diumenge, 24 d’octubre de 2010

No poden jugar amb els sentiments.

Quan el 10J una immensitat de persones de totes les edats i pensaments, cridàvem fent una gran pinya fins a esgotar la veu, el crit unànime d’”Independència”, ho fèiem des del més profund del nostre esperit , sense líders ni guies, només esperonats per l’empenta dels sentiments. No cercàvem cap guiatge, només fer sentir la nostra veu a aquells que en aquell moment i en un futur ens haguessin de representar. El missatge era clar i contundent, no calien més explicacions. A l’endemà però, ja es veia clar l’envelliment i descol•locació d’uns líders polítics caducs, que presentaven una sordesa senil, digne d’aquells ancians asseguts a una cadira que és l’únic element que els manté units al present, doncs la seva ment ha quedat ancorada en un passat del que ja no es poden alliberar.
La gent va quedar aspectant d’un element  canalitzador d’aquella demanda tant clarament manifestada, d’un moviment que prengués el testimoni i es lliurés al servei del poble i el seu desig.
Res feia presagiar, però, que tres mesos després, la capitalització d’aquest doll de sentiment popular, es convertiria en motiu d’enfrontament fratricida entre els encarregats de salvaguardar el missatge d’aquell clam popular. Els únics que ho tenien clar eren els enemics del nostre poble que ja presagiaven un final al no res de tot aquell entusiasme efervescent.
L’aparició d’aquest nou ideal representava un perill directe i imminent pels súmmum sacerdots dels ídols i deïtats que mantenien segrestat el pensament dels súbdits, per això calia destruir aquell nou moviment alliberador. Ja no era possible però utilitzar els lleons i els sacrificis per portar a les catacumbes els nous seguidors, només es podia utilitzar la força de la raó, per fer creure de la impossibilitat i la inutilitat del seu noble objectiu. Donat que la raó estava de part del poble,  es posa en marxa el mecanisme pervers de destruir tots els mitjans capaços de canalitzar-la fins al seu destí, primer destruint el seu pont principal que és la unió en una sola veu de tot el moviment i després foradant les barques que soles poden arribar a l’altra riba. Els sabotejadors ja no cal que s’amaguin, doncs han quedat definitivament  al descobert, només els queda l’honor de tornar amb els seus, havent complert amb  la feina encomanada.
Ara els defensors sobrevivents, han de posar una forta cuirassa als seus ideals i, protegits novament sota l’escut  de la raó que els acompanya, sortir de les catacumbes  per acollir al seu redós, amb generositat i sense rancúnia, a tots aquells que la tamborinada mediàtica ha deixat dispersos, perduts  i esporuguits. Només un guiatge i un lideratge ferm als seus principis podrà convèncer als temorosos que el camí és obert i el transport que els ha de dur al destí preparat i apunt.
Reagrupament Independentista representa aquest guiatge. Un recés on l’ideal està per damunt dels líders i les persones, ple de gent que, tot i les adversitats , ha continuat lliurant el seu esforç i el seu treball a la causa, sense demanar res a canvi, sense defallir, aixecant-se amb la mateixa empenta després de rebre cada trompada, perquè el que els mou no és la seva satisfacció personal sinó l’estimació pel seu país. Gent normal, que tot i veure l’abandó dels seus capitans cap a llocs més sumptuosos, ha pres el control i el timó sense temença i ha sigut capaç de compensar les mancances amb il•lusió, enginy  i fermesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada