Només la independència ens permet exercir el dret a decidir.

Una vegada coneguts els límits de la nostra projecció com a país en el marc de l’actual sistema constitucional, ja són ben pocs els que defensen continuar treballant dintre dels paràmetres de l’estat de les autonomies. La majoria dels partits, esperonats pels resultats de la manifestació del 10J, prenen posicions per camins diferents, sobre els canvis que cal fer en la situació política i institucional de Catalunya.
Cap dels reptes nacionals que ens puguem plantejar, es poden concebre dintre de l’estructura actual de l’Estat Espanyol, doncs en puresa, no podem dir que l’actual model constitucional es fonamenti en els principis d’un Estat de Dret, digui el que digui la seva “Carta Magna”, que, per ella mateixa, ja suposa una limitació important per aquest Estat de Dret. El nostre sistema constitucional no neix de la voluntat del poble, sinó que es forma com a prolongació de la Dictadura, que consolida el règim borbònic que el 1714 va sotmetre per les armes a la nostra nació. El referèndum que en el seu dia va servir per aprovar l’actual Constitució Espanyola, no es va convocar sobre els principis de llibertat i de dret de gents, en que s’han de basar els processos constituents, sinó que estava totalment limitat pels llavors vigents “Principios del Movimiento Nacional” i les decisions dels representants polítics, estaven marcades pel principi de la por i de les barreres que no es podien traspassar.
Per avançar en una estructura més democràtica, no tant sols per Catalunya, sinó també per a la resta de l’Estat Espanyol, cal donar per acabat l’actual marc Constitucional i construir de nou una estructura de relació basada en els principis purs de la democràcia, que és la voluntat lliure i sobirana dels pobles d’escollir el model i àmbit de l’Estat que volen, sense cap altre condicionant. Construir des de baix, sobre la lliure voluntat de cada ciutadà, que tria entre qualsevol opció, la que ell considera millor i no des d’un escenari de lluita per alliberar-se de situacions d’opressió, que condicionen una voluntat popular segrestada per l’opressor.
És evident que aquesta solució és del tot impossible dintre una perspectiva global de l’Estat Espanyol, doncs el principi d’utilitarisme global, preval sobre el principi d’equitat que hauria de salvaguardar d’inviolabilitat dels drets individuals d’un poble o comunitat i que, en cap cas, poden ser anul·lats per a un benestar més gran dels altres. Es produeix així una dictadura de la majoria que, en la pràctica, impedeix el reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles sotmesos i, per tant, la promulgació de lleis que facilitin l’exercici d’aquest dret.
Tant pels que defensen el concert econòmic com pels que creuen en un marc federal, és inevitable cercar una posició d’igualtat en les negociacions que es puguin dur a terme, principi d’igualtat i llibertat que ha de presidir l’acceptació del nou model pel poble de Catalunya, la decisió del qual en cap cas pot estar condicionada per la voluntat d’un altre poble que, alhora, haurà també d’acceptar lliurament la validesa de la fórmula d’unió presentada.
La única situació política que permet consolidar el tipus de relació amb d’altres estats, des d’una base totalment democràtica i una perspectiva duradora, és la de la llibertat dels pobles que accepten voluntàriament la forma d’estructura que els ha d’unir. Per aquest motiu la proclamació unilateral de la independència de Catalunya i la seva acceptació per part de la comunitat internacional, és el pas previ i necessari perquè, primer, el poble decideixi lliurament el model d’Estat que desitja i, després, el tipus de vinculació que vol mantenir amb l’Estat Espanyol. Només a partir d’aquí, sigui quin sigui el model escollit, es pot arribar a construir una estructura sòlida de relació entre ambdues comunitats, basada en el dret de gents, els principis de la democràcia i la llibertat.
Com a conclusió doncs, de totes les opcions que a més a córrer, el partits polítics s’esforcen a presentar en societat, no en veig cap que permeti un canvi de model de relació si no es passa prèviament per una Proclamació Unilateral d’Independència, ni tant sols la convocatòria d’un referèndum, ja que aquest en la legalitat actual, estaria segrestat per una de les parts que en te la clau i, en el criteri dels votants, hi haurien opcions amb un dubte evident de que poguessin ser assolides, les quals no serien discutibles des d’una situació de plena sobirania. Inclús m’atreveixo a dir, que és també un pas previ pels unionistes, ja que si obtinguessin una majoria suficient a l’hora de decidir el model de relació, la unió seria totalment sòlida i basada en principis democràtics indiscutibles.
Caminem doncs plegats cap a la llibertat, només allà podrem exercir el nostre dret a decidir.