La Passió segons Ballesta

El que ha passat al consistori gironí després de la marxa d’en Carles Puigdemont, no ha deixat indiferent a ningú i segurament ha sigut motiu de reflexió i autocrítica per a molts dels seus actors. Ara, amb una perspectiva més llunyana i mirat des del punt de vista de qui no ha estat convidat a l’escenari i només ha contemplat la funció des de la llotja, m’atreveixo a dir que ha sigut la primera representació de la Passió abans de Quaresma que hem pogut presenciar, amb el Sant Crist d’Albert Ballesta crucificat en viu i en directe. Un home que el seu gran pecat ha sigut aportar un bagatge de llarga experiència a l’Administració Pública i el sacrifici de deixar la comoditat de la seva feina habitual per assumir un repte inesperat, segurament endolcit per la llaminadura del càrrec, però també esperonat per la seva generositat demostrada envers el procés d’independència i l’estima pel país, amb la única condició de que el seu equilibri familiar no en sortís perjudicat.
Però en aquesta obra no hi ha mancat ningú, el Ponç Pilat  que s’ha rentat les mans i ha enviat el reu a Herodes perquè fos jutjat pel poble gironí. I allà s’ha trobat amb els fariseus d’ERC que una vegada més han demostrat la seva gasiveria i han estat incapaços de fer política d’alt nivell, política de país. Com es pot comparar el criteri d’una bona escriptora, però només això, una bona escriptora, amb el d’una persona que ha estat tota la seva vida mamant gestió de trinxera a l’administració pública? Quin dret tenia a discutir la xocolata del lloro en uns moments en que el País necessitava no posar més llenya al foc en el sotrac de lideratge que estava suportant? Tant roïns són els d’ERC que no dubten en aprofitar la situació del País per a satisfer la seva ambició de poder?
I la funció continua, amb aquest Sant Crist traït pels que l’envolten, que segueixen cridant a la plaça amb els de la CUP al capdavant: “Crucifiqueu-lo!” i el presenten davant del Sanedrí, ell sol, abatut, i el deixen amb la única companyia dels dos lladres que l’entabanen, fins que el retornen a Ponç Pilat, que surt al balcó i demana als que clamen, -a quin condemnat voleu alliberar? - i només escolta,  -allibereu a Barrabàs!- i el PSC és alliberat i convidat a l’últim sopar.
I, mentrestant, els apòstols de CDC amagats, amb el cap cot i vergonyosos per haver fet tant malament les coses, esperen que el gall canti tres vegades.
Ara, als que únicament ens conviden quan ens necessiten, només ens queda esperar la resurrecció a l’ajuntament de la capital més independentista de Catalunya.