No hem de confondre les nostres il·lusions amb els objectius per aconseguir-les, ja que a vegades no són coincidents i, aquest error, ens pot portar a carrerons sense sortida.
Molts anhelem la proclamació de la independència de Catalunya des del nostre Parlament, en un acte d’exercici solemne i incontestable de democràcia en el seu estat més pur, que no pugui ser rebutjat per la legislació internacional, i aquest és, de forma indiscutible, el punt d’arribada de la nostra cursa d’alliberament nacional. Però aquest no és l’objectiu que ha de guiar el nostre esforç polític, ja que enfront tenim un repte més important i imprescindible per aconseguir el nostre propòsit, que es concreta en la necessitat de convèncer a tothom, que cal fer un exercici de generositat política, per aconseguir la unió de tots els partits, corrents d’opinió, moviments socials, agrupacions populars, associacions i grups de suport que persegueixen el mateix fi, de tal forma que, igual que ho va fer l’Assemblea de Catalunya de l’any 1971, no hi hagi un sol líder, sinó la suma de molts líders, que facin tornar l’esperit i la trempera d’aquelles primeres diades de l'onze de Setembre de 1976 i 1977, substituint aquell lema de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” pel de “Volem la Independència”, que converteixi Catalunya en un sol poble, amb un sol clam i una sola veu, capaç de traspassar a les urnes les seves ànsies de canvi institucional, que obligui als representants escollits, a complir amb la voluntat majoritària dels ciutadans que els hauran votat, sense espai per a cap discussió parlamentària prèvia a l’acte de proclamació de la nostra independència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada