quin sigui el seu director.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada