divendres, 1 d’agost de 2014

Posem-nos de nou la cuirassa.

Els atacs contra la nostra voluntat d’esdevenir un poble lliure, estan prenent una fúria cada vegada més gran, apuntant a les nostres institucions, els nostres símbols, els nostres líders i els nostres sentiments; bombardejant-nos amb la por, la incertesa, la desconfiança i el dubte. Per això ara més que mai, cal que ens embolcallem de temprança per a no perdre el nord i ens mantinguem ferms en el camí que hem decidit prendre per a poder decidir el nostre futur en llibertat. Ells saben que només poden guanyar-nos si afebleixen la nostra moral.
Donades les circumstàncies, he pensat que fora bo recordar que en l’època més difícil de la Dictadura, quan a l’escola ens ensenyaven en castellà i ens omplien el cap amb la “Formación del Espíritu Nacional”, el meu pare ens treia uns escrits i poesies patriòtiques que tenia copiades a màquina, per mantenir vius els sentiments vers la nostra veritable pàtria i posar-nos una cuirassa que ens protegís dels intents obsessius d’espanyolitzar-nos. Un dels poemes que més m’agradava escoltar, primer, i llegir després, era “El Calze de Pau Claris” de Ventura Gassol, que avui encara em desperta els mateixos sentiments i quin missatge continua sent completament actual. Per això i per honrar la seva memòria, el transcric aquí, tal i com ell el va deixar escrit en aquells fulls de paper:

El calze de Pau Claris

Pau Claris tenia un calze
com mai més se n’ha vist cap,
d’espigues d’or i topazis
i raïms verds i morats,
i un escut de Catalunya
amb quatre barres d’esmalt
d’un groc, que ni la ginesta,
d’un vermell que ni la sang.
Pau Claris tenia un calze
com mai més se n’ha vist cap.

Cada cop que hi consagrava,
diu que se’l veia plorar.
L’escolà, ajudant la missa,
quan li girava el missal,
ja li deia a cau d’orella
com si anés a parlar a un sant:
-Que ploreu, senyor canonge,
de que ploreu ara tant?

-Ploro per tu i pels teus pares
i per tots els catalans,
per l’honra de les donzelles
i els sofriments dels esclaus,
pel pa blanc donat als gossos
i el que vaig a consagrar,
que potser serà pastura
dels cavalls del castellà.

Cada cop que hi consagrava,
diu que se’l veia plorar.
D’un temps ençà que no plora
Pau Claris en consagrar,
del dia que Catalunya
vencé l’exèrcit reial
de Montjuic a la plana,
de la plana al Llobregat.

Molts mils vingueren d’Espanya,
pocs cents se’n van entornar,
i els pocs que se’n tornaven
el Llòbrec se’ls va emportar.
Amb la seva sang impura
s’enterbolí tot el mar.
Beneïda Santa Eulàlia,
Patrona de la ciutat.
D’ençà d’aquella jornada,
diu que ja no plora tant.

Si a l’alçar Déu ens plorava,
ara somriu com un sant,
no brilla tant la patena
com li brilla el seu semblant.
Cada dia que alça el calze,
l’alça una mica més alt.
Hi ha dies que s’hi extasia,
que no el baixaria mai.

 La gent que hi va a oir missa,
que és la gent més principal,
s’hi va atansant de puntetes
per veure-li bé el semblant.
L’escolà que s’hi acosta,
com si anés a parlà a un Sant:
-La darrera batallada
fa estona que ja ha tocat,
per què no abaixeu el calze?
per què encara el teniu alt?
-El tinc alt per Catalunya
i per tots els meus germans,
que mentre jo el tinc enlaire,
Déu vetlla pels catalans
i el cavaller de Sant Jordi
té alerta el seu cavall blanc.
El tinc alt per Catalunya
i per tots els Catalans,
que quan l’abaixi per sempre,
no sé qui l’aixecarà.
No hi beureu sang consagrada,
ni vi del vostre vinyar,
que hi veureu fel i vinagre
que us hi mesclarà el tirà.
Pau Claris tenia un calze
i ja no el pot aixecar,
aquells braços sempre enlaire,
la mort els vol abaixar.
Al voltant de la llitera
tots els canonges hi ha,
que hi diu la darrera missa,
qui sap si l’acabarà!
Bon punt aixecava el calze,
Claris es posa a plorar:
-Germà Francesc, ajudeu-me, 
que ja no el puc aixecar.-
Tamarit, Bergós i Serra
també es posen a plorar.
-Si Claris no alçava el calze,
qui sap qui el podria alçar!
-Germà Francesc, quan jo mori,
lligueu-me’l fort a les mans
i alceu-me-les ben enlaire,
com les alçava jo abans,
per la pàtria catalana
i per tots els catalans.
Que així tots ells, quan el vegin,
es sentiran més germans
i en veure la copa buida,
hi enyoraran la sang
i es sentiran que les venes,
n’hi corre encara de sobrant.
Poseu-me casulla negra
per tots els dols que vindran!

El calze per Catalunya
qui sap qui el podrà aixecar!
Que ahir moria Pau Claris
i ara el duen a enterrar.
El porten a pes de braços,
com si anés a celebrar,
vestit amb casulla negra
i amb el seu calze a la mà.
Blanc de front, verdós de cara
i amb una llum que li fa
la mirada esbatanada,
com si encara volgués vetllar.
El bisbe que l’acompanya
porta el bàcul endolat,
entre dos diaques joves
que no paren de plorar.
Silenciosos, segueixen
consellers i diputats,
vestits amb gramalles negres
i guants de seda morats.
La germació se’l mira
amb els colors trasmudats.
Quan son a la plaça Nova,
no gosen ni respirar;
es sent una remor de fonda
de plors a punt d’esclatar.
Per damunt d’aquell silenci
un airet fi s’ha girat
que mou la punta de l’alba
del canonge amortallat
i, en passar arran del calze
que Pau Claris duu a la mà,
fa brunzir la seva copa
d’un brunzir fi i massa clar
que encomana esgarrifances
i un regust al paladar
de cendra calenta i copa
de sang a punt de vessar.
El bisbe que se’n adona
que se li gela la mà,
d’un cop de bàcul a terra
trenca el silenci i cridà:
-Quan les tombes són obertes,
no les deixeu refredar,
que, mentre elles es refreden,
es van encenent les sangs.
D’ahir al vespre que és oberta
la tomba de Sant Joan;
si no l’enterreu de pressa,
tornarà a córrer la sang.-

Pau Claris tenia un calze
quina enyorança que fa!
Tres cents anys que l’enterraren
i ningú el desenterrà.
Que remoguin bé les cendres
del convent de Sant Joan,
que sense veure aquell calze,
se’ns va enfredorint la sang.
L’opressor se’ns seu a taula,
sense trobar el pa amargant.
Que remoguin bé les cendres,
que el vent de Déu ja vindrà!
Que torni a aixecar-se el calze
que hi volem tenir la mà!
Ben enlaire! Ben enlaire!
que s’hi puguin encantar
els germans d’enllà de l’Ebre
i els de més enllà del mar.
Més enlaire! Més enlaire!
que encara hi ha murs més alts!
que puguin també encantar-s’hi
i dur-hi la seva mà
els germans de l’altra banda
del Pirineu català.

Pau Claris torna a alçà el calze,
estrenyem-hi tots la mà.
que la copa encara és buida
i l’hauríem d’emplenar;
si la vinya encara és verda
un altre vi l’omplirà:
el vi de les nostres venes,
el millor per consagrar.
Pau Claris torna a alçà el Calze,
comencem, doncs, a resar
-Pare nostre! Pare nostre!
Pare del cel estrellat,
beneïu-lo i consagreu-lo
per la nostra llibertat!
Enyorant la deslliurança,
se’ns va tornant el cap blanc;
bé tardes prou, Corpus Cristi;
beneït Corpus de sang!-

Ventura Gasssol


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada