dilluns, 1 d’agost de 2011

Pel 20N cal una candidatura independentista unitària


Les properes eleccions del 20N tornen a posar a prova la capacitat resolutòria de l’independentisme català. Escollir entre aïllar-nos sota el paraigües del que -això no va amb nosaltres- o be fer sentir la nostra veu al camp del contrari, és una decisió que cal prendre aviat  i qui ho ha de fer són els que, en aquests moments, estan al capdavant de les diferents organitzacions i partits.
He sentit moltes veus que creuen que el millor és no fer res, no participar ni anar a votar, opció que també ha sigut la que m’ha sobrevingut en un primer i primari impuls, però la reflexió profunda i ponderada em porta a pensar totalment el contrari.
No fer res és condemnar-nos a una marginalitat definitiva. L’atzagaiada rebuda a les passades eleccions autonòmiques no l’hem d’entendre com una derrota, sinó que l’hem de contextualitzar en una situació purament catalana, on la ciutadania volia un canvi, no només a la Generalitat, sinó també en postures de defensa d’identitat nacional. Ara no hi ha menys independentisme, ans al contrari, hi ha més independentistes que mai, la única cosa que ha passat és que el capital no se l’han endut els moviments independentistes purs, sinó que l’ha capitalitzat el catalanisme de dretes disfressat d’un fals sobiranisme, simplement perquè les opcions més sinceres no varen ser capaces de superar els paranys del camí i no assoliren la confiança necessària pels votants.
Si no es va a votar, l’opció personal queda dissolta a l’estadística de la no participació i el ressò no va més enllà de la pura tertúlia d’afinitats i la satisfacció íntima de mirar-se el melic, això sí, autènticament nostre.
Si deixem en mans de CiU la representativitat catalana a Madrid, l’independentisme esdevindrà una simple moneda de canvi per acabar abandonant-lo en favor de suposats avantatges financers, embolcallats d’alguna cosa que potser anomenaran pacte fiscal, a la madrilenya per suposat. Catalunya quedarà abandonada a la seva sort i continuarà manipulada a l’estil de les instruccions donades pel marquès de Villalpando, ara farà 300 anys.
Ens calen veus allà on sigui, per defensar sense condicions allò que és nostre, la nostra riquesa i els nostres valors, que no són precisament monetaris ni econòmics. Ens calen altaveus que diguin sense embuts que la nostra llengua no està en venda, que els nostres sentiments i la nostra història no es poden manipular i que, per damunt de tot, volem exercir el nostre dret a esdevenir una nació sobirana, capaç de decidir lliurament l’Estat que volem ser. Hem de ser allà on més ens ataquen per fer-los callar amb les armes de la raó, sense que cap pacte farisaic pugui esmorteir la nostra veu.
Però, perquè això sigui possible, cal que fem una pinya amb la nostra diversitat i alcem una candidatura unitària amb un sol missatge, que sigui un reclam indiscutible pels que no volen res més que “Catalunya”.
Una candidatura que no s’ha de presentar com a contrincant de CiU, sinó com una opció diferent, no condicionada pel dia a dia, valedora d’allò que és nostre, un vigilant a Madrid perquè els nostres valors no es venguin impunement per un plat de llenties.
Des d’aquí, no demano, sinó que imploro als que ho poden fer possible: ERC, SI, Rcat, ANC, SiP, CUP, ... que de les seves pedres i runes disperses en construeixin una sola torre, un baluard nou plantat a Madrid fins quan calgui, que encabeixi a tots els que estem disposats al sacrifici de les nostres aspiracions personals perquè no volem el pa d’avui, sinó que anhelem un futur lliure pels nostres fills i els nostres nets i tots els seus descendents. Un demà que els permeti disposar del seu esforç, sense que ningú els prengui allò que sigui seu i que puguin destinar la seva generositat en allò que millor els plagui.
CiU ha de complir amb el seu paper i no ho hem ni devem evitar. El seu pes polític i econòmic és evident i no podem posar en dubte la seva catalanitat, apart que no podem obviar que algú ha de resoldre el dia a dia i, de moment, hi són ells. Però dintre els seus votants n’hi ha molts que ho són perquè no tenen cap altre referent i és aquí on hem d’ubicar aquest nou espai. Un lloc on el país estigui per davant del ser lliberal o progressista, on s’anteposi el sentiment del que ens uneix per davant del que ens separa. Estic segur que en aquest espai s’hi pot encabir molta gent si veu que podrà ser escoltada allà on sigui. Perquè anar a Madrid no és fer el joc a ningú, sinó que és posar un altaveu en un punt que traspassarà fronteres, perquè fins que no tinguem un Estat Propi, per la resta de països el nostre Estat és Espanya, i això no ho podem evitar encara que no ens agradi.
Estic convençut que Catalunya ha d’acabar establint un pacte fiscal amb Espanya, la única diferència és que CiU ho vol negociar des de l’autonomisme, en canvi jo penso que s’ha de negociar una vegada siguem independents, dintre les negociacions de repartiment d’actius i passius en el tràmit de la independència. CiU presenta el pacte fiscal com una etapa necessària abans de poder parlar d’Estat Propi, afirmació totalment enganyosa ja que, sense dubtar de la seva benevolència, és del tot impossible aconseguir-la des del marc constitucional i polític actual. Jo crec en canvi, que el Pacte Fiscal ha de ser la moneda de canvi perquè Europa accepti la nova situació, ja que tot el que Catalunya deixi d’aportar a Espanya ho haurà d’assumir Europa i aquesta situació ens va en contra, per tant, tot i ser independents, durant un temps indeterminat haurem de carregar amb bona part del finançament que Espanya necessitarà per mantenir-se a dintre la UE.
La diferència entre els dos tipus de pacte és que el que es faci a dintre l’autonomisme no és una etapa sinó que és un punt final, no te termini de caducitat i tendirà a esvair-se dintre la homogeneïtzació autonòmica, ja que ningú voldrà renunciar a res i esdevindrà finalment una quimera o un engany. En canvi des de la independència el pacte fiscal sí que és una etapa que té data de caducitat i obligarà a la resta d’autonomies espanyoles a espavilar-se per millorar la seva capacitat productiva i el seu PIB, dintre els terminis que es puguin establir, i això pot ser bo per Europa.
Us convido a ser generosos i  valents per renunciar a les aspiracions personals i de partit, per permetre una candidatura unitària, representativa de tothom i amb el coratge suficient per anar a Madrid a deixar-hi la pell per Catalunya.
Jo aniré a votar i espero poder lliurar el meu vot a independentistes de debò. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada